1.-Descoberta de les Ermites del Montnegre i el Corredor. Inclou les Ermites de Mataró i Sant Andreu de Llavaneres.

1 - KM 7,0 - Platja del Varador - Mataró

La nostra ruta coincideix amb la ruta 1714, de la que trobem un cartell informatiu a la Platja del Varador. Per informació sobre aquesta ruta www.ruta1714.cat QUÈ ÉS LA RUTA 1714? En el marc de la commemoració del Tricentenari del desenllaç de la Guerra de Successió (1714-2014), la Generalitat de Catalunya va posar en valor més d’una cinquantena de monuments històrics destacables de la guerra, dels quals deu en constitueixen l’espina dorsal sota la marca Ruta 1714, una vintena amb el títol Viles cremades 1714 i una vintena més sota el títol Espais 1714. La Ruta 1714 és un recorregut pels deu escenaris on van succeir els episodis històrics més destacables de la guerra de Successió a Catalunya (1702-1714). Es tracta de llocs emblemàtics carregats de gran simbolisme, que tenen un excepcional interès patrimonial i/o paisatgístic i que ofereixen una variada oferta cultural i d’oci al seu voltant. Està formada pels monuments Seu Vella de Lleida; la Universitat de Cervera; els castells de Cardona i de Talamanca; torres de defensa com la Manresana, a Els Prats de Rei, o Solsona, a la fortificació de Castellciutat de la Seu d’Urgell; les ruïnes del Born de Barcelona o les cases on va viure Rafael Casanova a Moià i Sant Boi de Llobregat. Us convidem a descobrir-los!

2 - KM 7,7 - Inici GR-83 o Camí del Nord - Platja del Callao - Mataró

Monument que marca el inici del GR-83 o Camí del Nord. GR 83: Camí del Nord o del Canigó Ruta per la natura, Senderisme Aquest sender recupera el traçat que seguiren milers d'exiliats entre el gener i febrer de 1939, fugint cap a França pel coll de Malrem. Alhora, recupera camins que enllacen uns territoris vinculats per una història i una cultura comunes. El camí del Nord o del Canigó uneix Mataró amb Prada de Conflent, a la Catalunya Nord, al llarg d'una ruta de 213 quilòmetres pràcticament en línia recta. Es tracta d'un dels senders catalans més carregats de simbolisme, ja que va néixer amb l'ambició d'unir la Mediterrània amb el Canigó enllaçant uns territoris vinculats per una història i una cultura comunes i, alhora, recordar l'exili republicà al final de la Guerra Civil espanyola. Travessa paratges naturals de gran valor com el Montseny, les Guilleries o els volcans de la Garrotxa, en un recorregut exigent amb desnivells importants en les etapes pirinenques. Un monòlit d'acer a la platja de Mataró marca l'inici del sender. Ben aviat, arribem al primer Parc natural de la ruta, el del Montnegre-Corredor, la atalaia perfecta per gaudir de la visió del litoral de la costa del Maresme. El camí avança tot superant la Serralada Litoral per fer cap al segon parc natural, el del Montseny. Un cop travessat el massís de les Guilleries, és el moment de començar a caminar pel Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i visitar els més de quaranta volcans del parc i la Fageda d'en Jordà. Arriben les etapes més exigents del camí. Des del petit poble medieval de Beget, creuarem la frontera francesa i entrarem a la Catalunya Nord. Som ja a l'etapa culminant del camí del Nord amb l'ascens al pic del Canigó, a 2.783 metres sobre el nivell del mar, i és moment de gaudir de la visió dels cims des dalt d'un dels pics més simbòlics de Catalunya. El camí de descens des del Canigó encara reserva una darrera sorpresa: l'abadia benedictina de Sant Miquel de Cuixà.

3 - KM 7,7 - Monòlit Camí del Nord - GR- 83

Un monòlit d'acer a la platja de Mataró marca l'inici del sender.

4 - KM 7,7 - GR-83 Pal Direccions al Parc de Mar a l'alçada de la Platja del Callao

Pal de direccions de la ruta del GR-83, que coincideix amb la nostra ruta en diversos trams.

5 - KM 8,2 - Ermita de Sant Simó - Mataró

L 'Ermita de Sant Simó és una petita església d'una sola nau d'antiga tradició marinera situada a l'extrem est del Camí Ral, al barri de l'Havana, dins del municipi de Mataró, a la comarca del Maresme. És al peu de l'antic camí ral i confrontant amb la riera de Sant Simó, que baixa del veïnat de Valldeix, aquesta antiga ermita marinera és encara avui dia una de les de més renom en tot el litoral català pel que fa a llocs de devoció entre la gent de mar. és una obra de Mataró (Maresme) protegida com a bé cultural d'interès local.Mn. Josep Colomer, en el seu minuciós estudi sobre la història de l'ermita, comenta que és l'any 1429 quan per primera vegada se cita aquest topònim referit a un lloc de culte. En tot cas no serà fins a 1553 quan una primitiva ermita hi serà bastida. Més tard, a partir de 1611, es realitzen obres més importants, les quals conformen el temple que avui dia podem contemplar. Abans de 1936 l'ermita de Sant Simó havia conservat tota la seva imatgeria original, així com objectes i documents que donaven fe de tota classe d'activitat marinera al llarg dels segles. Una col·lecció d'exvots aportaven informació sobre la intervenció del sant en empreses marineres, naufragis o, fins i tot, en activitats corsàries, com la que protagonitzà l'any 1691 Pere Silvestre, patró de l'embarcació "Sant Cristòfor" contra unes galeres de pirates berberescos a les ordres de Suliman Anaut, just davant Mataró. Aquest fet d'armes quedà recollit en un exvot esculpit a la llinda de la sagristia de l'ermita de Sant Simó, el que resta un document excepcional de l'època. La façana va ser restaurada el 1951 i decorada amb uns esgrafiats de Francesc Serra que representen un pescador i la seva família. No podem deixar de consignar que de Sant Simó procedeix també l'exvot que es conserva en el Maritiem Museum Prins Hendrik, de Rotterdam (Holanda), conegut com la "Coca de Mataró”, un prototip inèdit d'una embarcació de tres cobertes que es pot datar a l'entorn de l'any 1450. La Coca desaparegué de l'ermita possiblement a principis del segle XX i aquest és un episodi històric que segueix encara essent un misteri. La festa de Sant Simó, el 28 d'octubre, ha estat des de sempre molt celebrada a Mataró i és encara una de les més populars i més arrelades a les tradicions locals. El sabre de Sant Simó ha esdevingut l'especialitat pastissera més típica de la ciutat. Val a dir que aquestes postres en forma de sabre són úniques a Catalunya. Pels mataronins ha estat un costum molt arrelat anar a Sant Simó per la seva diada, on s'instal·laven parades de llaminadures per la quitxalla i de sabres fets de pa, sense faltar-hi les castanyes. Era el moment de l'any en què més transitats es veien alguns carrers com les Baixades de les Espenyes i de les Figueretes o el Rierot, vies que anaven al camí ral que portava a Sant Simó. En aquests darrers anys aquesta activitat festiva s'ha revitalitzat gràcies a la Comissió Cultural Recreativa de l'Ermita de Sant Simó. Aquestes festes comporten avui un gran ventall d'activitats, entre les que no hi falten els gegants ni els focs artificials. La modernitat ha estat compatible amb la consuetud i és així que a Sant Simó convergeix tota la tradició marinera de Mataró, entre històries de pescadors, romeries marítimes, fets de pirates, cants d'havaneres i concerts de música barroca.

6 - KM 8,2 - Ermita de Sant Simó -Mataró

Portal i façana de l'Ermita de Sant Simó.

7 - KM 8,2 - Ermita de Sant Simó - Mataró

Placa a la façana de la rectoria de l'ermita de Sant Simó on la data de l'any 1611.

8 - KM 8,9 - Cruïlla inici del Camí de les Cinc Senies

Punt on la ruta badeja la Riera de Sant Simó per enfilar el Camí de les Cinc Sènies.

9 - KM 8,9 - Inici Camí de les Cinc Sénies - Waypoint Gr-83

Al atravessar la Riera de Sant Simó , a la cantonada del mur que trobem a l'esquerra , trobem la placa del Camí de les Cinc Sénies. També ens marca amb les dues ratlles blanca i vermella la ruta del GR-83.

10 - KM 15,2 Cruïlla escales a Sant Sebastiá

Al arribar al KM 15,2 , ens trobem amb un Plafó informatiu sobre l'Ermita de Sant Sebastià i un indicador del inici de les escales que donen accès a l'Ermita de Sant Sebastià . El pas de les escales es paral·lel al mur de una finca particular.

11 - KM 15,2 - Plafó informatiu sobre Sant Sebastiá

Al arribar al KM 15,2 , ens trobem amb un Plafó informatiu sobre l'Ermita de Sant Sebastià i un indicador del inici de les escales que donen accès a l'Ermita de Sant Sebastià . El pas de les escales es paral·lel al mur de una finca particular.

12 - KM 15,3 Ermita de Sant Sebastiá - Sant Andreu de Llavaneres

Façana de l'Ermita de Sant Sebastià.

13 - KM 15,3 Panoràmica des de Sant Sebastiá.

Vista Panòramica des de el Turò de Sant Sebastià.

14 - KM 15,3 Panoràmica des de Sant Sebastiá

Vista Panoràmica des de Sant Sebastià.

15 - KM 15,3 Ermita de Sant Sebastià

Situada dalt d'un turó, no gaire lluny del poble, va ser erigida cap a començament del segle XVI (està documentada des de 1508), una època en què sovintejaven les epidèmies de pesta, contra les quals sant Sebastià n'era el sant protector.La porta és rectangular, de llinda monolítica i grans carreus als brancals. Als segles XVII i XVIII es van efectuar diverses obres d'embelliment i restauració. A mitjan segle XIX es trobava en un estat ruïnós degut a les guerres que havien assolat el país. Una definitiva restauració va ser promoguda pels estiuejants, encapçalats per la família d'artistes Masriera. És un edifici senzill, d'una sola nau rectangular coberta amb teulada a dues aigües, amb un campanar d'espadanya d'un sol ull.

16 - KM 15,6 Esglesia Vella de Sant Andreu

Vista en arribar a l'Esglesia Vella de Sant Andreu des de el camí que ens hi porta des de l'Ermita de Sant Sebastià.

17 - KM 15,8 Esglesia Vella de Sant Andreu de Llavaneres

L'església vella de Sant Andreu de Llavaneres, situada al costat del cementiri, presenta una sola nau. La façana de pedra és austera. El campanar, situat a la dreta, és de planta quadrada. L'església fou decorada a la fi del mateix segle XVI amb un retaule barroc, amb escultures de Gaspar Huguet i pintures de Cèsar Corona. Aquest retaule fou traslladat a l'església parroquial. La porta d'entrada és d'arc de mig punt. Hi ha una llinda recta que separa la porta del frontó, que conté la imatge d'un sant. Als costats té columnetes fines amb capitells decorats. A la volta del frontó hi ha unes petites fulles en relleu i al centre hi ha un arcàngel. Al Maresme hi ha altres portes d'aquest tipus: la de Sant Martí d'Arenys de Munt és molt semblant.La primitiva església de Sant Andreu de Llavaneres es bastí sobre un edifici anterior, probablement romànic, al llarg del segle xvi. A part del retaule també hi havia una imatge d'un Sant Crist, que fou traslladada a l'església nova. L'any 1508 el bisbe autoritzà l'enderrocament de la primitiva església i la construcció de la nova, que s'erigí sota les ordres de l'arquitecte Pere Blai, pare de l'arquitecte renaixentista homònim, autor de la remodelació del Palau de la Generalitat a Barcelona. De l'església original es va aprofitar la paret nord, la rosassa i l'arcàngel que corona el portal d'entrada, els lleons del costat de la porta, etc.

18 - KM 15,8 Plafó informatiu Esglesia Vella de Sant Andreu de Llavaneres

Plafó informatiu a l'entrada del Cementiri amb informació de l'Esglesia Vella de Sant Andreu.

19 - KM 15,8 Pal informatiu a l’Esglesia Vella de Sant Andreu de Llavaneres

Pal de direccions davant de l'entrada del Cementiri de Sant Andreu de Llavaneres. Des d'aquí hem de seguir les indicacions del Coll de Lorita.

20 - KM 16,5 Cruïlla Camí Garingol amb Camí Fondo

Pal indicador de la Ruta 3 de BTT a la cruïlla del Camí del Garingol amb el Camí Fondo. Nosaltres per anar cap a Roca Martina hem de seguir el Camí Fondo que ens hi puja.

21 - KM 16,5 Pal de direccions a la cruilla del Cami de Garingol amb el Camí Fondo

Pal de direccions a la cruilla del Cami de Garingol amb el Camí Fondo a Can LLoreda. El pal de direccions ens assenyala per un cantó cap Coll de Lorita , Creu de Rupit i La Cornisa i per l'altre , el camí que ens puja per la dreta ens indica cap a Sant Sebastiá , Sant Andreu de Llavaneres centre , Port Balís , Mataró.

22 - KM 16,5 Pal direccions a la cruïlla del Camí Fondo amb el Camí de Garingol venint de pujada.

Pal direccions a la cruïlla del Camí Fondo amb el Camí de Garingol venint de pujada de Can Cabot d'avall , Riera de Montalt , Hípica i Rocs de Sant Magí.

23 - KM 16,5 Inici Camí Fondo

Inici del Camí fondo, que hem d'gafar per pujar a Roca Martina.

24 - KM 17,6 Pujada a Roca Martina. Cruïlla amb la ruta 3 de BTT. Cruïlla Tintorer Llarg amb Camí Fondo

Pujada a Roca Martina. Cruïlla amb la ruta 3 de BTT. Pal informatiu a la cruïlla del Camí Tintorer Llarg amb Camí Fondo, que queda al KM 17,6 a la dreta de la pujada .

25 - KM 17,7 Roca Martina cruïlla amb el GR-83

ROCA MARTINA També dit en ocasions simplement Martina és un paratge situat a l’ extrem nord del terme municipal, a banda i banda del Camí de la Serra, entre els indrets de Pedra de Llop i el Sot dels Castanyers. En altres paraules es situaria a la zona limítrofa entre els termes de Mataró, de Sant Andreu de Llavaneres i de Dosrius. Precisament un petit pas situat a la part de sobre del Camí de la Serra es denomina Coll de Roca Martina. El topònim Roca Martina queda clarament identificat en el “Plano de la Comarca Iluronesa” que es troba en el llibre “Estudios Histórico-Arqueológicos sobre Iluro”, de Josep Mª Pellicer, que és de l’ any 1887.

26 - KM 17, 7 Roca Martina

Cruilla de camins que indica el límit entre els termes de Mataró, de Sant Andreu de Llavaneres i de Dosrius. Precisament un petit pas situat a la part de sobre del Camí de la Serra es denomina Coll de Roca Martina.

27 - KM 18,7 Mare de Deu de Llorita

Ruines del Santuari de la Mare de Déu de Lorita.

28 - KM 18,7 Mare de Deu de Llorita

La capella de la Mare de Déu de Lorita es troba en el terme de Sant Andreu de Llavaneres a dalt d’un turó prop de la masia de Can Lloreda i forma part d’aquesta propietat. La primera referència coneguda de la capella es troba en una visita pastoral del 1601, en que es citen les capelles de la parròquia de Llavaneres com les de Sant Pere del Morrell, la de Sant Sebastià i la “capella de Sant Jacint i Sant Antoni, construïda en lo terme in districti de la casa de Antoni Loreda, pagès” L’any 1605 en el testament de Baltasar Ramis, pagès de Santa Agnès de Malanyanes, indicava que va cobrar d’Antoni Lloreda, la quantitat de 16 lliures per tal de fer un pou al costat d’una ermita.Per les visites pastorals sabem que l’ermita posseïa des del 18 d’octubre del 1698 un breu del papa Innocenci XII durador per set anys pel qual es concedia indulgència als pelegrins de l’ermita en el dia del 8 de setembre. A partir d’aquí s’inicia un aplec que s’abandona en el s.XIX. L’ermita estava administrada pel Comú o Ajuntament de Llavaneres i estava regentada per un ermità o donat que vivia a la casa del costat de l’ermita. Aquesta masia va estar en propietat de la família Lloreda fins el 1783 en que la última hereva, la va llegar a la consagració de Sant Felip Neri de Barcelona.El 7 de maig del 1805, Francesc Colom, doctor en medicina de Barcelona, va comprar la finca del mas Lloreda per 90.220 lliures. La intenció del Sr. Colom era la de considerar privada l’ermita i hi va prohibir l’accés al poble. Aquest fet va portar un plet entre el doctor i el comú del poble que es va aturar per la Guerra del Francès però va continuar un cop acabada la guerra. El 16 de març del 1816, l’Ajuntament de Llavaneres va escriure al bisbat de Barcelona per demanar permís per a celebrar-hi missa. El 9 de maig del 1821 en mans del notari Magí Berdós es conserva la compra legal del Mas Lloreda per part de Francesc Colom i el 5 de juliol del 1827, aquest escriu al bisbat perquè denegui l’autorització de l’existència d’un ermità. En aquell moment, l’ermità era Francesc Graupera que hi vivia amb la seva dona, tres fills i un altre home. El doctor Colom va demanar també, la supressió perpètua del títol de donat o ermità de l’ermita de Lorita. No va agradar gaire a la població de Llavaneres que el doctor Colom els hi prohibís l’accés i la devoció a la Verge de Lorita i van dedicar unes dècimes al doctor per haber-los privat de poder visitar una capella pública, demostrant així la seva indignació. Les dècimes diuen així: “Tenint alas de Culom hats bolat a Llavaneras Encenent novas teyeras al despich de tot lo mon. Si tens vergonya Culom te aconsello que a la malalt deslliurant hi pots del mal fotis el camp de presa pues ya saps non interesa lo soroll de ton tabal. Que lo poble hats disgustat y la Verge de Lurita ho sap la tia Julita y la pusma del beynat yt diem de veritat los behins de Llevaneras y malas manyas de obrar totas vindran a pasar fins las nostras ratoneras”El 9 de març del 1826 l’autoritat eclesiàstica prohibeix definitivament la celebració de la missa a la capella i també l’aplec . A més, en data del 12 de juliol del 1828, el Bisbat va autoritzar el trasllat del retaule i la imatge de la Verge a la parròquia de Llavaneres al costat de l’altar de Sant Joan. El 31 d’agost del 1828, el “Gobierno Militar y político de la Ciudad de Mataró” comunica a l’Ajuntament de Llavaneres que han perdut el plet i el 17 de setembre del 1829 es redacta el plet definitiu de l’adjudicació de l’ermita a Francesc Colom L’ajuntament va lliurar les claus al propietari el 10 d’octubre del mateix any. En un relat d’una excursió efectuada el dia 3 de maig del 1885, s'explica que “…seguirem pujant suaument y als 6 minuts arrivabam á un grandiós casal que trovarem tancat, d' aspecte antich, sense cap ordre arquitectónich, que es lo Santuari de la Mare de Deu de Lorita, de ell res puch dir, perque, res vegí y lo guía molt práctich de la encontrada, no 'm pogué dar altre noticia; sino que fa molt temps que está tancat y que no s' hi diu misa, ni en ell te lloch cap aplech y que 's suposa que fou un convent de Templaris; lo que si puchasegurar, que de Lorita qual altitut escassament arrivará á 400 metres, tirant molt llarch; 's gosa de un panorama encisador y dilatat de la costa de Llevant, vegent sota meteix á vol d' aucell, la important y alegre vila de Llavaneras” Actualment la capella esta quasi en runes. L’edifici és d’una sola nau amb una capella lateral i sagristia a la banda esquerra. Adjunt a la capella, en el mur dret, hi ha el mas annex de l’ermità o donat. La nau és de 14’50 mts de llarg per 6 mts d’ample i els portals i angles són de pedra picada. Mn. Fortià Solà en la seva descripció de l’ermita, ens descriu el retaule i un hipogeu o pas soterrani des de la capella fins el mas Lloreda que ja era impracticable abans del 1936. El frontal de rajola de l’altar es conservava a la masia de Can Lloreda.

29 - KM 18,6 Cruïlla pujada a Mare de Deu de Llorita

Inici del corriol que ens puja al Santuari de la Mare de Déu de Lorita, bé a les ruines .

30 - KM 19,8 Cruïlla Pla de Can Xerrac

Cruïlla del Plà de Can Xerrac on ens trobem a la dreta la pista que ens porta direcció al Coll de Can Bruguera, Dosrius, Argentona, Mataró-Oest. Nosaltres hem de seguir el GR-83, o sigui seguri recte cap a San Martí de Mata, Mataró-Est

31 - KM 20,6 Sant Martí de Mata

L'ermita de Sant Martí de Mata està situada al NE del terme municipal de Mataró, al veïnat de Mata, gairebé limitant amb el terme municipal de Llavaneres, al vessant meridional de la Serralada Litoral. Història:Capella rural que a l'edat mitjana va tenir funcions de parròquia de la població dispersa del veïnat. Jurídicament, depenia del castell de Mataró i eclesiàsticament, era sufragània de Santa Maria de «Civitas fracta» o de Mataró. El primer esment d'una capella dedicada a Sant Martí és de l'any 878. El topònim Mata apareix el 963. La capella apareix en diversos documents dels segles XI i XII en afrontacions de terrenys. El 1065, Berenguer Armengol llega a l'església de Sant Martí de Mata el blat que allí hi tenia. L'any 1096 sembla que ja consta com a sufragània de Santa Maria de Mataró. El jutge Ramon Guinart en el seu testament llega a l'església dues unces per a llum, un antifonari i un himnari i és destacable la donació d'unes terres amb vinyes i oliveres fetes pel bisbe Oleguer de Barcelona a Ramon Mir en Santa Maria «Civitas fracta», Sant Andreu de Llavaneres i Sant Martí de Mata. Aquest temple va ser anomenat, durant un temps, Santa Maria de Mata (esmentat el 1345), segurament per la imatge de la Mare de Déu que hi havia a l'altar, junt a la de Sant Martí. Hi ha diverses reformes documentades. El 1581, el 1767 segons una inscripció en la paret lateral «ANY MDCCLXVII SE REMENDA» en què es va construir l'altar barroc. L'any 1926 es va ensorrar part del sostre i l'altar barroc oferia un aspecte llastimós. El 1933 es trobava en estar ruïnós, sense coberta i les parets a punt de caure. El propietari, Pau Schleicher va consolidar i refer la teulada. Altres persones del veïnat i l'Agrupació Científico-excursionista de Mataró col·laboraren en restaurar el retaule barroc que, amb les imatges, fou cremat durant la guerra civil (1936-1939). El 1955 es van refer les parets, la teulada, el paviment i l'ara de pedra de l'altar. L'arqueòleg Marià Ribas i Bertran hi realitzà excavacions. El 1976, en una zona adjacent, es trobaren diversos enterrament els quals només es documentaren. Arquitectura: Edifici de planta rectangular de 13, 5 m X 6,5 m. Una de les façanes laterals està protegida per tres contraforts i entre ells hi ha la porta d'entrada de punt rodó adovellada i una finestreta espitllerada oberta en un sol bloc de pedra. Està cobert per una teulada de dues vessants i el sostre és format per un embigat de fusta. En un extrem de l'edifici hi ha una petita espadanya amb una sola campana. El parament és de maçoneria, amb pedres de diverses mides, restes de ceràmica i algun carreu i està travat a,b morter de calç i sorra. Les cadenes dels angles són formades per carreus mitjans i grans travats amb argamassa. Als segles IX-X es devia edificar el temple que coneixem i que, en essència, ha arribat als nostres dies.

32 - KM 20,6 Sant Martí de Mata

Vista des de darrera de Sant Martí de Mata

33 - KM 20,6 Sant Martí de Mata

Visió lateral de Sant Martí de Mata.

34 - KM 21,5 Sant Miquel de Mata

Ermita de Sant Miquel de Mata.

35 - KM 21,5 Sant Miquel de Mata

El temple de Sant Miquel de Mata es troba situat en el terme municipal de Mataró, en el veïnat de Mata, prop de l’església de Sant Martí, en una elevació de terreny entre el torrent de la Caseta i el torrent de Sant Miquel a uns 225 m.alçada. La capella apareix documentada per primer cop en la visita pastoral del 1446 en que el visitador la descriu com a parròquia sufragània de Santa Maria i ordena que es facin misses els diumenges i festivitats. Roser Salicrú en el seu estudi sobre els efectes del terratrèmol del 1448, especifica que no va afectar gaire a la capella de Sant Miquel donada la seva recent construcció. En aquest treball a més, documenta la consagració del temple a partir d’un document del 23 de febrer del 1448 on el bisbe de Barcelona, encomana al bisbe de Sulcis entre altres coses que consagrés la capella de Sant Miquel i Sant Martí de Mata. El temple de Sant Miquel és un temple de construcció gòtica d’una sola nau amb tres cruixies cobertes amb volta de creueria. Els nervis de pedra acaben en la part central en tres claus de volta. En el mur nord hi ha una capella dedicada a la Mare de Déu, que Marià Ribas data del s.XVII o XVIII i una sagristia que comunica amb una porta amb el baptisteri. L’entrada al temple es troba en el mur de migdia. A l’exterior del temple hi ha el cementiri del veïnat construït el 1805. Adossada a l’església hi ha la masoveria coneguda com a Cal Monjo. Marià Ribas busca l’origen de l’ermita en una vil.lae romana, donades les restes trobades prop de la mateixa. A la paret del temple hi havia encastat un fragment d’una làpida i ceràmica terra sigillata que ho fa correspondre al s.I dC. El culte a Sant Miquel es troba documentat en el veïnat des del 5 d’abril del 1065. La cita apareix en unes deixes per part de Berenguer Armengol a la seva germana Sança “...concessit dedicationi Sancti Michelis de Mata...”. En un altre document del 1177 també trobem documentat aquest culte a Mata en el testament de Saurina Desledó que llega tres diners al Sant. Aquests elements porta a Ferrer i Clariana a argumentar que el culte de Sant Miquel ja es practicava a la capella de Sant Martí. Des de la monografia de M.Ribas del 1933 s’atribuïa aquesta construcció al s.XV i la consagració s’explicava a partir d’una llegenda. Segons aquesta, la consagració es va produir el 1545 quan uns bisbes es dirigien al Concili de Trento durant el pontificat de Paül III. Malgrat això, Lluís Ferrer i Clariana discrepava i porta la datació al primer terç del s.XVI. El temple va ser destruït durant la guerra civil i el 1940 l’Obra de Sant Francesc va contribuir a la seva restauració. Sols es va poder salvar el basament de pedra del retaule i el 1941 es va crear la Junta de l’Obra de Mata, que és l’encarregada de la conservació dels dos temples. L’any 1974 es va restaurar la sagristia a més de resoldre alguns problemes d’humitats. L’any 1991 es va restaurar la teulada, fet que va permetre trobar un conjunt de ceràmica situada en els carcanyols de les voltes per tal de alleugerir el pes de la mateixa. Aquests elements ceràmics van ser estudiats per J.A.Cerdà i Joan Roldós i els va portar a la conclusió de que la capella entraria en una cronologia de construcció del s.XV per les raons següents: l’abundància de poals i l’absència de càntirs closos i la troballa de grans gerres de transport.

36 - KM 23,4 Pal indicador Gr-83 o Camí del Nord