Vallfogona de Riucorb, Ametlla de Segarra, Balneari, Segura, St Pere dels Bigats. Vallfogona i Savallà. Conca de Barberà

Amb un fred de 7 sota zero ens posem a caminar a Vallfogona, comarca de la Conca de Barberà. Hi hem vingut passant per l'Urgell, i som a tocar de la Segarra.
Tinc la sensació que aquest terròs és un altre dels molts que hi ha a Catalunya allunyat dels corredors importants, i per tant gairebé oblidat. Tanmateix no ens enganyem, en aquest s'hi va escriure fa més de quatre-cents anys una intensa pàgina de la nostra literatura.
Casualment hem escollit caminar pels entorns de Vallfogona a començaments de l'any del Rector de Vallfogona. La Generalitat el va oficialitzar així a finals de l'any 2022, en complir-se enguany el quart centenari de la mort de Francesc Vicent Garcia i Ferrandis, mossèn i rector de Vallfogona del 9 de gener del 1607 fins la seva mort el 2 de setembre del 1623, als 44 anys.
No es pot anar a Vallfogona i ignorar el personatge de qui fou el rector de la parròquia a començaments del segle XVII.

Però anem a la ruta.
Emprenem el camí passant al costat esquerra del riu Corb, anem a la dreta i retornem al costat dret per l'altre pont. Fem cent metres i agafem el camí que en direcció nord mena al llogaret de l'Ametlla de Segarra. Allí pugem a la superba torre gràcies a l'escala de cargol que s'hi ha instal·lat, i gaudim de la posició dominant.
Eixim de la vileta després d'admirar la façana de l'església. Anem cap a llevant i havent passat el cementiri torcem cap a est-sud tirant a sud. Trepitgem un bell camí entre marges tot travessant un fondo, i baixem la costa del Solà de la Torre en direcció al balneari de Vallfogona. Fem un volt pel xamós paratge conformat per l'establiment del balneari, l’hotel i les cases que la burgesia hi aixecà per tal de venir a prendre les aigües, fer-hi salut i vacances.
Creuem la carretera que mena a Santa Coloma de Queralt i enfilem en direcció sud pel bosc obagós . Dalt la costa trobem Segura, que pertany al terme de Savallà del Comtat. Fem un passeig pel llogaret, els pocs carrerons i la seva església. Del castell en queda poca cosa.
Emprenem la baixada. Passem pel poc que queda del Priorat de Sant Pere dels Bigats, després per la font d'en Ballart. Tot seguit abandonem la pista i seguim un preciós camí al costat de fermes parets de pedra seca que no es salven dels esfondraments. Poc després entrem a Vallfogona pel sud.

Tot Vallfogona és ple de referències al seu insigne rector. Com que la caminada ha estat fluida, sense entrebancs, hem cobert els tretze quilòmetres i mig amb una mà a la galta, i ara podem badar pels tocoms de la vila a cor que vols.
Acabem a l'aparcament de la zona esportiva des d'on hem partit, al costat dret del riu Corb.
La ruta no presenta cap complicació

L'aigua de la font d'en Ballart està canalitzada fins el poble.
El balneari es construeix a partir del 1901
En aquest vincle podeu trobar informació a bastament sobre la figura del rector i el seu any d’homenatge (2023) pels quatre-cents anys de la seva mort.
rector-vallfogona.cat
N’he extret un paràgraf, que ressenyo tot seguit:

Conten que mentre el nostre mossèn feia camí cap a Tàrrega es trobà amb un eixerit jovencell a qui li preguntà:
"D'on vens? On vas? Com et dius? I, amb qui estàs?"
El noi li contestà:
"Vinc de Targa, vaig a Verdú, em dic Pere i no estic amb ningú."
Mn. Vicent va quedà tan impressionat de la resposta que va proposar-li de ser el seu escolà. Així va escollir l'escolanet que tantes vegades és protagonista en les seves anècdotes.
Malauradament l’escolà morí quan tenia dotze anys.
Ressenyo aquí un fragment de A un assumpto llèpol, el qual il·lustra el sentit de l’humor de l’insigne rector poeta.
Mirau si és cosa que importa
tràurer la merda de dins,
puix cagar als dematins
a tots los membres conforta!
¡Benaurada porta
que tanca tan gran tesor;
que val més que plata i or
en qualitat i substància,
i, si li falta fragància,
ja li sobra la pudor!

Ja sabeu que qui no caga
per força té de morir:
Sempre ho he sentit a dir,
des de que deixí la braga.
Ja sé que diran que em vaga
escriurer coses de merda,
i que una persona cuerda
de merda no ha de parlar;
jo responc que lo cagar
és digne que mai se perda.