Volta al Tibidabo, 5 Fonts i tornada per ctra de les Aigües

Agafem corriol

Creuem carretera

Corriol a la esquerra

Enllaç amb PR-C 38

Font de Can Borni

Situada a peu de pista i davant de l’entrada als Jardins del Viver de Can Borni trobem la font. A l’inici dels 90 es va donar la forma actual. El fontal és de pedra llicorella, coronat per un semi-arc de totxo massis. A la banda esquerra trobem un banc sinuos de trencadis blanc i a l’altra banda una gran jardinera, també de llicorella. El paviment, també de pedra llicorella enllaça en forma d’arc tots els elements. La font és de mina, raja contínuament durant tot l’any abundant aigua fresca, arribant a desbordar-se per la pròpia porta en episodis de fortes pluges. L’aigua va a una pica, també formada en pedra, que acaba canalitzada cap a la bassa dels Jardins del Viver de Can Borni, amb la que es reguen les zones enjardinades del viver. Quan la bassa es plena, l’aigua sobrant es deriva per la vessant de la muntanya tornant-se a infiltrar al subsol. La darrera intevenció de conservació data de l’any 2020.

Corriol a la esquerra

Font de la Salamandra

Construcció de totxo i de pedra encastada al marge. De la placa frontal surten dos tubs, que ragen poquet dins de la pica semicircular. Està situada en el tram del sender GR-92 que va de la carretera que puja al Tibidabo des de la Rabassada i el coll de la Vinassa a sota d’un gran plàtan. La rehabilitació feta durant 2014 ha millorat molt el seu aspecte i el del seu entorn.

Collet de la Mola

Corriol a la esquerra

Direcció Fon d'en Canet

Corriol a la esquerra

Per Gr-92

Font d'en Canet

Ha estat reconstruïda durant el mes de maig de 2008. És una construcció molt sòbria formada per un frontal, d’on surt el tub que raja, i per una gran bassa, també de totxo vist. Està situada a tocar del camí de gran recorregut GR-92.

Font de la Budellera

El projecte d’aquesta font fou encarregada a l’arquitecte paisatgista francès Jean Claude Nicholas Forestier. L’obra va ser realitzada el 1918. El 1988 va ser restaurada i la tardor del 2007 va ser arrengada degut a greus desperfectes per culpa de les pluges de la tardor anterior. El nom de la font podria ser degut al fet que les seves aigües eren beneficioses per guarir problemes estomacals (budells). També hi ha qui diu que, anys enrere, hi havia una casa al peu de la font on es fabricaven cordes per guitarres que estaven fetes de budells d’animals.

Per carretera escassos 100m.

Haguérem hagut de agafar el corriol a la dreta uns metres enrere, Unes escales que baixen.

Escales a l'esquerra

Mina Grott

La Mina Grott és un túnel, de quasi un quilòmetre i mig, situat al terme municipal de Barcelona, que connecta el Pantà de Vallvidrera amb la part baixa del barri de Vallvidrera, a prop de l'estació inferior del Funicular de Vallvidrera. La boca inferior —abandonada— és a l'esquerra de les vies del Funicular de Vallvidrera, en la drecera de Vallvidrera, s/n de Barcelona, vorejant per l'esquerra el col·legi Montserrat, pujant les escales, a mitja distància entre l'estació inferior dels ferrocarrils i la "carretera de les aigües". La seva construcció es dugué a terme l'any 1855, per dur l'aigua del pantà fins a l'antic municipi de Sarrià. Fins a l'any 1927 està documentat l'ús de la canalització per portar aigua a Sarrià. L'any 1940 la companyia d'aigua de Sant Cugat del Vallès hi va instal·lar una canonada per portar aigües de Barcelona cap a Sant Cugat. Més tard la companyia d'aigua de Sabadell també va aprofitar l'obra.

Pantà de Vallvidrera

El pantà de Vallvidrera és una presa que es troba dins del terme municipal de Barcelona, en el barri de Vallvidrera, a la capçalera de la riera de Vallvidrera, el curs d'aigua més important de la serra de Collserola, i recull les pluges d'un territori de prop de 135 hectàrees d'aquesta serralada. La construcció del pantà de Vallvidrera començà el 1850 amb l'objectiu de garantir el subministrament d'aigua a l'aleshores municipi de Sarrià. Si bé s'acabà el 1860, no fou inaugurat fins al 1864. Considerat com una joia de l'enginyeria hidràulica del segle xix, l'obra de l'arquitecte Elies Rogent constitueix un exemple excepcional de presa d'arc de gravetat construïda amb obra de fàbrica. Les seves dimensions en la coronació són de 50 metres de longitud, 3 d'amplada i 15 d'alçada, podent arribar a embassar fins a uns 18.000 m³ en una làmina màxima d'aigua de 7.780 m².

Font de l'Espinagosa

Conjunt format per un llarg frontal de pedra vista d’on surten els dos tubs de la font que brollen a una gran bassa-safareig situada a nivell de terra. El terra està empedrat i els accessos molt ben condicionats. Està situada al camí que segueix el torrent de l’Espinagosa i que va del final del pantà de Vallvidrera fins a Vallvidrera. Durant el 2010 ha estat restaurada la font i el seu entorn i presenta un aspecte molt més acollidor.

Mirador dels Colors

Sant Pere Màrtir

Puig d'Ossa correspon a l'antic topònim Monte de Ursa, que es troba documentat des de l'any 986. L'altre nom de la muntanya fa referència a l'ermita de Sant Pere Màrtir que es va construir al seu cim al segle xvii però que va ser abandonada l'any 1792, quan es va transformar en una fortificació amb la presència d'un destacament militar, pràcticament des de la Guerra dels Segadors fins a la Guerra Civil espanyola. El seu cim és un lloc d'observació ideal pel domini visual de l'entrada a Barcelona, ja que domina el pas de les vies de comunicació entre el riu Llobregat i Barcelona. Aquesta situació l'ha fet considerar durant molts anys com un punt estratègic amb finalitats militars. La història al seu entorn l'ha configurat com una muntanya viva en el decurs del temps. Al cim hi ha indicis d'un poblat iber. Entre els anys 1834 i 1856, al cim hi havia una torre amb un telègraf òptic que servia de punt entremig i d'encreuament de les línies de comunicació òptica entre la torre de Montjuïc i cap al sud la torre de l'Ordal fins a València, i cap a l'oest la torre de Martorell fins a Lleida. El Fort de Sant Pere Màrtir va ser utilitzat en diversos conflictes durant els segles XVIII i xix. Durant la guerra civil s'hi va instal·lar la bateria antiaèria de Sant Pere Màrtir, que s’ha recuperat i que forma part del Memorial Democràtic.

Enllaç amb pista

Carretera de les Aigües

La carretera o passeig de les Aigües rep aquest nom de l'antic recorregut d'una conducció d'aigua, del qual se n'ha mantingut el traçat horitzontal. Amb els seus prop de 10 quilòmetres de longitud i una cota màxima de 450 metres, és un dels senders més populars entre els barcelonins amants del ciclisme i les caminades. De Sant Pere Màrtir a la carretera de la Rabassada, el mirador del vessant barceloní de Collserola és perfecte. A través d'un senzill passeig amb pocs desnivells, les vistes sobre la ciutat es presenten des d'aquí, àmplies i immillorables.

Galeria 1 (mina Juanita)

Les galeries de la mina segueixen els filons principals muntanya endins i creuen aquesta estratificació en una orientació aproximada de 110N. L’orientació i pendent dels filons es pot seguir a través del recorregut de la mina, ja que aquesta va ser construïda seguint la mineralització de galena. Segurament part dels filons van ser explotats a cel obert seguint el pendent format pel torrent de la Font del Lleó. El torrent coincideix aproximadament amb l’orientació dels filons, i arriba fins a les escombreres principals de la mina que estan més al SE, tot just travessada la carretera de les aigües, sobre la Granodiorita de Barcelona.

Mina Juanita

La primera referència que es té d’aquesta mina data de l’any 1734, però sembla ser que ja havia estat explotada amb anterioritat. L’època de màxima activitat se situa entre finals del segle XIX i principis del XX. Aquesta mina va ser explotada de forma més o menys artesanal fins al 1934, any en que es va abandonar.

Viaducte del Carlet

Funicular de Vallvidrera

Funicular del Tibidabo

Escales del Maduixer

Inici / final