Vallés Occidental: Circular del Parc de la Llacuna (Montcada i Reixac) al Castell de Can Taió

Avui visitem, de nou, el Parc de la Llacuna de Montcada i Reixac, un parèntesi verd a la comarca industrial del Vallés.
La intenció es anar fins al Castell de Can Taió i tornar caminant per llocs no massa transitats i evitar aglomeracions. Els temps que corren ho aconsellan.
Els veïns també coneixen el Parc de la Llacuna amb altres noms, com Gurugú , Can Duran (perquè aquí hi va haver una masia agrícola amb aquest nom) o com “el camp dels militars” perquè més tard hi va haver una caserna.
L’oposició ciutadana i la determinació de l’Ajuntament el van salvar de convertir-se en una àrea residencial i, des de l’any 2006, el Parc de la Llacuna, tot sigui dit, més que un parc urbà té l’aspecte d’un petit bosc. Hi ha pinedes i plàtans centenaris que fan ombra a l’estiu, esplanades ben assolellades per a l’hivern, camins que es perden, d’altres que es creuen, petits turons que un cop conquerits escampen la vista cap a l’horitzó: cap al turó de Montcada, cap a la serra de Collserola, cap al perfil sempre magnètic de la Mola. No ens estranya que aquí hi hagi importants colònies de rapinyaires nocturns com el xot, el mussol comú o el mussol banyut, que hi té una de les poblacions més denses de Catalunya.
El Parc es diu de la Llacuna perquè n’hi ha una, i amb un origen ben curiós.
Des de l’AMB ens expliquen que es va formar després que una bòbila propera fes contínues extraccions de terres que van afectar la capa freàtica, fent emergir les aigües subterrànies. El nou estanyol es va naturalitzar de manera espontània i s’ha convertit en una llacuna de gran valor ecològic.
Arbustos com el tamariu o el sanguinyol, plantes que arrelen a l’aigua però empenyen tija i flor a la superfície com el lliri groc; joncs, salzes... És la vegetació que es troba a la llacuna i les seves illes flotants i que es converteix en refugi i aliment d’algunes espècies. Serps d’aigua, gripaus, tritons verds, granotes, libèl•lules, ànecs, bernats pescaires, martinets blancs, esplugabous…
Comencem a la bora dels miradors de la llacuna i fem camí per la part oriental del parc en direcció al petit veïnat de Can Pomada per arribar-nos a Can Rocamora i el Pla d’Albinyana on trobem un parell de masos amb força historia.

CAN ROCAMORA:
”Se trata de un edificio histórico que forma parte del inventario del Patrimonio Arquitectónico de Catalunya, concretamente dentro de la categoría de Bien Cultural de Interés Nacional. Fue construido entre los años 1911-1920 y antiguamente se conocía como Can Paiàs.
La torre de Can Rocamora era la residencia de veraneo de una de las familias burguesas barcelonesas más influyentes e importantes de finales del XIX y principios del XX y fue construida en el corazón del Plà de Reixac de Montcada por los arquitectos modernistas hermanos Bassegoda i Amigó quienes edificaron también en Barcelona otros emblemáticos edificios hoy considerados históricos y patrimonio artístico.
Se encuentra ruinosa y en un lamentable estado de conservación fruto del abandono y de años de robos y vandalismo.
La torre de Can Rocamora es uno de los edificios más emblemáticos de la historia de Montcada y su restauración es una prioridad que pasa porque las administraciones lleguen a un acuerdo con los actuales propietarios que frene su degradación y permita iniciar una completa restauración.”

CA N’ALBINYANA:
”Aquesta antiga masia, avui patrimoni desaparegut, va estar sota la influència directa de la parròquia de Sant Pere de Reixac i ja surt documentada al segle X, arran un document de venda on surt referenciat el topònim d'Albinyana amb activitats de pagesia, a l'Oest del riu Besòs. Aquest document parla de la venda d'una casa, les terres alguns animals i una bóta.
No sabem si aquesta primera referència tracta de la mateixa casa, si bé el topònim Albinyana queda referenciat a la mateixa zona.
Les primeres referències de la masia actual daten del segle XIV, encara que segurament amb una estructura molt diferent a la coneguda per nosaltres, fruit de remodelacions posteriors.
Al 1767 la masia comptava amb una gran premsa, feta de ferro i roure, que permetia fer verema. Tres anys després, al 1770, l'edifici va patir una reforma força important a la seva façana, afegint-li el balcó i es va reduir l'espai de la porta de mig punt. Aquesta masia inclús va tenir la seva pròpia capella, anomenada de Sant Pere, de construcció més tardana (beneïda el 15 de novembre del 1801). Ja a l'any 1836 es va pintar el rellotge de sol.”

Deixem enrere Ca n’Albinyana i ens acosten a la Riera Seca, a la bora de la Llagosta, per remuntar el seu curs cap a Santa Perpètua.
En mig del camp a la nostra Esquerra trobem una torre de grans dimensions que entenem que es feia servir per alguna cosa relacionada amb el reg.
Hi ha més torres a la part baixa de la riera pot ser no tan grans com aquesta però no hem trobat referències en lloc. Si algún company en sap l’origen d’aquestes construccions li agrairia que fes un comentari aquí. Simple curiositat…
Continuem al costat de la riera, la creuem baixant un momento a la seva llera i travessem el Pla de Can Roca per arribar al Castell de Can Taió passant per sota de la via del ferrocarril que va de Martorell a Granollers.

CASTELL DE CAN TAIÓ:
”El Castell de Can Taió és un veritable capritx de Miquel Gomis i Güell, el seu propietari. Contagiat pel romanticisme del segle XIX, Gomis va decidir construir un castell com els antics, i la seva construcció es va allargar fins a 1929.
La guia excursionista El Rodal de Sabadell (1936) escrita per Josep Rossell descriu el Castell de Can Taiò com una construcció moderna i per bé que és un recull d’imitacions dels monuments catalans més famosos, és interessant resseguir-lo i estudiar-ne la seva significació evocadora. La porta d’entrada és còpia fidel de la de Poblet i les muralles són fragments de la cité de Carcassona; una part lateral de l’edifici és igual a la bonica façana gòtica de la galeria de la Generalitat i algunes portalades i finestrals són reproduccions d’altres joies arquitectòniques de diferents llocs. Tot plegat és un edifici grandiós, ric en detalls i de costosa execució i molt vistós. Aquest edifici eclèctic però inhòspit, sembla ser que només tenia una cambra de bany i no tenia ni calefacció ni aigua calenta.
La finca sobre la qual es va construir el castell té el seu origen en el segle XVIII i tenia dues construccions, una coneguda com a casa Miró sobre la qual s’edificaria el castell i can Taió, la del masover que donaria el nom a la finca i a l’actual barri en el qual està integrada.
Durant la guerra civil va ser ocupat primer per efectius del partit independentista Estat Català que va ser desallotjat a trets pel “Batallón de la Muerte” de CNT-FAI que formava part de les milícies internacionals. A finals de la guerra, la Generalitat va estudiar la possibilitat de crear un camp de concentració entre els seus murs.
La fi de la guerra va retornar la propietat a mans dels Gomis que van malvendre l’edifici a la Junta Provincial de Menores. Amb la democràcia passàa mans de la Generalitat que té hi un centre de protecció de menors.”

Després de visitar el Castell retornem a la pista que puja al costat de la via del tren i remuntem cap a Can Joandó Nou i Can Sallent on tombarem a l’esquerra per continuar pujant fins dalt del turó on hi ha una zona de vol paramotor utilitzada pel Club de paramotor las Tórtolas del Vallés.
Aquí parem un moment doncs hi han unes vistes de 360º prou interessants.
Passat aquest punt arribem a una cruïlla on prenem a la dreta. És el camí del Padró. A l’esquerra aniriem cap a Can Roca però nosaltres baixema per la dreta ja en dirección al punt d’inici de la ruta.
La baixada és molt agradable amb bones vistes i diferents camins a escollir perquè ens portin cap a la llacuna.

Salut!