Vall d'en Bac les tres ermites
near la Vall del Bac, Catalunya (España)
Viewed 1896 times, downloaded 69 times
Trail photos
Itinerary description
Por la carretera de Oix, alta Garrotxa, a poco mas de 1,5 Km por la izquierda nace una pista rural ,una cinta de asfalto negra de algo más de diez kilómetros que serpentea por un valle estrecho paralelo a la riera de Castellar, alma de este viaje, esquivando las montañas que lo más profundo nacen, para elevarse con sus cimas que acarician el cielo, hoy teñido de algunas nubes que no se deciden a huir, dejamos nuestros vehículos en el Hostal de Bac, actualmente cerrado, el valle era utilizado por los pastores que conducían en verano sus rebaños hacia los prados verdes de Camprodom y Ribes, este hostal, era el último punto donde estos señores de los montes, podían resguardar su ganado y descansar en una cama, sabían que después simplemente se guarecerían en sus diminutas cabañas, de piedra seca, soportando los rigores del clima, iniciamos la ruta hacia el Pont del Ferrer, por el se llega a las antiguas escuelas del Bac, nosotros no llegamos a cruzarle, por un camino nos acercaremos a la masía de la Torre para visitar la ermita de Sant Miquel, donde una jauría de perros escandalosos nos sale al paso, desistiendo al poco rato viendo que, su protagonismo descendía a medida que una manada de caballos nos daba la bienvenida, empujones, coces y relinchos invaden por unos instantes la escena, cuando la calma regresa, a los pocos minutos, y se tranquilizan, lamen todos la misma roca, intentando sorber los restos salobres de la sal , que su dueño regularmente deposita sobre ella, la ermita de Sant Miquel de la Torre de estilo románico, también se llamo de Sant Miquel de Avellanacorba y fue documentada por primera vez en el año 978, cruzamos el prado donde pastaban los caballos, vamos en hilera por un ajustado sendero, mojándonos las perneras de los pantalones con el agua del roció y las lluvias de ayer, intentamos estudiar bien donde ponemos el pie, es zona de vacas y dejan muchas, muchas huellas, llegando al torrente de la Garfeta el camino se transforma en un sendero, que nos cruzara todo el Serrat de Guilla, hasta una vivienda de nueva construcción, el collet de Triadu es una loma despejada de vegetación donde sobre unas rocas reponemos fuerzas con unos frutos secos, una poco más arriba vemos las ruinas de la masía que más tarde exploraremos. La segunda ermita que visitamos es Sant Andreu de Porreres, durante mucho tiempo fue el principal templo del valle, adosados tiene la sacristía, la rectoría y otras dependencias, imagino para huéspedes, actualmente se pueden albergar doce personas, la ermita data del 904 y dejo de ser parroquia en 1936, nos recibe un hombre armado con una guitarra que a golpe de melodía nos ofrece un recibimiento especial, lo que me parecía una escena dantesca, se convirtió dentro de la ermita en un sarao armonioso de ángeles bailando, festejo celestial que duró solo unos instantes, teníamos que continuar ruta, cruzando unos campos de pasto, cerrando sus puertas, en agradable descenso, el grupo enfila la ultima ermita, para ello tendremos que andar unos metros por la carretera, pasando por delante de Pagés un casal de campo de terraza cerrada con varias arcadas, mas tarde nos informaran que tiene el tejado hundido, data del 1573 que es cuando se instalo la familia Pagés, al llegar al Molinot tomamos un camino hacia la derecha en ligero ascenso, nos llevara a Can Bagatell, nos baja a recibir un joven parlanchín, pura raza Garrotxa, con él mantenemos una agradable conversación, regenta junto a su tía esta casa rural, con capacidad para doce personas, urbanitas que huyen del mundanal ruido de las grandes ciudades, para coparse del silencio y de la paz de estos valles y sus montañas, continuamos nuestra ruta para llegar al Llongarriu masía construida cerca de un asentamiento romano y que estuvo ocupada hasta 1977, actualmente la están restaurando, la ermita se encuentra situada en un plano superior comandando este rincón del valle, como las anteriores es de estío románico. Santa María de Llongarriu, también se la conoce por Santa María de Sacot, Sanctae Mariae de Cod, estaba documentada por el año 1066, y terminamos la ruta bajando por una senda del GR-1 hasta el hostal donde unas horas antes comenzamos a andar con la ilusion de descubrir las bellezas de este valle, no nos ha defraudado, nos llevamos un bonito recuerdo, Anna, Dolors, María, Merche, Praxe, Roser, Rosa C, Rosa S, Pablo, Juan A, Juan V, Joaquín, Carlos, Toni y Julián. SENDA VIVA.
Per la carretera d'Oix, alta Garrotxa, a poc mes de 1,5 Km per l'esquerra neix una pista rural ,una cinta d'asfalt negra d'una mica més de deu quilòmetres que serpenteja per una vall estreta paral•lela a la riera de Castellar, ànima d'aquest viatge, esquivant les muntanyes que el més profund neixen, per a elevar-se amb els seus cims que acaricien el cel, avui tenyit d'alguns núvols que no es decideixen a fugir, deixem els nostres vehicles en l'Hostal de Bac, actualment tancat, la vall era utilitzada pels pastors que conduïen a l'estiu els seus ramats cap als prats verds de Camprodom i Ribes, aquest hostal, era l'últim punt on aquests senyors de les muntanyes, podien protegir el seu bestiar i descansar en un llit, sabien que després simplement s'aixoplugarien en les seves diminutes cabanyes, de pedra seca, suportant els rigors del clima, iniciem la ruta cap al Pont del Ferrer, per l'es arriba a les antigues escoles del Bac, nosaltres no arribem a creuar-li, per un camí ens acostarem a la masia de la Torre per a visitar l'ermita de Sant Miquel, on una gossada de gossos escandalosos ens surt al pas, desistint a la poca estona veient que, el seu protagonisme descendia a mesura que un ramat de cavalls ens donava la benvinguda, empentes, coces i relinchos envaeixen per uns instants l'escena, quan la calma torna, als pocs minuts, i es tranquil•litzen, llepen tots la mateixa roca, intentant xarrupar les restes salobres de la sal , que el seu amo regularment diposita sobre ella, l'ermita de Sant Miquel de la Torre d'estil romànic, també es dic de Sant Miquel de Avellanacorba i va ser documentada per primera vegada l'any 978, creuem el prat on pasturaven els cavalls, anem en filera per una ajustada sendera, mullant-nos les perneras dels pantalons amb l'aigua del va ruixar i les pluges d'ahir, vam intentar estudiar bé on posem el peu, és zona de vaques i deixen moltes, moltes petjades, arribant al torrent de la Garfeta el camí es transforma en una sendera, que ens creués tot el Serrat de Guilla, fins a un habitatge de nova construcció, el collet de Triadu és una lloma buidada de vegetació on sobre unes roques reposem forces amb una fruita seca, una poc més amunt veiem les ruïnes de la masia que més tard explorarem. La segona ermita que visitem és Sant Andreu de Porreres, durant molt de temps va ser el principal temple de la vall, adossats té la sagristia, la rectoría i altres dependències, imagino per a hostes, actualment es poden albergar dotze persones, l'ermita data del 904 i deixo de ser parròquia en 1936, ens rep un home armat amb una guitarra que a cop de melodia ens ofereix una rebuda especial, la qual cosa em semblava una escena dantesca, es va convertir dins de l'ermita en un sarao harmoniós d'àngels ballant, festeig celestial que va durar només uns instants, havíem de continuar ruta, creuant uns camps de pastura, tancant les seves portes, en agradable descens, el grup enfila la ultima ermita, per a això haurem de caminar uns metres per la carretera, passant per davant de Pagés un casal de camp de terrassa tancada amb diverses arcades, mes tarda ens informessin que té la teulada enfonsada, data del 1573 que és quan s'instal•lo la família Pagés, en arribar al Molinot prenem un camí cap a la dreta en lleuger ascens, ens portés a Ca Bagatell, ens baixa a rebre un jove xerraire, pura raça Garrotxa, amb ell mantenim una agradable conversa, regenta al costat de la seva tia aquesta casa rural, amb capacitat per a dotze persones, urbanites que fugen del mundanal soroll de les grans ciutats, per a copar-se del silenci i de la pau d'aquestes valls i les seves muntanyes, continuem la nostra ruta per a arribar al Llongarriu masia construïda prop d'un assentament romà i que va estar ocupada fins a 1977, actualment l'estan restaurant, l'ermita es troba situada en un pla superior comandant aquest racó de la vall, com les anteriors és d'estiu romànic. Santa María de Llongarriu, també se la coneix per Santa María de Sacot, Sanctae Mariae de Cod, estava documentada per l'any 1066, i acabem la ruta baixant per una senda del GR-1 fins a l'hostal on unes hores abans comencem a caminar amb la ilusion de descobrir les belleses d'aquesta vall, no ens ha defraudat, ens portem un bonic record, Anna, Dolors, María, Merche, Praxe, Roser, Rosa C, Rosa S, Pablo, Juan A, Joan V, Joaquín, Carlos, Toni i Julián. SENDA VIVA.
Per la carretera d'Oix, alta Garrotxa, a poc mes de 1,5 Km per l'esquerra neix una pista rural ,una cinta d'asfalt negra d'una mica més de deu quilòmetres que serpenteja per una vall estreta paral•lela a la riera de Castellar, ànima d'aquest viatge, esquivant les muntanyes que el més profund neixen, per a elevar-se amb els seus cims que acaricien el cel, avui tenyit d'alguns núvols que no es decideixen a fugir, deixem els nostres vehicles en l'Hostal de Bac, actualment tancat, la vall era utilitzada pels pastors que conduïen a l'estiu els seus ramats cap als prats verds de Camprodom i Ribes, aquest hostal, era l'últim punt on aquests senyors de les muntanyes, podien protegir el seu bestiar i descansar en un llit, sabien que després simplement s'aixoplugarien en les seves diminutes cabanyes, de pedra seca, suportant els rigors del clima, iniciem la ruta cap al Pont del Ferrer, per l'es arriba a les antigues escoles del Bac, nosaltres no arribem a creuar-li, per un camí ens acostarem a la masia de la Torre per a visitar l'ermita de Sant Miquel, on una gossada de gossos escandalosos ens surt al pas, desistint a la poca estona veient que, el seu protagonisme descendia a mesura que un ramat de cavalls ens donava la benvinguda, empentes, coces i relinchos envaeixen per uns instants l'escena, quan la calma torna, als pocs minuts, i es tranquil•litzen, llepen tots la mateixa roca, intentant xarrupar les restes salobres de la sal , que el seu amo regularment diposita sobre ella, l'ermita de Sant Miquel de la Torre d'estil romànic, també es dic de Sant Miquel de Avellanacorba i va ser documentada per primera vegada l'any 978, creuem el prat on pasturaven els cavalls, anem en filera per una ajustada sendera, mullant-nos les perneras dels pantalons amb l'aigua del va ruixar i les pluges d'ahir, vam intentar estudiar bé on posem el peu, és zona de vaques i deixen moltes, moltes petjades, arribant al torrent de la Garfeta el camí es transforma en una sendera, que ens creués tot el Serrat de Guilla, fins a un habitatge de nova construcció, el collet de Triadu és una lloma buidada de vegetació on sobre unes roques reposem forces amb una fruita seca, una poc més amunt veiem les ruïnes de la masia que més tard explorarem. La segona ermita que visitem és Sant Andreu de Porreres, durant molt de temps va ser el principal temple de la vall, adossats té la sagristia, la rectoría i altres dependències, imagino per a hostes, actualment es poden albergar dotze persones, l'ermita data del 904 i deixo de ser parròquia en 1936, ens rep un home armat amb una guitarra que a cop de melodia ens ofereix una rebuda especial, la qual cosa em semblava una escena dantesca, es va convertir dins de l'ermita en un sarao harmoniós d'àngels ballant, festeig celestial que va durar només uns instants, havíem de continuar ruta, creuant uns camps de pastura, tancant les seves portes, en agradable descens, el grup enfila la ultima ermita, per a això haurem de caminar uns metres per la carretera, passant per davant de Pagés un casal de camp de terrassa tancada amb diverses arcades, mes tarda ens informessin que té la teulada enfonsada, data del 1573 que és quan s'instal•lo la família Pagés, en arribar al Molinot prenem un camí cap a la dreta en lleuger ascens, ens portés a Ca Bagatell, ens baixa a rebre un jove xerraire, pura raça Garrotxa, amb ell mantenim una agradable conversa, regenta al costat de la seva tia aquesta casa rural, amb capacitat per a dotze persones, urbanites que fugen del mundanal soroll de les grans ciutats, per a copar-se del silenci i de la pau d'aquestes valls i les seves muntanyes, continuem la nostra ruta per a arribar al Llongarriu masia construïda prop d'un assentament romà i que va estar ocupada fins a 1977, actualment l'estan restaurant, l'ermita es troba situada en un pla superior comandant aquest racó de la vall, com les anteriors és d'estiu romànic. Santa María de Llongarriu, també se la coneix per Santa María de Sacot, Sanctae Mariae de Cod, estava documentada per l'any 1066, i acabem la ruta baixant per una senda del GR-1 fins a l'hostal on unes hores abans comencem a caminar amb la ilusion de descobrir les belleses d'aquesta vall, no ens ha defraudat, ens portem un bonic record, Anna, Dolors, María, Merche, Praxe, Roser, Rosa C, Rosa S, Pablo, Juan A, Joan V, Joaquín, Carlos, Toni i Julián. SENDA VIVA.
Waypoints
You can add a comment or review this trail
Comments