VII Travessada Molins de Rei , Vilafranca 22-04-18

Sortida Molins de Rei

Molins de Rei Infotaula de geografia políticaMolins de Rei Bandera de Molins de Rei Escut de Molins de Rei Castellciuró.JPG Castellciuró Localització Localització de Molins de Rei respecte del Baix Llobregat.svg 41° 24′ 50″ N, 2° 00′ 57″ E Wikimedia | © OpenStreetMap Estat Espanya Autonomia Catalunya Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona Comarca Baix Llobregat Entitats de població 4 Població Total 25.492 (2017) • Densitat 1.603,27 hab/km² Gentilici Molinenc, Molinenca Geografia Superfície 15,9 km² Altitud 37m (450m al Puig d'Olorda Limita amb [mostra] Organització i govern • Alcalde Joan Ramon Casals i Mata Indicatius Codi postal 08750 Fus horari UTC+01:00 Codi INE 08123 Codi IDESCAT 081234 Altres dades Agermanament [mostra] Web Lloc web oficial Modifica dades a Wikidata Escut sense oficialitzar de Molins de Rei. Bandera no oficialitzada de Molins de Rei. Molins de Rei és una vila i municipi de Catalunya, situat a la comarca del Baix Llobregat, Província de Barcelona. Situat a la riba esquerra del riu Llobregat, s'estén des de la plana al·luvial del riu fins als contraforts occidentals de la Serra de Collserola (Serralada Litoral). Limita al nord amb El Papiol i Sant Cugat del Vallès, al nord-est amb Barcelona, al sud amb Sant Feliu de Llobregat i a l'oest amb Sant Vicenç dels Horts. El nom del municipi deriva dels seus inicis quan el rei Alfons II inicià la construcció d'uns molins a la zona de l'actual població. En el transcurs de la seva historia, la denominació oficial de la vila ha canviat dues vegades, breument i per motius polítics. En ocasió de la Primera República, l'any 1873, quan adoptà el nom de Molins del Pont (o del Puente com es deia oficialment). Aquest primer canvi fou derogat amb la vinguda de la Restauració borbònica, un any i escaig més tard, retornant a la denominació tradicional. EL segon canvi es donà durant la Guerra Civil (1936-1939) en què s'adoptà el nom de Molins de Llobregat, seguint la política d'eliminar dels topònims referències a elements monàrquics o religiosos. la denominació oficial de la vila, que es va catalanitzar definitivament per resolució de la Generalitat de Catalunya de 4 de juny de 1981. Història Escut no oficial de Molins de Rei Hi ha testimonis de l'existència d'un poblament prehistòric continuat, que s'inicia al període paleolític. A la riba del Llobregat s'han descobert eines de la indústria de còdols que hi pertanyen. A la cova de l'Or de Santa Creu d'Olorda (ja dins el terme de Sant Feliu de Llobregat) es troben restes neolítiques i és evident un hàbitat continuat fins a l'edat del ferro. D'època ibèrica són els poblats del puig d'Olorda, de la Plaça de les Bruixes i de les Argiles, amb origen al segle IV aC. El poble de Molins de Rei neix l'any 1188 quan Alfons II, rei d'Aragó i comte de Barcelona, confia la construcció d'uns molins a un tal Joan dit "dels molins". Una vegada construïts, i per decisió reial, els molins queden sota la responsabilitat de Bernat el Ferrer. Una de les condicions que se li imposa és que ha de viure allà i tenir cura de l'edifici de nova construcció. Així se sembra la llavor d'un nou municipi. L'any 1208 adoptà el títol de Vila i se li atorgà llicencia per a tenir parròquia -fins aleshores pertanyia a Santa Creu d'Olorda- i cementiri en el lloc on hi havia la capella de Sant Miquel. En el transcurs dels anys el poble fou venut o hipotecat en diverses ocasions. El rei Jaume II va fer-ho a Ramon Fiveller i posteriorment, l'any 1309, a Sibil·la de Pallars, comtessa de Pallars Sobirà. Els descendents de Sibil·la van vendre als germans Francesc i Guillem Bastida, per compte del jutge d'Arborea, a Sardenya, i a continuació al gran jutge Hug I d'Arborea, vescomte de Bas. Finalment, el 1366 Berenguer de Relat (conseller del rei i mestre racional de la cort) adquirí la senyoria del poble de Molins de Rei, del castell d'Olorda i del Castellciuró.[2] El 1419 un grup de molinencs (la "universitat") aconsegueix reunir capitals per a la redempció de la feudalitat i el retorn de la vila a la corona. Tanmateix, l'any 1430, el rei Alfons V el Magnànim cedeix el poble a Galceran de Requesens, ja propietari de la majoria de territoris de l'entorn i que probablement havia estat el prestatari de l'import del rescat.[3] Requesens converteix Molins de Rei en baronia i hi fa construir un magnífic palau on la família passarà llargues temporades i rebrà personatges notables. El 1493 ho fan els Reis Catòlics i Cristòfor Colom. La Junta de Molins de Rei fou una lliga de ciutats, viles i barons que la noblesa catalana va crear, el 1418, encapçalada pel conseller de Barcelona Ramon Desplà i el comte Roger Bernat I de Pallars Sobirà, per a fer front als moviments castellanitzants de la cort iniciats per Ferran d'Antequera, i denunciats a les Corts de Montblanc (1414).[4] A Molins de Rei el 30 de novembre de l'any 1519, Diada de Sant Andreu, el rei Carles I va ser proclamat oficialment Rei dels Romans i futur Emperador Electe del Sacre Imperi Romà Germànic. El 1532 s'hi hostatjaren l'emperadriu Isabel de Portugal i el seu fill, el futur Felip II de Castella. Cap a final del segle XV, la família Requesens emparenta amb la noblesa castellana (els marquesos de Los Vélez i de Villafranca del Bierzo, els ducs d'Alba, els de Medina Sidonia i els comtes de Sobradiel) i es distancia de la vila. A la meitat d'aquest mateix segle, la baronia ja havia cedit competències als seus habitants autoritzant l'obertura d'establiments, alhora que arrendava els molins i tots aquells serveis que fins llavors controlaven directament, com la carnisseria. Pont de Carles III. Postal Més endavant, amb la construcció del Pont de Carles III, entre el 1763 i 1767, Molins de Rei guanya importància estratègica i un cert protagonisme en ser parada obligada en el transport entre Madrid i Barcelona. Això afavorí la construcció d'hostals i l'obertura de nous comerços. La vila es converteix en un centre neuràlgic per als pobles de la comarca. La importància estratègica del Pont propicià que la vila sofrís diverses batalles en el transcurs de la Guerra del Francès. El dia 7 de juny de 1808 les tropes franceses del general Schwartz,derrotades a la Batalla del Bruc), la saquejaren i incendiaren per primera vegada. El dia 30 del mateix mes, després d'una forta batalla prop de la vila, aquesta torna a ser incendiada per la tropa francesa. Finalment el general Saint-Cyr, amb un nombrós exèrcit, ocupa tota la zona compresa de Molins de Rei a Vilafranca. Aquests esdeveniments bèl·lics van provocar baixes a la població i van fer destrosses a l'estructura urbana i al Palau dels Requesens, cosa que va donar pas a la posterior parcel·lació dels terrenys d'aquest palau, propietat dels marquesos de Villafranca y de los Vélez com a descendents de la família Requesens. La parcel·lació d'aquests terrenys va propiciar la configuració de l'actual carrer Major. L'any 1874, en el curs de la Tercera Guerra Carlina la vila fou novament saquejada i incendiada. Les guerres no van ser l'únic esdeveniment que va trasbalsar l'economia local; també hi van influir les vagues a la incipient indústria i la fil·loxera, que arribava al municipi a final de segle, després de fer estralls a les vinyes franceses i del nord de Catalunya. Aquesta plaga va acabar amb la vinya del municipi i va suposar un daltabaix per a l'agricultura local. Com a tot Catalunya, la pagesia va ser el sector més important de l'economia local. Molins de Rei va ser un poble agrari fins ben entrat el segle XX, tot i que a final del segle XIX, la indústria, amb una certa migradesa, s'anava imposant. La construcció del Canal de la Infanta, l'any 1819, amb noves xarxes de regadiu, i la inauguració del ferrocarril l'any 1855 van suposar un pas endavant en la consolidació d'un municipi que començava a comptar amb una xarxa d'infraestructures que n'afavorien el desenvolupament. L'impuls que van rebre les hortalisses i els arbres fruiters, i l'annexió de part del terme de l'antic municipi de Santa Creu d'Olorda l'any 1916 van donar una nova empenta a l'agricultura, que va arribar a altes cotes d'exportació durant els anys 30. El desenvolupament industrial català de final del XIX també es va fer notar modestament a Molins de Rei. El 1890, amb una població de 2.935 habitants, hi havia 52 comerços i 12 indústries. La branca més important d'aquesta indústria era el tèxtil de capital forà. A final de segle, la fàbrica Ferrer i Mora, present a la vila des de 1858, instal·lava la primera màquina de vapor en substitució de la força hidràulica que, en el mateix indret, havia mogut molins des de feia sis segles. Paral·lelament al creixement econòmic, la vila no era aliena a l'embranzida de l'associacionisme que es manifestava arreu de Catalunya. La creació de noves associacions —algunes, dotades de patrimoni— ajuden a enriquir l'oferta cultural i a canalitzar les reivindicacions socials dels seus associats i algunes de les ofertes culturals de la vila. El 1852 s'organitza per primera vegada la Fira de la Candelera.[5] Aquestes associacions, avui encara tenen un paper destacat en l'oferta cultural: l'any 1918 es crea la Federació Obrera, hereva del sindicat Les Tres Classes de Vapor, però és espoliada pel franquisme i retornada finalment al municipi; la Joventut Catòlica es constitueix l'any 1879 i el 1921 s'aixeca un nou local —els seus socis són majoritàriament de tendència catòlica— i el Foment Agrícola, Industrial i Comercial (ara Foment Cultural i Artístic) neix el 1920 i el 1923 inaugura un nou edifici patrocinat en part per la burgesia de procedència agrària. A la primera meitat del segle XX, publicacions com Enllà, Festa, Camins, Germanor o Espartacus —algunes, plenes de contingut ideològic i d'altres, actuant de portaveu d'entitats— omplen el ventall cultural de la vila. La Guerra Civil provocarà un tall profund en la vida social i quotidiana de la vila que costarà de curar. Els canvis en l'estructura urbana cap a noves zones a l'altre costat de la via del tren —propiciats pel trasllat del cementiri l'any 1898, la construcció de la fàbrica de conserves al barri que avui porta el mateix nom, la construcció del nou mercat l'any 1935 i la nova escola pública, batejada els anys setanta amb el nom d'Alfons XIII perquè aquest l'havia inaugurat personalment— van permetre l'expansió de la vila i annexar nous barris al nucli històric, el primer dels quals va ser la carretera. Durant la Guerra Civil espanyola, els escamots incontrolats de la FAI assassinaren mitja dotzena de vilatans i dinamitaren l'església parroquial de Sant Miquel Arcàngel, amb la destrucció subsegüent del seu arxiu que datava del segle XVI. Les tropes franquistes entraren a Molins de Rei el 25 de gener de 1939, i el 4 de febrer van establir una gestora municipal que instaurava el franquisme a la vila.[6] Els anys foscos de la postguerra van anar acompanyats d'una revifada de la indústria. Fàbriques com Samaranch, Malvehy, Iborra, Torra-Balari i Balanzó van aconseguir altes cotes de producció i van donar feina a la població immigrada que arribava d'Andalusia, Múrcia i Extremadura. El creixement demogràfic dels anys 60 i 70 va provocar un augment de la població, que va passar de tenir 7.364 habitants l'any 1936 a tenir-ne 14.460 l'any 1970. En aquells anys, les manifestacions culturals van seguir la pauta de la ideologia dominant: les publicacions d'aquells anys estaven sota el control de l'església o del règim. La recuperació de la democràcia va anar acompanyada de noves iniciatives de participació. A Molins de Rei, la recuperació de El Camell, bèstia popular del segle XIX, la celebració del Carnestoltes i la participació popular a la Festa Major van aportar un aire fresc a les manifestacions festives i culturals, i van potenciar el ric teixit associatiu de la vila. El creixement demogràfic registrat en la primera meitat de segle XX, que va generar la formació de barris, no es va tornar a produir fins després de la Guerra Civil. La ubicació de fortes onades migratòries a zones de nova construcció crea una nova estructura urbana configurada per la suma de barris. Can Graner, Riera de Bonet, l'Àngel i el Canal completen una etapa de creixement urbà. Aquest creixement no es tornarà a reprendre fins als anys 80 i 90 amb el desenvolupament del planejament urbanístic contemplat en el Pla General Metropolità de 1976.

Can Ros

FGC negative.svg Can Ros Municipio San Vicente dels Horts Zona ATM 2B Datos de la estación Servicios accesible PMR Servicios detallados FGC S3 barcelona.svg S4 barcelona.svg S8 barcelona.svg S9 barcelona.svg R5 barcelona.svg R6 barcelona. Can Ros es una estación de las líneas S3, S4, S8, S9, R5 y R6 de la línea Llobregat-Anoia de FGC situada en San Vicente dels Horts. Es cabecera de la línea S3. Esta estación se inauguró en los años 1970.

Creu de la Santa Misió, La Palma de Cervelló.

Infotaula de geografia políticala Palma de Cervelló Bandera de la Palma de Cervelló Escut de la Palma de Cervelló Bandera de la Palma de Cervelló Escut de la Palma de Cervelló La Palma de Cervelló - Poble.jpg Localització Wikimedia | © OpenStreetMap 41° 24′ 47″ N, 1° 58′ 07″ E Estat Espanya Autonomia Catalunya Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona Comarca Baix Llobregat Entitats de població 4 Població Total 2.998 (2017) • Densitat 545,09 hab/km² Gentilici Palmarenc, palmarenca Geografia Superfície 5,5 km² Altitud 100 m Limita amb [mostra] Organització i govern • Alcalde Xavier Gonzalez Alemany Indicatius Codi postal 08756 Fus horari UTC+01:00 Codi INE 08905 Codi IDESCAT 089058 Altres dades Web www.lapalma.diba.cat Modifica dades a Wikidata La Palma de Cervelló és un municipi de la comarca del Baix Llobregat. Contingut 1 Situació 2 Història 3 Relació amb Cervelló 3.1 Agregació a Cervelló (1857-1937) 3.2 Primera desagregació (1937-1939) 3.3 Segona agregació a Cervelló (1939-1998) 3.4 Segona desagregació de Cervelló (1998-?) 4 Marquesat de la Palma 5 Les masies de la Palma 6 Llocs d'interès 7 Demografia 8 Calendari festiu i cultural 9 Entitats 10 Administració 11 Persones destacades relacionades amb la Palma de Cervelló 12 Referències 13 Enllaços externs Situació Està situat a l'esquerra de la riera de la Palma o de Rafamans, afluent per l'esquerra de la de Cervelló, que neix al puig de les Agulles, dins el terme de Corbera de Llobregat. El poble es formà al llarg de la carretera que duu a Corbera de Llobregat. Corbera de Llobregat Pallejà Pallejà Corbera de Llobregat Brosen windrose-fr.svg Molins de Rei Cervelló Cervelló Sant Vicenç dels Horts Història Salconduit durant la Dictadura de Franco El topònim de la Palma possiblement prové d'una idea simbòlica d'origen religiós eremític,[1] i apareix per primera vegada citat en un document que data del 964, en una donació de terres efectuada al monestir de Sant Cugat, el qual depenia del bisbat de Barcelona. Però la donació transcendent per a la història de la Palma va ser el 945 per la comtessa Riquilda, muller del comte Sunyer, realitzada al monestir de monges benedictí Sant Pere de les Puelles, mentre la filla dels comtes, Adelaida Bonafilla, n'era l'abadessa. Coincidint amb el moment en què es realitzen aquestes donacions (segona meitat del segle X) es construí la capella de Sant Joan del Pla i Sant Feliu del Pla o de l'Erm, coneguda ara com del Pla de Sant Joan, i que pel seu estil de primer romànic llombard i també per la proximitat es podria relacionar amb el monestir de Sant Ponç de Corbera,[2] situades ambdues als extrems de la vall de Rafamans. Aquest context d'organització territorial i eclesiàstica és comú del segle X per assegurar aquells territoris erms, despoblats i insegurs de la banda dreta del riu Llobregat, després de la conquesta i repoblació de les antigues terres de domini sarraí.[3][4] També d'aquesta època, està datada la sagrera descoberta en les excavacions de la plaça de l'església de La Palma, realitzades el 2004, a partir de les quals es descobrí un conjunt de tombes antropomorfes, situades cronològicamenti i majoritària als segles X-XI, que confirmarien l'existència d'aquesta església en època romànica o, fins i tot, preromànica.[5] També s'hi descobriren sitges o estructures d'emmagatzematge que confirmarien l'existència de la sagrera, L'església parroquial de la Palma està documentada des del 1231, i està dedicada a santa Maria i sant Brici. La Palma de Cervelló és un municipi independent des de 1998.

Avituallament , Font del Marge

La font del Marge és una font al passeig del Roure, a sota del bosc de Can Llopart, al municipi de la Palma de Cervelló (Baix Llobregat). L'aigua de la font després de transcórrer canalitzada uns vint metres apareix en un pèlag artificial i d'allà va a parar a la riera de La Palma o de Rafamans.[1] Aquesta font va ser inaugurada la dècada del 1990, com una iniciativa popular proposada pel grup de medi ambient el Pèlac i amb l'autorització de l'ajuntament de Cervelló, abans de la segregació de la Palma l'any 1998. És un espai molt visitat pels veïns del poble, ja que està a menys de cinc minuts de qualsevol punt del nucli urbà. A l'estiu és un lloc ideal a primera hora del matí per la fresca que li proporciona l'obaga d'aquest bosc i pel cant del rossinyol que acompanya a aquestes hores.

Avituallament 2, Ermita de Sant Ponç de Corbera

Infotaula d'edificiSant Ponç de Corbera Sant Ponç de Corbera PM 25901.jpg Dades bàsiques Tipus església i monument Construït S. XI Característiques Estil Romànic Ubicació Estat Espanya Autonomia Catalunya Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona Comarca Baix Llobregat Municipi Cervelló Localització Cervelló (Baix Llobregat) Wikimedia | © OpenStreetMap 41° 24′ 04″ N, 1° 54′ 45″ E Bé cultural d'interès nacional Declaració 1931 Identificador BCIN: 101-MH-ZA BIC: RI-51-0000437 IPAC: 106 Modifica dades a Wikidata Sant Ponç de Corbera és una església romànica erigida al segle XI en estil romànic llombard dins del terme municipal de Cervelló (Baix Llobregat). Es troba dins del terme municipal de Cervelló (Baix Llobregat), però la proximitat amb Corbera de Llobregat ha propiciat que des del segle XIV la denominació de l'església sigui "de Corbera", i que finalment esdevingués sufragània de les parròquies de Corbera de Llobregat. Originalment formava part del monestir benedictí del mateix nom que inicialment fou un priorat benedictí que depengué de l'Abadia de Cluny a través del monestir de Sant Pere de Casserres. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional. Sant Ponç de Corbera és un antic priorat benedictí, situat en un esperó del massís de Garraf, dins el terme municipal de Cervelló, encara que depèn eclesiàsticament de la parròquia de Corbera de Llobregat, des d'on és accessible per una pista. L'església, única resta del monestir, és un edifici d'una nau i creuer, capçat per tres absis semicirculars. Sobre el creuer s'aixeca un cimbori de planta quadrada que fa de base al campanar de torre, de dos pisos, amb finestres geminades al pis superior. La nau es cobreix amb volta de canó, sobre tres arcs torals. Els braços del transsepte són coberts també amb voltes de canó, disposades paral·lelament a la de la nau (com si fos una església de tres naus) i comunica amb aquesta a través d'un gran arc sostingut per pilars de secció semicircular. La cúpula oberta al creuer reposa sobre dos arcs paral·lels, més elevats. En els murs de descàrrega d'aquests dos arcs neixen trompes còniques que donen una base[1] Tot l'exterior de l'edifici és ornamentat amb decoració de tipus llombard, característica del primer romànic, en sèries de dos arquets entre lesenes i en els absis per grans arcs que es prolonguen en lesenes. A l'interior de l'absis central trobem tres nínxols oberts al gruix del mur i al capdamunt tres finestres de doble esqueixada, les absidioles en tenen una de central. L'absis principal i l'absidiola dreta conserven fragments de pintures murals romàniques, amb motius vegetals i geomètrics, que semblen correspondre a finals del segle XII o principis del XIII.[1] L'accés actual és a ponent per una senzilla porta de mig punt adovellada amb les pedres vermelloses. Per sobre seu trobem dues finestres de mig punt. Corona la façana un finestral geminat amb el capitell esculpit.[1] Can Casas és un edifici rural construït damunt les restes de l'antic cenobi de l'església romànica de Sant Ponç (segle XI). La construcció actual tanca l'esplanada de la façana pel costat sud, on té l'entrada la casa, amb portal i pati. Les edificacions annexes estan parcialment adossades a la façana de migjorn de l'església.[1] Història Les primeres notícies del monestir daten del 1068, en què ja posseïa alguns dominis alodials. Existeixen dues tories pel que fa als fundadors del monestir. La teoria més antiga defensa que l'església devia ser erigida pel levita Guillem de Mediona o pels seus successors, senyors de Corbera, entre els anys 1025 i 1050, mentre que noves troballes documentals farien pensar que va ser erigida pel llinatge dels Cervelló, ja que el monestir era conegut com a Sant Ponç de Cervelló als seus inicis, i no és fins a finals del segle XIII quan es passa a denominar Sant Ponç de Corbera. El 1096 ja és documentada la comunitat benedictina, subjecta a Cluny com a priorat, que abans del 1104 passà a dependre de Sant Pere de Casserres, filial i centre de les possessions de Cluny a Catalunya. Des del segle XIV no tingué pràcticament comunitat: només el prior, que era monjo de Casserres, i alguns preveres beneficiats. Al segle XV fou regit per priors comanditaris, i el 1590 les seves rendes s'uniren al Col·legi de la Congregació Claustral Tarraconense, radicat primer a Lleida i després a Sant Pau del Camp (Barcelona), d'on es considerà filial fins a l'exclaustració del 1835.[1] L'església ha estat objecte de diverses consolidacions i restauracions els anys 1933 i 1942-43, i de manera àmplia entre 1955-58, a càrrec del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona.[1] No hi ha documentació referent a l'edifici com a residu de l'antic cenobi anomenat Can Casas, si bé el portal de la façana sud dóna peu a aquest supòsit.[1] La família Casas, actual propietària de la casa, ho és d'ençà 8-10 generacions i van viure aquí fins als anys 1980. actualment s'han fet obres de neteja, repintant de blanc una part de les façanes oposades a l'església

Pont del LLedoner

Infotaula d'edificiPont del Lledoner Viaducte lledoner 2.jpg Dades bàsiques Construït segle XVIII Ubicació Estat Espanya Autonomia Catalunya Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona Comarca Baix Llobregat Municipi Vallirana El pont del Lledoner és un edifici al terme municipal de Cervelló (Baix Llobregat) protegit com a bé cultural d'interès local. Construcció civil, potser la més important de la carretera N-340. Té més de 12 arcs carregats sobre sòlides piles que arriben als 30 m d'alçada al fons del torrent, origen de la riera de Rafamans. Uns arcs rebaixats, addicionats posteriorment, ressegueixen a banda i banda el coronament de les robustes arcades semicirculars, obrades amb maó i pedra. La tramada s'allarga gairebé 100 m. Les obres foren iniciades durant la segona meitat del segle xviii, al regnat de Carles III i acabades a començament del segle xix, sota el regnat de Carles IV. Cap a meitats del segle XVIII, durant el regnat de Carles III, es va començar a dissenyar el precedent de les modernes vies de comunicació terrestre de la Península. D’aquesta manera una de les principals actuacions previstes va ser el projecte de carreteres que facilités la comunicació entre Madrid i Barcelona i, per aquest motiu, es va procedir a la construcció de la carretera que, provinent de Tarragona i a través del port de l’Ordal, permetés una ràpida i fluida comunicació amb el pla de Barcelona i, a la vegada, la que arribava també a Barcelona des de Lleida. Per a poder portar a bon port aquest projecte es van haver de construir dues espectaculars i destacades obres d’enginyeria civil: el pont de Carles III, a Molins de Rei, (excepcional pont de 15 arcs realitatzat entre 1763 i 1767 sota la direcció de Pedro Martín Cermeño, i demolit l’any 1972) i el Pont del Lledoner, a cavall dels termes municipals de Vallirana i Cervelló (Baix Llobregat). El Pont del Lledoner, a diferència del de Carles III, va tardar gairebé 30 anys a acabar-se donades les majors dificultats orogràfiques del territori, i no va entrar en servei fins al 1802. És una majestuosa construcció projectada, també, pels enginyers militars il·lustrats i format per dos pisos d’arcades, 9 a la part inferior i 13 a la superior, transitables pel seu interior per als vianants. És fet en pedra molt ben tallada i té 32 metres d’alçada i 120 de llargada. Un tram de la part superior va ser reconstruït l’any 1939 ja que va ser parcialment enderrocat a les acaballes de la guerra civil però mantenint-se l'originalitat de bona part de l’estructura i arcs. És l’element més destacat que es conserva actualment a Catalunya de l’enginyeria i l’obra pública de l’època de la il·lustració borbònica del segle XVIII.

Avituallament 3, Urbanització Lledoner

Avituallament 4, Les Gunyoles, Caves Cuscó Berga

Nucli de població de les Gunyoles Les Gunyoles és un nucli de població del terme municipal d'Avinyonet del Penedès, a l'Alt Penedès. En destaca l'església de Sant Salvador de les Gunyoles. Les Gunyoles és el segon nucli en població, amb 337 habitants censats l'any 2008, i està situat dalt d'un turó, a 338 m. d'altitud, al límit entre la part plana i la boscosa. Compta amb la resta més antiga d'Avinyonet, una torre funerària d'època romana. Històricament ha tingut una forta cohesió social, que ha propiciat manifestacions culturals tan consolidades com ara el pessebre vivent parlat. El primer document escrit on apareix el nom de les Gunyoles data de l'any 971. L'any 977 trobem un document que, mitjançant el matrimoni amb Quixol, filla de Mir de les Gunyoles, Sunyer hauria rebut de mans del seu sogre les terres de Massalliga. Hi ha un document del terme del castell d'Olèrdola de l'any següent, el 978, on es fa esment del castell de les Gunyoles. Diu així Deco empenyora a Amado una terra en el terme del castell d'Olerdula, al lloc de Cegugoles. Vinos y Cavas Cuscó Berga quiere compartir con vosotros nuestra filosofía de trabajo, los inicios y el proceso de elaboración manual de nuestros vinos y cavas. Primero haremos la visita a la bodega y pasaremos por las diferentes etapas del proceso de elaboración del vino y el cava. Bajaremos a las diferentes plantas y veremos como reposan las botellas horizontalmente (en rima) haciendo la segunda fermentación. Al terminar la visita degustaremos los vinos y cavas más singulares del Penedès y disfrutaremos de la espectacular vista del parque natural del macizo del Garraf desde el mirador de nuestra bodega. Posibilidad de adquirir productos de la casa a precios exclusivos de bodega.

L´Arboçar

Arboçar de Baix L'Arboçar és un poble del terme municipal d'Avinyonet del Penedès, a la comarca catalana de l'Alt Penedès. Actualment té uns 180 habitants amb una alçada de 266 m. La principal font de riquesa és l'agricultura i més concretament el conreu de la vinya. La seva festa major se celebra tradicionalment el primer cap de setmana després de Santa Anna.

Masía Rural La Torre

Torre de l'Arboçar de Baix Infotaula d'edificiTorre de l'Arboçar de Baix Torre de l'Arboçar de Baix (Avinyonet del Penedès) - 10.jpg Dades bàsiques Tipus torre i monument Construït XI Característiques Estil Romànic Altitud 265 msnm Ubicació Estat Espanya Autonomia Catalunya Vegueria Penedès Comarca Alt Penedès Municipi Avinyonet del Penedès Localització Veïnat de l'Arboçar de Baix. Avinyonet del Penedès (Alt Penedès) Wikimedia | © OpenStreetMap 41° 19′ 47″ N, 1° 45′ 40″ E Bé cultural d'interès nacional Identificador BCIN: 1870-MH BIC: RI-51-0005187 IPAC: 2501 Modifica dades a Wikidata La Torre de l'Arboçar és un edifici del veïnat de l'Arboçar de Baix del municipi d'Avinyonet del Penedès (Alt Penedès). Està situat a l’esquerra del torrent de l'Arboçar, a la conca de la riera de Ribes, al sud-oest del terme d'Avinyonet i a prop d'Olèrdola. La torre resta parcialment adossada a una construcció nova. És un edifici declarat bé cultural d'interès nacional. Contingut 1 Descripció 2 Història 3 Referències 4 Enllaços externs Descripció La torre de l'Arboçar de Baix s'alça dintre del nucli del mateix nom, al costat de diverses edificacions que presenten vestigis medievals. Té planta circular i mur fet de pedra irregular disposats en fileres horitzontals. Les obertures, força malmeses, han experimentat modificacions al llarg del temps.[1] La torre, en origen exempta, té planta circular, un diàmetre interior de 220 cm i el gruix del mur és de 170 cm. La seva alçària fa uns 13 m i l'acabament és de cúpula. A sis metres d'alçada, el mur perd gruix i en aquesta mida es troba una porta orientada cap a l'oest. Aquesta porta és coronada per una llinda de pedra monolítica, i sobre d'aquesta hi ha un arc de mig punt, format per tretze dovelles, que té la funció de fer d'arc de descàrrega. En general el paredat és de pedra poc treballada, de mida mitjana (uns 20 cm d'alt per 30 cm de llarg). En algun lloc l'aparell constructiu recorda un «opus spicatum» mal fet.[2] Es tracta d'una torre de defensa que potser anés acompanyada en origen d'un recinte més ampli. Era una de les fortificacions properes a l'«oppidum» d'Olèrdola, probablement destinada a defensar un lloc de poblament. Des del punt de vista constructiu, la torre es pot relacionar amb la del castell de Ribes (Garraf) o amb altres torres fetes al final del segle X o a l'inici del segle XI. Per les característiques de la porta i pel tipus d'aparell constructiu, es pot datar aquesta construcció cap a l'any 1000.[2] Història Tot i que no es disposa de documentació que ho confirmi, sembla factible situar l'origen d'aquesta torre de defensa en època medieval.[1] Altres fonts indiquen que el primer document que esmenta aquest indret cal situar-lo entre el 1035 i el 1056 i correspon a l'establiment de la quadra d'arboçar efectuar per Ramon Berenguer I comte de Barcelona a favor de Ferriol i Bonadona. La quadra afrontava a orient amb les Gunyoles, a ponent amb l'alou de Fontallada, a migdia amb Viladellops i al nord amb Ferran. La quadra es troba al comtat de Barcelona, en el terme del castell d'Olèrdola. L'any 1056 s'esmenta al Cartulari de Poblet la «Quadra de Arbozar». El 1119 la torre és propietat del Comte de Foixà

Avituallament

Capella Santa María dels Horts

Capella de Santa Maria dels Horts Infotaula d'edificiCapella de Santa Maria dels Horts Masia de Santa Maria dels Horts (Vilafranca del Penedès) - 4.jpg Dades bàsiques Tipus església Característiques Estil Romànic Ubicació Estat Espanya Autonomia Catalunya Localització A 1 km de Vilafranca en direcció a Barcelona. Vilafranca del Penedès (Alt Penedès) Wikimedia | © OpenStreetMap 41° 20′ 33″ N, 1° 43′ 17″ E Bé inventariat Identificador IPAC: 4907 Modifica dades a Wikidata La Capella de Santa Maria dels Horts és una església del municipi de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La seva fundació data probablement del segle X. El 1395 va ser dotada del benefici de Santa Apolònia i Santa Bàrbara. Havia tingut un altar a la Verge Maria, a Sant Benet, Santa Apolònia i Santa Bàrbara.[1] Descripció És una capella d'una sola nau amb absis de planta semicircular i coberta a dues vessants. El campanar és de doble arcada, els arcs de les quals ha desaparegut. El portal frontal és d'arc de mig punt adovellat, amb rosetó superior. A la part posterior, hi ha una finestra petita també d'arc de mig punt i amb esqueixada

Vilafranca del Penedès. Estació de Tren, Fí de la marxa.

Infotaula estacióVilafranca del Penedès Estació de Vilafranca del Penedès.jpg L'estació Informació general Zona tarifària: 4B Adreça: Plaça de l'Estació Municipi: Vilafranca del Penedès, Alt Penedès (Espanya) Serveis: Estacció accessible Ascensor Aparcament Servei d'autobús urbà Estació d'autobús Data obertura: 1865 Línies i serveis Línies: R4 barcelona.svg Rodalies Renfe: R4 barcelona.svg Wikimedia | © OpenStreetMap 41° 20′ 41″ N, 1° 42′ 12″ E Dades bàsiques edifici Bé inventariat Identificador IPAC: 5037 Modifica dades a Wikidata [mostra]Vegeu aquesta plantillaMapa sinòptic línia R4 [mostra]Vegeu aquesta plantillaMapa sinòptic de la línia orbital ferroviària (en projecte) Vilafranca del Penedès és una estació de ferrocarril propietat d'Adif situada a la població de Vilafranca del Penedès, a la comarca de l'Alt Penedès. L'estació es troba a la línia Barcelona-Martorell-Vilafranca-Tarragona, per on circulen trens de la línia R4 de Rodalies de Catalunya operats per Renfe Operadora, servei que uneix el Bages, el Vallès Occidental i Barcelona amb Sant Vicenç de Calders via les comarques del Baix Llobregat, Alt Penedès i Baix Penedès. Aquesta estació de la línia de Vilafranca va entrar en servei l'any 1865 quan es va obrir el tram entre Martorell i Tarragona, sis anys més tard que la línia arribés a Martorell.[1] L'estació és capçalera de part dels trens de la línia que arriben fins a Vilafranca (procedència/destinació Barcelona). Infotaula estacióVilafranca del Penedès Estació de Vilafranca del Penedès.jpg L'estació Informació general Zona tarifària: 4B Adreça: Plaça de l'Estació Municipi: Vilafranca del Penedès, Alt Penedès (Espanya) Serveis: Estacció accessible Ascensor Aparcament Servei d'autobús urbà Estació d'autobús Data obertura: 1865 Línies i serveis Línies: R4 barcelona.svg Rodalies Renfe: R4 barcelona.svg Wikimedia | © OpenStreetMap 41° 20′ 41″ N, 1° 42′ 12″ E Dades bàsiques edifici Bé inventariat Identificador IPAC: 5037 Modifica dades a Wikidata [mostra]Vegeu aquesta plantillaMapa sinòptic línia R4 [mostra]Vegeu aquesta plantillaMapa sinòptic de la línia orbital ferroviària (en projecte) Vilafranca del Penedès és una estació de ferrocarril propietat d'Adif situada a la població de Vilafranca del Penedès, a la comarca de l'Alt Penedès. L'estació es troba a la línia Barcelona-Martorell-Vilafranca-Tarragona, per on circulen trens de la línia R4 de Rodalies de Catalunya operats per Renfe Operadora, servei que uneix el Bages, el Vallès Occidental i Barcelona amb Sant Vicenç de Calders via les comarques del Baix Llobregat, Alt Penedès i Baix Penedès. Aquesta estació de la línia de Vilafranca va entrar en servei l'any 1865 quan es va obrir el tram entre Martorell i Tarragona, sis anys més tard que la línia arribés a Martorell.[1] L'estació és capçalera de part dels trens de la línia que arriben fins a Vilafranca (procedència/destinació Barcelona).