Vall del Cortiella, Barranc de la Final, i el de la Garranxa

𝗟𝗮 𝘃𝗮𝗹𝗹 𝗱𝗲𝗹 𝗖𝗼𝗿𝘁𝗶𝗲𝗹𝗹𝗮 𝗶 𝗲𝗹𝘀 𝗯𝗮𝗿𝗿𝗮𝗻𝗰𝘀 𝗱𝗲 𝗹𝗮 𝗙𝗶𝗻𝗮𝗹 𝗶 𝗹𝗮 𝗚𝗮𝗿𝗿𝗮𝗻𝘅𝗮.

Em miro tots els llocs que he caminat i busco els buits que em queden entre un i altre, m’agrada anar lligant les excursions i que no em quedi cap lloc buit entre caminada i caminada, m’entreté teixir una xarxa que emboliqui el territori, almenys els llocs propers, Pirineus i estranger a banda.

Vaig trobar un buit entre Puigcerver i Porrera, aixì que ens en vam anar cap a Porrera per anar pujant per la vall del Cortiella.

Curiós que el terme d’Alforja arribi tan a prop del poble de Porrera, però aixì és, també és curiòs la gran quantitat de masos d’una certa importància que van omplint els dos termes, diriem que vam fer una excursió pels masos dels termes.

El dia va començar fresquet i ventòs, però clar com feia temps que no el veiem, començarem a pujar pels costats del Cortiella anant vorejant masos, el del Vilella, el del Vicari, el d’Arce. Desprès ens vam desviar cap un vell conegut, el mas d’en Mestre, el recordàvem del seus bons temps, amb la capella, el cementiri i un edifici grandiós i ben conservat, però tan sols era aixì el record, ara era un lloc mig abandonat amb alguna paret caiguda, finestres desaparegudes, portes arrancades, uns quants rucs pasturant i un bon grapat d’eixams d’abelles, vaja un candidat a ser ruïna, vaja com ens passa a nosaltres, naixem, creixem, arribem a la plenitud i un dia en sec ens adonem que estem mig pansits, el pas següen ja no ús el explico, tots acabarem com el mas.

Però com creiem que encara ens que da temps per acabar-hi vam començar per desfer el tros caminat fins a mas d’en Mestre i tornar a enfilar-nos cap el coll de Cortiella, el mas d’en Covo, el mas d’en Bover i el mas del Botó, aquest ara en perfecte estat i completament remodelat que vam suposar que era la seu d’un celler.

Ara ja érem el coll, les vistes s’estenien cap a la Miranda de Puigcerver i el Cingle Blanc d’Arboli, un altres espais connectats.

Ja tocava tornar cap a Porrera, ara per un sender ple d’alzines, bonic, però menys fàcil de trescar. Continuant amb els masos va venir el mas del Licor, desprès baixar pel costat del barranc de la Final, amb quatre tolls amb aigua, això sí molta més que el Cortiella, tot i que aquest últim s’anomena riu. Despès del salt de la Final va venir el barranc de la Garranxa, a la llera hi vam trobar un assentament d’algú possiblement amb síndrome de Diògenes, un immens lloc per viure construït amb tota la mena d’andròmines que ús pugueu imaginar, banyeres. baranes de llit, somiers, vaja de tot, la feina de mitja vida.

Ara, situat dalt d’un turó l’últim mas, el de Puvill, demostració que aclarir la toponímia és molt difícil, a la majoria de llocs amb ve a la resta amb be, m’he decidit per la menys ortodoxa ve.

Amb la be i la ve vam fer cap al cotxe, d’aquí al poble i a dinar al Cafè Antic. Cosa que vam fer mentre s’entreteníem llegint uns versos d’en Martí i Pol i en Llach pintats a la paret i una partida de domino a la taula de marbre del costat.