2.-Descoberta de les Ermites del Montnegre i el Corredor. Inclou les Ermites d'Argentona i Dosrius (Parcialment).

(Km 3,7) - Waypoint 1- Pas de Camí del Mig a Polígon Industrial de Camí del Mig

Pas per sota la C-31D, que ens permet pasar-hi per sota , per poder accedir des de l'antic Camí del Mig al Polígon Industrial a l'alçada de Can Peric per Camí del Mig i Can Vallescà Vell per el polígon.

(Km 4,7) - Waypoint 2 - Passarela Riera d’Argentona a l'alçada del Barri del Cros.

Waypoint que marca la pasarela que ens permet creuar la Riera d'Argentona , a l'alçada del Barri del Cros. La foto es embocant-la des de El Cros, a la foto es veuen les branes de color lila.

(Km 6,6) - Waypoint 3 - Camí del Tranvia Argentona-Mataró

Passeig d'Argentona a Mataró , que en aquest punt coincideix amb el curs de les antigues vies del Tranvía Argentona- Mataró, on encara es poden apreciar les vies en un tros del tram.

(Km 7,0) - Waypoint 4 - Pont de la Riera Argentona

Waypoint 4 , al Pont de la Riera d'Argentona , entre el camí que puja de Mataró per la dreta de la riera , i la carretera que uneix Argentona i Mataró passant per el Polígon Industrial del Cros, anomenat Camí del Amics d'Argentona en seu curs per el municipi d'Argentona i Camí del Molí de les Mateves al municipi de Mataró.

(KM 8,4) - Waypoint 5 - Cruïlla del corriol per caminants cap a Sant Jaume de Traià ( Argentona)

(KM 8,5) - Waypoint 6 Cruïlla Sant Jaume de Traià

Inici del corriol apte per a caminants i bikers que puja a les ruines de Sant Jaume de Traià (Argentona).

(KM 8,6) - Waypoint 7 Sant Jaume de Traià

Ruines de l'Ermita de Sant Jaume de Traià. La troballa superficial de materials romans que s'efectuava en el turó on hi ha l'ermita de Sant Jaume de Traià, des del s. XIX, motivà que a l'any 1953, Marià Ribas efectués una excavació. Aquestes excavacions van posar al descobert cinc sitges o fosses, un dipòsit i quatre sepultures antropomorfes, que es datarien entre els segles IX i X. Entre els elements més destacables podem parlar de dos possibles fragments de mensae, publicats per Marta Prevosti (1981). De les restes de l'edifici en podem deduïr que es tractava d'una nau rectangular, suposadament coberta amb estructura de fusta i absis trapezoidal. La porta original devia ser a Sud, però havia sigut tapiada. L'aparell utilitzat és de pedres sense tallar, formant filades i lligades amb morter de calç. Trobem blocs d'origen romà, reutilitzats a angles i portes, incloent dos fragments de làpides romanes de marès, reutlitzades. Observacions: Tot i les excavacions realitzades les dades que es tenen són escases en quan a l'estratigrafia, les fases constructives, els elements existents. Només intuim la importància del lloc i la poca recerca que s'hi ha fet. Degut a la manca de manteniment, els murs s'han anat obrint i desmuntant-se, a banda de les bretolades que ha anat sofrint en els últims anys. Com una societat que es creu modèlica pot tolerar aquesta agonia cultural?

(KM 8,6) - Waypoint 8 Ermita de Sant Jaume de Traià

Sobre el veïnat de Sant Jaume Sant Jaume de Traià fou un territori mataroní fins a finals del segle XIX. Mataró i Argentona es posaren d’acord per intercanviar parts dels seus termes municipals: Mataró cedia boscos, masos i conreus de Sant Jaume de Traià a Argentona, i la Vila, per la seva banda, traspassava la part marítima del Rengle a Mataró.

(KM 9,3) - Waypoint 9 Cruïlla pujada a Sant Jaume de Traià ( Argentona)

Waypoint que marca la cruilla del Camí de pujada a Sant Jaume de Traià , l'he marcat al baixar i pasem tant al KM 7,9 de pujada i en el Km 9,3 de baixada.

(KM 12) - Waypoint 10 Pont-Viaducte de la C-60

En aquest punt la C-60 , que pasa elevada per sobre nostre es desvia a l'esquerra de la nostra ruta per anar a buscar el Tunel de Parpers, nosaltres anirem a buscar la vall de la Riera de Dosrius que embocarem al Km 12,3 Waypoint 11.

(KM 12,3) - Waypoint 11 Cruilla per embocar la Riera de Dosrius

Punt en que el deixem la via que seguim per baixar al nivell 0 de la Riera de Dosrius i reseguirla fins arribar al nucli urbà de Dosrius. Hem d'embocar-la per el desviament de més a l'esquerra.

(KM 16,7) - Waypoint 12 Cova sepulcral de la Costa de Can Martorell

Cova sepulcral de la Costa de Can Martorell La Cova Sepulcral de la Costa de Can Martorell, o de la Vinya d’en Tit, és un espai d’enterrament col·lectiu de fa més de 4.000 anys, de l'època del Calcolític. La cambra funerària i el corredor eren excavats a la roca del vessant sud del turó i l’accés era per un vestíbul construït amb lloses de pedra clavades a terra i arrenglerades. Exteriorment, el sepulcre recordava l’aspecte que devien tenir els dòlmens, tot i que actualment la coberta no es conserva. La recerca arqueològica ha permès d’identificar entre 195 i 205 individus enterrats, d’ambdós sexes i de totes les edats, però majoritàriament adults (entre 20 i 40 anys), aparentment sans. Algunes inhumacions eren en posició primària (cos sencer), però la majoria eren en posició secundària, formant paquets d’ossos dipositats sobre el terra de la cova. Això indica que hi hagué una ordenació i manipulació post mortem i que les inhumacions es van efectuar durant un curt període de temps. De fet, sembla que un fet accidental va precipitar un enterrament col·lectiu. En efecte, entre les restes òssies es varen localitzar fins a 68 puntes de fletxa de sílex, que confirmen un conflicte bèl·lic entre grups que va comportar la mort d’un volum important de la població. Enmig dels enterraments també es varen localitzar fragments de ceràmica del tipus campaniforme, una petxina foradada (potser utilitzada com a penjoll), un possible pes de xarxa de pesca fet d’argila i dos molins manuals de pedra. El jaciment va ser descobert de manera fortuïta l’any 1994 i dos anys després la Secció Arqueològica del Museu de Mataró hi va portar a terme una excavació. Poques vegades s’ha localitzat un jaciment d’aquestes característiques en tan bon estat de conservació. La troballa i la recerca científica han convertit la Cova Sepulcral de la Costa de Can Martorell en un dels jaciments de referència del nostre país.

(KM 16,7) - Waypoint 13 Informació sobre la Cova Sepulcral de la costa de Can Martorell

Informacions de recerca per entendre que es la Cova Sepulcral de la costa de Can Martorell

(KM 18,2) - Waypoint 14 Ermita de Sant Llop . Dosrius

Ermita de Sant Llop Ermita (1740) amb advocació a Sant Llop, copatró de Dosrius. Des de fa segles s'hi celebra l'Aplec de Sant Llop, que coincideix amb la Festa Major d'estiu de Dosrius. Petita ermita de nau única i rectangular, coberta amb volta d'aresta i teula àrab a dues vessants. A la façana lateral, de paredat comú sense arrebossar, s’adossen tres contraforts de paredat. La façana principal és arrebossada i pintada de color blanc trencat. Té portal llindat i està coronada per una petita espadanya amb campana; sobre la portada hi ha una petita obertura d’ull de bou, en un costat de la qual apareix un rellotge de sol. A llevant hi ha adossada la casa dels antics ermitans, ara residència particular. A l’interior tenia un cor de fusta al qual s’accedia per una escala de pedra. Durant una època tingué un retaule i un cancell que separava el presbiteri dels fidels. Als voltants de l’edifici s’hi van trobar restes de sepultures humanes que segurament correspondrien als ermitans que hi havien viscut. Sant Llop és copratró de la parròquia de Dosrius i actualment i des de fa molts anys, el cap de setmana més proper a l’1 de setembre, festivitat del sant, se celebra la Festa Major de Dosrius en honor seu, amb un aplec a l’ermita. Algunes advocacions d’esglésies d’origen medieval són de procedència franca, com és el cas del Sant Llop de Dosrius. Sant Llop va néixer a Orleans vers l’any 609. Va ser bisbe de la Ciutat de Sens i durant el seu mandat es va oposar al rei merovingi Lotari, el qual el va desterrar i després perdonar. Ehavial seu culte servia com a invocació contra els llops i era protector de les pastures i de la ramaderia. També s’usava la seva protecció contra les febres, epidèmies i por dels nens. Tot i que la tipologia de l'edifici correspon al segle XVIII, el 1353 la capella es troba citada sota l’advocació de santa Eulàlia i entre els anys 1508 i 1658 se cita com a capella de Sant Llop i Santa Eulàlia. En aquesta època deuria ser quan es féu el vot del poble pel qual se li demanà i demana protecció contra el mal de coll i esquinença, i cada 1 de setembre se celebra l’aplec on es beneeixen els típics panets protectors. A partir del 1730 ja sols s’esmenta com a ermita de Sant Llop i al 1740 consta la construcció de l'ermita tal com coneixem avui dia. A l’any 1997, degut al seu mal estat de conservació, caigué la teulada i immediatament es procedí a fer una teulada nova i a reformar la part interior. L’any 2000 s’hi col·locà una nova campana que havia desaparegut durant la guerra del 1936, segurament se l’emportaren per fer munició.

(KM 18,2) - Waypoint 15 Ermita de Sant Llop de Dosrius

Ermita de Sant Llop de Dosrius

(KM 18,2) - Waypoint 16 Sant Llop de Dosrius

Ermita de Sant llop de Dosrius

(KM 22,4) - Waypoint 17 Esglesia Parroquial de Sant Esteve de Canyamars.

NUCLI: Canyamars LOCALITZACIÓ : Plaça de l’Església de Sant Esteve, s/núm. DATA DE CONSTRUCCIÓ : Segles XII - XVI. Origen romànic amb importants transformacions en època moderna, d’estil gòtic tardà, amb elements renaixentistes. DESCRIPCIÓ : El conjunt format per l’església i el cementiri està situat sobre una petita elevació, al costat del nucli antic de Canyamars. S’hi accedeix per unes escales i una porta de ferro, que condueixen a la façana principal. A la planxa inferior de la porta-reixa hi ha la data de 1878. Hi ha una altra porta de ferro a llevant, amb la mateixa data, que condueix al mateix cementiri per la zona de l’absis. L’església, orientada a llevant, és d’una nau, amb dues capelles adossades a cada costat i amb absis poligonal; a cada una de les façanes testeres de les capelles més properes al presbiteri s’obre una finestra acabada en arc de mig punt amb esplandit. La nau és coberta amb volta de canó, dividida en dos trams per arcs faixons recolzats en mènsules; per sobre s’aixeca la teulada a dues vessants, amb el ràfec acabat amb una imbricació de maó i teula. L’absis es cobreix amb una volta per aresta i amb teulada a cinc vessants. A la façana de migdia, a tocar de l’absis, hi ha afegit un petit cos amb funcions de sagristia, que conté una interessant pica de pedra encastada a la paret. El cementiri s’estén també per aquest costat, amb nínxols que s’adossen a la façana del temple. Les capelles laterals connecten amb la nau per mitjà d’obertures formades per arcs de punt rodó dovellats i, en el cas de les dues més occidentals, els arcs són de perfil motllurat i arrenquen de pilastres amb impostes també otllurades. Les quatre capelles estan cobertes per voltes de creueria amb nervis de pedra; a les dues més occidentals, els nervis recolzen en capitells esculpits amb rostres de dona. La capella sud-oest està dedicada al Sant Crist i a la Verge dels Dolors; destaca el frontal de l’altar, amb un plafó policromat de peces ceràmiques que representa Jesucrist a la creu; el retaule està fet amb mosaic de trencadís ceràmic, signat per Masó (dissenyador) i per Olivé-Milián (executor), amb la data 2003; l’accés a aquesta capella està significat per un escut heràldic amb un sol i la inscripció “VISENS ROGENT 1708, situat just per sobre de l’embocadura. La capella sud-oriental és dedicada a la Verge del Corredor i conté un retaule dels anys 1960-1970, fet de pedra granítica i de ceràmica, i signat per Rovira Brull i Aguadé. La capella nord-oriental està dedicada a la Verge de Montserrat, i la nord-oest, a la Verge del Roser, que està representada en la clau de volta, amb un rosari esculpit al perímetre. Aquestes dues capelles contenen plafons ceràmics policromats al frontal de l’altar, que provenen de la masia de can Sanfeliu i que van ser col·locats el 2003 per encàrrec del rector; es tracta de peces ceràmiques l’antigor de les quals es remunta, probablement, als segles XVII o XVIII, i l’una d’elles representa un dibuix en forma estelada, de color groc, que a Tunísia és conegut com “la pota de lleó”. La façana principal està coronada per un campanar d’espadanya de quatre obertures en arc rodó i capcer triangular; les obertures són de dues proporcions diferents, agrupades en parelles, cadascuna amb la seva campana. Pel darrere s’hi adossa un cos, a manera de comunidor o porxo, cobert amb teula àrab a dues vessants, al qual s’accedeix per una escala lateral exterior, feta de pedra i d’un sol tram. A sota d’aquesta hi ha un petit baptisteri amb pica de peu, tallada en pedra, tancat amb una reixa de ferro forjat; té un òcul amb un vitrall emplomat que il·lumina l’espai i que representa el baptisme de Jesús per sant Joan Baptista. La portada, d’un sobri estil renaixentista, és formada per una porta emmarcada per llinda i brancals motllurats de pedra, i una arquivolta d’arc rodó a sobre, feta amb dovelles, que genera un timpà sense decoració. L’arquivolta arrenca de dues mènsules, esculpides en granit amb bustos humans (probablement, uns donants) amb els ulls ametllats i les cares encerclades per una motllura en forma de corda; els braços i les mans s’uneixen sobre el pit en actitud de pregar. Per damunt de la portada s’obre un òcul, tancat amb un vitrall policromat i emplomat que representa la Mare de Déu de Montserrat rodejada d’escolans. L’edifici està construït amb paredat antic arrebossat, llevat de les zones angulars, que són fetes amb grossos carreus de pedra granítica. També estan treballats en pedra els arcs, nervis i motllures. DADES HISTÒRIQUES: L’advocació a sant Esteve apòstol es correspon amb les que es feren a màrtirs i sants relacionats amb el primer cristianisme d’origen africà, el culte dels quals va ser generalitzat a l’època visigòtica. És possible que en aquest lloc hi hagués, en època romànica, un primer edifici, al qual podrien pertànyer algunes restes de paret l’aparell de la qual es pot observar en un petit tram del cantó més occidental de la façana sud, justament a la base. La traça d’aquest primer edifici podria correspondre a un temple de planta de creu llatina amb transsepte, traça que seria aprofitada en època moderna (a finals del segle XVI o començaments del XVII) per construir-ne un de nou. Aquest nou temple es va construir amb un absis poligonal de tradició gòtica, una nau amb volta de canó amb arcs faixons, capelles al transsepte i contraforts exteriors. El fet és que el document més antic que es coneix de l’edifici data del 1324, en què s’esmenta com a filial de l’església de Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius, del Bisbat de Barcelona, però dependents les dues del Deganat del Vallès. Fins al segle XIX no foren de l’Arxiprestat de Mataró. Des del punt de vista civil, depenia del Senyoriu de Dosrius, que regentava el castell i les seves terres, propietat del Priorat de Sant Pere de Casserres (Osona), de l’orde de Cluny, essent-ne feudataris els senyors de Dosrius el 1114, i el 1277 els Cartellà. Dels anys 1374, 1379, 1413, 1421 i 1425 són datades unes visites pastorals, on se cita l’església com a sufragània de la parroquial de Dosrius i que és administrada per un obrer triat entre els homes del poble cada any. Ja en aquestes dates consta que tenia cementiri i pila baptismal propis i que s’hi administraven diversos sagraments. El 1446, en una altra visita pastoral, s’esmenta un nou altar o capella, encara no acabat de construir, dedicat a santa Maria i santa Bàrbara i fet fer per Guillem Canemàs. L’any 1518, Joan Galceran, obrer de la parròquia de Canyamars, fa un encàrrec a l’argenter Miquel Bleda per la manufactura d’una creu d’argent. L’any 1595, Salvador Rogent, obrer de la parròquia, signa un contracte amb el brodador Jeroni Ramon per a la confecció de quatre tabernacles. Aquests encàrrecs de tipus ornamental i litúrgic fan pensar que, almenys en les darreries del segle XVI, ja s’havia construït el nou absis de tradició gòtica i també la portada de ponent. La seva tipologia i l’estil en què va ser resolta (el renaixentista, com va succeir en nombroses portades d’esglésies d’arreu de Catalunya, que han estat datades al darrer quart del segle XVI) ens indiquen la seva cronologia. Respecte a l’absis, la data de 1617, any en què es va realitzar el retaule major, ens indica el terminus ante quem de la seva construcció. El retaule, dedicat a sant Esteve, fou traçat per l’escultor Claudi Perret, qui també faria les imatges, i hi van col·laborar els mestres Gabriel Munt, fuster de Barcelona, i Joan Llobet, fuster de Mataró. El daurat va anar a càrrec de Joan Canet, batifuller de Barcelona. L’any 1628, se signa un contracte amb el pintor Joan Huguet per pintar i daurar el mateix retaule. Les capelles laterals obertes a continuació de les del transsepte (la del Roser i la del Sant Crist), devien edificar-se, la primera durant el segle XV (sufragada per la família Guillem de Canemàs, a l’any 1446) i la segona a finals del segle XVII o començaments del XVIII. La del Sant Crist es devia acabar el 1708, data que apareix a l’escut heràldic situat damunt de l’arc d’accés, pertanyent a la família Rogent, que va fer donació d’una bona part de terres de l’entorn de l’església. Fotografia: Marga Cruz (2012) El 1721, essent obrer Francesc Nogueras, es cobrí el campanar d’espadanya amb un porxo que s’hi adossa, obert a tres vents, amb coberta de bigues i teulada a dues aigües sobre pilars de granit, i paviment de cairons. Al pilar central del cantó de llevant hi ha inscrita la data 1722, quan es devia acabar l’obra, que costà 50 lliures i 17 sous. El 1723 es beneí una campana mitjana, i el 1731 una campana gran. Aquestes campanes varen ser sostretes durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939) per fer armament. Les obertures del porxo estan tapiades avui dia pels tres costats, i la coberta reformada i lleugerament sobreaixecada. El 1747, el Vicari General donà llicència a Joseph Gel i Miquel Broguera dels Planells pagessos de Canyamàs, per fer tomba en l’església de Canyamàs, sufragània de Dosrius. En l’actual paviment no hi ha resta de cap d’aquestes tombes, que podrien haver quedat amagades a sota. També és probable que en fer el cementiri exterior tancat s’hi traslladessin fora. El 1868, l’església passà a ésser parròquia, tot deixant la dependència de Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius. Del 1878 i el 1879, quan l’església ja és parròquia, daten les primeres referències del cementiri. Al costat de l’absis hi a la porta de ferro que dóna accés al cementiri amb data 1878, i al costat de la façana principal, una altra que dóna accés a l’església i al cementiri per la part de ponent, del mateix any. Dins del cementiri hi ha la sepultura de Juan Amat Gel i família, amb una llosa datada el 1879. Juan Amat Gel era de can Bruguera dels Planells, fill de Jaume Amat Valldejuli i Bruguera dels Planells i de Francisca Gel Laribal, que es casaren el 1839. Aquesta llosa bé podria ser que fos feta per traslladar les despulles de la família des de la tomba de l’església, esmentada el 1747. També hi ha una altra llosa de la família Llybre, no datada, que igualment podria ser del segle XIX. Actualment, el cementiri al voltant de l’edifici és de nínxols en quatre pisos. La majoria de les lloses han estat fetes de nou ja que, antigament, en els nínxols s’hi pintava, senzillament, el nom de la família o difunt enterrat. Sols les famílies amb més poder econòmic tenien lloses de marbre. Hi ha una tomba menor amb una gran llosa de pedra sobre el terra, que pertany als Sanfeliu, família que va estar lligada al poble de Canyamars per haver-hi instal·lat la primera fàbrica del municipi “Manufacturas Canyamàs”. Aquesta família va pagar les despeses de l’altar construït a la segona meitat del segle XX en honor a la Verge del Corredor. L’any 1902, a causa d’uns despreniments de terra, s’esquerdà l’església, tal i com encara es pot veure en el timpà de la portada. Aleshores s’hi feren una sèrie de reparacions i s’allargà el cementiri per la part de migdia. L’any 1921, arran d’una enquesta proposada per un Elenc eclesiàstic, es va fer una descripció de l’estat de l’edifici: Paviment: restaurat el 1918. Presbiteri: parla de dues baranes de ferro forjat, un banc decorat per a les autoritats i una cadira folrada de damasc carmesí per a l’oficiant. Altar major: retaule en honor a sant Esteve Protomàrtir. Altar al costat de l’Evangeli dedicat a sant Sebastià, amb imatges de sant Antoni Abat i de sant Jaume, totes elles de fusta; un altre altar daurat, a la mateixa capella, en honor a sant Isidre llaurador (centre), i sant Cosme i sant Damià (laterals). Altar a l’altre costat de l’Evangeli: en honor a la Verge del Rosari, amb retaule de principis del segle XVIII. Al centre, nínxol amb la imatge de la Verge i, als costats, sis taules que representen els misteris del Rosari. Aquest document també explica que el 27 d’abril de 1886 van ser robats tots els objectes d’art de la parròquia. Lany 1940, després de la Guerra Civil espanyola, en què l’església fou cremada, s’encarregà a l’arquitecte M. Brullet Monmany una sèrie de reformes, a través de les quals podem deduir com estava el temple: Interior (urgència immediata): Repicat i revocat de la nau i absis del temple. Supressió de les restes del púlpit, cor i escala. Revocat de la sagristia i construcció de la porta. Arranjament de l’altar major actual. Reparació provisional del paviment. Reconstrucció de la pila baptismal en una capella lateral. Interior (no tan urgents): Restauració de capelles i altars laterals. Retaule i presbiteri. Construcció de nou paviment. Exterior: Supressió del cobert postís sobre la teulada, que amaga el bonic campanar d’espadanya. Supressió dels nínxols adossats a la paret del temple. Repàs de cobertes i detalls. No totes aquestes obres es van arribar a dur a terme, com ho demostra el fet que encara es conserven elements que havien de ser eliminats, com ara el porxo del campanar. El 25 de setembre de 1949 es van batejar tres campanes noves (en substitució de les que van desaparèixer durant la guerra): Pilar, Josefa i Catalina; en totes elles apareix inscrit el nom del bisbe, “Gregorius Modrego et Casaus” i el de les famílies donants, com ara la Catalina, pagada per la família Sanfeliu. L’any 1980 es va reforçar la volta, cosa que va permetre conèixer la seva forma original: d’un gruix de 60 cm, feta amb pedra i morter, i al damunt una capa de canyes i les teules. Els entorns i els accessos a l’església foren deixats en el seu estat actual l’any 1995, quan s’urbanitzà la plaça que hi ha en una cota inferior a la de l’edifici.

(KM 22,4) - Waypoint 18 Panell informatiu Sant Esteve de Canyamars

(KM 22,4) - Waypoint 19 Sant Esteve de Canyamars