Volta als Cingles dels Munts, pujant per l'Esquei, Salt de la Minyona, St Llorenç del Munt i St Feliu de Planeses

En aquest matí de primavera hem fet un itinerari que ens ha permès conèixer i visitar uns paratges d’especial encant. Hem fet la volta als Cingles dels Munts. Aquest son els últims cingles que tanquen la vall de Sau i acaben per aquesta banda les guilleries. Tenen un color vermellós tan característic que fins i tot han donat el nom de “Camaroigs” a els habitats de la zona.

Sortint de Coll Sarbocet, al bell mig d’un revolt de la N-141, on hi ha un espai planer, suficient per deixar-hi els cotxes, agafem un camí paral·lel per sota el Cingle, entremig d’un ufanós bosc de pins, alzines i roures, fins guanyar l’esquei o esquerda del cingle. Drets, de quatre grapes o mig grimpant i esbufegant, l’esquei ens porta, d’una manera més fàcil de lo previst, fins a un collet-mirador a dalt de la cinglera. Ha estat el nostre primer éxtasis al admirar la vall de Sau d’un brillant color verd primavera que contrasta sobre manera amb el vermell de la cinglera que l’envolta.

Sense deixar de mirar enrera per contemplar el fascinant espectacle de la cinglera i la vall al seus peus, continuem pujant fins el airós Mas dels Munts i les seves antenes que li fan companyia. Amb quatre passos més arribem a un dels nostres objectius d’avui, El Salt de la Minyona, un espectacular i singular mirador, enclavat entre dos penya-segats, en forma de llengua estreta de roca vermellosa, d’un centenar de metres i protegit per una robusta barana de ferro que voreja i separa la vertical cinglera d’un buit de vertigen.

Des del cim d’aquest penya-segat el paisatge és imponent, no és estrany que des d’aquí en Cinto Verdaguer hi va escriure un poema dedicat a la “nina del Cingle” . També la llegenda popular explica sobre aquella devota minyona que va saltar-hi, miraculosament sense fer-se mal, perquè arribava tard a missa, però a la segona vegada d’emprendre el vol sobre l’abisme, l’encanteri li va fallar.

La ruta continua pel GR fins a l’imponent Castell i ermita de Sant Llorenç del Munt, passant per la Mina, sobre del túnel de la N-141, per sota del Puig dels Jueus i el Coll de Pedrís.
Aquest Castell de Sant Llorenç va ser aixecat sobre una antiga església d’origen visigòtic i és avui tot un monumental conjunt de propietat privada.

El frondós camí pel Serrat del Vent ens porta fins a Coll de Portell i d'aquí la baixada final fins a l’ermita romànica de Sant Feliu de Planasses, al costat del gran Mas de la Verneda i per acabar-ho de tancar, un petit repetxó fins el coll Sarbocet.