Vilafranca del Penedès. Castell i església de la Bleda. Torre de les Aigües. La Bleda. Cal Sant. Vilafranca del Penedès.

Caminada del dimecres 20 d’octubre de 2021. 9,85 km. 3 h i 12 min. Desnivell
54 m. Altitud màxima 210 m. Altitud mínima 181 m. Text: Alfred Castells. Fotos:
Jaume Sendra.
Aparquem el cotxe al carrer d’Amàlia Soler, a tocar de l’avinguda del Vendrell,
del barri de Sant Julià de Vilafranca del Penedès. Són les 8,30 h del matí.
Iniciem la caminada.
Baixem pel carrer del Camí de Moja, girem a la dreta pel carrer de Cubelles,
travessem la carretera N-340a, continuem pel carrer de la Ràpita i a la cruïlla
de la carretera B-212 amb el carrer de la Múnia girem a l’esquerra, travessem
la carretera i agafem el camí de Morató. De seguida troben el camí fariner de la
Bleda, que ens ve per l’est i que arrenca al carrer de la Múnia, una mica més al
nord per on hem creuat nosaltres, i, des d’aquí, el seguim en direcció nord-oest.
Aquest camí fariner s'utilitzava per portar a moldre el blat als molins del marge
del riu de Foix. També conegut com a carrerada de cal Ventosa, avui en dia
encara està en ús com a camí ramader.
Una mica més enllà, entronquem el camí de Sant Julià.
Seguim el camí de Sant Julià cap a l’oest i travessem la riera de Llitrà, afluent
per l’esquerra del riu de Foix, que neix a les serres de Font-rubí i l’Avellà i
desemboca als Monjos.
Una mica més endavant, trenquem cap al sud-oest pel camí de Vilafranca del
Penedès a Cal Frare. Trobem de seguit, a l’esquerra Cal Frare i Ca l’Isidoro.
Cal Frare, documentada des d’un mapa de 1914 i en altra documentació fins a
l'actualitat, forma part del Nomenclàtor Oficial de Toponímia Major de
Catalunya de l’any 2009. Dels padrons de 1900 a 1930 (no apareix als
anteriors) podem deduir que la primera casa que hi hagué fou Cal Frare, on
vivien el matrimoni Joaquim Solé Morató i Maria Les des del 1898. Una de les
seves dues filles, Dolors, es casa amb Jaume Baqués i consta que ambdós
matrimonis hi viuen fins, com a mínim, el 1930, juntament amb els seus tres fills
i la mare i l’oncle del Jaume. L’altra filla, Mercè, es casa amb Isidoro Solé Gili,
fill de Sant Martí Sarroca, i des del padró de 1921, com a mínim, consta que
viuen a Cal Frare Petit. Arran d'aquesta diferenciació entre cal Frare Gran (o
Vell) i cal Frare Petit (dos noms provisionals i efímers, fins al 1936), podem
suposar que es devia construir una altra casa al costat per a la nova unitat
familiar que, poc després, prendria el nom del cap de família, l’Isidoro.
Desconeixem el motiu de la denominació de Cal Frare, però és fàcil elucubrar:
algú de la família que es va fer frare, algú que hi vivia enclaustrat, hi va anar a
viure un antic frare...
Passem del terme municipal de Vilafranca del Penedès al de Santa Margarida i
els Monjos i arribem al barri de Can Ferran. Deixem Cal Casals a l’esquerra i
La Torreta a la dreta. Una mica més endavant, Can Ferran, que dona nom al
barri.
Des d’aquí girem cap al nord i seguim per un camí asfaltat flanquejat per unes
oliveres precioses.
Cap al final, girem a l’esquerra -oest- i arribem al castell (o masia) de la Bleda,
que ens queda a la dreta, i a l’església de la Mare de Déu de la Bleda que la
tenim davant. Portem una hora de camí i ens quedem a esmorzar a les escales
de l’església.
L’actual masia de la Bleda, possiblement edificada amb la modificació de l’antic
castell, és un edifici de planta rectangular format per planta baixa, pis i golfes,
amb coberta de teula a quatre vessants. La distribució interna de la masia és
organitzada al voltant d'un pati interior, antigament descobert. La façana
principal presenta una composició pràcticament simètrica amb porta d'accés d'arc de mig punt adovellada, balcó centrat al primer pis i golfes amb cinc
obertures, d'arc de mig punt la central i d'arc rebaixat les laterals.
L’antic castell s’esmenta des del 1121. El 1334 n’era senyor Ramon
d’Spilles. Joan I el va vendre el 1381 a Pere Febrer. L'any 1600 era de Cristòfol
d'Icard. La fesomia actual de l'edifici respon a les obres realitzades el segle XIX.
L’any 2018 s’hi va descobrir la base d’una torre de defensa medieval que
podria datar de la segona meitat del segle X o principis del XI. Bodegues Torres
va adquirir la masia i les vinyes dels voltants, l’any 2016, per conrear la varietat
ancestral moneu.
Pel que fa a l’església de la Mare de Déu de la Bleda, existeix un testament
datat l'any 995 en què el bisbe Vives de Barcelona, concedeix a l'església de la
Santa Creu i Santa Eulàlia -nom antic de l’actual església- els alous que tenia al
terme de Penintense.
L’església va ser ampliada amb una altra nau per la façana nord el segle XVII.
En la façana de migdia hi ha tres arcs interiors cecs. La porta actual, encarada
a llevant, és posterior i sembla oberta tallant l'antic absis, ja que s'hi pot veure
un arc que podria ésser el triomfal de la primitiva església. També va ser
allargada per la façana de ponent per fer-hi l'actual cambril de la Mare de
Déu. El campanar d'espadanya amb tres ulls, que conserva la campana a l’ull
superior, està construït amb grossos carreus de pedra picada. Annex al costat
nord de l’església hi ha el cementiri.
Havent esmorzat, desfem el camí i girem cap al nord per arribar a la Torre de
les Aigües, dins ja del municipi de Pacs del Penedès.
La Torre de les Aigües va ser inaugurada el 1923. Obra de l'arquitecte Antoni
Pons i Domínguez i l'enginyer Luciano Moro, actualment ja no s'utilitza. És de
planta quadrada, composta de base i tres trams, oberts per les quatre cares
amb finestres ogivals. Hi ha cornises de separació entre els pisos i és
interessant la utilització del maó vist. L’aigua subterrània d’unes mines a uns 25
m de profunditat es feia pujar al dipòsit de dalt de la torre amb una bomba i
d’aquesta forma arribava de forma més o menys constant a les aixetes dels
vilafranquins.
La torre originalment tenia 6 pisos d’alçada, ara només en té 3. Durant la
guerra civil (1936-1939) es va escapçar. L’explicació més probable es la
següent: durant la guerra civil al Penedès s’hi van instal·lar tres aeroports
militars. Un d’ells era als Monjos i un altre a Pacs del Penedès. La Torre de les
Aigües era un punt molt alt i, no tant per la por que algun avió s’hi estimbés,
com per evitar que algú fortament armat s’hi enlairés i pogués abatre alguna
aeronau acabada d’enlairar o a punt d’aterrar, es van tirar a terra 3 dels 6 pisos.
Des d’aquí girem cap al sud, tornant a entrar al municipi de Santa Margarida i
els Monjos per un camí sinuós que ens porta al riu de Foix. Travessem aquest
curs fluvial per unes passeres de fusta, tot passant del terme municipal de
Santa Margarita i als Monjos al de Sant Martí Sarroca.
Seguim cap al nord-oest i després de deixar, a la nostra dreta, el Molí de Baix,
ja enrunat, i el Molí de Dalt, actualment un habitatge residencial que conserva,
encara, les moles de pedra, arribem al veïnat de la Bleda, que, com ja hem
esmentat, pertany al municipi de Sant Martí Sarroca. El nom de la Bleda,
segons Coromines, prové de l’àrab al-bàlàd(à), que significa la població.
Les cases d’aquest veïnat son construccions disseminades. Passegem una
mica i veiem que només algunes de les cases indiquen la seva denominació:
Cal Ramon Vidu, Cal Mosso...També veiem altres edificis: els Cellers
Montserrat, SA i la Cooperativa. A Cal Ramon Vidu hi visqué Pere Solé Morató,
mort el 29 de desembre de 2011, que durant alguns anys repartí pel veïnat el
butlletí municipal de Sant Martí Sarroca El Martinet.
Els Cellers Montserrat, SA es van fundar l’any 1984 i són elaboradors del cava
Domènec Jové Martí.
Retornem fins a la Torre de les Aigües. Cal significar que en aquest indret, i en
molt poca distància, conflueixen quatre termes municipals de la comarca de
l’Alt Penedès: Pacs del Penedès, Santa Margarida i els Monjos, Sant Martí
Sarroca i Vilafranca del Penedès.
Des de la Torre de les Aigües avancem cap a l’est pel camí de la Bleda, que
actualment formà part del projecte El Camí del Vi o The Wine Walk, impulsat
per l’ajuntament vilafranquí, i travessem el camí asfaltat dels Monjos a Pacs del
Penedès, just en el punt on conflueixen els termes municipals de Pacs del
Penedès, Santa Margarida i els Monjos i Vilafranca del Penedès, per passar,
nosaltres, del terme de Pacs del Penedès al de Vilafranca del Penedès.
En aquest camí, a l’esquerra, hi ha un petit telescopi per poder observar els
encontorns.
Al cap de poc trobem l’encreuament del Magraner, punt on deixem el camí de
la Bleda i agafem el camí fariner de la Bleda, que des de l’esquerra avança en
direcció nord-est. Passem per la masia de Cal Sant, que ens queda a la dreta.
La porta de Cal Sant té uns originals tiradors fets a partir de dues falçs.
Més endavant arribem a la riera de Llitrà. Passada la riera el camí gira en
direcció sud-est, per travessar el camí de Sant Julià. Des d’aquí nosaltres
continuem pel camí que hem fet a l’anada per arribar al carrer de la Múnia,
quan son les 11,45 h, i desfer el camí fins arribar al cotxe, on finalitza la
caminada d’avui, que hem fet amb molta nuvolada i gairebé sense sol, i
retornar cap a Vilanova i la Geltrú.