Vall de la Llosa: De Cal Jan de la Llosa als estanys i refugi de Montmalús per Vallcivera (Cerdanya)

Vall de la Llosa: De Cal Jan de la Llosa als estanys i refugi de Montmalús per Vallcivera (Cerdanya)

Nota: Hi ha un error d’altimetria. El desnivell total és correcte, però l’altitud mínima inicial és de 1.620 metres i la màxima de 2.443 metres.

Ruta lineal que pels GR-107 (fins la Cabana dels Esparvers) i GR-11 (que remunta el riu de Vallcivera) travessa les valls de la Llosa i de Vallcivera, fins arribar als estanys i al refugi lliure de Montmalús. Són poc més de 25 quilòmetres, anada i tornada, i amb un desnivell molt progressiu d’uns 875 metres.

La ruta s'inicia a Cal Jan de la Llosa, on arribem després de passar el poble de Viliella. Al poble s’acaba la carretera asfaltada i comença una pista de terra d’uns tres quilòmetres, amb alguns trams finals en mal estat que, al meu criteri, desaconsellen fer servir cotxes baixos. En tot cas, si es vol evitar riscos, millor aparcar a uns cinc-cents metres abans de Cal Jan per estalviar-nos el tram més deteriorat. Al final d’aquesta pista de terra arribem a Cal Jan de la Llosa, un mas amb varies edificacions. El propietari ens cobrarà 2€ per deixar el cotxe aparcat o 10€ si volem passar amb el nostre tot terreny fins el Prat Xuixirà de Dalt, on s’acaba la pista i comença un corriol no transitable.

Nosaltres decidim deixar el cotxe aparcat i, amb el pagament fet, podem xerrar una estona amb el masover, que ens donarà informació valuosa sobre la zona, itinerari, previsió meteorològica i altres qüestions que compensen, amb escreix, la inversió feta.

Després de petar-la ens posem en marxa. Travessem el pont sobre el Riu de la Llosa i agafem un camí que surt per l’esquerra. Aquest curt tram de camí, amb parets de pedra seca, ja és una declaració d’intencions de la vall: bellesa i harmonia. La vegetació exuberant, el brogit de l’aigua i el camí empedrat, anuncien una bona jornada muntanyenca.

En poca estona el camí retroba la pista principal i ja veiem, al nord, les restes de l’antic Castell de la Llosa i, al seu costat, l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels, on arribem després de travessar la primera tanca metàl·lica que barra el pas als vehicles no autoritzats.

Fem unes quantes fotos del castell, de l’ermita i del riu que fa una platgeta molt agradable, que el Tuc no desaprofita. Pocs metres més enllà veiem una palanca de fusta per travessar al Prat del Castell, pla herbat que hem de travessar per pujar a l’ermita i que, en pocs dies, es començarà a omplir de vaques pasturant. Us aconsello “perdre” un parell de minuts per gaudir de la visió del conjunt.

La pista, amb alguns trams cimentats, però només apta per vehicles 4x4 que hagin pagat el peatge al masover de Cal Jan, s’enfila progressivament entre pastures i extenses pinedes de pi negre fins arribar al Prat Xuixirà, on s’acaba la pista i comença un corriol paral·lel al riu que ens portarà a les Tortes de Vallcivera i, posteriorment, als estanys de Montmalús.

Però anem a pams. Com deia, la pista s’enfila progressivament pel mig de magnifiques pinedes de pi negre i arriba fins a la capçalera de la Vall de la Llosa, un gran amfiteatre glacial. Prèviament, haurem passat per alguns llocs molt bonics i significatius que val la pena no perdre’s. Així, sempre en paral·lel al riu de la Llosa que, amb l’inici del desgel, baixa cabalós, espectacular i sorollós, visitarem la Barraca de la Farga, amb grans vistes de la Serra del Cadí. Cal, però, sortir de la pista per la dreta per visitar-la.

Retornem a la pista i, uns cent metres més enllà, trobarem un pal indicador caigut al terra. Haureu de sortir de la pista per l’esquerra per trobar-lo. Aquí podríem creuar el riu per un parell de palanques i anar al refugi del Cap del Rec o a la Tossa Plana de Lles.

Més endavant arribem al Prat de la Farga, travessada pel riu de Calm Colomer que desemboca al riu de la Llosa. A la part nord del prat hi han les restes enrunades de l’antic edifici de la Farga i, dominant tot l’escenari, el modest turó del Pedró, de 1.818 metres.

Deixem enrere la Farga i la pista comença a pujar per fer una triple llaçada, primer a l’esquerra travessant el riu de Calm Colomer. Després a la dreta, amb un pont de pedra sobre el mateix riu i, per últim, novament a l’esquerra. En aquest tram, un xic més costerut, tenim grans vistes sobre el camí ja fet, el Prat de la Farga i, més lluny, la Serra del Cadí.

Quan arribem a la part alta d’aquest tram, entrem en un llarg passeig, pràcticament pla, pel conegut com Camí del Pla de la Molina. L’aigua baixa per tot arreu i humiteja la pista. A ponent de la vall, tenim la vessant que baixa de la Tossa Plana i la Muga, amb tons verdosos i els grocs de la ginesta.

A la part final d’aquest tram passem una nova tanca metàl·lica pel bestiar i, poc després, arribem a una palanca sobre el riu de la Llosa que, a partir d’ara, tindrem a la nostra dreta. Aquest pont ens obre la porta al Prat Xuixirà de Baix, magnífica planúria de pastura amb un tram de riu realment espectacular. Al fons, dominador, tenim el cim piramidal del Bony d’Engaït, de 2.744 metres.

Deixem enrere el prat i, en un curt ascens, arribem al Prat Xuixirà de Dalt, encara més gran que el seu germà de baix. Per l’esquerra del prat trobem l’Oratori de la Mare de Déu de la Llosa i, al seu costat, una taula rodona de pedra, on mengem una mica de fruita per recuperar forces. Poc més enllà, a ponent, tenim les restes enrunades de la Barraca de l’Isidro i, per llevant, un tancat pel bestiar, a tocar del riu.

Aquí s’acaba la pista més ampla i comença un corriol molt fressat que, travessant el bosc de la Moixa, supera un contrafort i ens deixa al Camí del Pla de Vallcivera, paral·lel al riu homònim. Trobem un pal indicador (amb el GR-107, per on hem vingut i que segueix a la Portella Blanca d’Andorra i el GR-11 que ve de Malniu i arriba a Encamp). Just aquí hi ha un pont tant nou que encara fa olor de fusta tallada. El pont substitueix la palanca que una crescuda del riu va arrossegar la tardor passada i que tant em va dificultar creuar el riu per anar a la Cabana dels Esparvers, refugi lliure i antiga barraca de pastors que tenim a l’altra banda del riu.

Avui creuem el riu de Vallcivera sense dificultats i ens acostem a la cabana per donar una ullada i gaudir de l’espectacle. A la nostra arribada, les marmotes no deixen d’escridassar-nos.

La cabana seria útil en cas de necessitat urgent, però no sembla un lloc gaire confortable. Segurament en un dia de tempesta ens semblaria tot un luxe.

Seguim camí en direcció oest, passem un pal indicador al mig del prat i anem a buscar el GR-11 que segueix en paral·lel al riu. És un tram de corriol molt fressat, amb marques vermelles i blanques, que ascendeix progressiu per la canal estreta que ha llaurat el riu amb la seva feina mil·lenària.

Aquest tram de pujada ens deixa a la Pleta de l’Espanya, creuada pels meandres d’un riu de Vallcivera més “pacífic” que el que hem deixat enrere. Al sud-oest de la pleta trobem una precària palanca que podríem fer servir per anar a la zona de la Muga. Nosaltres descansem una estona al prat. Poc després tornem al corriol i afrontem un altre tram de pujada que ens deixarà a les Tortes de Vallcivera. Poc abans haurem vist, al nord, la imatge inconfusible del Pic de Ríbuls que ens dona la benvinguda.

Per la dreta de les Tortes de Vallcivera veiem baixar el torrent que recull les aigües dels estanys de Montmalús. Remuntem el torrent en direcció nord per un corriol no senyalitzat, però amb algunes fites de pedra i algunes taques blaves que ens ajuden a orientar-nos. Poc a poc anem guanyant els poc més de 200 metres de desnivell que ens deixaran a l’Estany Petit de Montmalús i, poc després, a l’Estany Gran de Montmalús. A tota l’ascensió, a la nostra esquena, tindrem vistes espectaculars del Serrat de la Muga amb el Tossal de la Muga (2.861 metres), la Mugueta (2.773 metres) i la Tosseta de Vallcivera (2.848 metres), més a ponent.

Als estanys de Montmalús encara trobem algunes restes de neu que fan feliç al Tuc. Resseguim l’Estany Gran per la riba nord en direcció al refugi lliure de Montmalús, que veiem al fons, sota les enormes parets dels Pics de Ríbuls (2.811 metres) i de l’Àliga (2.786 metres)

Finalment arribem al refugi de Montmalús, a 2.438 metres. Hi ha lliteres amb 8 places, llar de foc, taula de ferro i un banc. No anirien malament algunes cadires per seure a la terrasseta orientada a l’estany. Malgrat ser un refugi lliure, l’estat de conservació i neteja és bo, com acostuma a passar als refugis andorrans.

L’entorn és espectacular: cresta de Ríbuls i de l’Àliga a sud-oest; Pic de Montmalús (2.781 metres), Collada de Montmalús (2.703 metres), Pic dels Colells (2.746 metres) i Pic de la Portella dels Colells (2.773 metes) al nord-est i, per arrodonir-ho, el gran estany als nostres peus amb un parell d’illetes rocoses i una platgeta encisadora. Al fons, en direcció sud-est, el Serrat de la Muga, espectacular i encara amb bones restes de neu.

Dinem a l’exterior del refugi per gaudir de l’entorn i del sol, malgrat alguna ratxa de vent que obliga a fer servir tota la roba d’abric que portem. Això em fa recordar que sempre hauríem de dur el “gorro” i els guants a la motxilla, estiu inclòs.

Després de dinar, mentre els companys fan la migdiada, dono una volta per l’estany, la platgeta i els rierols que hi desemboquen. Una delícia pels sentits i un plaer que no podeu deixar d’experimentar si us hi acosteu. Quin lloc per fer un bon bany a l’estiu !

Quan tothom es desperta, torno al refugi per fer un parell de cafès, un altre plaer impagable que hem d’agrair al Gabi, que ha carregat amb els estris a la motxilla.

Després de netejar i recollir la brutícia del dinar, iniciem la tornada per la mateixa ruta de l’anada. Desfem els nostres passos fins les Tortes de Vallcivera, on embadalim una estona amb els meandres del riu, i seguim corriol avall fins el Prat Xuixirà de Dalt on, a la taula de pedra de l’oratori, fem un petit berenar i descansem una estona abans de fer l’últim tram de descens fins Cal Jan de la Llosa, aparcament i final d’aquesta espectacular ruta.

En resum, una gran ruta lineal que segueix els senders de gran recorregut GR-107, també senyalitzat com a itinerari nº 25, ample i ben fressat, i el GR-11. És un itinerari llarg, però sense dificultats tècniques de cap tipus, que marxa paral·lel al riu de la Llosa fins a la Cabana dels Esparvers, envoltada per un ampli amfiteatre glacial, i després segueix el riu de Vallcivera fins la zona de Les Tortes. Aquí remuntem en direcció nord per un camí fressat i fitat fins els estanys i el refugi de Montmalús, punt més alt de la nostra ruta d’avui. El Pic de Montmalús el deixem per una propera sortida des de Grau Roig. Avui han pogut més les ganes de migdiada i una incipient lesió muscular a la cuixa de la Laura. Ja tenim excusa per tornar aviat.

Valls magnifiques, rius cabalosos i espectaculars envoltats de muntanyes i corriols solitaris. Què més podem demanar ?

Un plaer pels sentits.

Nota final: Al principi de la ruta, “algú” ens ha fet sentir la cançó "Mala Mujer" de Los Sencillos. Un èxit dels 90's, del grup de l’Ametlla del Vallès, amb una tornada encomanadissa que no hem pogut oblidar en tota la jornada. Un clàssic. Per pura diversió, en alguns punts significatius de la ruta, hem fet alguns moviments de coreografia dels que deixo constància en alguna fotografia. Els vídeos, per vergonya aliena, els he deixat en una caixa forta i he llençat la clau… per sempre més.

Salut i bona caminada !