Vallgorguina - Font d'en Nel - Pedra Gentil - Sta. Eulàlia de Tapioles - Can Pradell - Can Clarens - Font del Forn.

Vallgorguina - Font d'en Nel - Pedra Gentil - Sta. Eulàlia de Tapioles - Can Pradell - Can Clarens - Font del Forn - Vallgorguina.
Ruta fàcil i relativament curta per fer en un matí o una tarda.
Sortim del poble i anem seguint la riera, fins a trobar el primer desviament que ens començarà a pujar cap a la font d'en Nel. No raja.
El primer tram el camí és compartit pel SL i el GR, però després es separen i nosaltres sempre seguirem els indicadors blancs i verds del SL.
Arribem al dolmen de Pedra Gentil, estructura megalítica d'uns 4.000 anys. És un sepulcre dels anomenats de cambra simple.
Al voltant del dolmen de la Pedra Gentil han anivellat el terreny amb un petit mur de pedra, però no ens agrada pas gaire com ha quedat, encara que suposem que ho han fet amb la millor intenció per evitar l'erosió del terreny.
Seguim cap a Santa Eulàlia de Tapioles. Ara tancada, aquí crec que han fet bé, per evitar moltes més destrosses de les que ja hi ha. El conjunt arquitectònic de Santa Eulàlia de Tapioles està format per l'església, el cementiri i una casa.
Sant Genís i Santa Eulàlia de Tapioles és documentada des del 878, en una confirmació de Lluís el Tartamut que la vincula amb la seu de Barcelona. El 1373 el lloc era deshabitat, però més endavant es va restaurar l'edifici. Actualment, l'església de Santa Eulàlia és en ruïna, es conserven alguns elements d’època medieval, posteriors al període monàstic.
Seguim per la pista que puja cap al Corredor fins a arribar a Can Pradell de la Serra. Aquest gran edifici està situat al peu de la pista. No sabem la data de la seva construcció, però sí que l'any 1847 s'hi van fer reformes que li van donar el caràcter neoclàssic que té en l'actualitat. Aquesta data està inscrita a la façana del cos de les galeries.
Una mica més amunt es bifurca el camí, agafem el de l'esquerra i una altra pista ens portarà fins a Can Clarens, una masia que data del 1776, transformada en casa de colònies l’any 1986.
D'allà la pista baixa cap a Vallgorguina, però fem uns 400 m. i ens decidim agafar un camí més estret que surt cap a l'esquerra i que ens baixarà cap al Pla del Forn i la seva Font, ara també seca i destrossada. Han robat fins i tot la porta de ferro de la mina, que jo li havia vist tota la meva vida.
Incivisme, incultura, per desgràcia és massa habitual trobar aquestes destrosses a molts meravellosos indrets de les nostres contrades.