4. Església de Sant Esteve (Vila-seca) - Pont del Diable y Ermita del Llorito (Tarragona)

Església de Sant Esteve

L’Església de Sant Esteve de Vila-seca és una obra del segle XVII. El seu interior és d’estil gòtic amb una sola nau amb capelles laterals on descansen els contraforts, capçalera poligonal i voltes de creueria. La part exterior és d’estil renaixentista amb una façana senzilla amb una rosassa sense radis oberta més amunt del frontó triangular que descansa sobre dues columnes jòniques que emmarquen la porta d’arc de mig punt. Nombroses gàrgoles en forma de canó trenquen la puresa de les seves línies. Al costat de l’Església tenim el campanar de planta quadrangular, que segurament va tenir funcions de torre de defensa, i que s’aixeca sense fonaments.

Castell de Vila seca

El Castell de Vila-seca està íntimament lligat a la història de la ciutat. Símbol de la vila, l’edifici està documentat des del segle XII, quan, durant el repoblament del Camp de Tarragona, el rei Alfons I el Cast, l’arquebisbe de Tarragona, Bernat Tort, i Guillem de Tarragona (fill de Robert d’Aguiló), en van fer donació al senyor Ramon d’Olzina (1162 i 1168), tot i que molt probablement els seus orígens són anteriors a aquesta donació. L’any 1397 la propietat va ser adjudicada a la senyora Beatriu de Queralt. Posteriorment va passar a mans de Bernat de Saportella, qui l’any 1525 la va vendre a l’arquebisbe Pere Cardona, senyor de la veïna Vila-seca del Comú. Amb aquesta compra del Castell per part de l’arquebisbe es va produir la unificació de les dues Vila-seques i el conjunt dels dos territoris adoptà el nom de Vila-seca dels Olzina. L’any 1680 l’arquebisbat va vendre el Castell a Johan Kies, cònsol d’Holanda a Barcelona. L’any 1899 el Castell i les seves terres van ser adquirides per Isidre de Sicart i Torrents, que va fer transformar la construcció d’acord amb el projecte de l’arquitecte Enric Fatjó i Torras i, a partir d’aleshores, passà a identificar-se com el Castell del Comte de Sicart. Per aquesta raó, l’edificació, tal i com la veiem en l’actualitat, és d’estil neogòtic, amb influències estilístiques del centre i del nord d’Europa. El 22 d’octubre de 2005 l’Ajuntament de Vila-seca va adquirir a la família Sicart-Girona el Castell i el jardí adjacent. Gràcies a aquesta adquisició, el Castell tornà a ser de titularitat pública, i l’Ajuntament de Vila-seca inicià un procés de restauració i recuperació de l’edifici i del jardí del Castell. Edifici declarat Bé Cultural d’Interès Nacional des de l’any 1989.

Pi de Bofarull

El Pi de Bofarull és un dels arbres monumental que es troba al terme municipal de Reus, al Baix Camp. Situat vora el Mas de Bofarull, al cantó nord-est de la carretera de Tarragona, ara carretera que porta a l'aeroport de Reus. A la vora dreta de la riera de la Quadra, que des d'aquell lloc es coneix també com a Riera del Pi de Bofarull. Es tracta d'un arbre molt conegut i la seva popularitat ve d’antic: figura en un mapa de 1825 fet per un dibuixant de Reus anomenat Verdaguer. També apareix al conte curt El parlament del capitost carlí (1925), d’A. Fuster Valldeperas, on s’explica que es vol afusellar l’enemic sota la seva ombra. L'arbre, un Pi pinyer para-solat (Pinus Pinea) de 21 m d’altura, un volt de soca de 5,1 m, i un diàmetre mitjà de capçada de 21, 5 m. Se li calcula una edat superior als 300 anys. S'inclou a la Llista d'arbres monumentals de Catalunya. És un exemplar notable per la seva corpulència i per la seva popularitat. A partir del 2021 l'arbre va començar a debilitar-se de manera visible fent irreversible la seva mort. L'Ajuntament de Reus va anunciar que ja feia anys que s'havia conservat un petit pi de la vora, considerat el fill del de Bofarull, a mode de futur substitut però que la intenció era de conservar l'original en el mateix lloc després de la seva mort.

Col·legi Turó

El Col·legi Turó (Institució Tarragona) és una escola concertada, situada a Constantí i La Canonja-Reus en la qual fan cursos des de la guarderia fins al batxillerat.

Vil·la Romana de Centcelles

La vil·la romana de Centcelles comprèn les restes d'una antiga vil·la rural del segle i aC, de la qual es conserva fonamentalment l'àrea termal i un magnífic mausoleu del segle iv, l'element sens dubte més important del conjunt.[1] Està ubicada en l'actual terme municipal de Constantí, a 6 quilòmetres de Tarragona, molt a prop del riu Francolí.[2] És un dels monuments romans conservats més importants dels Països Catalans i de la península Ibèrica, principalment pels seus mosaics. El lloc fou ocupat per una gran vil·la de l'alt imperi, completament refeta durant el segle iv dC; a aquesta segona fase pertanyen unes termes romanes. L'edifici fou aprofitat durant l'època medieval com a capella dedicada a sant Bartomeu i després com a casa de pagès fins al 1958. Amb la instal·lació d'una base militar romana a la vora d'un poblat ibèric situat a la desembocadura del riu Francolí (Kesse?), l'any 218 aC, es va iniciar un llarg procés d'ocupació i vertebració del territori estretament lligat a la formació i desenvolupament de la ciutat de Tàrraco (capital de la Hispània Citerior). Després d'una primera etapa marcada per l'adaptació dels establiments rurals al nou marc polític sorgeixen, a partir del segle i aC, les vil·les, un tipus d'edificació d'origen itàlic destinada, principalment, a l'explotació agrícola del territori.[6] A partir d'època altoimperial, les vil·les de l'ager tarraconense van experimentar un gran desenvolupament arquitectònic que posa de manifest la importància que adquireix la funció residencial. La vil·la, sense deixar de ser en la majoria dels casos el centre d'una activitat productiva, incorpora els refinaments propis de la vida urbana en un entorn rural propici a les activitats de lleure que distingien les capes més altes de la societat romana (passejar, gaudir del paisatge, caçar, rebre i conversar amb els amics, etc.). Amb alts i baixos, aquesta dualitat de funcions (producció i lleure) es manté, transformada, fins als darrers moments de l'antiguitat clàssica.[6] El marge dret de la desembocadura del riu Francolí —en contrast amb l'altra banda— és una zona planera, ben comunicada i molt apta per a l'explotació dels recursos agrícoles. Les evidències arqueològiques més antigues documentades a Centcelles, a uns cinc quilòmetres de Tàrraco, corresponen als segles ii-i aC, tot i que, per la seva escassetat, no permeten conèixer amb precisió el tipus d'assentament amb què estarien relacionades. Entre els segles i i ii dC, es construeix una vil·la de la qual només coneixem part del sector destinat a l'emmagatzematge (dolia) de productes agrícoles. L'edifici va patir reformes en el segle iii. A principis del segle iv, es produí una remodelació de gran importància a la vil·la, amb l'erecció del mausoleu. En època medieval, el mausoleu fou utilitzat com a capella, dedicada a sant Bartomeu, i posteriorment com a casa de pagès, funció que conservà fins al 1958.[1] Després va ser abandonat. Per problemes de conservació i tractament, les restes corresponents a aquesta vil·la altoimperial no són actualment visibles.[6] La importància de l'edifici rau en una de les estances principals de la vil·la, espai que durant molt anys s'ha pensat que fou habilitat, a mitjan segle iv, com a mausoleu. La seva cúpula presenta un revestiment de mosaic amb escenes de cacera, representacions de l'Antic i del Nou Testament, de les quatre estacions i de personatges entronitzats. Una nova interpretació cronològica i funcional per a l'edifici tardoromà de Centcelles proposa situar la construcció al voltant de l'any 420 dC i relacionar-lo amb el praetorium del comes Hispaniarum Asterius i el seu exèrcit a Tàrraco durant la preparació d'una important campanya militar contra els bàrbars que ocupaven gran part de la península Ibèrica.[3] És, en conjunt, un monument clau de l'arquitectura paleocristiana.[4] Durant els primers mesos del 2012, va estar tancat per manca de personal.[5] L'edifici és una obra declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.

Pont del Diable (Aqüeducte de les Ferreres)

El Pont del Diable (també anomenat Aqüeducte de les Ferreres) és un pont aqüeducte romà aixecat entre els costats del barranc dels Arcs al terme de Tarragona, que duia aigua del riu Francolí a l'antiga ciutat de Tàrraco. És un dels aqüeductes més monumentals i ben conservats de l'època romana i el més important de Catalunya. Malgrat que no es coneix la data exacta de la construcció de l'aqüeducte, sembla probable que s'hagués aixecat al segle i dC, en l'època de l'emperador August, coincidint amb el creixement de Tàrraco per la urbanització de la part alta de la ciutat, seu del Concilium provinciae d'Hispània Citerior. La captació de l'aigua al riu Francolí es feia mitjançant una resclosa en un indret anomenat Torre del Comte, situat entre els pobles de Rourell i Puigdelfí a uns 15 km de Tarragona. A partir d'aquí fou conduïda per un canal cap a Tàrraco. L'aqüeducte va estar en funcionament fins a l'edat mitjana. Va ser restaurat al segle x —sota el regne del califa Abd al-Rahman III de Còrdova— i una altra vegada al segle xviii. Durant el segle xix i el segle xx es van dur a terme diversos treballs de conservació per aturar el deteriorament del monument. El 1905 es va declarar Bé Cultural d'Interès Nacional i el 2000 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO com a part del Conjunt arqueològic de Tàrraco. Després de l'adquisició del terreny per l'Ajuntament de Tarragona, es va inaugurar l'any 2005 el «Parc Ecohistòric del Pont del Diable» per a protegir tant el monument com el seu entorn natural. El pont té una llargada de 217 m i una alçada màxima de 27 m, sense comptar la galeria de conducció de l'aigua, restaurada actualment, que devia fer uns 2 metres més. Consta de dos nivells d'arcades sobreposades amb 11 arcs al nivell inferior i 25 arcs al nivell superior. Els arcs tenen una amplada (llum) de 6,30 m, una alçada de 5,70 m (on no s'han d'adaptar al desnivell del barranc) i una gruixària d'1,86 m. La distància entre els arcs és de 8 m. La cota de l'aqüeducte al costat nord és de 56,8 m i la costat sud de 56,4 m. Tota l'estructura del pont fou construïda en opus quadratum, blocs de pedra regulars tallats en forma de carreus lleugerament encoixinats i col·locats en sec, sense morter a les seves juntes. El canal que duia l'aigua (que es trobava només al pis superior), anomenat Specus, fou construït en opus signinum, amb un morter impermeable a base de calç i sorra. La pedra per l'obra fou treta d'una pedrera situada en un turó pròxim al monument, conegut com a coves de la Pedrera. Entre el 2009 i l'octubre de 2011 va ser restaurat fent una representació de l'època romana i permetent el pas d'aigua pel canal de la part superior. Amb la restauració s'han conegut els materials de construcció de l'època, com es va construir l'aqüeducte i fins i tot quanta gent hi va treballar. Llegenda del Pont del Diable: «Conta la llegenda que … En temps de la dominació romana i davant la necessitat que patia Tarragona d'aigua, calgué construir un aqüeducte per tal d'unir dos turons separats per una profunda torrentera. La construcció anava endavant i quan ja estaven llestes les dues rengleres d'arcades, les fortes ventades i la fúria de les tempestes enderrocaren el pont. El mestre constructor en veure l'enderroc del pont va dir tot desesperat que tan sols el dimoni podia fer un pont de mil anys de durada. Feta aquesta afirmació se li presentà de sobte Satanàs i li digué que ell aixecaria un pont aquella mateixa nit amb pedra de la pedrera del Mèdol que seria de forta durada. Se li oferiren trenta bosses plenes de moneda d'or i d'argent. Més ell no volia diners. Deia que volia l'ànima del primer que begués l'aigua que passés pel pont del diable. I tracte és tracte. El pont va ésser construït i a l'endemà el dimoni esperava a l'altra banda del pont el compliment de la paraula donada. Mentrestant, el mestre i els seus operaris des de l'altra part del pont li ensenyaren un ase que va ésser el primer habitant que va beure d'aquella aigua.»

Mas d'en Granell

Mas fet vil·la de vacances. D'estil eclèctic, és de finals del segle passat. Feta amb materials molt senzills, això ha determinat la seva ràpida degradació un cop que l'han deixada d'emprar.

Ermita del Llorito

El Santuari de Loreto[1] o del Llorito[2] és una església i santuari dedicat a la Verge de Loreto i situat a la zona del Llorito de Tarragona, protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Ermita i campanar/far situada, com és habitual en aquesta mena d'edificis, en un turonet conegut com la Muntanya de les Morisques de la partida el Llorito.[3] El projecte es concep sota la premissa que, essent aquesta verge la patrona de l'aviació, s'edifica un lloc de culte i un campanar exempt que, a banda de contenir les campanes per congregar fidels, pogués servir de fita per als vols nocturns. Les dimensions de l'ermita d'una nau única, formada per una volta correguda suportada per arcs parabòlics, són de 24 m de llargada per 14 m d'amplada. La coberta és un forjat recobert per ceràmica tipus «gresite» i làmines d'alumini asfàltic, combinació que provoca, en funció del sol, una gran gamma de reflexos. A la part exterior, a banda i banda, es construeixen uns bancs d'obra correguts a[3]aixopluc d'un porxo. Els paraments verticals sota la coberta són d'obra vista, i entre els espais que formen els nervis de suport s'obren unes finestres en forma també d'arcs parabòlics. A la façana principal, una porta de vidre ocupa pràcticament tota l'amplada, constituïda per diverses fulles, les dues centrals formant la porta d'accés, i separades per columnes que suporten un llindar de formigó sobre el qual descansa la paret de tancament i un gran vitrall central rectangular format per tres cossos que arriba fins a la cornisa, la qual el protegeix. A la façana posterior sobresurt un absis semicircular cobert per una semicúpula. Quant al campanar, d'uns 26 m d'alçada, té planta de creu grega i va adquirint amplada a mesura que adquireix alçada. Està construïda amb carreus de pedra d'Alcover fins a l'alçada del lloc on s'emplacen les campanes i els focus d'il·luminació.[3]

Font d'Aigua

Túnel

Túnel

Túnel

Lloc per creuar el riu Francolí (poc profund, sinó baixar més avall)

Túnel

Túnel

Pont Santa Tecla (Per sota hi ha un pont de fusta per creuar el riu Francolí)