Vilafant - Llers - Molins - Les Escaules - Llers - Vilafant

El Puig grau

Cruce cami vell de Figueres a Llers amb el camí vell de Figueres a Avinyonet de Puigventós

Seguirem recte

Esquerra a llers

Pedrera Tramuntana

Pedrera Tramuntana

Hípica Pot

Barraca de pedra seca

Tècnica de construcció consistent en l’apilament de pedres sense tallar, posades sense fang, ni ciment, ni cap aglutinant, llevat de, en alguns casos, terra seca.

corriol

camí de la Pujada - girar a l'esquerra

Mas la Pujada (LLers) segle XVI - XVII

Prop de les ruïnes del castell de Sarraí hi ha el Mas la Pujada. Forma un conjunt d'edificis destinats encara a l'activitat agrícola, el més antic dels quals conserva elements ben antics, com el portal o algunes finestres emmarcades en pedra. Una d'elles té impostes als brancals que denoten una època constructiva força reculada.

Castell de Sarraí

Molt a prop del Mas de la Pujada hi les escasses restes del castell de Sarraí. Es manté dempeus un tram de mur fet amb carreus irregulars on hi llueix un escut heràldic amb la data de 1743 i el nom de Serrahí i Fabre. Al costat d'aquest mur hi restes d'altres construccions, molt malmeses. Els Sarraí estan documentats al segle XIV. Al segle XVIII va pertànyer a la família Prats i Mates, als quals Felip V va fer barons de Sarraí. Els darrers senyors del Sarraí havien viscut a Cabanes. Els drets del lloc es repartiren entre les monges de Sant Feliu de Cadins i els altres propietaris. El rei Carles III concedí l'any 1770 el títol de baró de Sarraí a Francesc-Jeroni de Prats-Mates i Ruiz de Llano, que era el secretari reial, natural de Catalunya. En un carreu esculpit es pot apreciar un escut i la següent inscripció: CASTRVM SARRAGENVM VEL DE SERRAHÍ / Y FABRE 1743

Arribant a Molins creuant el riu Muga

Església de Sant Sebastià

És un edifici religiós de planta rectangular, situat al centre del poble de Molins. Consta d’una sola nau amb capelles laterals i absis semicircular. La coberta és a dues vessants. A la llinda de la porta principal, que s’hi arriba a través d’una escalinata, hi ha gravada la data 1789. Al centre de la façana principal hi ha un rosetó. El campanar és una torre de planta quadrada amb arcs apuntats i fets amb rajols, que s’alça al lateral esquerra de la nau. Fou acabada de bastir l’any 1789, data que figura a la llinda de la porta. La rectoria que s’afegeix a ponent va ser construïda el 1784. Anteriorment a l’erecció d’aquesta església, la població depenia de la parròquia de Sant Julià de Llers, de la qual era sufragània la capella de Santa Maria del Castell de Molins.

Molins disseminat que pertany al municipi de Pont de Molins

En el que fa a Molins, a partir del segle X podem parlar d'un nucli de població propera a la riba esquerra de la Muga, que pertanyia a la jurisdicció del poderós castell de Llers i que rep el nom de Molendinos (974) o Molinos (982). Nucli de pagesos, amb camps de secà, horta, animals domèstics i molins, a més de les seves masies. Nucli sobre el que dominava als segles X-XI el Monestir de Sant Pere de Rodes i on s'aixecarien els castells de Molins i de Montmarí, i més tard el Priorat Agustinià de Santa Maria del Roure. Entitats feudals que dominarien el terme, sent la més important el Priorat del Roure, car els seus pabordes cobraven encara censos al segle XIX. Al segle XIII el petit veïnat de Llers, Molins, es veié afectat pel pas dels exèrcits del rei francès Felip l’Ardit, en la creuada contra Pere el Gran. Pujaren des de Molins a Llers per prendre la seva força i suposem que el castell de Molins també fou afectat pels esdeveniments. En aquest segle ja trobem com a titulars de la baronia i castell de Llers la important nissaga empordanesa dels Rocaberti. Del segle XIV són les primeres notícies escrites de la població, (Llibre dels racionaris de la vila i castell de Llers, Gregori Pallisser), on es parla dels castells de Molins i de Montmarí, i del Priorat del Roure, a més d’un cens de població entre la que veiem alguns dels cognoms amb més història de Molins, com Buach, Jordà, Romaguera o Pujol.

Corriol direcció al Roure

La Casa Freda

Mas en ruïnes a la Muntanya del Roure

Església Nova de santa María del Roure i Monestir

La primera notícia que hom té del lloc del Roure porta la data de 1195 i és una donació a favor seu efectuada per Joan Mulner, altres operacions similars es troben en els anys següents, ja en el segle XIII. El 1261 es troba el nom d’un canonge, i el 1286 apareix el primer paborde conegut, Bernat, el que indica l’existència d’una comunitat més o menys important. Tot fa pensar que es tractava de canonges seguidors de la Regla de Sant Agustí que haurien fundat l’establiment monàstic en una església preexistent. Hom té algunes notícies de la vida de la canònica durant el segle XIV, amb un reduïda comunitat que el 1365 tenia només tres membres. En aquella època va entrar en decadència i al segle següent hom reconstruïa l'església, amb aquest motiu el papa Benet XIII va concedir indulgències a qui col·laborés en l’obra. Mentre, el lloc s’havia convertit en un santuari amb certa devoció en el territori. La casa va tornar a patir destruccions, el 1485 el lloc fou assaltat i va quedar abandonat uns anys. El 1529 el paborde era un canonge de Santa Maria de Vilabertran i no hi residia. La canònica fou secularitzada el 1592 quan ja feia temps que no tenia comunitat i que parcialment era en ruïnes. El 1725 el lloc estava abandonat, amb el mobiliari emmagatzemat a causa de l’estat en que es trobava l’església. Aquest lloc fou l’escenari de la Batalla del Roure entre França i Espanya, en el marc de la Guerra Gran. Del conjunt monàstic es conserven les ruïnes d'una església de construcció gòtica, aixecada entre els segles XV i XVI sobre un edifici anterior, d’època romànica. També hi ha importants restes de l'edifici conventual, més recent. Al segle XVII es va aixecar un nou santuari, una església situada al costat nord del monestir. El lloc ha estat objecte de diverses intervencions arqueològiques en els darrers anys.

Santa Maria del Roure

Barraca de Pedra seca

Tècnica de construcció consistent en l’apilament de pedres sense tallar, posades sense fang, ni ciment, ni cap aglutinant, llevat de, en alguns casos, terra seca.

La Muntanya

Serra dels Tramonts i els Gavatx

La Serra dels Tramonts és una serra situada als municipis de Biure - Boadella i les Escaules a la comarca de l'Alt Empordà, amb una elevació màxima de 203 metres.

La Muga i el bosc Oliver

La Muga

La Muga és un riu pirinenc d'orientació oest-est (ponent-llevant) que desemboca a la Mediterrània. Neix al Pla de la Muga, situat entre els termes d'Albanyà i Serrallonga, i desemboca al golf de Roses a la urbanització d'Empuriabrava, després d'haver travessat les poblacions de Sant Llorenç de la Muga, Pont de Molins, Vilanova de la Muga i Castelló d'Empúries.

Resclosa de les Escaules

Construcció feta en un canal o en un riu navegable. Per la reserva d’aigua a causa de l’evacuació d’un determinat volum del líquid.

La Muga

Les escaules

El poble de les Escaules (escaulencs) es troba també a la vall de la Muga, a la dreta del riu, al punt on conflueix amb el torrent de la Caula, entre Boadella i Pont de Molins. Tenia 90 h el 2005. L’indret és accidentat per la banda de migdia, sobretot, i en un sector encinglerat sobre la vall, uns 500 m a llevant, hi ha un gran salt d’aigua que forma la riera de la Caula, prop del qual hi havia l’església vella, romànica, avui desapareguda. Al cim del turó més enlairat, al SW del poble, es drecen les restes del castell. El nucli antic de les Escaules s’estén de llevant a ponent pel carrer d’Amunt, i el conjunt manté un caràcter molt tradicional (són nombroses les cases dels segles XVII i XVIII). L’actual església parroquial de Sant Martí de les Escaules fou bastida al segle XVIII dins el nucli; és d’una nau, amb absis poligonal i portalada rectangular (amb la data del 1785); el campanar és de base quadrada i cos superior octagonal. La població fou fortificada: al carrer d’Amunt s’obria un portal d’accés. Prop seu hi ha una casa arruïnada amb restes molt evidents a la part baixa dels murs d’un parament d’opus spicatum, a la base d’un edifici originari dels segles IX o X que podria identificar-se amb l’antic monestir (lògicament la població s’hauria format al seu voltant). Vora la carretera hi ha una antiga fàbrica de teixits fundada el 1855 per Josep Roca i Brocs, arquitecte que en féu també els plans. El diumenge pròxim a l’11 de novembre, per la diada de Sant Martí, s’escau la festa major de les Escaules. El 844 el lloc de Buchatella, del pagus de Besalú, pertanyia al veí monestir de Sant Martí de les Escaules. El 977 és documentat el lloc de Bozelego, i en una confirmació de les possessions del monestir de Sant Pere de Rodes apareix la villa Bodelego. El 1115 el locus de Buadella era de la parròquia de Santa Cecília de Terrades, i durant l’època medieval en depengué eclesiàsticament. El 1123 fou cedit per Ramon Berenguer III al comte d’Empúries. Als segles XIII i XIV hi tenien possessions els Navata i els Vilamarí; el 1321 figura el castell de Boadella com a possessió indivisa de Pere de Rocabertí i Ramon de Vilamarí. Els Vilamarí foren senyors del castell fins a la fi del segle XV o l’inici del XVI, que passà a diverses famílies. L’etimologia dels dos topònims, les Escaules i la Caula, era inequívoca (del llatí ipsas Calidas i Calida) i referida a fonts termals. Al SW del poble hi ha una font d’aigua termal que nodreix el torrent de la Caula. Quant al poblament de les Escaules, degué ser molt antic, però l’origen de la població es troba en l’antic monestir de Sant Martí de les Escaules, que existia ja en temps de Lluís el Piadós, entre el 814 i el 840; el primer abat conegut, Adulf, obtingué precepte de Carles el Calb, el 844, on es confirmaven les possessions dels monjos (el Mas del Forn i el veïnat de Subirats, de Terrades, els pobles de Boadella i, segurament, el de Cantallops, i una cel·la no identificada). El 1002 el cenobi ja no existia i consta com una simple església de la seu de Girona. El castell de les Escaules ocupava un cim rocós, a 235 m d’altitud; era presidit per una torre cilíndrica (es conserva encara dreta, amb uns 10 m d’alçada i restes dels merlets) envoltada per un recinte murat, de planta trapezial, del qual resten alguns murs sencers i d’altres d’arruïnats, i sembla una obra de la baixa edat mitjana (segles XIV i XV). Era un dels dotze castells o baluards del terme del castell i la vila de Llers, situats a la frontera dels comtats de Besalú i el d’Empúries-Peralada, i que pertanyia als Rocabertí. Al segle XV el poble d’Escaules intentà de separar-se de Llers i demanà batlle i consell propis, i ho aconseguí fins al segle XVII.

Foto

Salt de la Caula

A les Escaules, dins del lloc emblemàtic de la zona de la Muga, seguint el torrent de la Caula, poc abans d'ajuntar-se aquest amb el riu Muga i just al punt dels cingles de Travertí, trobem un fort desnivell d'uns 30 m. per on cau el torrent formant el preciós Salt de la Caula.Al peu del salt hi ha un gorg on des de fa molts anys la gent s'hi va a banyar, degut això, a principis del segle passat al costat s'hi va construir un restaurant que té una terrassa davant mateix del salt. Els cingles de Travertí presenten forces avencs i coves que foren habitades en el passat, en temps prehistòrics, entre el salt i el restaurant pugen unes escales que ens condueixen a unes d'aquestes coves molt interessants de veure.

La Caula

Pou de glaç

A llevant i a molt poca distància del salt de La Caula, en un replà inferior del cingle, hi ha un pou del glaç. Aquest pou aprofitava el glaç que es formava a l'hivern a les aigües de la Muga o a La Caula. El glaç era molt preuat antigament perquè servia per conservar aliments i mantenir les begudes fresques. També s'aplicava en medicina. Es creu que aquest pou, per la seva estructura, és del XVIII. L'indret on es troba el pou és obac, tal com correspon a la situació que han de tenir aquest tipus d'edificacions. El que sorprèn més són les grans dimensions (10 m de diàmetre) i el seu bon estat de conservació. Aquest pou és considerat el pou del glaç més ben conservat de la comarca.

Antiga torre tranformadora de llum

Mas Carreras a Llers - ruïnes

Castell de Sant Ferran

Situada sobre d'un turó, al final de la pujada del Castell, és una fortalesa baluardada de grans dimensions construïda durant el segle XVIII seguint el projecte del comandant del Cos d'Enginyers Juan Martín Zermeño. Ocupa una superfície de 32 hectàrees amb un perímetre de 3.120 metres, i a les cisternes, situades a sota del pati d'armes caben 9 milions de litres d'aigua. El castell de Sant Ferran, que tenia una capacitat per 4.000 homes, constitueix en l'actualitat un llegat patrimonial de primer ordre, el monument de dimensions més grans de Catalunya i la fortalesa d'època moderna més gran d'Europa.