2. Església de Sant Esteve (Vila-Seca) - Ermita de Sant Pere (La Selva del Camp)

Església de Sant Esteve

L’Església de Sant Esteve de Vila-seca és una obra del segle XVII. El seu interior és d’estil gòtic amb una sola nau amb capelles laterals on descansen els contraforts, capçalera poligonal i voltes de creueria. La part exterior és d’estil renaixentista amb una façana senzilla amb una rosassa sense radis oberta més amunt del frontó triangular que descansa sobre dues columnes jòniques que emmarquen la porta d’arc de mig punt. Nombroses gàrgoles en forma de canó trenquen la puresa de les seves línies. Al costat de l’Església tenim el campanar de planta quadrangular, que segurament va tenir funcions de torre de defensa, i que s’aixeca sense fonaments.

Castell de Vila-seca

El Castell de Vila-seca està íntimament lligat a la història de la ciutat. Símbol de la vila, l’edifici està documentat des del segle XII, quan, durant el repoblament del Camp de Tarragona, el rei Alfons I el Cast, l’arquebisbe de Tarragona, Bernat Tort, i Guillem de Tarragona (fill de Robert d’Aguiló), en van fer donació al senyor Ramon d’Olzina (1162 i 1168), tot i que molt probablement els seus orígens són anteriors a aquesta donació. L’any 1397 la propietat va ser adjudicada a la senyora Beatriu de Queralt. Posteriorment va passar a mans de Bernat de Saportella, qui l’any 1525 la va vendre a l’arquebisbe Pere Cardona, senyor de la veïna Vila-seca del Comú. Amb aquesta compra del Castell per part de l’arquebisbe es va produir la unificació de les dues Vila-seques i el conjunt dels dos territoris adoptà el nom de Vila-seca dels Olzina. L’any 1680 l’arquebisbat va vendre el Castell a Johan Kies, cònsol d’Holanda a Barcelona. L’any 1899 el Castell i les seves terres van ser adquirides per Isidre de Sicart i Torrents, que va fer transformar la construcció d’acord amb el projecte de l’arquitecte Enric Fatjó i Torras i, a partir d’aleshores, passà a identificar-se com el Castell del Comte de Sicart. Per aquesta raó, l’edificació, tal i com la veiem en l’actualitat, és d’estil neogòtic, amb influències estilístiques del centre i del nord d’Europa. El 22 d’octubre de 2005 l’Ajuntament de Vila-seca va adquirir a la família Sicart-Girona el Castell i el jardí adjacent. Gràcies a aquesta adquisició, el Castell tornà a ser de titularitat pública, i l’Ajuntament de Vila-seca inicià un procés de restauració i recuperació de l’edifici i del jardí del Castell. Edifici declarat Bé Cultural d’Interès Nacional des de l’any 1989.

Pi de Bofarull

El Pi de Bofarull és un dels arbres monumental que es troba al terme municipal de Reus, al Baix Camp. Situat vora el Mas de Bofarull, al cantó nord-est de la carretera de Tarragona, ara carretera que porta a l'aeroport de Reus. A la vora dreta de la riera de la Quadra, que des d'aquell lloc es coneix també com a Riera del Pi de Bofarull. Es tracta d'un arbre molt conegut i la seva popularitat ve d’antic: figura en un mapa de 1825 fet per un dibuixant de Reus anomenat Verdaguer. També apareix al conte curt El parlament del capitost carlí (1925), d’A. Fuster Valldeperas, on s’explica que es vol afusellar l’enemic sota la seva ombra. L'arbre, un Pi pinyer para-solat (Pinus Pinea) de 21 m d’altura, un volt de soca de 5,1 m, i un diàmetre mitjà de capçada de 21, 5 m. Se li calcula una edat superior als 300 anys. S'inclou a la Llista d'arbres monumentals de Catalunya. És un exemplar notable per la seva corpulència i per la seva popularitat. A partir del 2021 l'arbre va començar a debilitar-se de manera visible fent irreversible la seva mort. L'Ajuntament de Reus va anunciar que ja feia anys que s'havia conservat un petit pi de la vora, considerat el fill del de Bofarull, a mode de futur substitut però que la intenció era de conservar l'original en el mateix lloc després de la seva mort.

Ermita de Sant Pere

L’ermita de Sant Pere està situada en un dels primers turons de la muntanya del Puig d’en Cama i és un excel·lent mirador del Camp de Tarragona. L’ermita de Sant Pere s’ha refet en diverses ocasions a causa del seu mal estat de conservació. L’ermita original data de mitjan segle XIII, era d’estil romànic i de dimensions més grans. A més estava acompanyada d’una casa annexa on hi habitaven els ermitans i els donats, que s’encarregaven del manteniment del culte i de les terres adscrites a l’ermita. Una de les reformes més importants va ser la de 1588, sota l’observació de Pere Blai (1553-1620) i que, segons alguns autors, seguiria les traces renaixentistes pròpies de l’època. Finalment, l’última intervenció es va produir al llarg del segle XIX i es va donar per acabada en la dècada de 1870. La posició privilegiada de l’ermita com a mirador del Camp i primer baluard de les muntanyes de la serra de la Mussara ha estat un factor determinant per a algunes campanyes militars. Durant la Guerra del Francès (1808-1814), els napoleònics van ocupar l’ermita i la van adaptar a les necessitats bèl·liques. Van fer construir-hi espitlleres i paraments per tal de defensar-se dels atacs. No obstant això, els francesos no van ser els únics en ocupar militarment l’ermita. Durant el primer terç del segle XIX, a la Primera Guerra Carlina (1833-1840) s’hi van continuar produint enfrontaments entre els partidaris d’Isabel II (1830-1904) i Carles V (1788-1855).

Font d'aigua

Molí del Rovellat

El Molí de Més Avall, del Rovellat, o de la Pallota és un dels tres que donen nom, precisament, al camí del Molins. El 1346 havia estat donat al comú de la vila pel paborde, Roger del Miralpeix. El 1840 era propietat, així com el del Mig, de Bernat Punyet. De la construcció només en queda en peu, com en la majoria dels molins del terme, el cup anomenat carcavà o cacau en el qual s'emmagatzemaval'aigua que donava la força hidràulica per moure el rodet i l'arbre que, a la vegada, feia girar la mola volandera.

Pi del Burgar

El Burgar (o Brugar) és una partida de masos situada al nord de Reus, en direcció a la Selva del Camp. Molt a prop es troba el mas del Burgar, històrica edificació que té adossada una capella dedicada a la Mare de Déu de l’Esperança. Malgrat el seu desconeixement, es tracta d’un dels pins pinyers (Pinus pinea) més grans del país. Les seves mides així ho demostren: 4,73 m de volt de canó, 5 m de volt de soca, 22 m d’alçària i 25 m de diàmetre de la capçada. Té dues grans branques que es bifurquen i que fan uns 11 m d’alçària. Es calcula que l’arbre té uns 400 anys d’edat. Aquest pi té la particularitat que es troba enmig d’un torrent, la qual cosa va perjudicant el seu estat de conservació. Algunes de les seves arrels han quedat al descobert per les avingudes del torrent, i s’ha asfaltat amb ciment la llera fins a sota mateix de l’arbre (potser amb la voluntat de protegir-lo?). El topònim original és Brugar, i provindria de ‘bruc’. En els documents més antics que es conserven apareix amb aquesta forma. Però per un fenomen de metàtesi o canvi d’ordre de les lletres r i u, el nom hauria esdevingut Burgar, que és el que ha prevalgut popularment.

Túnel

Túnel

Túnel

Túnel

Túnel

Encreuament (Via del Tren)

Encreuament (Via del Tren)