Vallabriga-Sta.Maria d'Ovarra-Calbera-Penya Subit-Tossal Pla-Calbera-Sta.Maria de la Quadra-Sta.Maria d'Ovarra-Vallabriga

La ruta comença a l'església de sant Esteve de Vallabriga, un edifici inaugurat l'any 1920 i que substitueix un temple anterior, romànic, ubicat al cementeri i que es va esfondrar al segle XIX. Des d'allà eixim cap a l'est i travessem el poble. De seguida passem pel llavador i, en acabant, tirem cap a la dreta amb el camí de Calbera.

Aquesta via baixa cap al fossar en direcció sud i, quan hi arriba, gira cap a l'est, una seguida que ja no abandonem. Malgrat les solsides, el camí de Vallabriga a Calbera, que va paral·lel al barranc de la Ribera, és fàcil de resseguir. Endemés, no tarda en confluir amb la pista asfaltada, única via d'accés per a vehicles de tot tipus fins a Vallabriga.

I és que la carretera aprofita el traçat de l'antic camí de Calbera des d'aquest punt per a baixar, pràcticament, fins al fons de la vall que forada el riu Isàvena. Tanmateix, quan la pista comença a fer ziga-zagues, el vell camí, esborrat, tira recte avall. Nosaltres, però, seguim amb el recorregut modern que, en cosa de dos minuts, ens aboca a la carretera A-1605, o de Lasquarri a Vilaller.

Ens incorporem a aquesta via cap a la dreta, però només durant uns metres ja que, de seguida, travessem a l'altra banda i ens reincorporem al camí de Vallabriga a Calbera. Aquesta via avança ara cap al nord. Passem per un costat la reixa que impedeix el pas de vehicles pel camí i, en un minut, ja hi som al peu del riu Isàvena.

Travessem aquest curs d'aigua pel pont d'Ovarra. A l'altra ens espera el monestir de santa Maria d'Ovarra, documentat des del segle IX, tot i que les edificacions que ens han sobreviscut són del segle XI. Contemplem les esglésies de santa Maria i sant Pau, i veiem les restes del palau del prior.

A tocar de l'esglesiola de sant Pau passa el camí de Vallabriga a Calbera, que ara comença una llarga i decidida ascensió cap a la segona localitat. En efecte, per la partida del Vedat, iniciem una pujada relativament exigent per una via ben marcada i coberta, en aquesta època de l'any, de fulles mortes.

El camí de Vallabriga a Calbera ascendeix entre parets de pedra seca que el delimiten i, quan ja portem uns quinze minuts des del monestir, ens recompensa l'esforç amb unes vistes privilegiades aigües avall de l'Isàvena.

Al remat, trenta-cinc minuts després d'haver eixit del monestir de santa Maria d'Ovarra, arribem a un encreuament al peu del cementeri de Calbera. Al fons, veiem ja el poble. És per açò que, ens desviem momentàniament de la nostra ruta, i visitem Calbera, on hi destaquen l'església de sant Andreu i el castell, que domina la localitat.

Acabat el tomb pels seues carrers, girem cua de nou fins al peu del cementeri. Allà, a mà dreta, arranca una sendera en direcció nord. Al principi, tot i que guanyem altura, la pujada no és massa exigent. Tanmateix la cosa canvia uns deu minuts més tard, quan davant de nosaltres apareix el gran roc que conforma la penya Subit.

Aleshores iniciem un ziga-zaga que, ràpidament, ens fa salvar un desnivell d'uns setanta-cinc metres. Al remat, fem cap al cim de la penya Subit, a poc més de 1.400 msnm.

Aquesta sendera encara continua un centenar de metres cap al nord. Al final acaba abruptament en el cingle, des d'on tenim una bona vista del monestir de santa Maria d'Ovarra i de Vallabriga, que paren uns quants centenars de metres per baix de nosaltres. Estem a la porta del congost d'Ovarra i, allà mateix, ens trobem amb uns quants isards que, en adonar-se de la nostra presència, fugen per passos impossibles per a l'ésser humà.

En acabant de gaudir de les vistes, girem cua cap al cim de la penya Subit. Des d'allà, en direcció est, arranca una sendera poc clara marcada amb algunes fites. El camí, que a vegades pareix desaparèixer, ens endinsa cap a un bosc i l'envolta pel seu límit meridional. En cosa de deu minuts, ens aboca a un prat dividit en pletes.

Travessem el prat en direcció a l'est, passant diverses parets de pedra seca fins que, a mà esquerra i un poc per dalt de nosaltres, veiem les ruïnes d'un corral. És aleshores quan ens hem de fixar que, de l'altra banda, naix un corriolet que tira cap al sud/sud-est. Els primers metres és poc evident però després ja apareix més marcat i, finalment, ens deixa en un collet.

Ens desviem un moment cap a la dreta per a pujar al cim del tossal Pla, de poc més de 1.500 msnm. Després, retornem a la senda, que continua cap al sud / sud-oest per la partida de la Rosada.

El camí, que no té pèrdua, baixa decididament cap al sud-oest. Després, en un colze, tomba de manera brusca cap al sud-est, mentre no deixem de baixar més i més. La muntanya pelada i rocosa ens abandona, i ara tornem a un paisatge de bosc poc frondós.

No hem de badar en aquest punt perquè el camí que duem no ens retorna a Calvera, on ja hem estat una estona abans. Ens porta, en canvi, cap al barranc de sant Serni, i el remunta en direcció a la creu de Bonansa.

Per això, ens desviem a la dreta per un viarany molt poc marcat que, de seguida, es fa pràcticament impossible de seguir. A pesar que per ací passa un camí segons els mapes cartogràfics, la veritat és que s'ha perdut completament i és molt difícil avançar.

Tanmateix, la certesa de saber que anem bé, ens fa baixar entre arbres, pel cingle, fins que uns quinze metres per baix de nosaltres veiem un altra via més ampla, que pensem que és la que va de Cabera cap al barranc de sant Serni. Per això, segurament, aquest tram tan complicat es pot evitar si s'agafa algun altre desviament més endavant, al que nosaltres no vam arribar.

Al remat, arribem fins a aquesta via, molt millor marcada i, al cap d'uns cinc minuts, retornem al poble de Calbera. Tornem a travessar-lo, passem novament per davant de la seua església, i ens incorporem, cap a l'esquerra, a la carretera de Calbera.

Amb ella, perdem un poc d'altura i no tardem gens en arribar al punt on enllaça amb el camí de Calbera a Castrossit. Per allà hem de continuar. Tanmateix, avançar-hi no ens és gens fàcil. Fa poc que ha plogut i el terra s'ha convertit en un fangar impracticable. De totes maneres, el paisatge solcat pel barranc de Castrossit, amb la visió d'aquest poble al fons, compensa les dificultats per a passar-hi.

Uns centenars de metres més enllà de la cruïlla entre la carretera de Calbera i el camí de Castrossit, travessem el barranc de Pegà. De seguida, a mà esquerra, agafem una sendera que s'eleva ràpidament per damunt del camí. Passem per una tanca, que està oberta, i entrem en un camp.

Si continuem en direcció est, tardem uns cinc minuts en arribar a l'ermita de santa Maria de la Quadra, un temple romànic usat ara com a pallissa i corral. Visitem aquesta construcció singular, destinada en l'actualitat una finalitat molt diferent de l'original, i retornem per on havíem vingut fins al camí de Calbera a Castrossit.

L'agafem durant uns metres però ben prompte l'abandonem. I és que ens desviem a la dreta per un camí que baixa a travessar el barranc de Castrossit. Es nota que aquesta via, que primer tira cap a l'oest, després cap a l'est i finalment cap al sud-oest, està molt menys trepitjada que el camí de Castrossit.

Mentre perdem altura, comencem a escoltar la remor de l'aigua del barranc. El travessem a peu pla per un gual. A l'altra banda, el camí continua per una zona ombrívola, on el fred del migdia es fa de notar a finals de desembre, que és quan nosaltres férem aquesta ruta.

A poc a poc, guanyem altura per un camí que avança en paral·lel a les torres d'una línia elèctrica. El barranc de Castrossit queda enfonsat a la vall mentre que Calbera para per damunt de nosaltres. En cosa de mitja hora, arribem al punt culminant de l'ascensió. Veiem novament el territori de l'Isàvena, que s'obre pas per a vessar la seua aigua a l'Èsera.

Comencem a baixar i no tardem en enllaçar amb el camí de Morens a Calbera, una vegada ja hem abandonat la seguida de les torres elèctriques. Tirem cap a l'esquerra i baixem de nou al peu del barranc de Castrossit. El creuem i decidim parar allà mateix per a fer un mosset.

Una vegada hem recarregat les forces, tirem en paral·lel a aquest curs d'aigua per a eixir a buscar la carretera de Calbera. Una vegada enllacem amb ella, la seguim cap a la dreta durant uns pocs metres, fins arribar al següent revolt.

En aquest punt arranca un camí que mena cap al nord per la partida de la Roureda. Al començament no acaba de ser del tot evident, però a mesura que avancem es marca més i més. Anem en paral·lel al riu Isàvena.

A poc a poc, el camí perd altura i nosaltres amb ell. També comença a desaparèixer quan ens endinsem en una zona on travessem alguns barranquets que tiren cap al fons de la vall. Amb tot, arriba un punt, ja a la part baixa de la partida del Vedat, on és pràcticament impossible continuar.

Per sort, algú, fa temps, va marcar la seguida correcta amb uns senyals blaus i blancs. Encara així, és molt complicat passar per la vegetació abundant que pobla la zona i també perquè el camí s'ha solsit en alguns punts.

Al remat, trobem una canonada que també ens ajuda a no desorientar-nos. I, finalment, eixim a un prat a peu de riu. Allà, mig engolida per la natura, hi ha un borda en ruïnes, que contemplem amb interès. Ens crida l'atenció la forma d'una de les seues finestres.

En acabant, acabem de travessar el prat. És evident que el camí, en aquest punt, pràcticament ha desaparegut. La paret de la muntanya pareix inestable i, per l'altra banda, duem ben empegat el riu Isàvena.

En cosa d'uns deu minuts des de deixar enrere la borda, arribem a un xicotet bosc a tocar del riu. El travessem i, de sobte, fem cap a un camp de futbol que forma part del complex annex al monestir de santa Maria d'Ovarra.

Des d'ací, on parem novament per a agafar forces, sols ens queda tornar sobre les nostres petjades cap a Vallabriga. Per tant, creuem el pont d'Ovarra, anem a buscar la carretera de Vallabriga i, amb ella, pugem fins al poble. Al principi de la ruta, havíem fet un tram pel camí vell, ara però seguim la carretera fins al final.

Una vegada a Vallabriga, donem per acabada l'excursió.