Vilafranca, Sant Jaume dels Domenys, Ramal del antic camí de Sant Jaume (Camino Santiago),20-08-16

Basilica de Santa Maria

La Basílica de Santa Maria de Vilafranca és un edifici religiós del municipi de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès). Està situat a la Plaça de Jaume I, al centre del nucli medieval de la població. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Descripció[modifica | modifica el codi] És una església d'una sola nau coberta per volta de cinc trams de creueria i cinc capelles laterals per banda entre amples contraforts. L'absis és poligonal i presenta set panys amb contraforts interiors i campanar octogonal al darrere. La cripta es cobreix amb volta de creueria, les nerviacions de la qual estan sostingudes per dues claus de volta. L'accés al temple es fa per dues portes. L'antiga entrada principal, situada al carrer de Santa Maria, és d'arc de punt rodó i conserva restes de pintura que representen la Crucifixió. La segona porta correspon a la façana actual, d'estil neogòtic, que s'obre a la Plaça de Jaume I. Presenta una gran porta d'arc apuntat i al timpà hi ha un grup escultòric que representa la Coronació de la Verge. Per damunt de la rosassa el coronament és a doble vessant amb arcs cecs i petites torres laterals.[1][2] Altar major[modifica | modifica el codi] A l'altar major hi ha un crucifix d'ivori policrom del segle XVIII. Presenta el cos de Crist arquejat cap a l'esquerra, potser degut a la forma de la peça d'ivori, i de forma arrodonida, amb les cames juntes i els peus creuats. El cap, amb els cabells llargs, està decantat cap a l'esquerra i endarrere i resta molt per sota dels braços aixecats. Estil amanerat. La creu és moderna, de plata.[1] També hi ha un esmalt del Sant Sopar del segle XX. És un esmalt sobre metall policrom, amb l'escena religiosa que representa el Sant Sopar. Totes les figures ocupen completament l'espai i estan disposades simètricament entorn d'una central, el Crist. Totes les figures porten túnica i estan dretes menys les dues més properes a la central, que estan agenollades enfront de la taula, sobre la qual hi ha disposat el pa i el vi. És un figurativisme realista esquematitzat.[1] Cripta[modifica | modifica el codi] A la cripta hi ha un enterrament del 1916. És un grup escultòric de marbre blanc realitzat per Josep Llimona i Bruguera, format per Crist mort, jacent sobre un llit i tapat per Sant Josep d'Arimatea amb un llençol, amb Nicodem al darrere. Als peu hi ha Maria Magdalena, a la capçalera la Verge Maria amb Sant Joan i en primer terme Maria Salomé.[1] És una obra figurativa realista estilitzada, pròpia de l'estètica modernista.[1] Va ser costejada pel bisbe Torras i Bages, tal com ho indica una inscripció.[1] A la cripta hi ha claus de volta del segle XVI i dues claus de volta de contorn rodó. Una presenta el tema de la Resurrecció, amb el Crist triomfant, sobre la tomba, amb una creu a una mà i l'altra alçada, un drap que li cobreix parcialment el cos, subjectat amb una sivella i una orla cruciforme al cap. Dos soldats, vestits amb armadura, un a cada banda, estan en actitud de caure enrere.[1] L'altra presenta el tema de la Pietat, on la Verge, amb túnica i les cames excessivament llargues, porta el Crist a la falda i té una cama sobre l'altra i el braç caigut cap a l'esquena.[1] A la cripta hi ha l'Altar de Sant Fèlix, del segle XX. És un altar de marbre blanc format per la figura de Sant Fèlix vestit de sacerdot, amb les mans plegades sobre el pit, disposat sobre un pedestal amb relleus en forma de palma del martiri, una destral i una corona de roses i ornamentat amb garlandes de roses i fulles de llorer. Als peus hi ha les figures de dos àngels vestits amb túniques que es recolzen al pedestal en actitud de plorar i les ales desplegades al voltant.[1] Pintura i escultura[modifica | modifica el codi] A la porta de Santa Maria hi ha pintures del segle XIV. Són restes de pintures policromes disposades al centre de l'arquivolta exterior i la paret lateral superior de la porta de Santa Maria. Està representada la Crucifixió, amb la figura de la Verge i el sol a la dreta i Sant Joan i la lluna a l'esquerra i personatges amb orla sota arcades. Figures estilitzades i sinuoses pròpies del gòtic.[1] Van ser trobades l'any 1973 i estan en greu perill de degradació irreversible.[1] També hi ha una estàtua de Santa Llúcia de fusta policromada. Mostra una figura femenina jovenívola dreta, vestida amb túnica i mantell, amb el cap i el cos lleugerament arquejats cap a costats contraris i amb una cama que suporta el pes i l'altra un xic avançada i recolzada. Porta orla i trenes i a una mà la palma del martiri i a l'altra un plat amb els ulls.[1] El retaule de Sant Ramon de Penyafort fou realitzat per Rafael Solanic i Balius al segle XX. Està format per una escultura exempta central de Sant Ramon de Penyafort envoltada de panells de bronze repujat amb escenes de la vida del Sant i emmarcats per muntants i llindes de fusta i marbre sense motllurar. L'estàtua és de fusta policromada i representa el Sant vestit de frare amb les mans sobre el pit portant un llibre. Del cinturó li penja una clau i als peus hi té una tiara. Als repujats hi ha una principal valoració del volum i de l'espai mitjançant la introducció d'elements arquitectònics.[1] Altres elements[modifica | modifica el codi] L'orgue data del 1942. És una composició arquitectònica de fusta, ordenada en tres pisos mitjançant arcs de mig punt i rebaixats i motllures entre ells. Té un frontó triangular i petits pinacles al coronament. Mènsules i estípits a la part inferior, en forma de balcó amb façana de polígons motllurats. Aquesta estructura està reomplerta amb tubs metàl·lics on sovint s'hi afegeixen ornaments de fusta calada de temàtica vegetal.[1] Les reixes interiors de les capelles laterals tenen les portes formades per barrots que s'uneixen al capdamunt, creant arcs simples, dobles o triples, conopials o rebaixats, a vegades superposats i alguns polilobulats. Les reixes acaben formant uns arcs apuntats entre els barrots i una cornisa de fullatges gòtics de fulles d'acant estilitzades, rosetes i trèvols esquematitzats per sobre de la qual s'aixeca un coronament de punxes que alternen els temes següents: atzavara de punxes i flors, magrana de punxes i flors i espiral de punxes.[1] A la capella de Sant Josep va estar situat el panteó on reposaven les restes dels membres de la família Álvarez-Cuevas, nobles de la vila. Història[modifica | modifica el codi] Entrada de Sant Fèlix, davant la basílica, durant la Festa Major de Vilafranca Vilafranca va experimentar un gran desenvolupament econòmic, social i de poder eclesiàstic durant el segle XIII, època que es decideix una nova construcció de l'església de Santa Maria, sobre les restes d'altra anterior del segle XII, documentada concretament el 1188 en el regnat d'Alfons I.[1] Els gremis i confraries van ser els que més van aportar per a la seva realització. L'edifici actual és del segle XV (consagració del 1489) i la cripta del segle XVI (1561). Entre els segles XVIII i XIX van tenir lloc obres importants, com la reforma de la volta, ensorrada el 1735, la del campanar (1775, 1860, 1919) i la construcció de la Capella Santíssim, el 1809. A inicis del segle XX, la façana principal renaixentista va ser substituïda per la neogòtica. La reforma es dugué a terme entre 1903 i 1905 segons projecte d'August Font i sota la direcció de Santiago Güell, per finalitzar la façana en el seu estil gòtic original, obra que va finalitzar l'agost de 1905, donant-li l'aspecte que es pot veure actualment, amb els dos campanars. El papa Benet XV l'any 1920 la va elevar a la categoria de basílica menor. El 1934 s'incendià i, de manera immediata, s'emprengué la reconstrucció sota la direcció de Jeroni Martorell. El 1935 la Generalitat la declarà Monument Historicoartístic.[1] Amb les ventades de començaments del 2009 es van desprendre uns fragments de pedres dels campanars de la façana principal. Això va comportar una revisió de l'estructura, que es va fer extensiva a tot l'edifici, i que va posar de manifest importants deficiències a tota la construcció. A partir d'aquí, a finals d'any es va formar la Comissió que porta endavant el projecte Santa Maria 2020, que mitjançant diferents fases ha de rehabilitar tota l'església i preservar-la pel futur, com unes de les peces més destacades del patrimoni arquitectònic de Vilafranca del Penedès. La primera fase consisteix en la reparació de la façana principal, amb els dos campanars i la creu. Les obres van iniciar-se al juliol del 2010 i van finalitzar el 16 de desembre de 2010. Actualment s'està planificant la segona fase, i tots els interessats poden apadrinar una pedra i fer aportacions econòmiques per participar en les obres de restauració i reparació de l'edifici. Per conèixer la història de l'edifici l'Ajuntament de Vilafranca organitza visites comentades periòdicament.

Esglesia de Sant Francesc

Descripció[modifica | modifica el codi] És una església d'una sola nau coberta per volta de cinc trams de creueria i cinc capelles laterals per banda entre amples contraforts. L'absis és poligonal i presenta set panys amb contraforts interiors i campanar octogonal al darrere. La cripta es cobreix amb volta de creueria, les nerviacions de la qual estan sostingudes per dues claus de volta. L'accés al temple es fa per dues portes. L'antiga entrada principal, situada al carrer de Santa Maria, és d'arc de punt rodó i conserva restes de pintura que representen la Crucifixió. La segona porta correspon a la façana actual, d'estil neogòtic, que s'obre a la Plaça de Jaume I. Presenta una gran porta d'arc apuntat i al timpà hi ha un grup escultòric que representa la Coronació de la Verge. Per damunt de la rosassa el coronament és a doble vessant amb arcs cecs i petites torres laterals.[1][2] Altar major[modifica | modifica el codi] A l'altar major hi ha un crucifix d'ivori policrom del segle XVIII. Presenta el cos de Crist arquejat cap a l'esquerra, potser degut a la forma de la peça d'ivori, i de forma arrodonida, amb les cames juntes i els peus creuats. El cap, amb els cabells llargs, està decantat cap a l'esquerra i endarrere i resta molt per sota dels braços aixecats. Estil amanerat. La creu és moderna, de plata.[1] També hi ha un esmalt del Sant Sopar del segle XX. És un esmalt sobre metall policrom, amb l'escena religiosa que representa el Sant Sopar. Totes les figures ocupen completament l'espai i estan disposades simètricament entorn d'una central, el Crist. Totes les figures porten túnica i estan dretes menys les dues més properes a la central, que estan agenollades enfront de la taula, sobre la qual hi ha disposat el pa i el vi. És un figurativisme realista esquematitzat.[1] Cripta[modifica | modifica el codi] A la cripta hi ha un enterrament del 1916. És un grup escultòric de marbre blanc realitzat per Josep Llimona i Bruguera, format per Crist mort, jacent sobre un llit i tapat per Sant Josep d'Arimatea amb un llençol, amb Nicodem al darrere. Als peu hi ha Maria Magdalena, a la capçalera la Verge Maria amb Sant Joan i en primer terme Maria Salomé.[1] És una obra figurativa realista estilitzada, pròpia de l'estètica modernista.[1] Va ser costejada pel bisbe Torras i Bages, tal com ho indica una inscripció.[1] A la cripta hi ha claus de volta del segle XVI i dues claus de volta de contorn rodó. Una presenta el tema de la Resurrecció, amb el Crist triomfant, sobre la tomba, amb una creu a una mà i l'altra alçada, un drap que li cobreix parcialment el cos, subjectat amb una sivella i una orla cruciforme al cap. Dos soldats, vestits amb armadura, un a cada banda, estan en actitud de caure enrere.[1] L'altra presenta el tema de la Pietat, on la Verge, amb túnica i les cames excessivament llargues, porta el Crist a la falda i té una cama sobre l'altra i el braç caigut cap a l'esquena.[1] A la cripta hi ha l'Altar de Sant Fèlix, del segle XX. És un altar de marbre blanc format per la figura de Sant Fèlix vestit de sacerdot, amb les mans plegades sobre el pit, disposat sobre un pedestal amb relleus en forma de palma del martiri, una destral i una corona de roses i ornamentat amb garlandes de roses i fulles de llorer. Als peus hi ha les figures de dos àngels vestits amb túniques que es recolzen al pedestal en actitud de plorar i les ales desplegades al voltant.[1] Pintura i escultura[modifica | modifica el codi] A la porta de Santa Maria hi ha pintures del segle XIV. Són restes de pintures policromes disposades al centre de l'arquivolta exterior i la paret lateral superior de la porta de Santa Maria. Està representada la Crucifixió, amb la figura de la Verge i el sol a la dreta i Sant Joan i la lluna a l'esquerra i personatges amb orla sota arcades. Figures estilitzades i sinuoses pròpies del gòtic.[1] Van ser trobades l'any 1973 i estan en greu perill de degradació irreversible.[1] També hi ha una estàtua de Santa Llúcia de fusta policromada. Mostra una figura femenina jovenívola dreta, vestida amb túnica i mantell, amb el cap i el cos lleugerament arquejats cap a costats contraris i amb una cama que suporta el pes i l'altra un xic avançada i recolzada. Porta orla i trenes i a una mà la palma del martiri i a l'altra un plat amb els ulls.[1] El retaule de Sant Ramon de Penyafort fou realitzat per Rafael Solanic i Balius al segle XX. Està format per una escultura exempta central de Sant Ramon de Penyafort envoltada de panells de bronze repujat amb escenes de la vida del Sant i emmarcats per muntants i llindes de fusta i marbre sense motllurar. L'estàtua és de fusta policromada i representa el Sant vestit de frare amb les mans sobre el pit portant un llibre. Del cinturó li penja una clau i als peus hi té una tiara. Als repujats hi ha una principal valoració del volum i de l'espai mitjançant la introducció d'elements arquitectònics.[1] Altres elements[modifica | modifica el codi] L'orgue data del 1942. És una composició arquitectònica de fusta, ordenada en tres pisos mitjançant arcs de mig punt i rebaixats i motllures entre ells. Té un frontó triangular i petits pinacles al coronament. Mènsules i estípits a la part inferior, en forma de balcó amb façana de polígons motllurats. Aquesta estructura està reomplerta amb tubs metàl·lics on sovint s'hi afegeixen ornaments de fusta calada de temàtica vegetal.[1] Les reixes interiors de les capelles laterals tenen les portes formades per barrots que s'uneixen al capdamunt, creant arcs simples, dobles o triples, conopials o rebaixats, a vegades superposats i alguns polilobulats. Les reixes acaben formant uns arcs apuntats entre els barrots i una cornisa de fullatges gòtics de fulles d'acant estilitzades, rosetes i trèvols esquematitzats per sobre de la qual s'aixeca un coronament de punxes que alternen els temes següents: atzavara de punxes i flors, magrana de punxes i flors i espiral de punxes.[1] A la capella de Sant Josep va estar situat el panteó on reposaven les restes dels membres de la família Álvarez-Cuevas, nobles de la vila. Història[modifica | modifica el codi] Entrada de Sant Fèlix, davant la basílica, durant la Festa Major de Vilafranca Vilafranca va experimentar un gran desenvolupament econòmic, social i de poder eclesiàstic durant el segle XIII, època que es decideix una nova construcció de l'església de Santa Maria, sobre les restes d'altra anterior del segle XII, documentada concretament el 1188 en el regnat d'Alfons I.[1] Els gremis i confraries van ser els que més van aportar per a la seva realització. L'edifici actual és del segle XV (consagració del 1489) i la cripta del segle XVI (1561). Entre els segles XVIII i XIX van tenir lloc obres importants, com la reforma de la volta, ensorrada el 1735, la del campanar (1775, 1860, 1919) i la construcció de la Capella Santíssim, el 1809. A inicis del segle XX, la façana principal renaixentista va ser substituïda per la neogòtica. La reforma es dugué a terme entre 1903 i 1905 segons projecte d'August Font i sota la direcció de Santiago Güell, per finalitzar la façana en el seu estil gòtic original, obra que va finalitzar l'agost de 1905, donant-li l'aspecte que es pot veure actualment, amb els dos campanars. El papa Benet XV l'any 1920 la va elevar a la categoria de basílica menor. El 1934 s'incendià i, de manera immediata, s'emprengué la reconstrucció sota la direcció de Jeroni Martorell. El 1935 la Generalitat la declarà Monument Historicoartístic.[1] Amb les ventades de començaments del 2009 es van desprendre uns fragments de pedres dels campanars de la façana principal. Això va comportar una revisió de l'estructura, que es va fer extensiva a tot l'edifici, i que va posar de manifest importants deficiències a tota la construcció. A partir d'aquí, a finals d'any es va formar la Comissió que porta endavant el projecte Santa Maria 2020, que mitjançant diferents fases ha de rehabilitar tota l'església i preservar-la pel futur, com unes de les peces més destacades del patrimoni arquitectònic de Vilafranca del Penedès. La primera fase consisteix en la reparació de la façana principal, amb els dos campanars i la creu. Les obres van iniciar-se al juliol del 2010 i van finalitzar el 16 de desembre de 2010. Actualment s'està planificant la segona fase, i tots els interessats poden apadrinar una pedra i fer aportacions econòmiques per participar en les obres de restauració i reparació de l'edifici. Per conèixer la història de l'edifici l'Ajuntament de Vilafranca organitza visites comentades periòdicament. Sarcòfag de Bertran de Castellet (1323)[modifica | modifica el codi] El sarcòfag de Bertran de Castellet (1323) és un sarcòfag de marbre d'1,83 m de llargada per 0,53 m d'amplada, format per una caixa que descansa en quatre columnes amb capitells historiats de talla romànica amb temes esculpits de falcons i gossos o panteres unides per les potes i el llom. Està decorada, a la part davantera i a les laterals per vuit compartiments fets d'arcuacions ogivals trilobades i decorades a l'interior per escuts alternats de castells de tres torres i grius, i creus i cérvols. La coberta és prismàtica de base triangular recolzada sobre un costat, amb dos alts relleus de figures jacents del mort. En una banda va vestit amb cota de malla, guantellets, escut, espasa i el cap cofat per un capmall. Porta coixí sota el cap i un gos mastí sota els peus. En l'altre va de monjo amb l'hàbit franciscà fins als peus i mantell i les mans en actitud de pregar. [1] A l'orla inferior de l'ossera hi ha una inscripció en majúscules gòtiques, en llatí, que diu: "El 23 de febrer de l'any del Senyor de 1323 va morir a Sardenya el noble senyor Bertran de Castellet, militar, el qual ordenà el seu testament i trià ésser sepultat al convent de frares menors de Vilafranca rebent l'hàbit d'aquest orde religiós. La seva ànima descansa en pau. Amen. Pregueu per ell. Pare Nostre. Ave Maria". [1] Bertran de Castellet, noble cavaller del segle XIV, fou senyor del castell de Sant Esteve de Castellet. El 1311 intervingué al costat del rei en la repressió de determinats nobles revoltats. Va assistir a les Corts de Montblanc i les de Girona entre d'altres. Es destacà com valerós militar en la conquesta de Sardenya, on morí. [1] Sarcòfag d'Hug de Cervelló[modifica | modifica el codi] El sarcòfag d'Hug de Cervelló —baró de la Llacuna i senyor de Querol són successors seus la comtessa d'Estrades i el seu fill, el duc de Medinaceli— és a la paret lateral del presbiteri al costat de l'epístola. És una petita urna d'alabastre policromat en forma de paral·lelepípede, profusament decorada. La part davantera presenta un fris amb dotze frares franciscans en relleu. Al centre hi ha un bisbe en actitud de beneir amb la mà dreta i amb la mà esquerra sosté el gremial ajudat per dos frares vestits amb els hàbits sacerdotals. A les cares laterals està decorat per sengles escuts amb les armes dels Cervelló, un cérvol. Un d'ells està sostingut per uns àngels de genolls i l'altre per dues figures femenines. La coberta és prismàtica de base triangular amb l'estàtua jacent del difunt. Està vestit amb ausberg fins als peus i al damunt cota de malla. El cap és cobert amb un capmall i descansa en un coixí amb els escuts dels Cervelló. Està armat amb espasa i escut que porta un cérvol cisellat. Els peus cargolats reposen sobre un llebrer. Els laterals estan decorats amb fullatges i a la part inferior del frontis hi ha una inscripció en llatí que diu:[1] "Ací jeu el noble Hug de Cervelló, senyor de Querol que morí l'any del senyor 1332 dins l'octava de Sant Francesc" Mausoleu de B. de Boixadors[modifica | modifica el codi] Sarcòfag d'1,7 m de llargada per 0,66 m d'amplada, de pedra calcària basta, adossat a la paret lateral de la capella de Sant Jordi dins una fornícula amb arcuació ogival que li dóna caràcter de panteó. Pertany a l'últim període de l'art gòtic. [1] La caixa està ornamentada amb arcuacions i columnes d'estil ogival amb decoració de fullatge molt carregada formant quatre capelles. A cada capella hi ha un frare franciscà amb caputxa i les mans recollides amb compunció. La tapa és a dues vessants. A la vessant anterior hi ha la figura jacent del cavaller. Vesteix cota de malla fins als peus i per damunt una sobrevesta. Porta sabatots de malles i al cap capmall i capell. Presenta les mans en actitud de pregar. Una espasa al costat esquerre, un gos fidel als peus i la creu de Montesa sobre el pit completen la figura de B. de Boixadors. El cap es recolza en un coixí. El sarcòfag està sostingut per dues mènsules en forma de lleó toscament treballats. No presenta cap inscripció. Tot el conjunt evidencia senyals d'haver estat daurat i policromat. [1] B. de Boixadors era senyor de Marmellar. L'any 1325 fou nomenat majordom de l'Infant Anfós, a qui acompanyava en la conquesta de Sardenya. Va ser nomenat posteriorment Governador General d'aquesta illa fins a la seva mort, el 1341. [1] Sarcòfag del Pere d'Avinyó[modifica | modifica el codi] Sarcòfag del Pere d'Avinyó és un sarcòfag policromat amb decoració corresponen a l'últim període del gòtic. Està penjant damunt l'antiga porta de l'orgue i sostingut per dues mènsules amb forma de lleó amb els crins daurats. La part frontal de l'ossera està decorada amb arcuacions i columnes formant quatre compartiments que emmarquen sengles escuts de llinatge amb un lleó rampant pertanyents al noble que hi és enterrat. [1] La tapa és a dues vessants. En una d'elles hi ha l'estàtua de Pere d'Avinyó vestit amb cota de malla, cuirassa, gamberes i sabatots de malles. El cap descobert i de cabellera daurada està recolzat en un coixí. Els peus descansen damunt l'esquena d'un llebrer. Presenta les mans en actitud de pregar. Una llarga espasa es recolza sobre el seu cos. No presenta cap inscripció. La decoració es veu complementada per sanefes de rosetes en relleu. [1] Pere d'Avinyó fou ambaixador a Constantinoble, governador de Catalunya el 1389 i era germà de fra Marc, fundador de l'hospital de Sant Pere. [1] Sarcòfag dels Penyafort[modifica | modifica el codi] Sarcòfag situat a la paret esquerra de la capella de la Puríssima, sostingut per dues mènsules enforma de lleó, atribuït a la família Penyafort. Està treballat en pedra de baixa qualitat i és de factura poc acurada. El frontal de l'ossera presenta un baix relleu al·legòric a la resurrecció de la carn, d'ingènua execució, on es veuen vuit personatges drets i en actitud de pregar i altres dos, als extrems, sortint de sengles taüts. Els personatges centrals es troben sobre un llit de flames i corresponen a quatre figures femenines despullades, un frare franciscà i tres homes, un d'esquena, vestits de cintura en avall. Aquest grup escultòric es troba emmarcat per sanefes de rosetes en relleu. La tapa és a dues vessants. En una d'elles presenta un personatge jacent amb cota de malla, gamberes i sabatots de ferro. El cap amb capmall i elm que descansa sobre un coixí. Els peus es cargolen sobre un llebrer. Presenta les mans sobre el pit en actitud de pregar. No va armat. L'atribució d'aquest sarcòfag als Penyafort no és segura. Aquesta família, lligada a sant Ramon de Penyafort, tingué el seu castell al lloc de Penyafort de la parròquia de Sant Margarida i els Monjos. [1] Sarcòfag de Marc de Puigmoltó[modifica | modifica el codi] És a la paret esquerra de la capella de Nostra Senyora dels Àngels i sostingut per dues mènsules en forma de lleó. D'execució molt simple. La decoració del frontis consisteix en una arcada ogival trilobada amb sengles columnes que formen compartiments on se situen quatre escuts de llinatge ogivals, amb un moltó a cada un. Els laterals presenten una decoració similar a la del frontis i a la part inferior i ha una sanefa de rosetes en relleu. La tapa és en forma de volta sense cap ornamentació. No presenta cap inscripció. Marc de Puigmoltó fou un noble cavaller de la vila del segle XIV-XV, benefactor de l'església de Sant Francesc. [1] Sarcòfag dels Piquer[modifica | modifica el codi] Situat a la paret lateral esquerra de la capella de Sant Pere d'Alcàntara, sostingut per dues mènsules en forma de lleó molt aclaparats. D'execució senzilla. La par frontal està decorada amb tres escuts ogivals sense divisa emmarcats per un quadrifoli. Als laterals la decoració és similar. La tapa és a doble vessant sense decoració a la part frontal i amb decoració de fullatge als laterals. Els Piquer foren un llinatge de nobles cavallers de la Vila.

Creu de Sant Salvador

La Creu de terme de Sant Salvador és una creu de terme a la cruïlla del carrer Sant Pere amb l'Avinguda de Tarragona al municipi de Vilafranca del Penedès (l'Alt Penedès) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una antiga creu de terme d'origen gòtic. Actualment forma part del conjunt de monuments que conviuen en aquest cruïlla, al costat de la premsa medieval de raïm. En la col·locació intervingué l'arquitecte Josep Brugal.[1] La creu forma un conjunt amb una premsa de vi medieval. És una creu grega i presenta un crucifix per una de les cares. A la base de la creu, de vuit costats, hi ha escuts.[1] El material de l'obra és la pedra.

Torre de l´aigua

Tot i que el nucli de la Bleda pertany al municipi de Sant Martí Sarroca, la torre de l'aigua, situada al costat de la riera, però a l'altra banda, és dins el terme de Pacs. Feta amb maó vist, és un notable exemple d'arquitectura industrial, construït l'any 1923.

RIU FOIX

LA BLEDA

Sant Martí Sarroca és una població i un municipi de la comarca de l'Alt Penedès, situat a la vall del riu de Foix al nord-oest de la capital comarcal. Drena també el terme la riera de Pontons, que desguassa al Foix prop de Rovellats. Limita amb els municipis de Pacs del Penedès, Santa Margarida i els Monjos, Torrelles de Foix, Font-rubí, Vilobí del Penedès, Castellví de la Marca i Montmell. El municipi comprèn també els veïnats i caseries de la Rovira Roja, el Romaní, els Hostalets, la Serra de Baix, la Torre de Vernet, Rovellats, les Cantarelles, la Bleda, Brugueres i les Cantarelles. Història[modifica | modifica el codi] Els orígens de la població de Sant Martí Sarroca es troben al turó de la Roca, on va sorgir una població al voltant del castell de Sant Martí i l'església de Santa Maria, que formen el Conjunt monumental de la Roca. Tot i que el 1954 s'han trobat vestigis ibèrics a la Roca com un forn de ceràmica i restes d'habitació, la primera citació documental es troba al segle X quan el castell fou restaurat per Galí de Santmartí, que s'hi establí vers el 966. El castell, d'origen islàmic, data del segle X i probablement fou conquerit per Galí, un dels repobladors del Penedès i que entroncà amb el famós Mir Geribert d'Olèrdola. Arnau Mir de Santmartí havia fet construir la primera església del castell dedicada a Santa Maria abans del 1100. L'ampliació i la nova consagració del temple actual data de l'any 1204 quan el castell estava en mans de Ferrer de Santmartí. Que un cop extinta la successió dels Santmartí el castell passà per diverses mans. Posteriorment al segle XIII el domini del castell passà als Entença i al segle XIV en tingueren la senyoria la reina Elionor i Martí l'Humà, i el 1381 l'adquirí Bernat de Fortià, que s'hi refugià amb la reina Sibil·la de Fortià en ocasió de la malaltia i la mort del rei Pere III el Cerimoniós (1386-87). Passà als Cervelló, senyors de Montagut i de Querol (després de la Llacuna) i vers el 1481 passà a la pia almoina de la catedral de Barcelona, que hi tenia drets des del segle anterior i que en tingué el mer i mixt imperi. El 1831 apareix com a senyor el marquès de Dosaigües. El castell fou arruïnat durant la Primera Guerra Carlina, quan fou incendiat, i el 1963, sent de propietat Municipal, fou començat a reconstruir sota la direcció del Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Fets de 1714[modifica | modifica el codi] Article principal: Fets de Sant Quintí Antic camí, Barri la Fassina, Sant Martí Sarroca. El 4 de gener de 1714, un contingent borbònic es va dirigir a Sant Martí Sarroca per cobrar les quinzenades, un impost decretat per Felip V que obligava les poblacions catalanes a pagar el manteniment del seu exèrcit. La columna filipista, d’uns cent cinquanta homes, en arribar a la vila es va veure sorpresa pels pagesos de Sant Martí Sarroca, que atacaren els soldats i els van obligar a fugir. A partir d’aquesta acció, s’inicià una revolta contra l’exèrcit de Felip V, en què diverses poblacions catalanes es van aixecar en armes. El comandament borbònic va ordenar que els avalots fossin sufocats a sang i foc. Així, arreu de Catalunya, es van produir desenes d’execucions i es van incendiar diverses localitats. Sant Martí Sarroca, juntament amb Cardona, va ser un dels últims enclavaments a caure sota domini filipista, el 18 de setembre de 1714, una setmana després que Barcelona.

PINEDA DE CAN RIGOL

Lloc enlairat on es divisa una part de la plana de l´alt Penedés, els pins son pinyoners.

CASTELLDE PUJADES

l castell de les Pujades és un edifici de Castellví de la Marca (Alt Penedès) declarat bé cultural d'interès nacional. Descripció El Castell de les Pujades és una casa pairal fortificada, situada a prop de la Múnia. Conserva la torre medieval de planta circular i merlets, construïda amb pedra d'aparell petit i irregular. Té entrada des del baluard de la masia. El baluard té contraforts arrenglerats, construïts amb pedra picada. La masia presenta les característiques formals de les cases pairals catalanes. És una masia de tipus basilical, tancada dins d'un baluard. Història La torre de defensa és d'origen medieval i correspon a l'antic castell, enderrocat el 1864. Sembla que alguns dels elements foren portats pel propietari al Laberint d'Horta, que també pertanyia al marquès d'Alfarràs, i que la masia actual s'edificà de nou en aquest període. L'origen del castell no es troba documentat amb exactitud. Apareix esmentat l'any 1177 per primera vegada

CASTELLVI DE LA MARCA

Castellví de la Marca és un municipi de la comarca de l'Alt Penedès, amb capital a la Múnia. Està situat al límit sud de la comarca, des de la Serralada Prelitoral cap al centre de la depressió del Penedès. A la part de muntanya hi destaca la muntanya del Castellot, coronada pel castell que es coneix amb aquest nom. El territori és bàsicament pla, tret de la zona sobre la riera de Marmellar. La població, molt disseminada en petits nuclis i masies, viu sobretot del conreu de la vinya. També és important la producció d'alls, de productes de secà, d'arbres fruiters i l'horta. Història Castellví de la Marca és documentat l'any 977. De l'antic poble, en resten escassos vestigis. Era situat sota l'antic Castellvell de la Marca (el Castellot, s. XI) i tenia com a centre l'antiga església parroquial de Sant Sadurní, avui traslladada al nou veïnat de Castellví. Va ser en època alt medieval que els comtes de Barcelona crearen el terme castral de Castellví de la Marca (la marca de Barcelona) on aquest municipi fora territori de frontera durant un context de conquestes per part del comtat de Barcelona. La toponímia present al municipi, com en el cas de "La Múnia" pot indicar presència islàmica al territori dins del context històric de les conquestes serraïnes. Lloc d'interès El Castellot. L'antic castell de Castellvell de la Marca es troba damunt d'un penya-segat de quasi 500 metres. Va ser bastit al segle XI i és popularment conegut amb el nom del Castellot, defensava els límits occidentals de la comarca. Des de dalt es domina una àmplia panoràmica. La vista es perd fins als confins de la mar, dominant les terres planes de l'Alt i Baix Penedès.

RIERA MARMELLAR

La riera neix a la falda del Montagut, (ALT CAMP), i enllaça amb el riu Foix.

ESGLESIA SANT SADURNI

LA TORRETA

Torre de la Torreta (Castellví de la Marca) Característiques Estil Obra popular, romànic Al peu del puig del castell. Castellví de la Marca (Alt Penedès) Situació Catalunya Bé cultural d'interès nacional La Torreta de Castellví és una torre de Castellví de la Marca (Alt Penedès) declarada bé cultural d'interès nacional. La Torre de la Torreta està situada a ponent del terme de Castellví, adossada a la masia del mateix nom. És una torre de planta circular, construïda amb pedra d'aparell petit i irregular. Es troba adossada a la masia, i té entrada per la planta superior d'aquesta. La torre de la Torreta és una de les torres de defensa d'origen medieval bastides al voltant del castell de Castellví, juntament amb la torre de Can Paqual, Estalella o el Castell de les Pujades.

GIR ESQUERRA

LA CARRONYA

Història Les primeres vivendes del municipi de Sant Jaume dels Domenys van néixer probablement com una de les petites masies sorgides al voltant i sota la influència de la Via Augusta, que passava per la zona en direcció a Tàrraco. Prova d'això són els Arcs existents al municipi, vestigi del final de l'època romana. La vila com a tal es va crear durant l'època medieval. La hipòtesi més respectada és que aquest aqüeducte servís per portar aigües de regadiu als habitants de la zona, probablement del riu Cornudella o des de Santa Oliva

SANT JAUME DELS DOMENYS

Història. Les primeres vivendes del municipi de Sant Jaume dels Domenys van néixer probablement com una de les petites masies sorgides al voltant i sota la influència de la Via Augusta, que passava per la zona en direcció a Tàrraco. Prova d'això són els Arcs existents al municipi, vestigi del final de l'època romana. La vila com a tal es va crear durant l'època medieval. La hipòtesi més respectada és que aquest aqüeducte servís per portar aigües de regadiu als habitants de la zona, probablement del riu Cornudella o des de Santa Oliva