Volta a l'Estany de Banyoles i Porqueres

Parc de la Draga

Parc Neolític de la Draga

El jaciment arqueològic de la Draga és un dels assentaments d'agricultors i ramaders més antics del nord-est de la península Ibèrica i un dels primers poblats neolítics lacustres d’Europa (5400-4900 aC). Pertany al període conegut com a neolític cardial, nom donat pel tipus de decoració present a la ceràmica, que era feta amb l’ajuda d’una vora de petxina dentada (cardium en llatí) quan la pasta dels atuells encara era fresca. El jaciment es troba a la vora oriental de l'estany de Banyoles i fou descobert l’any 1990, durant les obres fetes amb motiu dels Jocs Olímpics. Durant la seva ocupació, el poblat tenia la forma d'una península que s'endinsava cap al llac, amb un pendent suau i continuat. A partir de les prospeccions, se suposa que tenia una extensió aproximada d'uns 8.000 m². La particular situació del jaciment en una zona humida, en permanent contacte amb el nivell freàtic, ha propiciat una excepcional conservació dels materials orgànics, des dels pilars de fusta de les cabanes fins a eines (mànecs d’aixa, falçs, pals cavadors...), restes de cistelleria o fins i tot cordes. Aquest fet fa que la Draga sigui un dels jaciments cabdals per a estudiar el neolític europeu. Actualment els treballs d’excavació es duen a terme des del Museu Arqueològic de Banyoles (MACB), amb la col·laboració d’altres institucions com el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), el Museu Arqueològic de Catalunya (MAC) i el Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC). El Parc Neolític de la Draga funciona des de l’any 2000. Tant els escolars com els grups turístics hi poden experimentar com era la vida al neolític gràcies a les cabanes reconstruïdes, als camps neolítics de cereals i lleguminoses i a les activitats centrades en la seva vida quotidiana.

Les pesqueres de l'estany de Banyoles - Pesquera Coromines

Durant molt temps les activitats o, fins i tot, passejar vora l'Estany va ser quelcom temut i rebutjat per molta gent que només veien en aquests paratges una dimensió misteriosa i llegendària o una font de malalties. Entrant el segle XIX aquest entorn va anar adquirint valoració paisatgística que, sumat a la necessitat d'adquirir nous entorns per a l'oci, va fer descobrir un entorn encantador i generós que es va anar conquerint de mica en mica. Es va començar per construir rampes i passeres que s'endinsaven a l'Estany, construccions que van anar creixent fins a convertir-se en Pesqueres. Una Pesquera és, doncs, una edificació instal·lada a flor d'aigua endins de l'Estany. La seva construcció ha estat viable gràcies a la possibilitat de fonamentar-les sobre la llosa travertínica en creixement que només es troba a la riba de llevant. En alguns indrets la potència de la llosa és tal que permet edificar força metres enllà de la riba. L'estil arquitectònic d'aquestes edificacions és d'allò més pintoresc. N'hi ha que llueixen formes aràbigues amb finestrals ogivals i coronades de marlets, com l'anomenada "Carpa d'Or" situada a la part més estreta del vuit quasi perfecte que dóna forma a l'Estany. Hi ha qui diu que el seu constructor es va inspirar en un antic casal de Banyoles dissenyat per l'arquitecte modernista Puig i Cadafalch. Altres tenen formes més austeres com l'anomenada "La Perla", o la més petita de totes, "La Cala" situada prop de la zona anomenada "La Caseta de Fusta" i de la que el cronista oficial de Banyoles, Sr. Anton M. Rigau, digué: "…Pot semblar esquifida, però és gentil… I, ben mirat, és l'única que pot fitar l'Estany de punta a punta"… Aquí podeu trobar les imatges de lesClica! pesqueres. Des dels inicis l'ajuntament de Banyoles ha tingut com a usufructuaris de les pesqueres a persones de la vila i forasteres, indistintament. Conten que de la "Carpa d'Or" en van gaudir dos diplomàtics, un cònsol japonès i un cònsol general de la URSS. El primer no ho devia ser gaire de nipó ja que el seu nom era "D. Jorge Delgado i Langer", el segon sí que era rus, o al menys ho era el seu nom, es deia Vladimir-Antonov Ovseenko. El 1931, un acord de l'ajuntament va prohibir l'edificació de noves pesqueres, només podien ser substituïdes o reconstruïdes les existents. D'aquesta normativa en va sorgir un nou model que permetia disposar no solament d'un lloc adient per a la pesca i l'abric de l'embarcació, sinó també d'un espai d'estada interior i una àmplia terrassa per al bany de sol i la còmoda immersió a l'aigua...

Pesquera Gimferrer

ACN Banyoles.-La pesquera número 11 de l'estany de Banyoles, més coneguda com a pesquera Gimferrer, ha recuperat l'"esplendor original" i l'estil racionalista que li va donar l'arquitecte municipal Francesc Figueres el 1948 quan va rebre l'encàrrec de la família que en tenia la concessió. Les reformes, que han costat 110.000 euros, han posat en valor els elements estructurals com les finestres allargades i panoràmiques i s'ha incorporat de nou la pèrgola de fusta que els anys vuitanta es va treure. L'any 2018 va passar a ser de nou municipal després que la propietat renunciés a la titularitats dels drets d'ús. L'Ajuntament preveu fer-ne un ús polivalent amb activitats de petit format, com ara concerts, presentacions i activitats de promoció turística. "El més important és haver-la recuperat amb el seu esplendor original i retre homenatge a l'arquitecte municipal Francesc Figueres, molt implicat en la ciutat", ha subratllat aquest dimecres l'alcalde de Banyoles, Miquel Noguer, durant la visita a la pesquera. La principal intervenció de la reforma, que ha costat 110.000 euros, ha estat la restauració de la pèrgola, tal com estava projectada en els plànols originals, amb quatre pòrtics de pilars d'obra, quatre bigues i set rastells de fusta. Una incorporació que va suscitar polèmica pel desconeixement del format original. "Hi havia qui creia que passàvem a fer-la més gran", detalla Noguer, que ha recordat que el projecte ha comptat amb el vistiplau de la comissió de Patrimoni de la Generalitat donat que les pesqueres són Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN). També s'han eliminat les teuladetes i s'ha fet una cornisa, seguint els criteris racionalistes. Pel que fa a la passarel·la d'accés a la pesquera, s'ha construït el mur perimetral per aconseguir reproduir la imatge del projecte original de la pesquera i s'han repintat les finestres de color verd per destacar-les en el seu conjunt. Entre les curiositats destaca la porta d'entrada que havia estat la d'un ascensor de l'Eixample i que s'ha mantingut. D'ús pesquer a gaudiSegons l'arquitecta Sílvia Costa, l'estil racionalista destaca per tenir un voladís prim, les obertures allargades per tenir una visió panoràmica i sense pilars, entre d'altres característiques. "És l'únic edifici de Banyoles amb aquest estil i la primera de l'època que incorporava un ús de gaudi" i no pas per guardar-hi els elements de pesca en canya i per guardar-hi la barca quan es va construir el 1874. Així, s'hi van incorporar altres elements com una sala d'estar, unes golfes com a vestidor, un lavabo i una dutxa que ara s'han connectat a la xarxa de sanejament. En total fa 64 metres quadrats (repartits entre la terrassa i els tres nivells que té) i està situada al passeig de circumval·lació de l'Estany, entre el Club Natació Banyoles i el Parc Neolític de la Draga. És una de les cinc que l'ajuntament ha pogut recuperar-ne l'ús. En total n'hi ha 21 i es van construir entre el XIX i principis del XX.

Vila Olímpica de Banyoles

La ciutat de Banyoles vivia un moment històric. Era una de les quinze subseus olímpiques en els Jocs Olímpics de Barcelona'92. Una celebració amb sentiments enfrontats entre la ciutadania. I és que hi havia aquells que esperaven amb il·lusió la celebració d’aquests jocs i veien amb bons ulls els canvis que havia experimentat la ciutat, i d’altres que estaven en contra de tot aquest moviment olímpic. Un fet que ja es va detectar el dia en que Banyoles va ser declarada subseu olímpica, una notícia que la ciutadania va rebre amb una gran fredor, tot i que també s'ha de dir que els anys previs a l'esdeveniment, en que Banyoles va estar d'obres constants, la ciutadania va respondre prou bé, aguantant estoicament els enrenous que això va comportar. I si bé la selecció estatal, —de la que formaven part Josep Robert, Jordi Quer, Andreu Canals i Manolo Bermúdez, juntament amb el timoner Carles Front, els únics esportistes del Pla de l’Estany que van participar-hi—, va tenir una actuació decebedora, una cosa ha quedat clara, i és que el fet de que Banyoles fos nomenada subseu olímpica, i que acollís les competicions de rem, va fer que la ciutat fes un canvi que encara avui en dia perdura. Es van construir equipaments, infraestructures, i es va posar Banyoles en el mapamundi de l’esport. La candidatura de Banyoles anava lligada a una sèrie d’obres necessàries per acollir amb garanties l’esdeveniment. En pocs anys es va haver de desenvolupar tota una part de treballs i canvis previstos en el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal. Uns treballs que, segurament, haguessin tardat més en el temps de no haver estat pels Jocs Olímpics. El Club Natació Banyoles, per exemple, va renovar totalment les seves instal·lacions, que als anys vuitanta eren insuficients i estaven en mal estat, unes obres que el propi club no comptava amb recursos suficients dur a terme. Es va construir un nou camp de regates a l’estany de Banyoles, però va caldre allargar-l'ho 200 metres perquè hi hagués prou distància de frenada i canviar-ne la direcció, obres amb les que es va aprofitar per arranjar la zona nord del mateix que als anys seixanta s'havia malmès amb l'anomenat «queixal de Lió», de la mateixa manera que es va aprofitar per separar l'estany de la carretera d'Olot que en aquells moment, en la zona de Lió, hi passava a tocar. El Parc de la Draga, llavors ple d’horts, es va convertir en el que és ara. I precisament va ser gràcies aquests treballs que es va descobrir el jaciment neolític de la Draga, el jaciment lacustre més important d’Europa, on encara s’hi treballa. De fet, en 27 anys només s’ha excavat el 10% del jaciment. Tal com recull el llibre Banyoles al costat de Barcelona, que va servir com a candidatura de Banyoles com a subseu olímpica, s’expliquen les condicions mínimes que havia d’assolir l’entorn immediat de l’estany: s’havien de prendre mesures per evitar la contaminació i la protecció estricta de les àrees d’interès natural; adquirir els terrenys entre la carretera de circumval·lació i l’aigua i d’altres àrees específiques; la peatonalització de l’espai immediat a l’estany i la creació d’àrees de servei segons estiguessin especificades al Pla Especial; crear zones de parc públic, de pícnic i de bany, entre d’altres; la remodelació de la Draga; i la creació del front d’estany, des del Club Natació Banyoles fins al Passeig Dalmau. El desenvolupament de la zona de la Draga era clau. Aquest projecte comportava la creació de la Vila Olímpica, per encabir-hi fins a 1.500 persones, tant atletes com acompanyants; en aquesta zona també es preveia la construcció dels magatzems per les embarcacions, els vestuaris i els serveis, així com un poliesportiu (l’actual pavelló de la Draga); per últim el projecte també incloïa la construcció d’un parc, que és l’actual Parc de la Draga. Segons explica el llibre Banyoles al costat de Barcelona, el complex esportiu contemplava «un pavelló poliesportiu, una piscina coberta de 25x16m, una pista d’atletisme, una piscina de salts, una piscina olímpica, una piscina per a l’oci i un centre permanent per a quaranta atletes». Però la preparació pels Jocs Olímpics no van afectar només a la zona de l’estany i el seu entorn més immediat. També va modificar la xarxa viària banyolina i va millorar les comunicacions. I és que el projecte incloïa treballs a carrers i carreteres que per la seva accessibilitat i proximitat es va considerar que estaven estretament lligades a la celebració de les competicions. En aquest sentit es va desdoblar l’actual C-66 i es va crear la variant que connecta Girona i Olot per tal d’evitar que els vehicles haguessin de passar pel mig de Banyoles, eliminant trànsit innecessari de la ciutat. D’aquesta manera, es va reduir el temps d’arribada a vies principals com la N-II o l’autopista, tot un avantatge, per exemple, per les empreses, però també per a que gent de fora vinguessin a viure a la ciutat. Així mateix també es va dur a terme l'obertura dels carrers Constans i Sardana, i l'arranjament del passeig de la Puda. Però per arribar a aconseguir tot això, hem de destacar dos fets cabdals, d'una banda la signatura, a finals de 1988, d'un pacte municipal entre tots els grups de govern i d'altre la creació l'any següent de la societat Programes de la Subseu Olímpica (Prosolba S.A.), que va ser la encarregada de gestionar tots els projectes, activitats i obres relacionades amb les proves esportives, i de la que Pere Hernández, com alcalde, en va ser el president de la junta general, i en Joan Solana, en aquells moment cap de l'oposició, com a regidor encarregat de l'àrea olímpica, en seria el director. Amb la creació d'aquesta societat es va aconseguir agilitzar tots els processos, sobretot a nivell d'intervenció. D'aquesta manera Prosolba es va fer càrrec de les obres que es tenien que dur a terme al Club Natació Banyoles, als carrers Constans i Sardana, al passeig de la Puda, a plaça de les Rodes i al front d'Estany. Mentre que el Consorci de la Vila Olímpica i del Parc de la Draga, amb finançament i gestió d’INCASOL, va assumir les obres de la Vila Olímpica, del Parc de la Draga i del Pavelló, i GISA (Gestió d’Infraestructures de la Generalitat) es feia càrrec del finançament, la gestió i l’execució de la variant i el desdoblament. Malauradament algunes de les obres previstes varen quedar en el tinter, com el projectat hotel, la revitalització del balneari de la Puda o la plaça de les Rodes, que no es va acabar fins l'any 1995. I si deixem de banda els aspectes negatius que al seu redòs es varen anar gestant, com la polèmica del negre del Darder, els dos atemptats duts a terme per Terra Lliure i les detencions efectuades dins el marc de l’operació del jutge Baltasar Garzón, els Jocs Olímpics van portar una inversió d’uns setanta milions d’euros que van servir per canviar Banyoles. L’aspecte actual de la ciutat és hereva de tot això, i aquest mes de juliol s’han commemorat els 25 anys d’aquest gran canvi. La ciutat ha volgut commemorar aquesta efemèride i el 26 de juliol es va fer un acte al Parc de la Draga en la que el passatge central d’aquest espai nascut en motiu dels Jocs s’ha passat a anomenar “Passeig dels Jocs Olímpics Banyoles 1992”. Es tracte del passeig que va des del camí de circumval·lació de l’Estany fins al passeig de la Draga. Durant l’acte, també es va inaugurar una placa de record cap els voluntaris que van treballar durant la celebració dels Jocs. Des del 26 de juliol, i fins el 30 de setembre, la Fundació Lluís Coromina - Espai Eat Art de la Plaça Major de Major, acull l’exposició «Banyoles a la llum dels JJOO'92», que amb els subtítols «a l'alçada de l'esdeveniment esportiu», «a l'alçada de les necessitats de Ciutat» mostra a través de fotografies la transformació de Banyoles arran dels Jocs Olímpics, des de diversos punts de vista. I un d’aquests punts de vista és precisament l’esportiu. Al llarg dels anys, Banyoles s’ha consolidat com un destí turístic esportiu i acull amb una certa regularitat competicions de caire nacional i internacional no només de rem, sinó també d’altres esports com triatló, ciclisme o piragüisme, entre d’altres. L’estany de Banyoles i el seu entorn natural, han convertit Banyoles en un espai òptim per la pràctica esportiva.

Residència Estany i banys vells

Els banys vells

Pesquera

Pesquera

Estany i les embarcacions de lloguer

Pesquera Marimon - 12

És una pesquera molt emblemàtica de Banyoles. Té un arc d’ingrés i una llarga passarel·la enjardinada. El cos gran té dues entrades per barques per la part del passeig, de portes de fusta verdes i vermelles, i blanques a la part superior, les quals actualment han estat tapiades per dins i s’han convertit en estada. La terrassa posterior dóna a una petita pesquera de planta quadrada i cúpula, la primera a ser construïda. Des d’aquesta terrassa també en surt una petita palanca de fusta per banyar-se i una escala ampla per on es pot pujar a la terrassa de dalt. Any 1.874 - 98m2

Punt d'arribada - sortida de les embarcacions de rem.

L’estany de Banyoles va ser la subseu on es van dur a terme les competicions de rem. L’ús que s’havia de fer del llac durant els jocs despertar crítiques dels grups ecologistes i per aquest motiu es va desenvolupar un estudi ambiental que va determinar que els Jocs no tindrien cap impacte negatiu i que va marcar unes directrius cautelars que servirien per al futur ús del llac. Les instal·lacions d’adequació del llac per a les carreres estaven formades per elements desmuntables que després dels Jocs es van retirar i que formaven sis carrers de 13,5 m d’ample i 2.000 m de llarg, amb una zona neutra de sortida i una altra d’arribada. A prop de l’àrea d’arribada de les regates es va construir una zona de grades que podia acollir fins a 4.000 espectadors i uns espais adjacents que podien acollir espectadors de peu. Banyoles és una ciutat que es troba a 17km al nord-oest de Girona. El seu primer nucli urbà remunta al segle IX i va créixer al voltant del monestir de Sant Esteve tot i que la presència de l’home al voltant de l’Estany és molt més antiga i s’hi ha trobat restes prehistòriques. L’estany, que té una superfície de 1.075.315 m², 2.080m de longitud i 730 m d’amplada, sovint ha sigut escenari de competicions de rem al llarg de la història. Les primeres referències de competicions de rem a Banyoles daten del 1885, quan es va fer la primera regata. El 1971 hi va tenir lloc el Campionat del Món d’Esquí Aquàtic i en els Jocs Olímpics de Los Angeles’84 un esportista format a Banyoles va obtenir la primera medalla olímpica espanyola de rem. A la zona anomenada el parc de la Draga es va construir un complex esportiu i una vila de 238 apartaments, apta per allotjar 910 esportistes, que després dels jocs es posar a la venda com a zona residencial. El Club Natació Banyoles, fundat el 1925, va ser la seu organitzativa del COOB’92 i del CIO durant els Jocs així com també el centre de premsa per a les proves de rem.

Font de la Carpa i el Ferro

Font del Vilar

Santa María de Porqueres

Santa Maria de Porqueres és una església romànica situada al municipi de Porqueres, a la comarca del Pla de l'Estany. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional. L'església parroquial de Santa Maria de Porqueres està situada vora l'estany de Banyoles, a l'altre costat d'aquesta població, davant de l'antic castell de Porqueres i al costat de l'edifici independent de la rectoria. En un costat té el cementiri i, al davant, un antic comunidor. L'antiga església de Porqueres era dedicada a Sant Llorenç i estava situada en un lloc diferent. Documentada des del 906, data en què era possessió del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Quan es va començar a construir l'actual temple, aquest era dedicat a Sant Llorenç i Santa Maria, i posteriorment va pertànyer al monestir de Sant Esteve de Banyoles, com consta en documents dels anys 1097 i 1172. L'any de consagració de l'església pel bisbe de Girona Ramon Orusall (o Urusall) 1182, aquesta era dedicada només a Santa Maria. Dia de joia per a la parròquia degué ésser el 13 d'abril de 1182. S'esqueia en dimarts de la segona setmana de Pasqua. El temple acabava de construir-se. El bisbe Ramon Guisall de Girona el consagrà i dedicà solemnement al culte. En un document signat amb aquesta avinentesa, el prelat disposà que el culte se sostingués amb els delmes dels terrenys que es trobaven des de Quadroc, a l'orient, fins a la muntanya de l'Espill, a ponent, i des de l'Estany fins al terme de la parròquia de Serinyà. Els límits d'aquest terme recullen el Puig de Cota, la pedra de la Creu, el mas Bruguera, Cutzac, el rierol de Merdançà, el bosc de Ravanera, el Vilar d'Iserga, la font del Guix, el clot de Campmajor, la roca d'Abella, la casa Rodeja i la roca Canera. El bisbe posà església i cementiri sota la protecció de la Pau i treva de Déu, de manera que en el circuit de trenta passes al seu voltant hom estigues segur de no ésser víctima de cap mena de violència. I manà que la parròquia estigués sotmesa a la seu episcopal de Girona, de la que rebria els olis sants, necessaris per a l'administració dels sagraments, i que els sacerdots assistissin cada any al sínode, on es prenien mesures per a la bona marxa de tota la diòcesi. Per aquesta època restava dins la rodalia de la parròquia de Porqueres l'església de Sant Maurici de Calç, després agregada a Pujarnol. Posteriorment, en canvi, va annexar-se ací la parròquia veïna de Merlant. El segle XIII (1210), l'església s'independitza del Senyor del Castell. En el segle XVI apareix amb el nom de "Sancta Maria de Porcherus". Durant el segle xvi, l'església va comprar moltes joies de plata, algunes encara es poden contemplar. L'any 1786 es va construir el nou campanar substituint l'antic d'espadanya. El 1797 es va construir un retaule per l'altar major amb estil rococó. La volta interior actualment és de rajola arrebossada. Substitueix l'original de pedra que degut a les empentes que provocava als murs es va badar. L'actual es va construir a les reformes que van començar l'any 1953. Està dedicada a Nostra Senyora de l'Assumpció i té uns Goigs dedicats que canten: Palma excelsa. Triomfadora./De Porqueres, fe i encís./Pel vostre camí, Senyora,/guieu-nos al paradís.

Passeig de la Coromina

Punta Freixenet

Gir a la dreta

Bosc de can Morgat

Aguait dels amaradors

Els Amaradors

Mirador de la Creu

Mirador de la Torre de Rem

Des d'aquest privilegiat mirador construit al 2004 amb motiu de la celebració del Campionat del Món de Rem a Banyoles, es veu pràcticament la totalitat de l'estany, especialment la zona nord i les muntanyes que l'envolten. Des de la torre tenim l'ocasió de tenir una visió més global d'aquest maravellós espai natural. És un lloc ideal per gaudir de les vistes, sobretot durant la sortida i la posta del sol.

Foto

La caseta de Fusta - zona de bany públic

Zona natural a la part nord-est de l’estany de Banyoles. Accés: s’accedeix a la zona de bany a través del camí que fa la volta a l’Estany. Així s’hi pot arribar a peu o en bicicleta. L’aparcament més pròxim per deixar el cotxe es troba al Parc de la Draga. Temporada de bany: de juny a mitjans setembre Horari: (segons mes i temprada) Preu: gratuït