Vallés Occidental: Santa Mª de Santiga y una volta pels camps del Pedró

Aquesta ruta fa un tomb pels camps de conreu del Pedró, esplèndids en aquesta época, i te com principal lloc d’interés Santa Maria de Santiga, una església romànica situada al nucli de Santiga, al municipi de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental), protegida com a bé cultural d'interès local.
Es tracta d’un itinerari senzill i apte per tots els publics que transcorre tot ell per pistes amples i sense gaire desnivell.
Arribem a Santiga per la B-140 accedint per la rotonda que, per la banda Sud, dona accés al poligon industrial amb el mateix nom i, per l’altre (Nord, que prenem), al nucli on trobem l’església i començarem l’itinerari.

SANTA MARÍA L’ANTIGA (SANTIGA):
”L'església de Santa Maria l’Antiga o Santiga es troba al costat d'una masia, prop de la carretera que va de Sabadell a Santa Perpètua de la Mogoda. L'església té dues naus paral•leles amb dos absis de planta trapezoïdal al nord i semicircular al sud amb volta de quart d'esfera. La nau de la banda nord (segle XI) es cobreix amb volta de canó apuntat, mentre que la del costat sud és més antiga i es cobreix amb volta d'aresta. L'accés al temple és per una porta situada a la banda de ponent de la nau tramuntana. En el parament lateral d'aquesta nau s'obren altres dues portes, una d'arc de mig punt i l'altra d'arc rebaixat. El campanar, de planta quadrada, adossat a la banda tramuntana, conserva les lesenes a la part baixa.
L'església apareix documentada des de l'any 983, en una escriptura de donació al monestir de Sant Cugat del Vallès. Posteriorment hi ha diverses referències documentals al segle XII, quan apareix esmentada la parròquia. L'any 1193 és documentada una nova acta de consagració. A partir del segle XIII i al llarg dels segles s'hi ha efectuat nombroses obres de reforma i ampliació. El lloc de Santiga era una antiga quadra centrada per una domus, que, el 1389, per disposició de Joan el Caçador, esdevingué castell termenat. L'església és sufragània de la de Santa Perpètua. Les voltes es van refer possiblement entre els segles XIII-XIV; l'any 1574 es va obrir o modificar la porta d'accés. Els segles XVII-XVIII es va reconstruir l'absis principal i es va sobrealçar el campanar.
Al seu entorn, cada any s'hi celebra l'Aplec de Santiga. L'any 1955 amb motiu del II Aplec, si celebrà la benedicció de l'actual campana -que actualment resta muda; per les dites obres- li posaren els noms de Maria, Joana, i Montserrat. Foren padrins d'aquesta benedicció en Joan Vila Puig i la seva esposa Na Maria Codina i Duran. En la mateixa data també s'inaugurà el Pont del Camí del Santuari. El 1983 Santiga va celebrar el seu mil•lenari. Fou aleshores quan Carles Santiago li va dedicar la popular sardana Mil•lenari de Santiga. També és famosa i reconeguda arreu del món sardanista l'anomenada Santiga que va compondre al músic i compositor perpetuenc Genís Sala. El 2010 el terra i les parets de l'església resten aixecats arreu per haver-s'hi trobat restes molt antigues com ara sitges per al gra i altres mostres de la seva antiguitat.
S'hi venera la imatge de la Mare de Déu de l'Heura, que fou trobada, segons la tradició, el 1624. Diu la tradició que "Qui va a Montserrat i no passa per Santiga, deixa la Mare per veure la filla".
VISITA: 2n diumenge de mes, de 10.30 a 13.30 h”



Sortim pel camí que va en dirección Nord resseguint la riera de Santiga que creuarem per un pontet per pujar fins al camí de la Serra (o del Pedró, o camí de Santa Perpètua a Sentmenat) tot passant al costat de la magnífica masia de Can Barnola.

CAN BARNOLA (Ressenya històrica extreta de CANYAMERES, 2009):
”La primera referència documental és de l'any 1142.
Can Barnola és un mas amb uns orígens ben documentats al segle XII primer com a mas Gelabert de Santiga, posteriorment anomenat Pont, Cuiàs, Puiggalí, i finalment can Barnola.
En el decurs dels segles XII, XIII i principis del segle XIV, el mas Gelabert, manté el nom i la propietat al•lodial en mans de la parròquia de Santa Maria d'Antiga.
Des del segle XIV fins als nostres dies, el mas Gelabert ha estat habitat i les seves terres treballades. La família de pagesos senyors útils de dit mas anirà canviant de cognom principal pel fet que hi hagué diversos maridatges de pubilles. Els cognoms van estar lligats fins al segle XVI amb el del mas Gelabert.
La documentació del segle XVI reflecteix que s'està produint un nou canvi de manera de denominar el mas Gelabert. Tothom coneix la casa, la família i les terres pel mas Cuiàs de Santiga.
Des del segle XVII el mas Cuiàs ja és conegut com a mas Puiggalí i aquest es manté durant tot el segle XVIII i bona part del XIX.
La denominació de can Barnola actual és deguda al fet que la família que en els darrers cent anys ha habitat un dels habitatges de la casa del mas Puiggalí ha estat la família cognominada Barnola, des de Joan Barnola Parés a finals del segle XIX fins al matrimoni de Martí Barnola Morató.”

Seguirem el camí del Pedró gaudint del espectacle dels camps de blat i civada a punt de ser collits: en aquesta época el Vallés està preciós!
Després d’uns 2 km arribarem a un encreuament (WP11) on prenem a l’esquerra el camí Vell de Polinyà que, en suau baixada, ens porta a crear de nou la riera de Santiga. Girem a la dreta seguit la riera i, de seguida, passem al costat de Ca n’Hereu

CA n’HEREU:
” Masia moderna. Segons Joan Farell el nom de ca l’Hereu li prové del fet que ara fa més de cent anys (1917) va néixer el fill de l’amo, l’hereu de totes aquelles terres, i com que en aquells moments s’hi construïa una casa per fer un nou repartiment de les masoveries, a la casa nova li va quedar –per aquesta coincidència– el nom amb el qual es coneix actualment. Nosaltres ens preguntem si l’amo al qual es refereix no era el de Can Lletger, situada davant per davant, separades pel torrent de Canyameres o de Santiga. Correspon al terme municipal de Sabadell, però és molt a prop de la frontera amb el de Santa Perpètua de Mogoda.
El casal, de poca alçada i amb teulada a dues vessants, sense cap tret arquitectònic rellevant, ens apareix, gairebé des de tots els camins accessibles, amagat darrere d’un gran edifici d’obra sense arrebossar, d’aspecte molt deixat, que serveix de cort de vaques lleteres.
És tracta d’una masia habitada. A més de les vaques disposa també d’un bon estol d’aviram que volta lliurement per l’entorn.
Sota la casa hi ha l’antic safareig, sempre amb aigua clara, que s’alimenta amb la de la mina del Safareig, utilitzada actualment per a regar. A la ribera del torrent del davant de la casa, una mica més enlairada, hi ha la font del Gorina, mig perduda.”

Continuem pujant pel camí de Can Lletger (atenció a les vistes) fins arribar al poligon industrial de Can Llobateres que voregem fins trovar un desviament a l’esquerra (WP19) que ens portarà directament, passant al costat del Pi de les Tres Branques, fins a Santiga, punt d’inici i final de la ruta.

Salut!