ENP de les Gavarres: Volta pel Celrè, Quart

PÀRQUING INICI

Sortida des de l'aparcament de la rectoria de l'Església de Santa Margarida de Quart

PAS TRAGINER

Creuem el Celré, riera de l’Onyar, per primera vegada. És un pas tradicional que ja devien fer servir els antics habitants i els traginers que transportaven productes gavarrencs – feixines de bruc, carbó- entre la muntanya i la plana. En aquest tram les fortes sequeres dels darrers anys han canviat la fesomia del bosc de ribera en morir els verns que constituïen una ombrívola galeria.

GORGUES DEL SANT PARE

Tornem a travessar el Celré. En aquet indret l’aigua ha excavat boniques formes a la roca mare, que destaca també per la seva brillantor i textura fina. Les petites conques de roca són un indret immillorable per a la reproducció d’amfibis. A la primavera hi veurem fàcilment calabutins i larves de salamandra.

MOLÍ DE´N RIGAU

Després de creuar per tercera vegada el Celré arribem a les restes del molí fariner de Can Rigau. S’aprecia l’antiga bassa i el carcabà, el túnel que per sota de l’antic edifici del molí conduïa les aigües fins al rodet que feia girar les moles. Si voltem la runes del molí encara hi trobarem entre les herbes alguna mola trencada. El rec que portava l’aigua al molí discorria pel camí que seguim i ja no es reconeix.

GUAL DEL CELRÉ

ESQUERRA VARIANT CURTA, DRETA VARIANT LLARGA

GUAL AL CELRÉ, VERNEDA

Creuem per quarta vegada el Celré. En aquest punt els verns són de bona mida. El vern és un arbre de ribera que vol tenir les arrels sempre molles i que ens indica per tant punts amb aigua permanent. Aquí el canal que portava l’aigua al molí travessava el Celré amb un aqüeducte del qual només en queden restes molt difícils d’apreciar entre les bardisses.

GUAL AL CELRÉ, GRAVES

Creuem per sisena vegada el Celré. En aquest punt l’amplada de la llera i el gruix de graves fan que l’aigua s’escoli sota terra i que aparentment la riera baixi seca. Les especies de ribera, com els gatells que creixen entre les graves, ens indiquen la humitat del subsòl. Les graves planes ens mostren la geologia esquistosa de la capçalera de la vall.

CAMPS DE CAN BRUGUERA

Camps de Can Bruguera. Antigament eren les terres que donaven les rentes a aquesta casa. En abandonar-se el mas, van ser aprofitats com a pastures durant uns anys per un ramat de xais, després van restar abandonats i recentment han estat recuperats. Els espais no forestals com aquest introdueixen diversitat en el paisatge i son l’hàbitat idoni per espècies de llocs oberts com conills, llebres, saltamartins i molts d’altres que d’altra forma ho tindrien difícil per viure a les Gavarres.

CAN BRUGUERA

Restes de Can Bruguera i la seva pallissa. Fixem-nos en la seva posició estratègica entre les zones planes aptes pel conreu del fons de vall i els vessants més improductius de la muntanya. La façana principal és orientada a migdia. A la façana de llevant hi ha, escapçat, l’antic forn de pa, construït amb rajols refractaris d’una rajoleria del poble.

PI PINYER, VISTA AL PUIGSACALM

Pineda de pins pinyers, l’únic pi que a els pinyons comestibles (per pastisseria, coques, panellets,...). Baixem per pinedes de pinassa, que es reconeix per les pinyes petites inserides perpendicularment a les branques. Aquests pins van ser sembrats o plantats després d’un incendi. El seu port recte els feia aprofitables antigament per fusta de serra.

GIRAR A LA DRETA

GIR A L'ESQUERRA

MAS ABANDONAT, VISTES

Runes de Can Perenou. Vistes panoràmiques a la Serralada Prelitoral i Transversal.

GIR A LA DRETA

ROUREDA

Aquí al fondal amb l’orientació baguenya el bosc canvia i es fa més ufanós. Apareixen els roures, caducifolis i per tant despullats a l’hivern. De fulles més tendres que les alzines a l’estiu.

CAN RIGAU

Can Rigau, aquest mas avui en dia abandonat, eren els propietaris del Molí del Celré que hem vist a l’inici de l’itinerari.

CAN MARCÓ I CAL ROS

Al voltant d’aquest mas hi havia un antic forn terrisser avui en dia enderrocat. Encara es reconeix l’activitat terrissera si ens fixem en les abundants fragments de terrissa negra (cuita reductora), típica de Quart, que hi ha al ferm del camí. La casa del final de la baixada, que no prendrem, és Cal Ros.

SANTA MARGARIDA, FI

Fi de l’itinerari. L’església de Santa Margarida és d’origen romànic. La nau data del S.XVI, tot que va ser modificada posteriorment als S.XVII i XVIII amb la construcció de quatre capelles laterals i la façana. La sagristia va ser bastida al 1668, l’ampliació del baptisteri i el cor ho van ser al 1729-1730, i la façana fou ennoblida al 1748. Del temple romànic original només es conserva un petit fragment del mur de llevant i la torre del campanar.