Vilafranca del Penedès, Sant Cugat Ses, Font de la Canya, poblat Iber, Sant Sebastià dels Gorgs, Vilafranca 26/12/2018

Sant Cugat Sesgarrigues

Sant Cugat Sesgarrigues és un municipi de la comarca de l'Alt Penedès. El poble de Sant Cugat Sesgarrigues (266 m, d'altitud) és a la part septentrional del terme. L'església parroquial, que centra la població, és dedicada a sant Cugat màrtir, en record de l'antiga jurisdicció monàstica. L'edifici, molt ampliat i modificat, sembla reconstruït aprofitant murs i altres materials de les antigues fàbriques. El seu precedent immediat era una església gòtica. Les Cases Roges (252 m d'altitud) és un nucli de població format al llarg de la carretera de Barcelona a València a 1 km del cap del municipi, situat sobre el Puig de la Torrota. Al SE de la caseria passa la riera de Sant Marçal. S'hi descobriren restes de construccions ibèriques. Les Cases Roges tenien una població de 98 habitants el 1970 en poblament aglomerat i 55 en disseminat. Puigciuró és una antiga quadra del terme de Sant Cugat Sesgarrigues. El lloc és esmentat el 1160 en una venda de terres de Puig-roig i del terme de Ferran, per tant l'extrem occidental del terme de Sant Cugat, tal vegada a redós del Puig del Pi de Capellades (261 m). També s'esmenta en la cessió del castell de Ferran a Santes Creus per Geralda de Montclús, que el tenia per donació de Guerau de Cervelló, el seu primer marit, en data de l'any 1231. Al còdex de fra Bernat Mallol --segons transcripció i comentaris de Fort i Cogul--, escrit al segle XV (1413-15), hi ha alguns esments de Puig-ciuró que situen millor la dita quadra. Es fa menció de camins que de Puigciuró anaven a Santa Maria dels Horts i a la quadra de les Quarterades, en direcció a Melió. També hi havia un viarany que anava de Puig-ciuró a Puig-roig.[2]

Inici Pista Vilafranca

Gir dreta direcció Sant Cugat.

Sant Cugat Sesgarrigues Font

Can Canals, inici corriol Font de la Canya

Pont de Fusta

Busquem la Font i per els aiguats està tot destrossat

Per el que vaig veure, ho estan arreglant tot un altre cop.

Poblat Iber

Mireu a la pàgina web www.fontdelacanya.cat , horaris i preus per fer la visita, val la pena. Info extreta dela Ruta dels Ibers del Museu d´arqueología de Catalunya. La Font de la Canya (Avinyonet del Penedès) El jaciment de La Font de la Canya es troba a Avinyonet del Penedès, situat al mig del camp, al costat de les Caves Gramanosa i l’església de Sant Pere d’Avinyó. Es té constància que els primers indicis d’ocupació al cim ens remunten entorn de l’any 650 aC. Ja en aquesta època es creu que era zona de vinya, atès que s’especula que es consumia vi fenici i això pot ser una de les raons per les quals es comença a cultivar vinya; en conservem sitges per emmagatzemar la producció agrícola. També s’ha trobat ceràmica fenícia i etrusca, així com peces de bronze que molt possiblement venien del centre d’Europa. La recerca El jaciment es va descobrir l’any 1997 per l’arqueòleg local Xavier Esteve quan es va anivellar el terreny per plantar-hi vinyes. Primerament es van dur a terme unes investigacions d’urgència entre els anys 1998 i 1999 pel Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya. La primera a càrrec de Joan Garcia i la segona per David Asensio Vilaró (Món Iber Rocs, SL/Universitat de Barcelona). L’any següent, el 2000, les intervencions en aquest jaciment passen a l’àmbit de les excavacions programades del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, aquesta activitat continua en l’actualitat. Aquests darrers anys, l’ajuntament d’Avinyonet del Penedès ha atorgat importància en l’àmbit turístic i enoturístic, iniciant activitats relacionades amb la vinya i el vi (ArqueoVitis) i visites guiades al jaciment de Font de la Canya, ja que en les recents excavacions arqueològiques, s’han trobat pinyols carbonitzats i mineralitzats que representen el conjunt més important i més antic documentat avui dia a Catalunya.

Sant Sebastià dels Gorgs

El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs és un antic cenobi benedictí que es troba a la localitat de Sant Sebastià dels Gorgs al municipi d'Avinyonet del Penedès. L'any 2000 la Generalitat de Catalunya el va declarar bé cultural d'interès nacional. Història Fou antic priorat benedictí, i avui és església parroquial del poble. Va ésser fundat per Mir Geribert, complint el testament de sa mare, Ermengarda, dona del vescomte de Barcelona, el 1030. Va rebre importants donacions dels fills del fundador. Des del 1412 era priorat benedictí dependent del Monestir de Montserrat. A l'església en ruïnes, li fou refeta la capçalera el 1388 i s'adobà també el campanar. El 1606 s'escurçà la nau per la façana de Ponent, però s'aprofità la portada i el timpà. Els priors de Montserrat hi feren obres de consolidació i restauració el 1606 i 1785, però no li donaren esplendor monàstic, ja que darrerament només tenia el prior i dos beneficiats. El 1820 passà a ser parròquia. Cal assenyalar que en els darrers anys s'hi han fet obres de restauració a càrrec del Servei de Restauració de Monument de la Diputació de Barcelona. Arquitectura Façana principal i portada de l'església de Santa Maria, del monestir de Sant Sebastià del Gorgs És una església d'una nau rectangular, a dos vents, amb absis d'estil gòtic. A la porta hi ha un timpà amb la representació del Pantocràtor voltat d'àngels i fris coronat. Alta torre-campanar de planta rectangular amb finestres geminades. Adossat a les antigues dependències monacals hi ha les importants restes d'un petit claustre: arcades amb capitells treballats amb figures d'animals, un capitell i àbac visigòtic. Conjunt molt harmoniós i interessant, un dels millors del Penedès. Existeixen dos sarcòfags gòtics a la sagristia de la base del campanar. El portal romànic fou traslladat o refet el 1606, afegint-hi el símbol montserratí. El sostre pla del segon pis té un enteixinat, hi trobem cinc motius representats dins els cassetons. Primer sarcòfag És un sarcòfag paral·lelepipèdic de 140 x 58 cm de base i 41 cm d'alçada. La tapa és a doble vessant i té una alçada de 21 cm.[1] Està treballat en un bloc monolític de pedra calcària de poca qualitat. No presenta cap mena de decoració. El sostenen quatre columnes geminades de factura bastant matussera amb àbacs, capitells, fusts llisos i bases tipus bosell. Els dos capitells de la part davantera, que han estat àmpliament estudiats pels professors Bousquet, Fau, Pladevall, Adell i Español,[cal citació] presenten una senzilla decoració a la part frontal. El de la dreta té un relleu en forma de pinya als angles superiors i el de l'esquerra té pinyes als angles i un escut d'armes ogival amb la divisa d'una campana. Complementen la decoració dos motius florals que recorden a la flor de lis col·locats a banda i banda de l'escut.[1] Modernament, junt a les columnes de la dreta s'aixecà un petit mur de reforç.[1] A la part frontal de l'ossera hi ha una inscripció moderna realitzada pel monjo Agustí Bragado, que fou prior de Sant Sebastià a finals del segle XVIII. Diu així: "Fra Gustin Bragao Ayudo de Cantillas / prior deste priorato. Abri año 1785. / I en ellos no halle sinó varias / calaberas y huesos.[1] Aquest sarcòfag es troba adossat a un dels murs de l'actual sagristia a la part baixa del campanar. Es creu que aquesta cambra havia estat originàriament destinada a panteó dels senyors de Subirats.[1] Segon sarcòfag Sarcòfag en forma de caixa paral·lelepipèdica de 150 x 48 cm de base i 41 cm d'alçada. La tapa és a doble vessant i té una alçada de 30 cm. Està construït amb lloses de marbre de diferents mides d'olor blanc grisós amb vetes fosques. El lateral de l'ossera actualment visible està format per cinc lloses i la tapa per sis.[1] A l'interior, les juntes d'aquestes peces estaven resseguides amb plom.[1] El sarcòfag, totalment llis, està sostingut per sis columnes amb capitells no decorats, fusts llisos i bases tipus bossell. No presenta cap inscripció.[1] Es troba en una cambra utilitzada actualment com a sagristia i que correspon a la planta baixa del campanar dins un arcosoli amb arcada gòtica de pedra.[1] Segons A. Pladevall aquesta dependència podria haver estat originàriament destinada a panteó dels senyors de Subirats.[1] Tercer sarcòfag Sepulcre buidat a una pedra d'una sola peça, d'1,29 m de llargada per 0,55 m d'amplada i 0,45 m d'alçada.[1] A la part davantera hi ha un relleu representant toscament una ànima en forma de figura humana eixint emportada per àngels d'un sepulcre. Els àngels són en nombre de sis, tres a cada cantó, dos que ajuden a pujar-la i els altres purament decoratius. La composició és enginyosa però grollerament interpretada. Fa pensar en un model anterior interpretat amb mala traça. Totes les figures són deformes. L'extrem dret és completament llis i l'esquerre porta la inscripció del nom d'Arnau de Vilanova i una creu potenciada al mig, de braços que s'eixamplen. No té tapa.[1] Aquesta és la descripció de Manuel Trens del sarcòfag quan arribà al Museu diocesà de Barcelona.[1] Es dubta de la procedència del sarcòfag de Sant Sebastià dels Gorgs perquè en inventaris anteriors, com el fet en temps del bisbe Jaume Català i Albosa (1883-1899) es fa esment dels dos sarcòfags gòtics descrits en -1- i -2-, llisos i sense ornamentació visible. Així mateix ho descriu l'excursionista Guillem Tell i Lafont (1883) i també Artur Osona, l'any 1890. Tenint en compte que el Museu Diocesà fou inaugurat l'any 1916, més de 30 anys després de les visites, i que la descripció feta per Manuel Trens és de 1920, es posa en dubte la procedència del sarcòfag d'arnau de Vilanova

Camí de les Clotes

Gir dreta

Tùnel pas AVE.