VILA-RODONA - AIGUAMÚRCIA - SANTES CREUS - PLANES DE CAL MAGRE - CAMÍ DE LES ESPALOMOSES DE DALT - VILA-RODONA

Ruta circular molt agradable que he fet amb un grup d'amics dels Caminadors dels Dissabtes.
Hem iniciat la ruta a la població de Vila-Rodona en direcció cap a Aiguamúrcia i el Monestir de Santes Creus, on hem parat per esmorzar. La tornada cap a Vila-Rodona l'hem feta, entre boscos i vinyes, per corriols, pistes i algun tram de carretera asfaltada.
Com a totes les sortides que realitzem gairebé cada dissabte el grup de Caminadors dels Dissabtes, el millor de les nostres rutes és sempre la bona companyia i l'amistat.

PUNTS D'INTERÈS DE LA RUTA:

VILA-RODONA:
Vila-rodona és un municipi de la comarca de l'Alt Camp situat a l'extrem occidental de la serra del Montmell. Limita amb Alió, Montferri, Aiguamúrcia, el Pla de Santa Maria, Bràfim, Rodonyà i el Montmell (Baix Penedès).
Va formar part de la Vegueria de Vilafranca del Penedès fins al 1716. Després va passar a formar part del Corregiment de Vilafranca del Penedès des del 1716 fins al 1833.
La població és al sector de la plana de llevant de la ciutat de Valls, travessat de N a S pel Gaià, i accidentat a la part de l’esquerra del riu pels contraforts del Montmell (524 m). Comprèn la vila de Vila-rodona, cap de municipi, part de la caseria de Vilardida (compartida amb Montferri), els petits llogarets de la Serra, Mas d’en Bosc, Mas de l’Alzinet i un bon nombre de masos, la major part deshabitats. El fet que en un document del 1160 es faci esment de “l’antiquitatem Vilarredon” permet de suposar l’aprofitament d’un nucli romà: el seu nom podria significar tant “vil·la rodona” com “vil·la dels germans Rotundus”.

ESGLÉSIA DE SANTA MARÍA A VILA-RODONA:
Santa Maria és una església parroquial neoclàssica del segle XVIII protegida com a bé cultural d'interès local al centre de la vila de Vila-rodona (Alt Camp). Adscrita a l'arxiprestat de l'Alt Camp de l'arquebisbat de Tarragona, té com a sufragània la parròquia de Sant Jaume de Bràfim.
L'església és de planta de creu llatina, d'una sola nau amb capelles laterals. Els suports són pilars i pilastres, i els arcs de mig punt. La nau central es cobreix amb volta de canó amb llunetes, i el creuer amb cúpula damunt petxines, que es manifesta exteriorment en forma de cimbori vuitavat. El campanar és als peus, a l'esquerra de la façana. Té planta quadrada i dos cossos vuitavats. La façana és senzilla i va ser reconstruïda, juntament amb el campanar, fa pocs decennis. L'edifici és de paredat i pedra.
L'església parroquial de Santa Maria de Vila-rodona fou bastida entre els anys 1793-1797 damunt un temple romànic anterior. Va pertànyer al Bisbat de Barcelona fins a l'any 1957. Una placa col·locada a la porta d'accés recorda que el 1954 es procedí a la reconstrucció de la torre i de la façana.

CONVENT DE SANT LLORENÇ A VILA-RODONA:
Els frares de l'Orde dels Servents de Maria o servites es van instal·lar a Vila-rodona a la fi del segle XVI. De l'antic convent, situat als afores del poble, al camí d'Aiguamúrcia, i abandonat l'any 1835, només en resta l'església, que va ser aprofitada com a magatzem. Damunt la porta encara hi podem veure l'escut de l'orde dels servites.
Els estudis arqueològics que s'hi han dut a terme permeten identificar dues fases constructives. Una primera fase entre 1599 i 1607, quan s'efectua la construcció, dins un estil plenament renaixentista. Era un edifici de tres naus, amb capelles laterals i capçalera semicircular que, probablement, devia comptar amb un campanar. La segona fase s'estén entre 1777 i 1796. Implica la construcció d'un pis superior que va obligar a sobrealçar els murs i la coberta, eliminar les finestres existents i obrir-ne de noves al pis superior. Les antigues voltes de creueria van ser substituïdes per un trespol de bigues de fusta i revoltons.
Després de la desamortització i l'abandonament dels monjos, l'any 1835, l'església va ser venuda a un particular que la utilitzà com a magatzem de vins. A començament del segle XXI una part de l'edifici va ser transformada en habitatge.

AIGUAMÚRCIA:
Aiguamúrcia és un municipi de la comarca de l'Alt Camp, Catalunya. És el municipi més extens de la comarca, situat a la zona muntanyosa que separa el Penedès del Camp de Tarragona. Limita al nord amb Querol i Pontons, a l'est amb el Montmell, al sud amb Vila-rodona i a l'oest amb el Pont d'Armentera i el Pla de Santa Maria. Pel terme municipal hi passa el riu Gaià i la riera de Marmellar, afluent del riu de Foix. Al municipi hi ha cinc monuments declarats Béns Culturals d'Interès Nacional: el Monestir de Santes Creus, els castells romànics de l'Albà, Selma i Ramonet, i la creu de terme gòtica d'Aiguamúrcia.
Es diu que el nom d'Aiguamúrcia prové del llatí aqua murcida ('aigua marcida', 'aigua morta'), que ens indicaria que les aigües del riu Gaià, en arribar al poble, quedaven estancades i perdien la verdor del fons, com si es marcissin. També es dona com a probable origen la forma Aquae Murtra, que faria referència al fet que el riu estava consagrat a la deessa Murtra (un altre dels noms de Venus).
L'origen del municipi correspon a l'establiment dels castells de l'Albà i de Selma, cap al segle X. A mitjan segle XII s'hi establí la comunitat monàstica de Santes Creus.
Va formar part de la Vegueria de Vilafranca del Penedès fins al 1716. Després va passar a formar part del Corregiment de Vilafranca del Penedès des del 1716 fins al 1833.

ALBEREDA DE SANTES CREUS:
L'Albereda de Santes Creus és un espai natural protegit que és propietat de la Diputació de Tarragona. Forma part del Pla d’espais d’interès natural (PEIN) de la Generalitat de Catalunya, i destaca per la vegetació de ribera en contacte amb el riu Gaià, així com per la ubicació al peu del monestir de Santes Creus. De fet, els monjos cistercencs van escollir aquesta ubicació per la disponibilitat d'aigua que hi havia.
Al segle XII, l'orde del Cister buscava indrets amb bones condicions per fundar-hi noves comunitats. I a la Catalunya Nova, a la vora del riu Gaià, hi va trobar tot allò que els monjos necessitarien: un paisatge harmoniós per sentir-se a prop de Déu i disponibilitat d'aigua i terres fèrtils per fer prosperar la comunitat. La construcció del monestir de Santes Creus va durar més de cent anys i, des de bon principi, l'actual albereda va ser una font de recursos determinant per a la sostenibilitat del cenobi.
El riu i les fonts garantien el subministrament d'aigua al monestir, i també s'usava per regar els horts i les plantes medicinals. La fusta dels arbres servia per construir, per vendre, per cuinar o per escalfar-se. A més, el soroll de l'aigua corrent i la calma de l'indret proporcionava als monjos un retir ideal per a la meditació.
La Diputació ha restaurat l'estat original del riu Gaià al seu pas per la finca, gestiona l'albereda i fa accions de divulgació sobre el patrimoni natural. L'entorn permet el contacte directe amb la natura, i per això s'hi organitzen activitats d'educació ambiental.
Els religiosos van deixar d'habitar el monestir aviat farà dos-cents anys, però bona part dels valors de l'espai encara hi són presents i han convertit aquest indret en un lloc molt estimat, punt de peregrinació habitual d'excursionistes i veïns de la zona. Destaca el gran nombre d'arbres de ribera de gran port, entre els quals hi ha els àlbers que han donat nom a la finca.

MONESTIR DE SANTES CREUS:
A la riba del riu Gaià hi trobem el monestir de Santes Creus, el que va ser el centre d'una de les senyories monàstiques més extenses i influents de la Corona d'Aragó. Amb una arquitectura sòlida, greu i austera, l’abadia reflecteix el model canònic dels monestirs del Cister (juntament amb Vallbona de les Monges i Poblet). Visitar Santes Creus és reviure un temps en què la puresa i l’allunyament del món es concretaven en un punt ben ancorat a la terra.
Fundat el 1160, el moment àlgid de Santes Creus va ser entre els segles XIII i XIV, per la seva estreta relació amb la noblesa i el llinatge reial. Els reis Pere el Gran i Jaume II el Just i la seva muller Blanca d'Anjou van ser mecenes del monestir i van escollir ser enterrats aquí, en dos mausoleus gòtics al costat de l’altar major. L’estudi i restauració dels panteons reials, el 2010, van permetre descobrir les restes de Pere el Gran i Blanca d’Anjou, els únics reis de la Corona d’Aragó les restes dels quals han pervingut intactes.
La planta del monestir organitza els espais en funció de les necessitats de la comunitat. L’església, oberta al culte el 1225, es un exemple de la transició del romànic al gòtic. Tot i oferir sensació de lleugeresa i grandiositat, és un temple sòlid i auster. Contrasta amb l’esplendor del claustre, del segle XIV, el primer d'estil gòtic de la Corona d'Aragó.

MASIA CAL MAGRE:
Cal Magre és una masia del municipi d'Aiguamúrcia (Alt Camp) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La masia està situada en un lloc proper a la carretera de les Pobles. Com tots els masos de la zona d'Aiguamúrcia, té una estructura que respon a les característiques d'una arquitectura orgànica provocada per les necessitats de les diverses èpoques i desenvolupada a l'entorn d'un nucli original. Aquest nucli presenta planta rectangular, amb planta baixa i dos pisos, i coberta de teula a dues vessants. La façana principal es troba al costat més llarg de la planta i les obertures apareixen disposades d'una manera irregular. La porta principal es manté a la planta baixa, tot i que s'ha habilitat una nova porta al primer pis, a la qual s'accedeix per una escala lateral de nova construcció. En aquesta façana hi ha un rellotge de sol amb la data de 1860. El conjunt queda protegit per una tanca. El material és la pedra i el maó arrebossat.
Cal Magre és una de les nombroses masies de la Conca del Riu Gaià. És un dels pocs exemples de masia habitada permanentment, que manté la seva funció inicial de casa agrícola. L'origen del mas és d'època medieval, i s'hi han fet al llarg del temps successives ampliacions i reformes. En l'actualitat, el nucli central de la masia està dividit en dos habitatges, ocupats per dues generacions de la família propietària, la família Magre.