PALS, BEGUR, TAMARIU, CALELLA DE PALAFRUGELL, ILLES FORMIGUES

Far de Begur

En l’extrem del Cap de Begur, pràcticament al punt més oriental de la Costa Brava, se situa, gairebé oblidat, un edifici en bones condicions que va ser inaugurat a finals del s. XIX amb l’objectiu de servir d’orientació en el trànsit marítim, així com d’estació meteorològica. Avui dia en desús, la zona és un excel·lent mirador per contemplar el paisatge dels penya-segats del Cap de Begur, tant al nord com al sud.

PLATJA DE SA RIERA

Platja de Sa Riera Platja de Sa Riera Sa Riera és la platja més gran de Begur i la més propera al municipi. Com d'altres topònims de Begur (com ara Sa Tuna) o de la Costa Brava s'ha conservat l'article salat al seu nom. Situació de la platja[modifica] El seu accés des del poble és molt fàcil, només cal agafar la carretera de circumval.lació i baixar fins a la cala. També s'hi pot arribar des de Sa Tuna o Aiguafreda a través de la carretera que connecta les diferents urbanitzacions. Sa Riera, que rep el seu nom d' un torrent que divideix la platja en dues meitats, conserva encara les antigues cases de pescadors, però ofereix també diverses activitats esportives i turístiques que es poden sol.licitar al Club Nàutic. La seva situació geogràfica és excel·lent: a la dreta té l'arrecerada cala d'Es Port d'Es Pi i a l'esquerra la Cala del Rei. Des d'aquesta última, i pel camí de ronda, es pot arribar, tot passejant, a l'Illa Roja (platja nudista) i la platja de Pals. A la platja hi trobareu allotjament en hotels o apartaments i bars i restaurants per gaudir de la gastronomia pròpia de la comarca. A més, a l'estiu, se celebra una tradicional cantada d'havaneres en un marc incomparable. És la cala més gran de Begur, està dividida en tres platges al nord per la cala del Rei i pel sud el port d'es Pí. Té uns 350 metres de llargada. Es Bandera Blava des de l'any 1995. Està molt ben equipada i compta amb una entitat esportiva: el Club Nàutic. El seu entorn urbanístic és a base d'edificacions i apartaments dispersos entre els pins , amb restaurants, bars, dos centres comercials, un càmping i dos establiments hotelers. S'accedeix a la cala des de la carretera de Begur, o pel camí de Ronda provenint de la platja del racó, pel sud una carretera que voreja la costa la connecta amb Aiguafreda i Sa Tuna.

PUNTA ESPINUDA

es pot saltar des de les pedres i fer fotos molt xules

PUNTA DE LA CREU

CAP DES FORN

PUNTA DE SES NEGRES

CAP DE SAL

CALA D'AIGUAFREDA

Aiguafreda (Begur) Aiguafreda és una entitat de població del municipi baixempordanès de Begur . Al 2005 tenia 40 habitants. Categoria:Geografia de Begur

SA TUNA

Sa Tuna és una entitat de població del municipi baixempordanès de Begur . Al 2005 tenia 122 habitants.

CAP DE BEGUR

El cap de Begur és l'extrem més oriental del massís de Begur que, juntament amb el cap de Sant Sebastià i les cales que alternen, constitueix el sector més característic de la Costa Brava.[1] Als documents medievals es coneix com el cap d'Aiguafreda. El penya-segat de cap de Begur es troba immers l'espai natural de les muntanyes de Begur, les quals són la prolongació vers el litoral de les Gavarres, i formen petits turons que cauen al mar i originen penya-segats.

ILLA NEGRE

ILLA BLANCA

illa situada a La Cala Aiguablava és tal i com el topònim indica, una cala de sorra fina i daurada amb uns fons blau i poc profund. Situada al costat de Fornells, és la darrera platja al sud de Begur.

AIGUABLAVA

AIGUABLAVA Aiguablava L'última platja que pertany a Begur, situada al sud de Fornells, és la platja d'Aiguablava. Com la majoria de les cales de Begur, la situació geogràfica d'aquesta platja és realment privilegiada. Per les seves aigües cristal · lines i de poca profunditat, i per la seva sorra fina i clara, la platja ofereix una sensació d'acollidora calidesa. El seu entorn natural és gairebé verge, ja que amb prou feines ha estat urbanitzat, i compta només amb els serveis bàsics de restauració i allotjament. Des de la vora del mar es pot contemplar, al nord, el majestuós penya-segat que és el Cap de Begur.

PUNTA DES MUT

Aiguafreda

CALA DE TAMARIU

COVA D'EN GISPERT

Avui comencem un seguit d’articles dedicats a les diverses coves marines (que no submarines) que podem trobar en un tram de costa tan rocós com la Costa Brava. I no podíem deixar de començar per la més llarga i espectacular de totes: la Cova d’en Gispert, a Begur. La Cova d'en Gispert, en Begur, Girona, Costa Brava. Autor: Josep Castelló. La Cova d'en Gispert, a Begur, Girona, Costa Brava. Autor: Josep Castelló. La Cova d’en Gispert, insistim, la més llarga que podem trobar en el nostre litoral, es troba entre les cales d’Aiguablava i Aiguaxelida, a Begur. Una de les millors maneres d’arribar-hi és en caiac, sortint des d’Aiguablava(a l’estiu se solen llogar a la platja), o bé des d’Aiguaxelida (tot i que aquí segur que no trobarem aquest servei, l’haurem de portar amb nosaltres). Si volem que l’excursió sigui més llarga es pot sortir des de Tamariu (la següent gran platja al sud d’Aiguaxelida, aquí també es poden llogar caiacs i patins aquàtics) o bé Fornells (al nord d’Aiguablava). Totes aquestes també es troben en el terme municipal de Begur. Cova d'en Gispert Begur, Girona, Costa Brava Directions Dades del mapa ©2013 Google, basado en BCN IGN España - Condicions d'ús Informeu d'un error al mapa Mapa En qualsevol cas, recórrer el front marítim entre aquests esmentats punts és un autèntic plaer. Ens trobem davant un litoral format per parets granítiques, algunes amb un marcat color rosat, de fins 50 metres d’altura alguna d’elles. En aquest tram, a més de la Cova d’en Gispert, podem trobar alguna altra cova més, per exemple la Cova del Bisbe, que també permet la seva entrada. Es perfectamente posible entrar en la Cova d'en Gispert mediante kayak hasta el final És perfectament possible entrar a la Cova d'en Gispert mitjançant caiac fins el final La cova té una longitud de gairebé 150 metres, en total. Tot i que l’entrada sigui estreta, un cop franquejada és possible recórrer-la, per exemple, en caiac, fins al final. L’obertura d’entrada és sempre visible des de qualsevol punt de la cova, per la qual cosa no hi ha cap possibilitat de perdre’s. Això és així, lògicament, perquè la trajectòria de la cova és pràcticament rectilínia. Distingim dues parts diferenciades en la longitud de la cova. Per una banda es troba la Galeria, que ocupa els primers 93 metres des de l’entrada de la cova. En aquest tram l’amplitud de la cova oscil·la entre els 3 i 8 metres, mentre que l’altura de la volta sobre el nivell de l’aigua varia entre els 7 i els 10. La fondària també varia entre els 4 i els 8 metres. Després de travessar una mena de pòrtic entrem a la Sala Final, que sorprèn per la seva magnitud, d’uns 28 metres per 19 metres, amb 22 metres d’altura. El centre de la Sala es troba ocupat per una illa petita on es situa l’anomenada Taula, una superfície rocosa plana sobre la que podrem seure. Tanmateix, alguns metres abans del pòrtic s’obre una bifurcació d’uns 10 metres de longitud, el final de la qual permet un pas subaquàtic a la Sala Final. Plano del interior de la Cova d'en Gispert Pla de l'interior de la Cova d'en Gispert La Cova d’en Gispert ha despertat moltes passions entre els seus visitants. Probablement la més famosa reacció va ser la del pintor Salvador Dalí. Enormement impressionat per la seva acústica interior, diuen que el geni surrealista organitzà un concert de cant privat al seu interior als anys 60, segurament a la Sala Final. Però això no és tot. La Cova d’en Gispert ofereix durant dos dies l’any una feliç coincidència solar que la il·lumina totalment, de manera que els raigs del sol arriben fins al final de la cova, fins la sala. Es l’anomenat ‘Despertar del sol de la Cova d’en Gispert’, un fet es produeix aproximadament els dies 21 i 22 d’agost de cada any. En aquestes dues sortides de sol, sempre que faci bona mar, és recomanable organitzar una expedició en caiac poc abans de la sortida de l’astre rei, a poder ser acompanyats, i contemplar des de l’interior de la cova l’entrada dels raigs solars i la il·luminació total de la cova. Només els que hem tingut l’oportunitat de viure l’experiència sabem de l’emoció del moment.

CALA MARQUESA

CALA VENTOSA

SES NEGRES

AIGUA XELIDA

Aigua Xelida, Aigua Xellida o Aigua-xellida[1] és una cala de la Costa Brava situada al nord de Tamariu, en el municipi de Palafrugell (Baix Empordà). S'ha convertit en símbol de l'anhel de la vida lliure de l'ideari palafrugellenc i primera escala d'Un viatge frustrat (Josep Pla).[2] Té una longitud d'uns 46 metres, i una amplada d'uns dotze metres. La platja està formada per pedres i està envoltada de roques i pinar. El nucli més proper és a 1 kilòmetre i cal accedir-hi a peu.[3] Per arribar-hi cal anar fins a la urbanització del mateix nom i anar seguint fins arribar al carrer de l'Illa Blanca. Si es va en cotxe s'ha de aparcar per aquesta zona. Baixant aquest carrer es troben unes escaletes a mà dreta (que coincideixen amb la punta del Quart), que condueixen fins a la cala.[4] Fins el 1950 Aigua Xelida va ser un punt de reunió aïllat de qualsevol nucli urbà i només comunicava amb Tamariu per un camí de terra, cosa que va ajudar a mantenir la cala i les pinedes del voltant aïllades i verges. Dues persones que exemplifiquen la vida de la gent que confluïa Aigua Xelida són Sebastià Puig Barceló l'Hermós i Emili Gotas Curet en Gotas (Begur, 1896 – Tamariu, 1949); aquest últim té un carrer dedicat a ell.[2] El 2009 la platja petita d'Aigua Xelida va ser la icona de la candidatura de la Costa Brava al programa de TV3 El paisatge favorit de Catalunya, guanyadora del programa i defensada per Josep Cuní.[5]

PUNTA DES BANC

PLATJA DE TAMARIU

Tamariu és un poble de la Costa Brava tocant al mar que pertany al municipi de Palafrugell, al Baix Empordà. Segons el cens del 2009, té 292 habitants. Antigament era un nucli de pescadors, al voltant de la cala de Tamariu, però a partir dels anys 80, i gràcies a l'afluència de turisme a la zona, s'ha convertit en un centre turístic, amb càmpings, diversos hotels i molts apartaments i torres de residència i estiueig. Es caracteritza per carrers estrets derivats de les primeres cases de pescadors i de la urbanització derivada del turisme massiu.[1] La platja està formada principalment per sorra de gra gruixut i graveta d'ortosa. Conté tres platges (dues de sorra de gra gruixut (platja dels lliris i platja gran) i una de pedres (aigua dolça)). Història Pere Esteva i Dalmau (Tamariu, 1884 – 1957), taverner, de sobrenom "Pere Patxei", va ser un dels personatges més populars i carismàtics de Tamariu. A la seva taverna, Cal Patxei, un antic salí gairebé al final del passeig del Mar, tenien lloc les cantades d'havaneres del grup format per l'Abelardo, el Niño i l'Hermós, i s'hi atenien els pescadors, les colles de Palafrugell i els primers estiuejants. Oci Les principals activitats d'oci que ofereix el poble són el submarinisme, el club de vela, i el lloguer de caiacs. La zona té també un bosc/parc on els nens poden entretenir-se i passar el temps. Cada estiu es fan tornejos de voleibol platja en el club nàutic Tamariu. Costums i festes locals El 15 d'agost se celebra la festa major, que inclou una actuació infantil de pallassos, la festa de l'escuma en la qual es disparen canons d'escuma sobre el públic (amb música i ball), la caça en l'aigua de síndries i pilotes, un concert nocturn, i una cantada d'havaneres. Camins Hi ha un camí per arribar al poble més proper, Llafranch, seguint la platja, a la part dreta de la muntanya. És una caminada un xic llarga, però agradable, amb platges a mig camí on poder fer un capbussó i relaxar-se. Extres En el mateix bosc on es troba el parc esmentat anteriorment es troba també un altar en el qual s'ofereixen misses cada diumenge a les sis de la tarda.

PUNTA DES BURRO

CALA D'EN ROIG

CALA GAMARÚS

LA MUSCLERA LLARGA

CALA PEDROSA

SA TRUJA

CALA D'EN REIG

ILLA BLANCA

CAP DELS FRARES

ES TABAL

EL CARALL BERNAT

CALA D'EN ROQUER ERMITÀ

CAP DE SANT SEBASTIÀ

El cap de Sant Sebastià és un cap de la Costa Brava, situat a Llafranc, al municipi de Palafrugell.[1] Delimita el punt nord de l'espai conegut com a Mar catalana, juntament amb el cap de Favàritx a la costa de Menorca.[2] Als grans penya-segats del cap s'hi poden trobar atzavares, figueres, pinedes i alzinars.[3] L'última punta del cap de Sant Sebastià, que mirava en direcció a Llafranc, es coneix amb el nom del Pinell.[4]

PLATJA DE LLAFRANC

Llafranc és una població de la Costa Brava del municipi de Palafrugell.[1] Poble situat sobre una costa rocosa, amb un altre nucli costaner i turístic com Calella de Palafrugell. Al nord de Llafranc es troba el far de Sant Sebastià, amb un mirador al cim. Les cases individualitzades representen la major part essencial de les edificacions, i es conserven xalets d'un gran valor arquitectònic local, principalment dels anys 1930. Segons el cens de població, a Llafranc hi ha empadronades 316 persones.[1] De totes maneres, s'estima que durant la temporada baixa i mitja hi ha unes 1.000 persones i en temporada alta unes 10.000.[2] Història[modifica] Dolmen de Can Mina dels Torrents A pocs centenars de metres al nord de la platja es va descobrir el 1964 el dolmen de Can Mina dels Torrents que prova la presència d'ésser humans des de l'edat de pedra, fa uns quatre o cinc mil anys.[3] Al segle II aC, amb l'arribada dels romans a Empúries, el poblat ibèric de Sant Sebastià de la Guarda va viure un lent i progressiu abandonament en favor del nucli de Llafranc, ocupat de manera permanent fins al segle IV dC. La localitat de Llafranc es va convertir en època romana en un destacat centre de producció de vi i de terrissa. Des del seu port sortien àmfores per emmagatzemar vi, materials de construcció, ceràmica de cuina i vaixella, a més del vi cultivat en el seu rerepaís, on s'han localitzat més d'una desena de vil·les romanes.[4] Del passat romà, el poble en conserva els vestigis del que va ser una premsa de vi i un celler molt a prop de l'església de Santa Rosa, situada en un petit promontori, on les excavacions arqueològiques han descobert els habitatges més antics del jaciment.[4] Una de les restes més antigues és una làpida sepulcral (avui desapareguda) dedicada per Cesàrea al seu espòs Carudo.[5] El 1857 es va inaugurar el far de Sant Sebastià al cap de Sant Sebastià, proper a la torre de guaita del segle XV i a l'ermita barroca i l'hostatgeria. Des de finals del segle XIX Llafranc va esdevenir un indret de lleure cada vegada més freqüentat. El 1936, durant la Guerra Civil Espanyola, l'església de Santa Rosa va ser parcialment cremada.[6] El creixement més pronunciat de demandes de llicències d'obra a Llafranc va ser durant els anys 1930 i entre el 1950 i 1970. El dia 7 de juny de l'any 2013, l'escriptor anglès Tom Sharpe va morir a causa d'una diabetis a Llafranc, el poble on havia estat vivint des de 1990. Geografia[modifica] Platja de Llafranc La platja, o cala, de Llafranc és una platja urbana de 360 metres de longitud i 40 metres d'amplada i que presenta un alt grau d'ocupació. La sorra és fina i daurada, i és de fàcil accés a peu, en cotxe (amb zona d'aparcament per a més de 100 cotxes) i per a minusvàlids.[2] L'entrada del mar cap al poble de Llafranc envoltada per la punta d'en Blanc, per la part de garbí, i el cap de Sant Sebastià forma la badia de Llafranc.[7] Al davant de la badia, en direcció al cap de Sant Sebastià, s'hi situava l'Illa Negra, un petit porció terrestre que va desaparèixer, sepultada per les aigües, durant la construcció de l'espigó del port.[8] L'Illa Blanca es troba entre l'escullera del port de Llafranc i la punta Negra, al davant de cala Fondo o embarcador d'en Vilà.[9] A uns 500 metres al sud del cap de Sant Sebastià, a la vora de Llafranc, s'hi troben tres cims submarins coneguts com els Ullastres. Al nord del cap mencionat, entre Llafranc i Tamariu, s'hi forma la cala el Cau. Turisme[modifica] Molts turistes interiors provenen de l'àrea metropolitana de Barcelona, ​​mentre que els turistes internacionals són principalment dels Països Baixos, Anglaterra, França, i més recentment dels Estats Units.

EL PORBÒ

Port Bo, el Portbò, o platja de les Barques, és el barri marítim de Calella de Palafrugell, en el municipi de Palafrugell (Baix Empordà). És un conjunt històric declarat com a bé cultural d'interès nacional. Inclou com a element destacat el conjunt de les Voltes protegit com a bé cultural d'interès local. Té com a rerefons les famoses voltes i queda emmarcat per es Roques d'en Pells, es Còdol i les Roques del Fesol.[1] Durant el segle XIX i principis del XX tingué funcions de port de cabotatge. Després passà a us exclusiu per a la pesca fins a l'arribada del turisme.[2 Descripció monumental[modifica] Carrer Bofill i Codina La platja del Port Bo és un barri del poble de Calella de Palafrugell, el més meridional dels nuclis marítims del terme, entre la punta d'en Blanc i la dels Forcats. Conserva el traçat original dels carrers, d'un gran tipisme, i els blancs edificis porxats en primera línia de mar, que potser servien d'aixopluc dels estris de pesca, amb les barques varades a la sorra com a testimonis d'una activitat passada que encara perdura. Tot aquest conjunt és un exemple d'arquitectura tradicional que conserva el seu encant, igual que la major part dels edificis que flanquegen els carrers interiors.[3] Les Voltes[modifica] El conjunt de les Voltes es troba situat a la dreta del Port Bo, davant del mar. Es tracta de quatre edificis a la part inferior dels quals hi ha dos arcs de mig punt a cadascun, i un arc de la mateixa tipologia a les bandes laterals, formant un espai porxat. A l'interior d'aquest espai hi ha un arc escarser a cada mitgera i embigats de fusta. El conjunt es troba arrebossat i emblanquinat.[4] Les Voltes és el que dóna més caràcter a la façana marítima de Calella. Les voltes del carrer Miramar són modernes i es bastiren a imitació de l'arquitectura tradicional del lloc. Conjunt històric[modifica] L'entorn de protecció del conjunt històric inclou dos àmbits situats als dos extrems del conjunt que ocupen les zones del Port Pelegrí i el Canadell, ja que aquests sectors complementen visualment l'àrea del conjunt històric. La zona del Port Pelegrí inclou un conjunt de cases que donen al carrer de Francesc Estrabau, com també les façanes de les cases que van des del carrer Mediterrani fins al carrer del Port Pelegrí i la zona que queda limitada pel carrer dels Canyers. L'entorn definit a la platja del Canadell inclou les cases amb façana al carrer Canadell i les edificacions que tanquen visualment la platja pel seu extrem est.[5] Història[modifica] Platja del Port Bo, fotografiada entre 1905 i 1925 per Baldomer Gili i Roig (Museu Morera) El barri marítim de Calella de Palafrugell, inicialment ocupat per barraques de pescadors, va començar a poblar-se vers la fi del segle XVIII. La platja de Port Bo fou a l'origen port natural de Palafrugell i esdevingué un centre d'activitat comercial i pesquera de productes locals[3] (coral, blat, vi o suro) en direcció a ports catalans, valencians, murcians, andalusos, francesos o italians. Les Voltes de Calella de Palafrugell són de gran interès com a mostra d'arquitectura popular. Van ser utilitzades en altre temps per subhastar-hi el peix, per cosir xarxes, com a lloc de guaita i de tertúlia dels pescadors, etc. En l'actualitat, un cop desapareguda la funció del nucli com a poblet de pescadors i transformat en un centre turístic, l'espai s'utilitza com a terrassa i menjador d'un restaurant.[4] A la plaça del Port Bo tenen lloc la tradicional cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell. Platja[modifica] Port Bo és també una de les platges urbanes de Palafrugell amb 55 metres d'allargada i 15 metres d'amplada de sorra granada i daurada. És utilitzada pels pescadors de la zona per amarrar les seves petites embarcacions.[6] Està equipada amb aparcament per a menys de 100 cotxes, i és accessible a peu i en cotxe. També dona facilitats d'accés per als minusvàlids. A tocar de la platja hi ha una caseta de la Creu Roja, senyalitzacions de perill, vigilància, i serveis de lavabos, papereres, cendrers, dutxes, telèfons públics i passarel·les d'accés

CALELLA DE PALAFRUGELL

Calella de Palafrugell Platja del Port Bo de Calella de Palafrugell (Costa Brava) Calella de Palafrugell és una població del municipi baixempordanès de Palafrugell, província de Girona. El 2009 tenia 782 habitants. Entre les platges de Calella de Palafrugell, destaquen la platja del Canadell, la platja del Port Bo o la platja d'en Calau.[1] La localitat és una de les poques de la Costa Brava que encara conserva l'encant que es respirava als pobles de la zona abans que arribés el turisme de masses (carrers estrets, cases encalades de coberta inclinada de teula). Encara s'hi poden trobar alguns habitatges tradicionals de pescadors de dues plantes, tot i que actualment les tipologies d'habitatges són diverses, i van des dels unifamiliars fins als blocs d'apartaments. Això reflecteix la història de Calella, que ha tingut diferents formes de creixement que han donat lloc a diferents tipologies edificatòries: les cases de pescadors, ubicades a primera línia de mar, a l'entorn de cales o de camins; les finques agrícoles, on s'ha donat una altra forma de creixement per subdivisió de grans parcel·les, generalment cases aïllades; i les cases d'estiueig, d'ús temporal i tipologies diferents.[1] L'antic poble de pescadors està situat en una costa rocosa, esquitxada de petites cales, al costat d'un altre nucli costaner i turístic, Llafranc. A l'estiu, al Jardí Botànic de Cap Roig s'hi celebra el festival musical Festival de Cap Roig i també el Cicle de Concerts d'Estiu a l'església de Sant Pere, que organitza Joventuts Musicals de Palafrugell. La trobada anual d'havaneres, que reuneix milers de persones a la platja del municipi, és un dels actes més coneguts. Història del port[modifica] Calella de Palafrugell era el port d'entrada i sortida de productes de Palafrugell i de la zona de la Bisbal d'Empordà. A través d'ell, a principis del segle XIX, s'hi explotaven productes agrícoles (blat, farina, faves i fesols), corall, vi i, sobretot, taps. L'any 1823, en només quatre mesos, sortiren amb diverses destinacions 274 bales i balots amb gairebé 7,5 milions de taps. Aquest moviment feia necessària la presència d'un duaner, una figura que es va mantenir fins a principis del segle XX. A mesura que s'incrementà la mida dels vaixells, un fenomen relacionat amb la introducció del vapor, el transport marítim es va anar concentrant en els ports més grans, principalment Palamós (on hi connectava el tren petit) i Sant Feliu de Guíxols. Les 727 tones de moviment de mercaderies de l'any 1860 es convertiren en 2,5 l'any 1894 i en 0,3 el 1912.

EL GOLFET

La platja del Golfet està situada al sud de Calella de Palafrugell (Palafrugell, Baix Empordà) i abans del cap Roig. Té una llargada de 75 metres i de 20, d'amplada. Està composta de sorra granada i s'hi pot accedir a peu a través d'un tram d'escales o del camí de ronda. Registra un alt grau d'ocupació a l'estiu. Antigament es coneixia com a Cau Toixó, degut al notable presència d'aquests mamífers, que solen viure encauats i que surten de nit a buscar menjar.[1][2] Amb l'arribada del turisme es va reemplaçar la denominació per Golfet, que resultava més moderna i designava tota la badia en general, des de la punta dels Forcats fins al cap Roig. Sembla que Golfet era emprat per la gent marinera i Cau Toixó per la de procedència terrassana.[3]

CASTELL DE CAP ROIG

El Castell de Cap Roig és una residència d'estil historicista protegida com a bé cultural d'interès nacional del municipi de Palafrugell (Baix Empordà). Popularment es anomenat Cal Rus per la nacionalitat del seu promotor. Descripció[modifica] El castell de Cap Roig es troba en una gran finca situada a la banda de migdia del terme de Palafrugell. Es tracta d'un conjunt format per un edifici principal i altres dependències auxiliars, per bastir el qual s'aprofitaren elements antics. De fet, la construcció intenta reunir en un espai unitari diversos elements característics de l'època medieval: castell, claustre, torre, església, ... L'efecte és pintoresc dintre de l'eclecticisme.[1] Unes escales baixen fins a la Cala d'en Massoni on hi ha l'embarcador i les estructures annexes, conegut popularment com «el Banyador de la russa».[2] Història[modifica] L'edifici és de tipus medieval amb torre amb merlets, edificat el 1931, amb elements gòtics i antics aprofitats en l'obra.[1] El conjunt del castell de Cap Roig va ser bastit per residència del coronel Nicolau Woevowsky, exiliat de Rússia arran de la revolució de 1917, i de la seva esposa, l'anglesa Dorothy Webster, experta en antiguitats, d'acord amb un projecte realitzat pel mateix coronel. A la gran extensió de terreny que envolta la residència van crear un jardí botànic. Els primers terrenys foren adquirits el 1927.[1] Es privatitzaren camins públics i zones costaneres aprofitant la permissivitat de la dictadura de Primo de Rivera.[2] L'any 1969 els propietaris signaren un conveni amb la Caixa d'Estalvis de Girona que va permetre continuar les obres del castell que no es van acabar fins el 1975, pocs mesos abans de morir Weovodsky. A la mort de Dorotea Webster, l'any 1980, la finca passà a la Caixa de Girona. Els jardins són oberts al públic i a l'estiu s'hi celebren festivals de música.[2] Josep Pla fa un gran elogi de Cap Roig i dels seus creadors, sobretot dels jardins i la seva integració al paisatge.[2] Matrimoni Woevodski[modifica] Nicholas Woevodski (Sant Petesburg, 1888 – Calella de Palafrugell, 1975) era dibuixant, pintor i arquitecte sense títol oficial.[3] Dorothy Webster, o Dorotea Webster, (Derby, 1888 – Calella de Palafrugell, 1980) era antiquària i decoradora. Amb el seu marit, Nicholas Woevodski «el Rus», va arribar a Calella de Palafrugell l'any 1927. Varen comprar terrenys i varen iniciar el castell i el jardí botànic de cap Roig, projecte en el qual varen invertir el seu patrimoni.[4] Varen invertir els guanys de l'exercici de les seves professions (ella era antiquària i decoradora) i del seu patrimoni en la compra de terrenys i l'edificació del castell i els jardins de Cap Roig. També cal destacar la iniciativa d'un nou tram de les Voltes de Calella de Palafrugell.[3] La cessió de la finca a la Caixa d'Estalvis de Girona va permetre completar la construcció del castell pocs mesos abans de la mort de Nicholas Woevodski i garantir-ne el manteniment.[3] Dorothy, l'ànima del jardí botànic, va morir el 1980, cinc anys després que ho fes el seu marit; els dos van voler ser enterrats a cap Roig.[4] L'estada del matrimoni Woevodski a Palafrugell ha deixat, entre altres, el seu record en la toponímia local; a més del camí del Rus hi ha la banyera de la Russa, a llevant de la cala d'en Massoni.[3]

ILLES FORMIGUES

Les illes Formigues són un grup de setze petits illots situats a 1.300 m de la punta d'en Canet, entre Palamós i Palafrugell (Baix Empordà), i a 800 del cap de Planes.[1] Administrativament pertanyen als dos municipis.[2] Aquests illots deuen el seu nom al fet de ser petits i nombrosos, amb una silueta de petits insectes, i són la senya d'identificació de l'horitzó marí de Calella de Palafrugell i Llafranc. Les illes Formigues estan formades per roques d'origen igni: granodiorites i granits alcalins i pràcticament desproveïdes de vegetació, car quan hi ha mala mar les cobreix l'aigua. Estan senyalitzades amb un far situat a l'illot de la Formiga Gran. El far emet llum blanca consistent en un grup de 3 flaixos cada 9 segons amb una visibilitat nominal de 6 milles. Les Formigues són un refugi per ocells marins, com gavines i corbs marins. Els fons de les Formigues varien des dels 9 metres fins a més de 45. Hi ha nombroses coves submarines i abundància de formes vitals, especialment gorgònies multicolors. De fet, el 2011 s'havia d'aprovar el projecte de reserva marina per les illes (d'un total de 3.580 ha), però no va tirar endavant a causa de la manca de pressupost. El foraió és un escull de les illes Formigues, també anomenat furió de fora. Està una mica apartat i té mala reputació perquè fou causant de l'embarrancament del butaner Newton (1964) i possiblement també el del vapor Algier (1899).[4][5] Història La batalla naval de les Formigues (1285), en la qual Roger de Llúria derrotà les tropes franceses de Felip III, probablement tingué lloc molt a prop d'aquests illots. Fins el 1717 les illes Formigues van ser compartides per Palamós i Palafrugell, però més tard Mont-ras va substituir aquest segon municipi. El 2006, els dos municipis —Palamós i Mont-ras— van pactar que les illes pertanyien tan sols a Palamós; uns mesos després, però, Palafrugell va intervenir i va demanar que es revisés l'acord, la qual cosa acabà amb una decisió de la Generalitat de Catalunya l'any 2009 (ratificat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el 2011) que consistia a repartir les illes de la següent manera: per Palamós, la Formiga Gran i els illots propers (un total de 1.488,8 m²), i per Palafrugell Sa Planassa, Sa Corba, l'escull Llagoster i els esculls de Fora (1.627,8 m²).

ROCA BONA

ESCULLS DE CAP DE PLANES

CALA DEL VEDELL

CAP ROIG

Jardins de Cap Roig[modifica] A Calella de Palafrugell, (Palafrugell) (Baix Empordà), les espècies vegetals més característiques de la Mediterrània es barregen amb arbres i plantes procedents de cinc continents en aquest jardí botànic, un dels més variats de Catalunya. També durant la temporada d'estiu, el jardí botànic acull diverses activitats com ara exposicions i actuacions culturals.

PUNTA DES FORCATS

La punta dels Forcats, o punta des Forcats, és un tram de penyes altes situada entre Calella de Palafrugell i cap Roig, al municipi de Palafrugell (Baix Empordà). Entre la munió de petits esculls que s'arredossen a banda i banda de la punta, per la part de fora hi ha l'escull de forma cònica anomenat piló dels Forcats i, entremig, l'estret del mateix nom.[1][2] « Vaig a passeig cap a la punta dels Forcats, seguint el litoral. Des dels Forcats —o des del mar— Calella ofereix una visió de meravella. Les llumetes del pobles, cap al tard, amb vidres dels fanals humitejats pel vent, la quietud, el silenci. » — Josep Pla, El quadern gris (OC I, 730)

FAR DE SANT SEBASTIÀ

El far de Sant Sebastià es troba a la població de Palafrugell. Inaugurat l'1 d'octubre del 1857, la seva llum arriba fins a 32 milles nàutiques, cosa que el fa el més potent del litoral català.[1] Està situat a 169 metres per sobre del nivell del mar.[1] S'engloba dins el Conjunt Monumental de Sant Sebastià de la Guarda. Descripció[modifica] Es tracta d'un conjunt format pe la torre-far i altres dependències complementàries que l'envolten. Es troba elevat sobre una terrassa que salva el desnivell del terreny, i és envoltat d'una zona enjardinada i d'una tanca. La torre és de planta circular i d'una simplicitat màxima de línies, criteri de senzillesa que s'estén a la resta de construccions, cosa que no els impedeix mostrar un vocabulari decoratiu d'inspiració clàssica (finestres, cornises, ...).[2] Història[modifica] Fou creat pel Ministeri de Foment segons les previsions del "Plan general de alumbrado marítimo de España e islas adyacentes" de l'any 1851. El projecte definitiu el va fer l'enginyer Josep Maria Faquineto i l'obra la va realitzar el contractista barceloní José Auxich Casals amb un cost final de 463.939,20 rals. En un principi el servei del far requeria del treball de tres faroners, que vivien en les dependències habilitades a l'efecte en el mateix far. Els avenços tecnològics van reduir el personal necessari per al seu funcionament fins a la seva automatització i la marxa oficial de l'últim faroner, Ángel Casariego, l'1 d'agost de 1999. En el record resten també noms com els de l'Ángel Bradaris (1945-1948) o Antonio Aguirre (1949-1988) Segons un "avís a navegants" publicat el 1857, el far giratori "de primer ordre" es troba situat a 41º 53′ 30′′ latitud nord i 9º 24′ 38′′ longitud est de l'Observatori de Marina de San Fernando i una altitud sobre el nivell del mar de 167,13 m. Tenia llavors un abast de 22 milles. A la façana de l'edifici s'hi llegeix "Faro de S. Sebastián. Reinado doña Isabel Segunda. Inaugurado en 1857". Pocs mesos després de la inauguració s'hi feien les primeres reformes amb el cobriment del pati interior i el tancament del recinte amb una reixa de ferro perimetral, instal·lació autoritzada el gener de 1860. Una de les imatges més antigues que es conserven és una postal editada per J. Joanola i datada el 1906. La reforma més important del far va tenir lloc a patir de l'abril de 1963 i fins al juliol de 1966, amb el desmuntatge de la torre original, la construcció de l'actual i la instal·lació d'una llanterna aeromarítima. L'11 de desembre de 1970 un radiofar començava a emetre les lletres SN en codi Morse, facilitant la situació als vaixells que navegaven fora de l'àmbit visual del far o en dies de poca visibilitat. El far de Sant Sebastià, totalment automatitzat, continua essent el que té un pla focal més alt de tot el litoral català i el més potent, amb un abast de 32 milles (uns 59 quilòmetres). Emet esclats de llum blanca de 0′ 3′′ amb ocultació de 4′ 7′′. El 18 de maig del 2000 es va signar un protocol de col·laboració entre l'Ajuntament de Palafrugell i l'Autoritat Portuària de Barcelona (de qui depèn el far) en el qual es proveïa que part de la instal·lació i del seu entorn poguessin ser oberts al públic i destinades a usos vinculats a la mar, la natura o el patrimoni local. L'1 d'octubre del 2007 el far de Sant Sebastià va celebrar els seus 150 anys. El març de 2012 l'Ajuntament de Palafrugell anuncià un projecte per valor de 392.000 euros per adequar l'indret i desenvolupar-hi un centre d'interpretació del patrimoni farer, el medi natural i les comunicacions que s'hauria d'acabar l'estiu de 2014.[1][3] Llibre de visites[modifica] El llibre de visites del far de Sant Sebastià es fa ressò de les visites de personatges com com l'escriptor i polític Bonaventura Gassol, el pedagog i polític republicà empordanès Miquel Santaló i els escriptors i poetes romàntics Francesc d'Assís Marull i Artur Vinardell, a més de prohoms de Palafrugell com Josep Torres i Jonama i Josep Barceló i Matas.[1] « (castellà) Así como en cada cabo hay una luz para orientar al marino en su camino, en cada pueblo debería haber un libro que orientara el hombre hacia la honradez. (català) Així com a cada cap hi ha una llum per orientar el mariner al seu camí, a cada poble hauria d'haver-hi un llibre que orientés l'home cap a l'honradesa. » — Miquel Santaló, geògraf, pedagog i polític[1]

LA MUSCLERA TRENCADA

EL PALMELL

CAP RUBÍ