3. Torres de Vila-Seca, Ermita Más d'en Bosch (Vilafortuny), Torre Vella (Salou) i Ermita de Mare de Déu de La Pineda

Església de Sant Esteve

L’Església de Sant Esteve de Vila-seca és una obra del segle XVII. El seu interior és d’estil gòtic amb una sola nau amb capelles laterals on descansen els contraforts, capçalera poligonal i voltes de creueria. La part exterior és d’estil renaixentista amb una façana senzilla amb una rosassa sense radis oberta més amunt del frontó triangular que descansa sobre dues columnes jòniques que emmarquen la porta d’arc de mig punt. Nombroses gàrgoles en forma de canó trenquen la puresa de les seves línies. Al costat de l’Església tenim el campanar de planta quadrangular, que segurament va tenir funcions de torre de defensa, i que s’aixeca sense fonaments.

Torre de l'Abadia

Antiga torre de defensa. La trobem a la cantonada de la plaça de l’església, cruïlla del carrer de Monterols i del carrer Major. Es tracta d’una construcció de planta quadrangular de 4’40 per 4’70 metres de costat i 0’60 de gruix de murs. Està distribuïda en planta baixa i tres pisos i terrat amb merlets. L’aparell actual és de pedra irregular lligada amb ciment i les cantonades reforçades i les obertures emmarcades per carreus. Aquesta torre pertanyia a un casal que es coneixia amb el nom de l’Abadia (del qual pren el nom la torre), i que es va enderrocar l’any 1977. La torre es trobava força malmesa però es va decidir conservar-la, d’aquí l’aparença que té actualment. Abans de reformar-la es podia apreciar, encara, el material de carreu, de pedra i de morter dels seus murs, els carreus dels angles i els merlets de la part superior que foren reblerts amb rajoles per tal de formar l’àmpit superior, i en conjunt tenia menys altura que en el seu estat actual, ja que els merlets han estat elevats un metre per sobre del seu nivell original. Respecte a la cronologia de la torre, la única dada de que disposem és la que proporciona una inscripció que està incrustada en un dels seus murs. La inscripció es refereix a una reforma que es va fer en la torre l’any 1600 pel rector de Vila-seca, Pere Gebellí, en eixamplar, o construir de bell nou, la Rectoria. Aquesta torre pertanyeria al clos del primer recinte emmurallat de la Vila-seca del Comú. Aquest primer recinte, seria el mes primitiu, i té una planta gairebé rectangular, i està defensat per quatre torres (Abadia, Can Poblet, Delme i Cervelló). Emma Liaño (1984) en realitzar un estudi de totes les torres conservades o conegudes de Vila-seca, va identificar totes les torres pertanyents a aquest primer recinte, i va arribar a la conclusió de que totes tenen en comú la planta rectangular, la distribució interior en planta baixa i tres pisos, el tipus de material emprat en la construcció i la forma de fer-ho. En base a la presència de merlets en la torre de l’Abadia, considera que totes les torres del primer clos tindrien, també merlets, però, aquesta dada és poc significativa. Cronològicament, és molt difícil datar ambdós recintes emmurallats. Podem deduir que el primer seria el més antic, però tan sols disposem de la dada de 1600 (en que es va reformar la Torre de l’Abadia) com a base. Podria tractar-se d’un clos d’època medieval (s. XIV ?), però no es pot assegurar. Pel que fa al segon recinte podem datar-lo en el segle XVI, amb els dubtes que presenta la interpretació dels textos referents a aquesta edificació.

Torre de Ca Poblet (c/ Monterols nº12)

Situada a la plaça de l’Església, cantonada entre el carrer Monterols i el carrer de Riudoms. Es tracta d’una construcció de planta quadrangular, de 4’75 metres de costat i 0’75 metres d’amplada de murs. Interiorment està distribuïda en planta baixa, tres pisos i terrat, segurament la mateixa distribució que tindria originàriament. Es troba integrada en l’habitatge al que pertany i en molt bon estat de conservació. No es pot apreciar l’aparell original donat que tots els paraments estan arrebossats, excepte l’angle de carreus, però suposem que com totes l’aparell seria de pedra irregular lligada amb argamassa i amb les cantonades reforçades i les obertures emmarcades per carreus. És la torre bessona de la de l’Abadia, i com aquesta pertanyeria al clos del primer recinte emmurallat de la Vila-seca del Comú. Aquest primer recinte, seria el més primitiu, té una planta gairebé rectangular, i està defensat per quatre torres (les conservades).

Torre de l'Ardiaca

Després de les obres de restauració de l’absis de l’església medieval, es va descobrir una torre que, per les marques de picapedrers i les restes gairebé imperceptibles d’una finestra geminada gòtica, apuntaven que va ser construïda cap a la primera meitat del segle XIV. El seu interior es correspon amb la sagristia de l’església. Aquesta torre, anomenada de l’Ardiaca, s’especula que, per les seves mides (més de 50m2 de base), fos la torre principal de l’antiga Vila-seca del Comú, annexada a la desapareguda església medieval, que hauria format part de la fortalesa del castell que el senyor eclesiàstic de la vila va fer construir.

Torre Delme (o de la Guardiola) (c/ Riudoms nº8)

La Torre del Delme, també coneguda per la Torre de Guardiola, es troba a l’estret carrer de Riudoms al número 8, a l’edifici de Cal Delme, entre la Plaça de les Voltes i la Plaça de l’Església. És la torre que millor manté el seu aspecte original. Aquesta torre forma part del conjunt de dependències pertanyents a la casa Delmaria de l’Ardiaca. Era el lloc on els vila-secans pagaven el delme, és a dir, els tributs. La casa que s’hi adossa al costat presenta característiques molt similars a les de la torre i ambdues són considerades dels edificis més antics de la vila. Aquesta torre pertanyeria al clos del primer recinte emmurallat de la Vila-seca del Comú. Aquest primer recinte, seria el més primitiu, té una planta gairebé rectangular i està defensat per quatre torres L’actual torre va ser construïda en el segle XVI, però la seva estructura és molt més antiga, del segle XII. Juntament amb altres tres torres, conformàven ara fa 800 anys, l’inici d’un recinte protegit per la naixent població. Es tracta d’una construcció de planta quadrangular, de 5’60 per 5’17 metres de costat i 0’60 metres d’amplada. Interiorment està distribuïda en planta baixa i dos pisos, i la part superior, que correspondria al terrat està coberta amb teulada a una vessant. Presenta tres obertures al carrer, que en els àmpits i llindes tenen decoracions típiques del segle XVI. L’aparell és de pedra irregular lligada amb argamassa, i amb les cantonades reforçades i les obertures emmarcades per carreus.

Torre Cervelló (c/Major nº11)

Localitzem l’edifici a la cantonada del carrer Major amb el de Riudoms. Es tracta d’una construcció de planta quadrada, de 4’65 metres de costat i 0’53 metres de gruix de murs. Està distribuïda en planta baixa i tres pisos, i a la part superior s’hi afegeixen una cornisa i un terrat. Es tracta de la torre més desfigurada i d’aparença més dubtosa de les identificades com a pertanyents al primer clos emmurallat, ja que està molt reformada. Amb tot, però, es pot identificar per la planta i la situació. No s’hi observen restes d’espitlleres ni de matacans, ja que estan emmascarats per les reformes modernes. L’aparell, revocat modernament, sembla ser que seria de pedra lligada amb argamassa i amb les cantoneres reforçades (es pot veure en el parament de l’angle amb el carrer de Riudoms) i les obertures emmarcades per carreus. Aquesta torre pertanyeria al clos del primer recinte emmurallat de la Vila-seca del Comú.

Portal de Riudoms

Entre el carrer de les Creus i el carrer de Monterols. La torre estava adossada als immobles que rodejaven el portal i estava integrada, de manera que gairebé passava desapercebuda. En realitat, era el portal que donava sortida de la vila cap a Mas Calvó i a la vila de Riudoms, i estava oposat al portal de Sant Antoni. La data de la seva construcció fou al voltant de l'any 1504 i es va iniciar la seva destrucció el 1675, quan els Jurats de Vila-seca inicien la venda de les torres a particulars, començant per la situada al carrer de Monterols.

Torre Baldrich (c/ Sant Josep 21)

Aquesta torre forma part de la muralla que va protegir el nucli de Vila-seca del Comú, diferenciat de la Vila-seca de Solcina, desenvolupada a redós del castell dels Olzina. De la Vila-seca del Comú sabem que comptava amb un doble clos emmurallat, i que aquesta torre formava part del segon clos, que dibuixava una planta de pentàgon irregular.

Torre Malapeira (c/ Sant Josep 23)

Al carrer Sant Josep hi ha 3 torres totes molt properes, formen part del segon clos emmurallat de Vila-seca. El fet que estiguin tan juntes fa pensar van ser construïdes a iniciativa particular per defensar uns habitatges concrets. Són les següents: La de la casa Baldrich al carrer Sant Josep, 27 és la més gran, després hi ha la de la casa Benach i per últim la del carrer sant Josep, 23 inclosa en la casa Malapeira. Aquesta darrera és la més petita de totes tres i la que es troba en millor estat de conservació. Hi podem veure algunes mènsules i un matacà Destaca la coberta en forma de claraboia que sobresurt de la resta de les cases del voltant. No és visible des de l'exterior.

Portal de Sant Antoni

El portal de Sant Antoni és un portal amb torre que es troba al cor del centre històric de Vila-seca. Declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. El primitiu recinte emmurallat situat a l’est de l’actual Església i defensat per quatre torres, però, va resultar insuficient per protegir la vila. A mitjans del segle XIV va començar a fortificar-se un segon perímetre emmurallat que serviria 400 anys. La vila tenia un pes específic superior als territoris veïns i li era vital defensar-se del saqueig i del perill exterior. El portal de Sant Antoni és l’únic que se cita habitualment i conserva encara l’aspecte d’una porta d’una muralla del segon perímetre fortificat de Vila-seca. El carrer interior era el carrer de la Mar (actual Avinguda Mare de Deu de la Pineda) i la sortida del recinte emmurallat, en direcció al mar, s’anomena el Raval de la Mar. En direcció ponent s’exten el carrer dels Ferrers, antic Raval de la Presó i, en direcció nord-est, comunica amb el carrer de Sant Josep, antic raval homònim. Es tracta d’una construcció de planta rectangular, de 6’30 metres per 4’25 metres i 0’70 cm d’amplada de murs. El carrer passa per sota i presenta dos arcs de mig punt, un a cada banda de carrer, fets amb carreus. El sostre és de bigues. Interiorment es distribueix en planta baixa (el portal pròpiament dit) i tres pisos, i presenta una coberta a doble vessant que cobreix la part superior de la torre, que originalment seria un terrat. Conserva un matacà que defensa la porta cara a l’exterior i un seguit d’espitlleres obertes al mur extern. L’aparell exterior és de pedra i carreus a la part inferior i a la superior canvia a pedra i morter; els angles estan reforçats i les obertures emmarcades amb carreus. Es tracta del portal que donaria accés pel sud a l’interior del segon recinte emmurallat, ocupat per l’anomenada Vila-seca del Comú. Totes les torres pertanyents al segon clos emmurallat són més homogènies (tant pel que fa a les proporcions com a les defenses) que les del primer clos. No s’han conservat restes de merlets, però sí de matacans, sobre mènsules arrodonides separades per filets bisellats. Entre tots els matacans conservats, tan sols un es situat a la façana frontal exterior (el del portal de Sant Antoni i que, lògicament, defensa l’accés al clos emmurallat). La resta de matacans són laterals, ja que defensen, no les torres, sinó el pany de muralla més proper a aquestes. Actualment el portal es troba integrat a la xarxa urbana de la vila essent un dels carrers mes transitats degut a la restricció del trànsit rodat pel mateix. El seu estat de conservació es força bo.

Torre Benach (c/ Sant Josep 27)

Aquesta torre pertany al segon clos emmurallat de la vila. Així com la Vila-seca de Solcina va créixer a l'ampar del castell dels Olzina, la Vila-seca del Comú, va seguir un camí diferent, en lloc d'un castell edifiquen una sèrie de torres que configuren un doble clos emmurallat.

Torre Tuies del Café

La torre de la Tuies del Cafè (s. XVI) es troba al carrer de Sant Antoni, a les afores de la muralla, al tram del costat occidental. Avui en dia, la torre està inclosa dins dels habitatges, però l’obertura del carrer de l’Abat Aureli Escarré permet visualitzar en tota la seva alçada la façana meridional. L’estructura de la torre és de planta quadrangular de 4,4 metres de costat i 50 centímetres de gruix de murs. Es conserva un matacà en una de les cares laterals, que servia per guaitar i defensar-se dels enemics durant els atacs. L’aparell és de pedra irregular lligada amb argamassa i amb els angles reforçats i les obertures emmarcades per carreus. Es conserva un matacà en una de les cares laterals que defensava la part corresponent de muralla. Aquesta torre pertany al segon clos emmurallat de la vila. Així com la Vila-seca de Solzina va créixer a l’ampar del castell dels Olzina, la Vila-seca del Comú, va seguir un camí diferent, en lloc d’un castell edifiquen una sèrie de torres que configuren un doble clos emmurallat. El perímetre del segon clos emmurallat te la forma, aproximada, d’un pentàgon irregular. Els eixos principals són, longitudinalment, l’Avinguda de la Mare de Deu de La Pineda, i carrer Monterols, i, transversalment, de la Font (antigament de la Riera) a l’església i carrer Major. Totes les torres pertanyents al segon clos emmurallat són més homogènies (tant pel que fa a les proporcions com a les defenses) que les del primer clos. No s’han observat restes de merlets però si de matacans, sobre mènsules arrodonides separades per filets bisellats. Entre tots dos matacans conservats, tan sols un es situa a la façana frontal exterior (el del Portal de Sant Antoni i que lògicament, defensa el clos emmurallat). La resta de matacans són laterals, ja que defensen, no les torres, sinó el pany de muralla més propers a aquestes. Aquesta torre forma part de la vivenda número 38 del carrer sant Antoni, des d’on podem accedir a l’interior de la torre. Actualment, la propietària de l’immoble té a a la planta baixa de la torre una cuina. A la segona planta té un rebost mentre que la part superior de la torre presenta un sostre de pvc o similar col•locat fa més de deu anys. Adossada a la paret exterior de la torre hi ha una sortida de fums d’una llar de foc ubicada a altre estança de la vivenda.

Torre Pineda (o Estefania Plaza) (c/Verge de la Pineda nº9)

A l'avinguda de la Mare de Deu de la Pineda, 50 metres un cop passat el portal de Sant Antoni i a mà dreta localitzaríem la torre al número nº 9 del carrer. Es tracta d'una torre de planta quadrangular de 5'90 per 4'60 metres de costat i 0'80 metres d'amplada de murs. Hi ha restes de dues portes encofrades amb arc de mig punt, rebaixant a l'interior, de dovelles. Interiorment està distribuïda en planta baixa i tres pisos. A l'alçada del tercer pis hi ha les mènsules de matacà que es troba descentrat a sobre de la porta. L'aparell és de pedra irregular lligada amb argamassa i amb els angles reforçats i les obertures emmarcades per carreus. La torre està integrada dins d'un habitatge construït l'any 1616 (segons la data d'una inscripció en el pati interior), en l'època en que s'engrandeix el nucli urbà de la vila a extramurs del primer clos emmurallat. Així com, la Vila-seca de Solzina va créixer a l'ampar del castell dels Olzina, la Vila-seca del Comú, va seguir un camí diferent, en lloc d'un castell edifiquen una sèrie de torres que configuren un doble clos emmurallat. El perímetre del segon clos emmurallat te la forma, aproximada, d'un pentàgon irregular. Els eixos principals són, longitudinalment, l'Avinguda de la Mare de Deu de La Pineda, i carrer Monterols, i, transversalment, de la Riera (actualment de la Font) a l'església i carrer Major. Totes les torres pertanyents al segon clos emmurallat són més homogènies (tant pel que fa a les proporcions com a les defenses) que les del primer clos. No s'han observat restes de merlets però si de matacans, sobre mènsules arrodonides separades per filets bisellats. Entre tots dos matacans conservats, tan sols un es situa a la façana frontal exterior (el del Portal de Sant Antoni i que lògicament, defensa el clos emmurallat). La resta de matacans són laterals, ja que defensen, no les torres, sinó el pany de muralla més propers a aquestes. Actualment les façanes dels edificis d'aquest tram de l'avinguda de la Mare de Deu de la Pineda han estat restaurats total o parcialment i la torre resta camuflada a l'immoble no essent visible des de l'exterior.

Torre de la Ramona (o de L'irè) (c/Verge de la Pineda nº 38)

Aquesta torre pertany més aviat al segon recinte emmurallat, juntament amb la que hi ha a l'avinguda de la Mare de Déu de la Pineda, 9 -no té un nom propi-, no coincideix amb les altres onze torres que defensaven clarament el clos de la vila. Ja que està situada extramurs, ficada dins de la casa de l'avinguda de la Mare de Déu de la Pineda nº 38. Ha patit moltes transformacions sobretot pel que fa a l'interior. La part superior sobresurt respecte de la casa que l'acull, es feta de paredat, presenta carreus de pedra als angles i té coberta de teula a una sola vessant.

Castell de Vila-seca

El Castell de Vila-seca està íntimament lligat a la història de la ciutat. Símbol de la vila, l’edifici està documentat des del segle XII, quan, durant el repoblament del Camp de Tarragona, el rei Alfons I el Cast, l’arquebisbe de Tarragona, Bernat Tort, i Guillem de Tarragona (fill de Robert d’Aguiló), en van fer donació al senyor Ramon d’Olzina (1162 i 1168), tot i que molt probablement els seus orígens són anteriors a aquesta donació. L’any 1397 la propietat va ser adjudicada a la senyora Beatriu de Queralt. Posteriorment va passar a mans de Bernat de Saportella, qui l’any 1525 la va vendre a l’arquebisbe Pere Cardona, senyor de la veïna Vila-seca del Comú. Amb aquesta compra del Castell per part de l’arquebisbe es va produir la unificació de les dues Vila-seques i el conjunt dels dos territoris adoptà el nom de Vila-seca dels Olzina. L’any 1680 l’arquebisbat va vendre el Castell a Johan Kies, cònsol d’Holanda a Barcelona. L’any 1899 el Castell i les seves terres van ser adquirides per Isidre de Sicart i Torrents, que va fer transformar la construcció d’acord amb el projecte de l’arquitecte Enric Fatjó i Torras i, a partir d’aleshores, passà a identificar-se com el Castell del Comte de Sicart. Per aquesta raó, l’edificació, tal i com la veiem en l’actualitat, és d’estil neogòtic, amb influències estilístiques del centre i del nord d’Europa. El 22 d’octubre de 2005 l’Ajuntament de Vila-seca va adquirir a la família Sicart-Girona el Castell i el jardí adjacent. Gràcies a aquesta adquisició, el Castell tornà a ser de titularitat pública, i l’Ajuntament de Vila-seca inicià un procés de restauració i recuperació de l’edifici i del jardí del Castell. Edifici declarat Bé Cultural d’Interès Nacional des de l’any 1989.

Torre d'en Dolça

Està situada a la Pineda. De planta quadrangular. Segle XVI. En estat ruïnós.[1] Formava un quadrat quasi perfecte de 10 x 11 m. La paret tenia 90 cm de gruix.[1] Les runes han aixecat a l'interior el nivell de la terra, però encara es pot veure el començament d'un arc que tallava de manera transversal l'espai interior per recolzar el sostre a la planta baixa. Aquí, sobre una porta d'obertura bastant gran, hi ha un arc de mig punt rebaixat per dins. Encara hi ha restes del forrellat i de la fusta de la porta. El primer pis era la planta noble, amb dues finestres d'arc fals, senzill.[1] Història Situada a la vora de la pedrera d'en Dolça, de la qual va extreure la Mitra, la pedra per a la construcció de la Catedral de Tarragona.[1] R. Farriol atribueix la data de construcció de la torre cap a finals del segle xvi, encara que és difícil de provar per falta de documentació específica. Està edificada en plena garriga, a la vora d'un camp d'escombraries. És la torre més important del terme.[1] Pel mar arribaven sovint atacs del pirates i corsaris al litoral proper a Tarragona. Tota la costa hagué de fortificar-se i, en especial en aquest sector, foren repetides les falconades marítimes. Altrament, la banda de Cambrils i Vila-seca sofrí durament en temps la Guerra dels Segadors. Una sèrie de torres, de guaita o defensa, fou la conseqüència de les malvestats.

Piló del Rescat de Sant Esteve

Des de l’any 2017, a la entrada del Parc de la Torre d'en Dolça hi ha el piló del Rescat de Sant Esteve, monument en memòria de la popular llegenda del rescat de les cent donzelles. Acontinuació la llegenda: L’any 1147 Ramón Berenguer IV, comte de Barcelona, envia una armada per ajudar Alfons de Castella, els genovesos i els pisans a conquerir Almeria. Com a almirall de l’armada hi participa Galceran de Pinós, fill i hereu dels barons de Bagà. S’aconsegueix conquerir la ciutat, però Galceran i un company seu, Santcerní, són fets presoners i traslladats a la presó de Granada. El pare de Galceran demana ajuda al comte Ramón Berenguer per a saber si el seu fill és viu o mort i si demanen rescat per deslliurar-lo. Els sarraïns informen que és viu i fan saber el contingut del rescat: cent mil dobles d’or, cent draps de brocat d’or, cent cavalls blancs, cent vaques bragades i cent donzelles. Els barons de Pinós aporten el seu patrimoni i aconsegueixen reunir el rescat, excepte les cent donzelles. En una assemblea amb els vassalls, aquests decideixen donar les seves filles de la següent manera: qui en tingui tres en donarà dues; qui dues, una; i els que en tinguin una entrarien en un sorteig per saber l’escollida. Un cop recollit tot el rescat es fa una comitiva que es dirigeix al port de Salou per a salpar cap a terres sarraïnes. Mentrestant Galceran prega ferventment a sant Esteve, patró de Bagà, perquè l’alliberi del seu captiveri. I el dia abans que el rescat s’embarqués, sant Esteve s’apareix a Galceran i l’allibera; igualment passa amb Santcerní que també és alliberat per la intercessió de Sant Genís, patró de la seva parròquia. La comitiva del rescat i els dos alliberats miraculosament es troben al camí del Racó (Vila-seca) molt a prop del port de Salou. Amb gran goig es reconeixen i van plegats cap a Tarragona i d’allí a Barcelona per presentar-se davant Ramón Berenguer IV. Un cop reposats, retornen cap a Bagà on són rebuts amb immensa alegria. Galceran va recompensar les donzelles i les famílies que les havien lliurades; també féu donacions a l’església de Sant Esteve de Bagà. Al cap dels anys, proper a la mort, es retirà com a monjo al monestir de Santes Creus on morí i fou enterrat.

Torre Carboners o (Pantaleoni)

La Torre del mas Carboners, també coneguda com Torre del del mas de Pantaleoni, és una torre aïllada de planta rectangular i amb els murs lleugerametn atallussats, a la qual hi havia un mas adjunt actualmetn desaparegut. La seva datació està al voltant del segle XV, tot i que no es pot descartar un origen anterior.

Santuari Mare Deu Pineda

El Santuari de la Mare de Déu de la Pineda, situat a uns 300 metres al nord de la cruïlla entre l’autovia Salou-Tarragona i el Raval de la Mar, en direcció a Vila-seca, és molt conegut pels autòctons pel tradicional romiatge que es realitza el dilluns de Pasqua. L’arquebisbe Joan Lario concedí l’any 1772 permís a Vila-seca per anar en processó el segon dia de Pasqua Florida i celebrar-hi una festa. En altres temps fou església i parròquia de l’antic territori de la Pineda. El temple data de la primera meitat del segle XIII, si bé d’aquella època solament queda la torre de defensa annexa, ja que l’edifici actual és del segle XVIII. Fins a aquell moment en què es va convertir en santuari havia estat església i parròquia de l’antic territori de la Pineda. Destaca en els seu interior el retaule del mateix segle de l’edifici que emmarca la imatge de la Mare de Déu, un baix relleu en placa de pedra que es creu de la segona meitat del segle XIV.

Torre de L'Ermita

Destaca la torre adossada de l'ermita. Sembla una torre medieval reformada. És quadrada, de tres pisos, amb matacans a la part alta. Ha estat restaurada en successives ocasions. L'ermita de la Verge de la Pineda està aixecada damunt els terrenys d'una antiga església medieval. L'any 1708 es va donar permís per aixecar l'església. Va ser beneïda l'any 1757. L'ermita ha sofert successives modificacions i n'és una prova que damunt la porta es llegeixi la data de 1879. La tipologia de l'església presenta una nau amb capelles laterals. La volta està coberta amb canó amb llunetes. Al sud de l'església hi ha un porxo. Des de l'exterior es pot observar l'estructura de l'església amb contraforts enmig de les capelles laterals.[1] Destaca el retaule major del segle xviii, amb una placa de pedra on figura el relleu de la verge, probablement del gòtic tardà, del segle xvi.[1] Història L'ermita de la Verge de la Pineda era en els seus orígens un castell que l'església va adquirir, amb llicència de Pere el Catòlic l'any 1211. Trenta-quatre anys més tard es va fer la separació del terme, el de la Pineda quedà per al Paborde i el de Salou per a la Mitra. El 1391, arran d'un intercanvi entre Joan I i de l'arquebisbe Ignasi de Valterra, La pineda va passar a jurisdicció de l'arquebisbe. El delme de la Pineda, amb la jurisdicció civil, va ser assignat al Cambrer perquè pogués suportar l'alimentació dels canonges.

Torre Virgili

La Torre de Virgili, coneguda així perquè va ser propietat d ela família homònima, probablement és un edifici medieval tot i que amb moltes reformes posteriors, De planta quadrangular, conserva tres matacans i diverses espitlleres que recorden la seva funció defensiva. Aquesta torre medieval està molt propera de la costa, aproximadament a uns 800 m. La construcció de la torre és la característica de totes del terme, maçoneria amb reforços de carreus a les cantonades. Consta de planta i dos pisos, el superior té una terrassa i matacans. La porta d'accés presenta un arc dovellat, que possiblement és influència de la propera torre d'En Dolça. La planta és rectangular de 5, x 7,1 i 60 cm de gruix.[1] Història La torre està relacionada amb la necessitat dels vilatans de protecció de les ràtzies sarraïnes, i complementa totes les torres que properes al mar s'estenen al llarg de tot el terme.[1]

Vil·la romana de la Pineda (Cal·lípolis)

A la segona meitat del segle xix es realitzaren prospeccions superficials a la zona amb la intenció de trobar la Cal·lípolis del poema d'Aviè, però les troballes localitzades llavors no s'han pogut identificar amb precisió. A partir de l'any 1950, una nova revifalla de l'interès per emplaçar la mítica ciutat comportà noves prospeccions i la realització d'un vol aeri que permeté la localització d'una vil·la romana a la partida del Prat d'Albinyana, a uns 5 km de Tarragona i a 4 km de Vila-seca. En un primer moment la vil·la fou batejada amb el nom de vil·la romana de Cal·lípolis, per la creença d'haver trobat les restes de la població esmentada per Aviè. La primera excavació es va fer el 1955. El 1960 s'hi va trobar l'anomenat "Mosaic dels Peixos" que està exposat al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona[2] La recerca es va parar després i no va continuar fins al 1991 i les excavacions van durar fins al 2003; la nova propietària dels terrenys, l'Autoritat Portuària de Tarragona, va permetre actuacions de prospecció i delimitació que han donat peu a excavacions en extensió que han inclòs una part significativa de la vil·la. El resultat d'aquestes actuacions és la constatació d'un extens assentament que va existir durant set segles a uns 300 metres de l'actual línia de mar.[3] L'element més destacable del jaciment és el seu conjunt termal. La seva construcció exemplifica un costum social estès a conseqüència d'un context econòmic favorable en què els espais residencials rurals comptaven amb banys privats. Així doncs, la presència d'àmbits termals esdevé constant a la major part dels assentaments de l'ager Tarraconensis, i és una característica pròpia de finals del segle I i del segle ii. Abans de l'emergència de la vil·la ja hi havia una explotació rústica però el nou model va aparèixer al final del segle I aC. S'han trobat restes ceràmiques tardorepublicanes i es constata una primera fase arquitectònica al segle I; durant la segona meitat del segle II es va produir l'eclosió urbana del jaciment amb la definició d'una gran vil·la articulada entorn d'un pati central i amb un extens conjunt termal. Quant a l'abandonament de l'assentament, les dades ceràmiques i estratigràfiques indiquen clarament la seva continuïtat durant l'antiguitat tardana i si bé no hi ha proves, probablement va subsistir fins al final de l'època visigoda de la mateixa manera que va passar a altres vil·les; els indicis del segle VII són molt dèbils i els únics elements recuperats pertanyents a aquest període responen a l'interior del propigneum del darrer moment termal. Els inicis també estan poc documentats, ja que les construccions posteriors (segle I i II) que van replanar el terreny van esborrar les restes anteriors; les restes ceràmiques del segle I són escasses. Es defineix un conjunt d'estances articulades entorn d'un hortus que mesurava aproximadament uns 49 per 36 m i que s'havia creat per sobre d'estructures prèvies. És un edifici en forma d'U amb proves de porticat a les cares internes i també a la façana més meridional; el braç central recull una sèrie d'estances delimitades per murs de maçoneria i carreus a les cantonades i als muntants de les portes. La majoria de les estances es troben pavimentades en opera signina decorades amb rengleres d'una tessel·la de marbre blanc. Les estances comunicaven entre elles i estaven disposades entorn d'un corredor-distribuïdor que vorejava l'hortus central. Hi ha documentada una cisterna d'on sembla néixer la conducció que subministrava l'aigua a la piscina frigidària; la capa freàtica és poc fonda i permetia l'obtenció de l'aigua del conjunt termal i d'altra banda, l'àrea rústica de l'assentament necessitava igualment aigua potable. Destaca també la presència de dos pous d'aigua, diverses basses i la identificació d'una àmplia zona d'emmagatzematge Entorn de finals del segle II o inicis del III es va produir una alteració urbana de l'assentament a partir de l'ampliació del conjunt termal i la modificació de l'àrea residencial. Destaca la construcció a l'angle occidental del pati d'un gran annex termal de planta rectangular que comportà la reducció de la superfície de l'hortus i el trencament del seu passadís perimetral. Juntament amb aquest afegit, els banys originals patiren l'abandó de la piscina del caldari i petits canvis a l'àrea frigidària. A la primera meitat del segle IV es dona un procés de contracció física de l'assentament. Diverses àrees perifèriques són abandonades i aprofitades per instal·lar-hi petites àrees funeràries de cronologia imprecisa per manca d'excavació. Segurament en aquest moment l'annex termal fou transformat i va adquirir una funcionalitat desconeguda (per manca de proves arqueològiques); els indicis manifesten la impossibilitat de conservar uns banys termals de magnitud i fins i tot s'hauria pogut produir la interrupció de les pràctiques termals. Durant la segona meitat del segle IV o primera meitat del V es produí una reducció, o bé reconstrucció, dels espais termals de les fases anteriors. Al segle vi se superposen, sobre les suspensurae aixecades en la fase prèvia, dos nous hipocaustos dels quals només resten les pilae i el propigneum. A diferència de les fases termals anteriors, els nous recintes es caracteritzen per la reutilització important de material constructiu espoliat d'obra antiga.

Torre del Telègraf

Esta torre fue construida entre el 1830-1840, y estaba destinada a formar parte de una red de torres de telegrafía óptica que preparaba el ejército, esta torre sin embargo, no consta en ningún lugar que llegara a ponerse en marcha. Recordar que la telegrafía óptica fracasó con la llegada del telégrafo eléctrico. La torre se encuentra en un estado de deterioro avanzado pues le falta el techo y sólo quedan en pié las 4 paredes exteriores muy maltrechas. Está considerada un bien cultural de interés nacional. Va ser construïda entre 1830 i 1840 i formava part de la xarxa de telegrafia òptica que recorria la costa catalana. Sembla que no va arribar a entrar en funcionament ja que molt poc després la telegrafia òptica va ser substituïda per l'elèctrica. La torre té planta rectangular, amb la base atalussada. Actualment està molt deteriorada.

Torre Vella Salou

La Torre Vella és un centre d'art situat al carrer Arquebisbe Pere de Cardona. Aquest lloc està destinat a exposicions de pintures i al museu d'esmalt contemporani, amb una col·lecció d'esmalts d'autors nacionals i internacionals. A més, si l'Ajuntament dona l'aprovació, es poden celebrar noces civils. L'arquebisbe de Tarragona, Pere de Cardona, va ordenar en 1530 la construcció d'aquest edifici de defensa per a protegir la població i els seus béns de les incursions pirates al Port de Salou, atrets per les flotes comercials. L'exterior presenta l'aspecte original, amb l'escut heràldic sobre la portalada. La torre està unida per un pont als edificis annexos, construïts en el segle XVIII. L'interior ha estat rehabilitat i és la seu d'un centre cultural dedicat principalment a exposicions d'art.

Vila romana de Barenys

El parc arqueològic de la vila romana de Barenys -ubicat a la confluència dels carrers Lluís Domènech i Montaner, Antoni Gaudí i Cèsar Martinell- està format per les restes d’un jaciment d’època romana, corresponents a un edifici destinat a la producció de ceràmica que es posa en funcionament entre el segle I a.C. i I d.C. En aquest moment, els romans arribats a Tàrraco construeixen nombroses viles per explotar els recursos de la zona. El jaciment arqueològic de Barenys, o Vil·la de Barenys, està situat a Salou, i és una de les zones històriques més significatives del municipi. Està situada vora l'antic poble de Barenys, avui desaparegut. Les troballes arqueològiques realitzades durant les campanyes d'excavació indiquen l'existència d'un jaciment destinat a l'explotació agrícola i industrial del territori. Es tracta de la part rústica d'una vil·la romana. L'estat de conservació de les restes arqueològiques ens permet indicar que l'espai va quedar abandonat a finals del segle I dC o començaments del segle II dC. El conjunt arqueològic correspon a un edifici de planta rectangular destinat a la producció de ceràmica: el forn circular, de tres metres i mig de diàmetre s'utilitzava per coure les peces de ceràmica. La terrisseria es proveïa d'aigua per mitjà d'un aqüeducte excavat a la roca que permetia portar aigua des del barranc de Barenys. Actualment Salou és un municipi de 26.650 habitants, a la costa Daurada, a la província de Tarragona a Catalunya, situada a 10 km de Tarragona. El forn de planta circular es troba al costat d'una rasa. El seu estat és força bo. Es pot apreciar com s'ha conservat completament la cambra de combustió amb evidents restes de foc a l'interior, la graella d'un gran espessor i la boca i part de la cobertura que estan fetes de tovots. Crida bastant l'atenció que no hi hagi cap pilar interior que faci suport de graella, cal dir que la boca del forn està oberta en una paret construïda amb tègules. Davant del forn hi ha una paret feta amb tovots i es tracta d'una cambra de treballs. A l'interior d'aquesta es van trobar peces mal cuites, restes del forn, etc. D'aquella cambra el que crida l'atenció és la presència d'àmfores tarraconenses. La premsa de vi i les dolies eren uns grans recipients d'emmagatzematge fets de terrissa (fang), de forma ovalada i les seves dimensions eren més grans que les de les àmfores, no tenien coll ni nanses i podien mesurar fins a 1,8 m d'alçada. N'hi havia de moltes mides, però normalment tenien una capacitat de 30 o 60 àmfores, uns 600 o 700 litres, tot i que podien arribar fins a 2000 litres. Les seves parets eren gruixudes i sota podien col·locar-se indicacions estampades com a senyal de procedència o producció d'un determinat taller o producte. Els usos a què estaven destinades eren molt variats. Podien emmagatzemar farina, fruita, aigua, most o vi. En funció del seu ús rebien diferents noms: dolium vinarium (vi), dolium olearium (oli), dolium frumentarium (cereal), dolium acinarium (raïm, panses) i dolium amurcarium (figues). Els dos mètodes d'emmagatzemar en dolis eren mantenir-los mig enterrats en el sòl o dempeus sota sostre. La producció agrícola era el fonament bàsic de l'ager d'una ciutat com Tarraco. L'economia va passar d'una economia amb fortes arrels ibèriques a una situació econòmica fonamentada en el sistema de les vil·les romanes. La producció d'oli i vi. Les premses per a oli i per a vi són iguals en la seva base i només es diferencien en l'alçada dels muntants, però el que permet distingir-les és el seu entorn. En general els dipòsits de recollida del líquid són més grans quan es tracta de vi i els magatzems també solen ser més grans en el cas de cellae vinarie. El vi es guardava en soterranis, que s'anomenaven dolia defossa. També es creu que potser s'utilitzaven bots de pell d'animals per transportar l'oli i el vi, com es feia fins ben entrat al segle xx. Una altra especulació és que s'emmagatzemés i es transportés el vi utilitzant botes de fusta, segurament en èpoques més avançades a la del període augustià o julioclaudi, que és el gran moment del negoci amb els productes de l'ager de Tarraco. Cellae olearia. Un cop l'oli sortia de la premsa es recollia en un dipòsit superior, on si afegia aigua calenta de tal forma que les impureses es precipitaven a la part inferior, juntament amb l'aigua, mentre que l'oli se’n desprenia i flotava al damunt i passava per decantació al segon dipòsit. L'aigua amb impureses s'evacuava pel desguàs obert a la part inferior de la paret externa del dipòsit. En el segon dipòsit es repetia l'operació, i es feia passar l'oli al tercer. Finalment es repetia l'operació al tercer dipòsit i l'oli, ja ben purificat, passava al quart dipòsit, d' on s'extreia per emmagatzemar-lo. Cellae vinariae De cellae vinariae se’n han trobat a deu jaciments del camp de Tarragona, i s'han identificat com premses i/o magatzems de dolia i/o dipòsits possiblement de vi. Concretament a Salou se n'ha trobat a la vil·la romana de la Burguera i a la vil·la de Barenys. La vil·la romana de la Burguera, situada a Salou, es va bastir en l'època de Tiberi. En aquesta fase es va construir una instal·lació d'elaboració de vi, amb un magatzem de dolia, al costat d'una àrea de premsat. En aquesta vil·la s'ha excavat un magatzem de dolia de gairebé cent gerres, que el converteixen en un dels de més capacitat de la regió.

Ermita Más d'en Bosch

Iglesia construida en el siglo XVI para sustituir las de Barenys y Vilafortuny, que habían sido destruidas por los piratas. Es la sede histórica de la parroquia de Santa María de Vilafortuny. El Mas d'en Bosch o Mas d'Oliver és una masia del municipi de Cambrils (Baix Camp). Tant el mas com la seva església, l'ermita de Santa Maria del Mas d'en Bosch o la Mare de Déu de Vilafortuny, estan protegits com a béns culturals d'interès local. És d'estil renaixentista popular de cap al mil sis-cents. És una gran masia de planta rectangular, amb jardí i pati tancats, molt restaurada recentment, però amb adequació a l'estil original. Conté reixats antics i balcons d'Alcaniç. Les Portes, batents, portons, bastiments de les finestres, etcètera, tot de l'època, s'han portat de diferents llocs. Davant de la façana, molt típica de la comarca, i a l'altra banda del camí que porta el nom del mas, hi ha una petita església.[1] La petita església és d'una sola nau amb arcs de pedra, amb coberta de fusta a dues vessants. L'absis és semicircular amb contraforts, i la façana de pedra, amb porta adovellada en arc de mig punt.[2] És una casa pairal d'importància històrica a la comarca, relacionada directament amb el nucli de Vilafortuny, antigament anomenada Mas d'Oliver. Així, en 1496, el fogatjament parla que en "un mas, hi viu Joan Oliver". Pels voltants s'hi han trobat restes romanes.[1] En el segle xv, a causa de la destrucció del castell i de l'església de Barenys i de Vilafortuny, l'arquebisbe ordenà que de les desferres es bastís l'església del Mas d'Oliver (Mas d'en Bosch), terres endintre. A la clau de l'arc de la porta del fossar, al costat de l'església, hi ha la data 1799 sota una calavera i dues tíbies. En aquest fossar hi ha enterrat l'escriptor Joaquim Roca i Cornet.[2]

Mas d'en Ramón

S’accedeix al jaciment per la carretera N-340 en sentit València. Just on es troba el canvi de terme municipal entre Vila-seca i Cambrils, a 500 metres de la rotonda de Vilafortuny, surt un camí de terra que ens porta directament al mas, que es troba a 240 metres en línea recta de la carretera nacional. En aquest indret s’hi troben les restes de dues torres, una coneguda com la "Torre Rodona" i l’altra com a "Torre de Mas de Ramon", per tal de diferenciar-les. La Torre Rodona (fig. 1b) presenta un diàmetre intern de 5 metres, amb un gruix de murs d’un metre. Quasi la meitat del seu perímetre fou reforçat pel costat sud amb la construcció d’un talús de 2’20 metres d’altura. Queden les restes de dues portes a l’est, una a la planta baixa, allindada, i l’altra al primer pis junt a sobre de l’interior. Aquesta segona porta te al llindar restes de dues mènsules que, segurament, en un principi sostindrien una mena de pas elevat (pont llevadís?) i que posteriorment es varen utilitzar com a base d’un pont d’obra que comunicava directament amb el mas. A l’interior, romanen les restes de la planta baixa i del primer pis. La planta baixa està coberta amb volta cupuliforme on encara es poden veure les empremtes de l’encofrat de canya. Possiblement la planta baixa i el primer pis no estarien comunicats interiorment, per tal de facilitar la defensa de la torre. Tot i que els murs de la torre es conserven fins a una alçada d’11’20 metres, no es poden apreciar restes de més pisos a l’interior ja que està en molt mal estat. De tota manera, per paral•lels amb altres torres d’aquesta tipologia podem suposar que, almenys, hi hauria un altre pis, i un terrat. A pocs metres a l’est d’aquesta torre, es troba l’altra. Es tracta d’una torre de planta quadrada (fig. 1a) de 5’80 metres de costat i una amplada de murs de 0’90 cm. A la planta baixa hi ha una porta amb arc de mig punt, i a l’interior hi ha un soterrani (d’època més tardana), utilitzat com a cup, que presenta el sostre enfonsat. En canvi, la planta baixa conserva el sostre original que és una volta de canó disposada en el mateix sentit de la porta. Del primer pis romanen les restes de la porta d’accés, que es troba just a sobre de la porta de la planta baixa, però, aquesta és allindada i presenta una lleugera motllura. Aquesta torre es troba força més malmesa que l’anterior, i com aquella, tampoc presenta restes de més pisos. Destaca en ambdues torres el material emprat per a la seva construcció. L’aparell és de gran còdols de riu, col·locats, aproximadament, en filades, lligats amb argamassa i arrebossat. El mateix aparell fou emprat en el talús de la torre rodona, i en la construcció del Mas de Ramon. Segons Emma Liaño, en principi es varen construir les torres, i desprès s’hi va adossar el mas (s.XVII?), es va folrar la torre rodona, etc. Posteriorment (s.XX?) i sobre les runes de l’antic mas, es va construir un petit mas de planta rectangular ubicat entre les dues torres.

Túnel

Túnel

Torre Rodona

S’accedeix al jaciment per la carretera N-340 en sentit València. Just on es troba el canvi de terme municipal entre Vila-seca i Cambrils, a 500 metres de la rotonda de Vilafortuny, surt un camí de terra que ens porta directament al mas, que es troba a 240 metres en línea recta de la carretera nacional. En aquest indret s’hi troben les restes de dues torres, una coneguda com la "Torre Rodona" i l’altra com a "Torre de Mas de Ramon", per tal de diferenciar-les. La Torre Rodona (fig. 1b) presenta un diàmetre intern de 5 metres, amb un gruix de murs d’un metre. Quasi la meitat del seu perímetre fou reforçat pel costat sud amb la construcció d’un talús de 2’20 metres d’altura. Queden les restes de dues portes a l’est, una a la planta baixa, allindada, i l’altra al primer pis junt a sobre de l’interior. Aquesta segona porta te al llindar restes de dues mènsules que, segurament, en un principi sostindrien una mena de pas elevat (pont llevadís?) i que posteriorment es varen utilitzar com a base d’un pont d’obra que comunicava directament amb el mas. A l’interior, romanen les restes de la planta baixa i del primer pis. La planta baixa està coberta amb volta cupuliforme on encara es poden veure les empremtes de l’encofrat de canya. Possiblement la planta baixa i el primer pis no estarien comunicats interiorment, per tal de facilitar la defensa de la torre. Tot i que els murs de la torre es conserven fins a una alçada d’11’20 metres, no es poden apreciar restes de més pisos a l’interior ja que està en molt mal estat. De tota manera, per paral•lels amb altres torres d’aquesta tipologia podem suposar que, almenys, hi hauria un altre pis, i un terrat. A pocs metres a l’est d’aquesta torre, es troba l’altra. Es tracta d’una torre de planta quadrada (fig. 1a) de 5’80 metres de costat i una amplada de murs de 0’90 cm. A la planta baixa hi ha una porta amb arc de mig punt, i a l’interior hi ha un soterrani (d’època més tardana), utilitzat com a cup, que presenta el sostre enfonsat. En canvi, la planta baixa conserva el sostre original que és una volta de canó disposada en el mateix sentit de la porta. Del primer pis romanen les restes de la porta d’accés, que es troba just a sobre de la porta de la planta baixa, però, aquesta és allindada i presenta una lleugera motllura. Aquesta torre es troba força més malmesa que l’anterior, i com aquella, tampoc presenta restes de més pisos. Destaca en ambdues torres el material emprat per a la seva construcció. L’aparell és de gran còdols de riu, col·locats, aproximadament, en filades, lligats amb argamassa i arrebossat. El mateix aparell fou emprat en el talús de la torre rodona, i en la construcció del Mas de Ramon. Segons Emma Liaño, en principi es varen construir les torres, i desprès s’hi va adossar el mas (s.XVII?), es va folrar la torre rodona, etc. Posteriorment (s.XX?) i sobre les runes de l’antic mas, es va construir un petit mas de planta rectangular ubicat entre les dues torres.

Monument Jaume I

Construido en honor al rey Jaume I que en el año 1229 partió del puerto de Salou rumbo a la conquista de Mallorca. Monument situat al passeig marítim homònim erigit l'any 1965 per commemorar la partida del rei Jaume I des de les platges de Salou per anar a conquerir Mallorca. El monument evoca un vaixell de vela amb la figura del rei en pedra i el cavall revestit amb pa d'or. Aquest monument es troba a la meitat del passeig Jaume I. És obra de l'arquitecte Salvador Ripoll i de l'escultor Lluís Maria Saumells, el qual va realitzar la figura del rei en pedra i el cap del cavall en pedra i revestida de pa d'or. El monument va ser inaugurat el dia 28 de novembre de 1965. El rei Jaume I (en honor del qual Salou celebra les festes del rei en Jaume I cada setembre) va sortir del port de Salou per conquerir Mallorca l'any 1229. No només és important a nivell turístic pel bellíssim passeig en què es troba enclavat, sinó per la seva importància històrica. Este carismático monumento inaugurado en 1965, es hoy día una de las imágenes más características de Salou. Fue obra del arquitecto Salvador Ripoll y del escultor Lluís Maria Saumells, quien realizó la figura del rey en piedra y la cabeza de caballo también en piedra y revestida de pan de oro. El monumento está rodeado por una fuente rectangular que ilumina el monumento por las noches. Ubicado en medio del paseo Jaume I, este monumento es especialmente vistoso y llamativo de noche cuando está completamente iluminado.

Túnel

Punt Observació (Torre Telègraf)

Túnel