Vimbodi a Cap del Coll

(En el blog, se accede a la traducción automática al castellano, galego y euskera)
(In the blog, you can access the automatic translation into english and other languages)


Excursió seguint el GR.171. No és circular, cal disposar d'un cotxe a l'inici i un altre al final.

Hem arribat en autocar fins a Vimbodí, el poble de la Conca de Barberà a tocar del riu Milans, que és un dels dos afluents del Francolí. Diuen, i m’ho he de creure, que al terme municipal hi brollen una cinquantena de fonts i alguna de ferruginosa i alguna altra de bicarbonatada. L’origen del nom es pot trobar en arrels sarraïnes i sembla que voldria dir Ibn Bodi, “fill de Bodí”. De diversos autors he trobat que a mitjans del segle XII ja apareix en documents sota el nom Abimbudi, Avimbudí i Avimbudino.

La població de Vimbodí (495m) va créixer i davallar al llarg dels anys, com molts altres pobles. El XVIII va davallar fortament per la incidència de la guerra dels Segadors i també com a conseqüència de la pesta. Més endavant, el XIX va arribar al seu màxim amb el cultiu de la vinya, però amb l’arribada de la fil·loxera (1793) va tornar a empobrir-se. Actualment té uns 1.000 habitants.

Sorgí a redós del castell que s’hi bastí i que ja cap el segle XIV era en ruïnes. Se sap, però, que el 1182 fou cedit a l’abat de Poblet. Posteriorment el 1272 la titularitat del terme fou confirmada per Jaume I, encara que les relacions entre els monjos i els pobladors, en algunes èpoques foren tibants. Per exemple se sap que el segle XVII hi va haver molts problemes perquè la gent de Vimbodí volia fer llenya al bosc de Poblet sense llicència; el procés acabà amb la concòrdia el 1629. Més endavant i ja dins del XVIII, Carles III prohibí que Poblet anomenés cap batlle o capellà de Vimbodí i va permetre que esborressin les lletres PO i la creu que figuraven a les portes de les cases com a signe de la dependència de Poblet. Sortim del poble, on un pal ens indica el camí del GR.171, que coincideix amb el Camí de Sant Jaume de Galícia per aquests indrets.

Anem per pistes i envoltats de camps de cereal i oliveres. Alguns ametllers també fan de vigilants del camí que és la nostra ruta d’avui. Així arribem a la Creu de Codoç. És una creu que ha perdut precisament la creu i per tant, ara només és un pal de pedra. Algú, maldestre amb força mal gust ha pintat en lletres negres el nom al pedestal. Vull pensar que ha estat algú que ha volgut reivindicar el nom d’aquesta creu, però em pregunto ¿no ho hauria pogut fer d’una manera més discreta, menys indigna? ... ...

Veure la descripció i explicació detallada al blog vinculat.