Vilajuïga, Castell de Quermançó, Búnquers del Montperdut, poblat medieval e incrustacions de Canyelles

Ruta realitzada el 02/2024
Si et posiciones sobre " Veure més " (color blau) que es troba al final de la descripció del recorregut, podràs veure tot l’àlbum de fotografies d'aquesta sortida...
Ruta feta amb els companys dels hh.
Per realitzar aquesta ruta, ens hem desplaçat fins a Vilajuïga, sent els principals atractius la visita al castell de Quermançó, el Montperdut amb les antenes de telecomunicació i els búnquers situats al seu cim, amb impressionants vistes de tota la plana de l’Empordà i el poblat medieval e inscultures de Canyelles. Tot enclavat al bell mig de dos parcs naturals i dins un paisatge tocat per la Tramuntana.
Aparquem al carrer Pere Serra del Veïnat de Dalt i de seguida deixem la urbanització per seguir un sender força espectacular situat entre uns camps d’oliveres...es tracta d’un estret camí entre murets de pedra seca a modus de antigues carrerades però en miniatura. Un cop dalt el turó, les vistes sobre el castell de Quermançó son espectaculars. Iniciem la baixada i l’acostament...en poca estona arribem a la fortificació.
El primer que ens crida l’atenció és una torre circular exterior, situada a uns cinquanta metres de distància del nucli central del castell i que servia com a protecció de la part més accessible del turó. Té una part enderrocada, amb espitlleres i talús. Davant la porta del primer recinte emmurallat, es troba una altra torre, força més gran que la primera i també circular, aquesta va ser demolida fins al talús. Una rampa amb fort desnivell ens situa dalt el recinte.
El Castell de Quermançó és tot un símbol de Vilajuïga. Aquest era un reducte important de defensa i difícil d’expugnar pel seu caire encinglerat, situat dalt d'un puig inaccessible per ponent i migdia. La defensa naturals que ofereix el turó i la seva posició estratègica s'han aprofitat des de temps antics ja que s'hi han localitzat restes que demostren ser un indret ja habitat en època romana i potser abans. El castell de Quermançó ha sofert nombroses destruccions i modificacions des de l'alta edat mitjana fins al segle XIX.
La rellevant aparença del castell en ruïnes, la seva singularitat en el paisatge i la seva densa història, han originat un extens i misteriós llegendari de caràcter popular...com La Dama de Quermançó, La Cabra d'Or o La Comtessa de Molins...
Tornats al camí, passem al costat de la primera de les torres esmenades on agafem un corriol en baixada que ens fa passar per la Pedrera Vella i més enllà ens aturem a contemplar la Pedrera Nova, un profund esvoranc produït per l’extracció de pedra i explotat per la societat Melcatrans, SL, amb seu a Llançà, no exempta de polèmica i portada als tribunals, ja que aquesta va ser denunciada perquè es va excedir en els límits d'explotació i es va endinsar dins el Parc Natural del Cap de Creus.
Sobre la pedrera tenim la propera destinació de la ruta, el Montperdut inconfusible per les antenes de telecomunicacions que sobresurten del seu cim.
La pujada és llarga i sostinguda, però de bon fer. A mesura que anem pujant, el paisatge es va obrint cosa que fa encantar-nos un cop i un altre.
A dalt, les antenes de telecomunicacions i al costat un dels búnquers del Montperdut el qual explorem el seu interior, tenim un altre un xic més enllà que també fem la descoberta...
Aquestes fortificacions pertanyen a l’extensa i àmplia xarxa de búnquers i nius de metralladora bastida entre els anys 1940-45, que s’estén al llarg de les terres properes a la frontera i al litoral nord de l’Empordà. Aquesta va ser nomenada línia P o línia Pérez, encara que també és coneguda com la línia Gutiérrez, potser pel fet que el coronel enginyer Manuel Duelo Gutiérrez va participar en una reunió relativa a la fortificació d’aquesta línia. Realment, l’origen del nom ve donat per la posició geogràfica de la línia en qüestió, que abastava tot el Pirineu, d’aquí que s’anomenés P. Totes aquestes construccions foren bastides després de la guerra del 1936-39 pels serveis de l’exèrcit del govern dictatorial com a resposta a una possible invasió procedent de França.
Tota la muntanya està farcida d’aquestes estructures i la recerca d’aquestes, mereix una altra sortida.
Plovisqueja una mica i aprofitem un voladís que sobresurt de la estructura de les antenes per fer parada i esmorzar; després tirem avall.
Abans de arribar al Coll de Canyelles, passem pel costat de una d’aquelles estructures de la línia P, concretament un niu de metralladores. Passem sobre el túnel de Canyelles, on passa la línia de ferrocarrils (Barcelona-Portbou) i ens acostem fins les restes del Poblat Medieval de Canyelles...
El conjunt de ruïnes del poblat medieval de Canyelles, es situen en una esplanada en lleuger pendent, són molt espectaculars, amb tot un conjunt de murs escampats. Tanmateix, aquest aspecte és una mica enganyós, ja que els edificis antics han estat molt destruïts i els materials han estat reaprofitats per a les feixes de vinyes i oliverars avui també abandonats. L’agrupament era força compacte, però sense cap distribució urbana mínimament ordenada. Hi havia passadissos estrets entre alguns casalots, però també esplanades àmplies, potser a manera d’eres.
Retornem fins el túnel del ferrocarril on es troben les inscultures de Canyelles, dos grans rocs amb creus, cassoletes i reguerons datats del Neolític mig - Calcolític.
Un xic més enllà ens aturem a Can Júlio, una important casona amb estat ruïnós. Després una petita presa sobre el Còrrec d’en Júlio i abans de arribar a la fi de la ruta, passem pel mig de una bella surera.
Arribem així al Veïnat de Dalt on tenim els cotxes aparcats i per concloure aquesta interessant sortida anem fins a Vilajuïga per fer un bon dinar al restaurant Can Mericanes.
Salut i bones caminades!!