6.-Descoberta Ermites del Montnegre i el Corredor. Ermites de Malgrat, Palafolls, Santa Susanna, Calella i Sant Pol de Mar.

KM 1,8 - Waypoint 1 - Ermita Santa Rita

Santa Rita de Malgrat de Mar és una ermita de Malgrat de Mar (Maresme) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Ermita situada a l'extrem muntanyós del terme, molt a prop de la carretera de Barcelona-Blanes, en un petit turó del mateix nom. D'una sola nau, és de petites dimensions amb cobertes semicirculars que li dona l'aire d'una capella neoclàssica, encara que és una rèplica d'una anterior esfondrada, probablement, durant la guerra civil. Existeixen a la zona capelles de característiques semblants on s'hi celebren aplecs, per existir-hi una gran devoció popular. De fet, és una rèplica d’una ermita que hi havia al mateix lloc i va ser enderrocada, probablement, durant la Guerra Civil Espanyola. Sobre la teulada hi havia hagut també una campana, que fou robada. A l’interior, hi ha una taula-altar i les imatges de Sant Ponç, Sant Ramon Nonat i Santa Rita de Càssia. Antigament s’hi celebrava un aplec la diada de Sant Ponç, molt concorregut per la gent de Malgrat i els voltants i, encara ara, les devotes de Santa Rita (patrona de les causes perdudes i impossibles) resen la novena durant els nou dies precedents al 22 de maig. El fet que aquesta tradició sigui l’única que ha perdurat explica el canvi de denominació popular del lloc.

KM 1,8 - Waypoint 2 - Panell informatiu Santa Rita

Text informatiu sobre Santa Rita

KM 7,4 - Waypoint 3 - Capella de Santa Maria del Castell de Palafolls

Dintre de les impressionants ruïnes del castell de Palafolls es conserva sencera l’antiga capella que fa pocs anys fou restaurada pels “Amics dels Castells”. És un edifici de planta clàssica, de nau, absis i volta apuntada, refet tardanament, però que ja devia existir en època romànica. En procedia una talla del final de l’època romànica coneguda com la Mare de Déu del Castell de Palafolls o de les Dones, que en abandonar-se el castell es va traslladar a l’església parroquial de Sant Genis de Palafolls; d’aquí va desaparèixer al final de la guerra civil (1939). També es tenen notícies de l’existència d’algunes restes de pintura mural, amb la representació del tema de l’epifania. Malauradament aquest fragment s’ha perdut.

KM 7,4 - Waypoint 4 - Capella de Santa Maria del Castell de Palafolls

Tenia una sola nau, amb l'absis inscrit a la muralla, coberta amb volta de canó apuntada. Segurament és de la fi del segle XII o de començament del XIII. Ha estat molt restaurada i en part reconstruïda, amb una porta adovellada i un òcul moderns i s'ha refet tota la coberta i el campanar d'espadanya.

KM 7,4 - Waypoint 5 - Capella de Santa Maria del Castell de Palafolls

Testimoni Descoberta de la Capella de Santa Maria del Castell de Palafols

KM 7,5 - Waypoint 6 - Castell de Palafolls

El castell de Palafolls és un edifici militar medieval situat dalt del turó del Castell al municipi de Palafolls (Maresme) i prop de la costa. La fortalesa es troba a la cresta d'una muntanya allargada i de poca elevació que s'estén de nord-oest a sud-est i quasi paral·lela al riu Tordera. Molt enrunat, fou construït dominant la panoràmica del curs baix i la plana fèrtil del riu Tordera, en un lloc estratègic per controlar el camí ral de Girona a Barcelona per la costa.[Va esdevenir centre de la important baronia de Palafolls dins el comtat de Girona, jurisdicció de la qual s'estenia pels actuals termes de Malgrat, Palafolls, Santa Susanna i part de Blanes. És un edifici declarat bé cultural d'interès nacional. El nom deriva de Palatiolo i hi ha indicis que l'indret era fortificat de molt abans. Les aigües de la Tordera, aprofitades amb séquies i valls, servien per a regar les terres i per als molins bladers, paperers i drapers que s'hi establiren en emfiteusi, monopoli de la baronia. Sembla que el segle XIII el castell de Palafolls era ja una gran fortalesa. La major part de les construccions es consideren bastides entre els segles XII i XV. Aquesta tenia notaria pròpia, batlle, saigs i jutge ordinari, i la farga de destret (actual nucli de les Ferreries). L'activitat comercial marítima fou important al segle XV a través del carregador de la platja de la Vilanova. Època medieval És esmentat l'any 968 en la fundació del monestir benedictí de Sant Pau a la moderna Sant Pol de Mar. L'any 1002 apareix l'alou de Palazol en un document dels comtes de Barcelona Ramon Borrell i Ermessenda de Carcassona, a favor del vescomte de Girona Sunifred. Això fa creure en l'existència d'una força estratègica prefeudal pertanyent als vescomtes de Girona, que dominaria la part baixa de la Tordera i la via d'accés a la costa del Maresme i a Barcelona. Del castell de Palafolls hi ha constància des de 1035 i centrà la baronia de Palafolls, que comprenia Palafolls, Malgrat, Santa Susanna i part del de Blanes. El 1113 Ramon Berenguer cedí la senyoria major als vescomtes de Girona que després s'anomenaren Cabrera. La sobirania menor corresponia al Palafolls, qui entre d'altres cases fundaren Vilanova Palafolls i donaren carta de poblament a Malgrat. L'any 1035 pertanyia a Humbert de Sesagudes. La seva filla Guisla es casa amb Bernat Gausfred, el qual rep la castlania de Palafolls, juntament amb el castell de Montpalau, al qual trobarem esmentat com a senyor el 1104. Els seus descendents ja es cognomenaren Palafolls. El seu llinatge mantingué la possessió del castell i del terme en senyoria menor, car la major la reberen els vescomtes de Girona i d'aquests els de Cabrera. Així, l'any 1129, signa com a testimoni Berenguer de Palafolls. També en aquest segle XII s'esmenta a Bernat de Palafolls. Al segle següent (1229) Guillem de Palafolls acompanyà Guillem de Montcada a la conquesta de l'illa de Mallorca al costat de Jaume el Conqueridor. És en aquest segle xiii que es comença a eixamplar el primer recinte del castell i es construeix un segon recinte de dimensions considerables. El 1301 Pere III passa la jurisdicció als Cabrera dels quals un bon nombre d'aquestes hi depenien, per la zona de Tordera-Montseny. Els Palafolls adquiriren el comtat d'Ariza.Quan la família Palafolls s'hagué afermat en el domini del castell de Palafolls, en quedà com a senyoria, si bé el domini superior o la jurisdicció criminal que competia al rei fou traspassat als poderosos vescomtes de Cabrera, als quals el senyor de Palafolls havia de fer vassallatge. Segons consta en les constitucions dels dominis dels Cabrera de 1358, inicialment, el seu terme, amb cúria i notaria pròpies, comprenia la parròquia de Sant Genís de Palafolls, part de la de Sant Pere de Pineda, on es formà la de Santa Susanna, i alguns masos de la parròquia de Tordera, a la planura de s'Abanell i s'Auguer, ara de Blanes. Això, dit en termes moderns, comprenia els actuals municipis de Palafolls, Malgrat, Santa Susanna i part del de Blanes, territori en aquella època poc poblat i boscós El primer nucli que va tenir carta de poblament per concessió de Berenguer de Palafolls i Constança, l'any 1245, fou Vilanova de Palafolls, que avui és Malgrat. La nova població, afavorida amb nous privilegis pels Cabrera els anys 1382 i 1423, s'independitzà parroquialment de Sant Genís de Palafolls el 1559, quan la població tenia ja cinquanta famílies. La plena independència civil l'obtingué avançat el segle XVIII. Santa Susanna no formà municipi propi fins al principi del segle passat i s'originà en una església situada a l'antiga vall d'Alfatà o vall de Santa Susanna, sotmesa fins aleshores a la parròquia de Pineda. El centre administratiu d'aquesta baronia era el lloc de les Ferreries, dit també Palafolls. El fill d'aquests senyors, Guillem, imposà, en alguns casos durament, als seus vassalls l'obligació de construir cases i camins. També va atreure persones per repoblar aquestes terres concedint franqueses. Al fogatge fet entre 1365 i 1370 el castell tenia declarats 202 focs. Vers l'any 1370, en època de Pere el Cerimoniós, i després d'un greu enfrontament entre la noblesa catalana i la petita noblesa sense dominis d'importància. El rei Pere donà suport a aquests darrers, que formaren una lliga anomenada convinença dels cavallers de Catalunya i designaren quatre conservadors per a dirigir la lluita, un dels quals fou Guillem de Palafolls. Aquesta contesa portà Guillem de Palafolls a convertir-se també en conseller d'armes del monarca, al qual va vendre el 31 de març de 1381 el castell de Palafolls, a canvi que el rei li vengués el castell d'Ariza (Aragó) amb els seus dominis pel preu de 30.000 lliures barcelonines. Així, l'antiga família senyora dels drets de Palafolls passà a residir a terres aragoneses on, amb els anys, es cognominaren Palafox i esdevingueren marquesos d'Ariza. L'any següent, el 1382, el monarca va vendre el castell al vescomte Bernat IV de Cabrera per 21.000 lliures barcelonines. D'aquesta manera la fortalesa entrava a formar part de la poderosa família gironina. Aquest noble es casà amb Timbor de Prades, besneta de Jaume el Just, i el monarca pels serveis prestats, el nomenà comte de Mòdica. Serví també a Martí el Jove com a capità general de Sicília i el 1400 combaté a Xipre. Època moderna Durant la guerra contra Joan II (1462-1472) les poblacions del Maresme es posaren al costat de Barcelona. Els seguidors de la Diputació del General varen ocupar els castells de Montpalau i de Palafolls a Bernat Joan de Cabrera, molt addicte a la causa del rei, i els varen donar al navarrès Bertran d'Armendaris, que havia estat un acèrrim partidari del príncep de Viana i que per això se li va confiar la vigilància de la terra, en favor del conestable de Portugal, Pere IV de Catalunya. Bertran d'Armendaris morí l'any 1474, i els seus hereus acceptaren compensacions econòmiques d'Anna de Cabrera per la possessió de Palafolls. Així, el 1477 el castell tornà s ser propietat dels Cabrera. A la segona guerra remença, després de l'assalt de 1485 per part dels pagesos a la notaria del castell de Montpalau, que incendiaren, Enric II d'Empúries, lloctinent general de Catalunya, ordenà que fos ben guardat el castell de Palafolls. Cap al segle XVI s'hi van fer algunes reformes per reforçar les defenses de la costa contra el perill dels pirates, però més tard va caure en desús i durant els segles XVII i XVIII va entrar en una decadència irreversible. Com totes les possessions dels Cabrera, el 1572 va passar als Montcada i d'aquests, el 1722, als Medinacelli, moment en què ja hi quedaven poques parets dempeus, aquests detingueren la propietat fins que va passar a l'Estat, el 1880. L'any 1966 es va crear l'entitat "Amics del Castell de Palafolls", que vetlla pel castell. El 1971, l'arquitecte Joan Bassegoda i Nonell va restaurar-ne l'església.

KM 7,5 - Waypoint 7 - Castell de Palafolls

Arquitectura Les restes que es conserven del castell de Palafolls van del final del segle X fins al segle XIV, en què assoleix la seva grandària actual. La planta del castell, de forma allargada, és força complexa, dividida entre la part sobirana i la jussana. L'emplaçament, amb els acusats desnivells de la muntanya, determina aquesta irregularitat, amb un desequilibri manifest en les masses de construcció, ja que les més fortes i destacades han d'agrupar-se al cim que s'alça a l'extrem meridional de la muntanya, mentre el recinte exterior es prolonga fins al nord per cobrir tota la longitud de l'allargat planell. Tot i així, el conjunt presenta una planta aproximadament rectangular dins de la qual s'acumulen els edificis residencials a la meitat meridional i més enlairada. La torre de l'homenatge es repenja sobre el costat més escarpat, l'oriental. El nucli residencial és al seu entorn. A la part occidental, el terreny també té una inclinació molt pronunciada. Els costats estrets del rectangle resultarien els més vulnerables, i per això es van fortificar d'una manera especial. El primer clos de muralles, el més exterior correspondria al segle XIV, d'alts murs gruixuts amb sageteres que, alhora, servien de contenció de les terres que configuren la plataforma del castell. El segon recinte, amb un pas de ronda emmerletat, comprèn les restes d'una gran sala, sota la qual apareixen sitges o cellers. També trobem en aquest segon recinte una cisterna de gran profunditat coberta amb una volta de canó. Al tercer recinte, a més de l'església del castell, d'una sola nau, amb absis circular, tocant a la muralla, sobre la qual discorre el pas de ronda, hi ha les habitacions dels senyors, segurament del segle XIII, que per la banda de llevant donen directament a l'exterior emergint sobre la muralla. Destaca també la capella, aixecada sobre les restes de la capella del castell. De l'edifici antic només resta la capçalera repenjada sobre la muralla; emplaçament obligat que prescindeix de l'orientació usual de l'època. Petita església d'una sola nau apuntada sense cap ornamentació. Actualment restaurada. Per altra banda destaca també la sala principal del castell, que s'aixeca juntament amb el semisoterrani aprofitant el desnivell del terreny. Al soterrani s'hi arriba per una volta de canó i al seu interior degué servir com a magatzem de vitualles. La sala principal, al damunt, rectangular i espaiosa, amb sostres de bigues sobre arcs de fàbrica. Aquesta estança tenia finestres obertes a la muralla i una altra damunt de la porta. Actualment està enfonsada però resten els elements essencials per a la seva restauració. En el seu lateral s'hi obre una porteta i una recambra per a ús del senyor i comunicació més directa amb la seva residència.[

KM 7,5 - Waypoint 8 - Des del Castell de Palafolls

Vista Panoràmica

KM 11,7 - Waypoint 9 - Sant Pere de Vivelles

Sant Pere de Vivelles és una església barroca de Palafolls (Maresme) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una ermita situada al veïnat de Vivelles, molt a prop de Sant Genís de Palafolls. S'hi accedeix des de la carretera N-II de Girona, al tram de Malgrat a Tordera, davant del camí que mena a la urbanització de Mas Carbó. L'ermita es troba dins una propietat que actualment és privada. És d'una sola nau, originàriament, on s'hi ha adossat un nou cos, probablement la casa del sagristà. La façana és senzilla amb porta principal d'arc amb pedres adovellades com les portes de moltes masies de la zona. Sembla que hi havia un magnífic altar d'estil plateresc i una taula de rajoles esmaltades de colors representant a Sant Pere en actitud de beneir. Actualment està en estat ruïnós i d'abandó. El veí propietari de la finca contigua n'ha tancat el camí.

KM 11,7 - Waypoint 10 - Sant Pere de Vivelles

Us penjo la informació que n'he trobat al Blog d'en Xevi Salicrú. Sant Pere de Vivelles, patrimoni en perill. Una de les grans assignatures pendents, patrimonialment parlant, que té Palafolls és la capella de Sant Pere de Vivelles. El seu estat és deplorable, vergonyós afegiria, fins al punt de fer perillar l’existència de l’edifici. Veiem, de darrera la tanca, com la capella es degrada cada dia més i més. La capella actualment té l’accés tancat per el propietari de la finca veïna. Dit propietari va comprar una finca just a tocar la capella, però no la capella que mai el Bisbat li ha venut. L’Ajuntament va signar un conveni amb el Bisbat on es preveia que el Bisbat com a propietari cediria l’usdefruit de l’espai a canvi de que el consistori el recuperés, en restaurés la capella i retornés el lloc a l’ús públic. El consistori va aprovar en sessió plenària el 10 de novembre de 1995 la seva catalogació com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL), fa 24 anys!!!! Més enllà de declarar Sant Pere BCIL no s’ha fet res més, el conveni no s’ha portat a terme...si els serveis jurídics de l’Ajuntament s’haguessin posat per la feina ara no hauríem de lamentar com se’ns desfà a les mans un element patrimonial de gran valor. Vivelles és una capella amb l’aspecte de les reformes que s’hi van fer al segle XVII, tot i que al seu interior s’hi va conservar fins al 1936 un altar plateresc, possiblement del segle XVI, amb un fris decorat amb rajoles de colors representant Sant Pere assegut en una cadira papal amb actitud de beneir. Diuen que aquestes rajoles vàren ser arrencades i posades per embellir una comuna, del cert és que no sabem que se'n va fer, mai més se n'ha sabut res d'aquesta ceràmica del XVII. L’edifici consta d’una sola nau amb una coberta de volta de ciment armat dels anys vint, ara ensorrada. La façana on hi destaca un contrafort té un portal adovellat de punt rodó i amb dues finestres, una al costat del portal i l’altra per sobre emmarcada de pedra amb la inscripció d’unes reformes de 1667. Al costat hi ha un cos afegit utilitzat d’habitatge fins a la primera meitat del segle XX, que consta d’una portalada, amb frontals de pedra i llinda de fusta sustentada per uns permòdols de pedra, i una finestra amb llinda de fusta. Però l’edifici va més enllà del que hi poden observar, la primera referència de la capella és una llicència del bisbe del 20 d’agost de1349 als parroquians de Sant Genís per celebrar missa a l’altar de Sant Pere construït a la capella de Vilella. Però un dels gran actius de la capella és l’antic topònim de Vivelles, documentat per primera vegada al 1038. La seva forma etimològica fou Vilelles evolucionada cap a Vivelles. El territori conegut com a Vivelles ha variat amb el temps, ara només reduït a la capella però que en temps antics definia tota una extensa zona de territori. Durant el segle XII la parròquia de Sant Genís era coneguda com a Sant Genís de Vivelles, per tant tenim un territori molt extens que potser hauria competit amb una part del territori anomenat Palafolls. En documents anteriors al XII però documentem l’església parroquial sempre com a Sant Genís de Palafolls. Per què durant el XII s’anomena la parròquia Sant Genís de Vivelles? no podem pas respondre la pregunta ara per ara, Vivelles és un topònim per descobrir encara, en aquell segle el castell no estava pas en decadència i costa entendre que Vivelles passés per davant del gran castell que senyorejava tot el terme. El territori que es coneix per aquest topònim s’ha anat reduint amb el pas del temps, al segle XVI i XVII ja només defineix un veïnat a cavall entre uns veïnats que ens han arribat fins avui; Vallplana, Sant Genís, les Ferreries i el Castell. I ja al XVIII només quedarà a la toponímia d’alguna masia situada a l’antic veïnat llavors ja diluït en els anteriors veïnats esmentats, com el mas Puig de Vivelles i el mas Vives de Vivelles. L’acompanyament del topònim Vivelles era necessari per diferenciar-los d’altres masos amb el mateix apel·latiu situats en d’altres veïnats de la parròquia i terme, com son el mas Vives de Gassanons o el mas Puig de la Burgada, del que en van ser coetanis. La capella apareix en diversos documents especialment del XVI, XVII i XVIII, anomenada a les afrontacions de peces veïnes en documents notarials. Les reformes del segle XVII estarien fetes sota l’auspici de la família Montcada, marquesos d’Aitona i vescomtes de Cabrera, per tant també senyors del terme del castell de Palafolls, con ens deia mossèn Fèlix Paradeda a primers del segle XX ja. Al segle XVIII podem documentar un casament de l’hereu de can Camps, masia molt pròxima i que ens testimonia la devoció dels veïnat. De gran rellevància podem dir és el trasllat de la Mare de Déu del Castell de Palafolls a Sant Pere al segle XVII. L’any 1683 ja ens consta a Sant Pere quan el castell ja era en plena decadència, com podem documentar als goigs conservats de la Mare de Déu fets per mossèn Sebastià Pla aquell any : “..... la capella del Castell pròpia casa de vós era per ser destruït aquell ....” A la segona meitat del XIX també entra en decadència, la Mare de Déu del Castell anomenada llavors ja Mare de Déu de Vivelles es traslladada a la parroquial de Sant Genís. Una visita del 1910, realitzada per Francesc Montsalvatge, ja parla de l’abandonament que pateix la capella i esmenta que l’habitatge adossat està mig enrunat. L’any 1923 mossèn Fèlix Paradeda inicia un procés per restaurar-la entrevistant-se amb el vicari general de Girona. Ja al 1924 s’ha refet el sostre de la capella amb una volta de formigó armat i s’hi celebra un aplec que es realitzarà fins al 1947, interromput només per la Guerra Civil, quan la capella és espoliada i segons testimonis les rajoles de l’altar plateresc acabaren guarnint una comuna d’una casa pròxima. Tot i que la tradició parla d’ermitans a la capella tenim documentats als padrons de finals del segle XIX diferents residents amb un perfil on prevalen adults amb cognoms d’orfenat, Santvicens, Fontdegloria..... i aquests convivint amb diversos infants fills de pares incògnits. Ja a mitjans del segle XX hi trobem una família podríem dir tradicional, els Pimàs-Tura-Masferrer on el matrimoni s’havia casat a la capella. Als anys 50 del record de la família Pimàs s'hi feia missa un cop al mes, amb l'assistència de gent del veïnat, recordaven especialment l'assistència dels de can Viudo ric de sota el castell que guardaven i netejaven tots els utensilis a casa seva. A partir dels anys 70 la capella entra en un procés d’abandó, a l’habitatge ja no hi viurà ningú i el temple serà utilitzat com a quadra. Ara tenim totes les esperances en el nou consistori per revertir el procés, d’ell dependrà el futur de la capella de Sant Pere i del seu valuós topònim Vivelles, i qui sap si anomenada Sant Pere per la mil·lenària vinculació de l’església de Sant Genís amb el monestir de St. Pere de Roda de qui va dependre abans d’estar sota el bisbat de Girona l’any 1079. Xevi Salicrú.

KM 11,7 - Waypoint 11 - Sant Pere de Vivelles

KM 11,9 - Waypoint 12 - Sant Pere de Vivelles

KM 11,9 - Waypoint 13 - Sant Pere de Vivelles

KM 14,1 - Waypoint 14 - Cruïlla cap a Sant Genís i Can Gibert

A l'esquerra de la cruilla Camí cap a Can Gibert. A la dreta entrada al nucli urbà de Sant Genís de Palafolls.

KM 14,4 - Waypoint 15 - Sant Genís de Palafolls

Sant Genís de Palafolls (antigament conegut com a Sant Genís de Vilelles)(Vivelles) és un nucli de població del municipi de Palafolls, a la comarca del Maresme. Té una població de 205 habitants. L' església parroquial fortificada està declarada bé cultural d'interès nacional. Església parroquial del nucli de població del mateix nom. S'hi arriba per una carretera (1 km.) que surt de la fita 683.6 de la carretera N-II. L'església de Sant Genís de Palafolls és d'una sola nau (coberta amb volta de canó) a la qual hi fou afegida una altra al costat nord i una capella al sud. A l'exterior del costat sud hi veiem arcuacions llombardes. La torre circular de defensa de la façana és gòtica i, l'absis pla -convertit en sagristia- té una finestreta. La porta principal del cantó oest és del segle XVI. A aquesta església s'hi venerava la Mare de Déu de les Dones, talla romànica procedent del castell de Palafolls i desapareguda l'any 1957. La parròquia és esmentada al precepte de Lluís, Rei de França, a favor del monestir de Sant Pere de Rodes, l'any 947 com: « Sancti Genesi, in comitatu gerundense in coca qui dicitur Pineta cum acodio de Palatiolo » . L'església romànica és del segle XI i fou consagrada el 1079 pel Bisbe Berenguer de Girona. L'any 1502 es varen iniciar les obres de reforma.

KM 14,4 - Waypoint 16 - Sant Genís de Palafolls

Sant Genís de Palafolls Poble i antic cap del municipi de Palafolls (Maresme), situat al s. del terme, a l’W de les Ferreries, actual cap. El nucli de cases és centrat per l’església de Sant Genís, fortificada, que conserva elements dels segles XI, XIII, XV i XVI. Esmentada ja al segle X dins l’alou de Palatiolo, formà part del terme del castell i baronia de Palafolls. Fou coneguda també als s. XII-XIII per Sant Genís de Vivelles. En depengué la capella de Sant Antoni de Malgrat de Mar (o Vilanova de Palafolls) fins el 1559. Conserva, entre altres peces d’argenteria, una magnífica custòdia del segle XVI i un copó ostensori del segle XV, així com alguns ornaments interessants, i fins el 1957 hom hi venerà la imatge de la Mare de Déu de Vivelles o de les Dones (s. XIV), procedent del castell de Palafolls. Dins el terme es conserva encara la capella de Sant Pere de Vivelles.

KM 14,4 - Waypoint 17 - Sant Genís de Palafolls

KM 15,8 - Waypoint 18 - Mare de Déu Miraculosa

Informació extreta del Blog d'en Xevi Salicrú. El mas de can Gibert , situat en un lloc privilegiat, va de a peu de la riera de Sant Genís, l’antiga riera de Bossagay, puja pels camps de cultiu coronats per la masia, dedicada ja fa molts anys a la restauració, i s’endinsa per l’aulet fins a dalt la carena. A la part baixa de l’aulet, és com anomenem els boscos majoritàriament formats per alzines, hi trobem la font de can Gibert, un aflorament d’aigua natural documentat de molt antic. Aquesta aigua ha estat aprofitada de sempre pels seus propietaris, pel consum de boca i el sobrant recollit en un petit bassiol antigament utilitzat per regar les verdures de l’hort de la casa. En aquest bell espai s’hi va celebrar, el set d’abril de 1947 dilluns de Pasqua Florida, un primer aplec per recollir diners per la reconstrucció de l’església parroquial, molt malmesa pels efectes quan va ser cremada el juliol del 1936. S’hi van ballar sardanes i es van sortejar obsequis i viandes recollides pel cor parroquial dirigit per Mn. Salvador Coll, ecònom de Sant Genís, que havien cantat caramelles per tota la parròquia com era tradició per Pasqua. L’any següent, l’onze de juliol, es va celebrar el segon aplec. L’orquestra l’Arenyense va tocar sardanes i al llarg de la vetllada es va comunicar l’interès de la família Gibert de construir-hi una capella. En aquest aplec també hi va participar el Centre Excursionista de Gràcia amb cançons i jocs populars. Aquell any s’hi van construir ja unes taules i bancs d’obra, que amb els anys es van anar ampliant. El divuit d’abril del 1949 es va celebrar el tercer aplec, encara amb l’objectiu de recollir diners per la reconstrucció de l’església. Aquell any ja s’havia construït la capella pel paleta malgratenc Salvador Martí, tot i que encara no s’havia beneït, cosa que es va fer el 26 de maig d’aquell anys, ara fet justament setanta anys (2019). La capella serà dedicada a la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa. Sembla que hi havia hagut una noia que s’havia hostatjat a can Gibert, morta prematurament, que tenia una medalla de la Miraculosa a la qui hi tenia molta devoció. A la religiosa francesa Caterina Labouré de la congregació de Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül se li va a parèixer l’any 1830 la Mare de Déu Miraculosa tres vegades, es varen crear unes medalles de la visió que va tenir que varen ser repartides per molts països, una d’aquestes era la que portava la noia de can Gibert. Per aquelles dates el pintor Joan Lahosa també passava temporades a la masia. Al conèixer la intenció del propietari, el Francisco Gibert Pernal, al qui anomenaven en Xicu, es va comprometre a costejar la imatge de la capella si tirava endavant una feina que tenia entre mans per fer als Estat Units. I així el 26 de maig de 1949 es va portar la imatge de la Mare de Déu fins a la capella, en una solemne processó de l’església parroquial fins a can Gibert. La imatge va se portada per un pas exclusivament per dones acompanyades per tot el poble i autoritats fins a peu de la capella, on Mn. Salvador Coll va beneir en una acte molt concorregut. D’aquesta diada en tenim un valuós i extens reportatge fotogràfic fet pel malgratenc Joan Poch. A la capella s’hi van casar les tres noies de la casa, filles del Francisco Gibert, l’Antònia, la Marina i la Montserrat, i anys més tard una neta. L’espai juntament amb la font i l’aulet no només han estat un lloc estimat per la família Gibert, per els veïns de Sant Genís i dels pobles dels voltants ha estat un referent per gaudir de la natura. La creació a l’any 1948 de les taules a l’entorn de la font i després de la capella ha estat també l’origen del restaurant que mica en mica va arribar a ser un referent a la comarca. Xevi Salicrú.

KM 15,8 - Waypoint 19 - Mare de Déu Miraculosa

Testimonis de la visita a la Mare de Déu de la Miraculosa de Palafolls.

KM 17,0 - Waypoint 20 - Cruïlla cap a Torre Montagut

Cruïlla on empalmem amb el Carrer dels Nards pujant del Camí que hem agafat a Can Gibert , que passant per el Bosc de Can Gibert i el Bosc de Can Borrell ens puja fins aquí.

KM 17,3 - Waypoint 21 - Cruïlla cap. Torre Montagut

Girem a l’esquerra , ultim tram de pujada a la Torre Montagut.

KM 17,4 - Waypoint 22 - Torre Montagut

La Torre de Montagut és una torre de telegràfica òptica en desús de Santa Susanna (Maresme) protegida com a bé cultural d'interès local. La costa catalana va patir durant els segles XV i XVIII nombrosos atacs dels pirates. Els habitants de Santa Susanna van construir grans torres i van fortificar les seves masies per poder protegir-se d’aquests perills, vigilant la mar i avisant en cas de l’arribada dels corsaris. Algunes d’aquestes torres encara es conserven a Santa Susanna, tot i que amb el temps s'en han canviat els usos. Descripció Torre quadrada situada a la muntanya del mateix nom, que divideix els termes de Malgrat de Mar i Santa Susanna. És la torre número 213 del ramal de la línia civil de Valencia a Tarragona, Barcelona i la Jonquera. S'utilitzaven per transmetre informació d'un punt a un altre a través dels senyals òptics, abans de la introducció del telègraf. Està realitzada amb pedres irregulars i les obertures, que tenen forma rectangular, i el ràfec estan fets amb maó. Té la base lleugerament atalussada. Devia estar arrebossada. Es pot veure des de Calella i Blanes, on a la torre del Castell de Sant Joan hi havia instal·lat un aparell òptic també depenent de les línies telegràfiques generals de l'Estat. Aquesta torre connectava amb la Torre de Telegrafia Òptica de Puigmarí i amb la de Calella, de la línia civil Barcelona-La Jonquera.

KM 17,4 - Waypoint 23 - Vèrtex geodèsic de Montagut Dos.

Un vèrtex geodèsic és un senyal del qual s'ha mesurat l'emplaçament amb gran precisió i que forma la «xarxa utilitària» de triangles amb altres vèrtexs geodèsics. Aquesta xarxa forma un element cabdal per a donar alta precisió a la cartografia. Des del 1994 a Catalunya estan regulats per la llei sobre els senyals geodèsics. S'integren en el Sistema de Referència Terrestre Europeu 1989 conegut amb l'acrònim anglès ETRS1989. A l'estat espanyol solen estar formats per un cilindre de 120 centímetres d'altura i 30 de diàmetre, sustentats en una base cúbica de formigó, tot això pintat de blanc. Normalment, es troben en llocs alts i aclarits per a poder veure altres punts. És per això que sol haver-hi sovint unes bones panoràmiques des d'ells. La xarxa espanyola de vèrtexs geodèsics es divideix en tres categories: de primer, de segon i de tercer ordre. La de primer ordre està formada per triangles de costats entre 30 i 70 quilòmetres. En la de segon ordre, recolzada en la de primer ordre, els costats dels triangles varien entre els 10 i els 25 quilòmetres. La xarxa de tercer ordre té costats de 5 a 10 quilòmetres. Tots els vèrtexs de les xarxes més grans són al seu torn vèrtexs de les més petites.

KM 17,4 - Waypoint 24 - Torre Montagut

KM 17,4 - Waypoint 25 - Panoràmica des de Torre Montagut

KM 22,0 - Waypoint 26 - Capella de Sant Isidre de Llillota

És un oratori d'estructura moderna. Està situat a la plaça de Llillota, un cop creuada l'autopista, en un indret boscós i de gran bellesa. Va haver de ser reconstruït en haver quedat afectat per la construcció de l'autopista del Maresme.

KM 22,0- Waypoint 27 - Ermita de Sant Isidre de Lillota

Capella de Sant Isidre Afectada per la construcció de l'autopista del Maresme, es va haver de derruir per construir-la novament a uns metres d'on s'alçava l'antiga. Ara és just a la plaça de Llillota. És d'estructura moderna, però conserva l'encant d'estar situada en un paratge natural de gran bellesa, idoni per passejar i descansar-hi. Precisament aquí, és on any rere any se segueix celebrant el dinar de germanor per la festa de Sant Isidre, el 15 de maig, tot i que se celebra el diumenge següent.

KM 24,7 - Waypoint 28 - Torre de Mas Galter

Torre de planta circular, escapçada en la seva part alta i atalussada a la base. Està adossada al mas Galter, documentat des de l'any 1440, quan n'era propietari Pere Galter. L'any 1933 va ser adquirit per Lluís Pi i Ripoll. Torre de guaita de planta circular, amb la base atalussada. Està adossada al mas Galter que va ser completament transformat en casa d'estiueig després de la dècada de 1930. La construcció és de pedra lligada amb morter de calç. La torre tenia l'accés per la banda del mas, que comunicava amb una passera des del primer pis. A banda sud, orientada al mar, hi ha una finestra rectangular amb llindes de pedra i a la part més alta s'observen les restes d'una possible segona finestra. A la part posterior s'hi adossa un garatge modern. La planta baixa, que era l'antic polvorí, actualment és la bodega de la casa i té una porta moderna, però l'accés es feia descendint des del primer pis. D'aquí en surt també una escala de cargol de pedra treballada que permet l'accés al terrat de la torre, a través d'un badalot. Desconeixem com era el coronament perquè el coronament està escapçat. El mas Galter està documentat des de l'any 1440, quan n'era propietari Pere Galter. Posteriorment va anar canviant de mans: l'any 1474 passà a mans de Jaume Galter i el 1554 el propietari era Bartomeu Galter; l'any 1933 va ser adquirida per la família Pi, els actuals propietaris. Aquest tipus de torres a la comarca del Maresme són habituals dels segles XVI i XVII com a llocs de guaita per prevenir els atacs de corsaris. S'ubicaven en indrets estratègics, amb bona visibilitat, per comunicar-se entre si. Observacions: També és coneguda com a Torre de Can Pi, en referència als actuals propietaris.

KM 24,8 - Waypoint 29 - Cruïlla de la Pujada de Gràcia

Gir a la dreta venint de Sant Isidre i Torre XXXX

KM 25,5 - Waypoint 30 - Cruïlla de la Pujada de Gràcia

Gir a l’esquerra

Km 25,9 - Waypoint 31 - Cruïlla de la Pujada a Gràcia

Gir a l’esquerra

Km 25,9 - Waypoint 32 - Cruïlla de la pujada a Gràcia

Gir a esquerra

KM 26,0 - Waypoint 33 - Ermita de la Mare de Déu de Gràcia

La Mare de Déu de Gràcia de Santa Susanna és una església de Santa Susanna (Maresme) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Descripció Petita capella de planta rectangular, amb una absidiola seguida que ja tenia la nau, sense cap relleu que fixi la unió dels dos elements. Un petit cos adossat forma la petita sagristia, en pitjor estat de conservació que l'ermita. L'interior, il·luminat per una petita finestra oval sobre la porta d'entrada, està decorat amb un mosaic, que no cobreix la volta, on al mur de l'esquerra es representa un paisatge terrestre amb boscos i el poble de Pineda i a la dreta vaixells, peixos i mar; al presbiteri, colors clars i el cel. Hi ha una imatge de la verge en bronze. Al vèrtex de la façana hi ha una espadanya amb la corresponent campana. El seu interior és buit: manquen bancs i també llum. Història Fou construïda el 1751 per iniciativa d'un grup de mariners. De les possibles destruccions dels segles xviii i xix no hi ha notícies. Passà diversos avatars: un incendi va destruir, l'any 1936, la imatgeria; la seva restauració va començar el 1940, a càrrec de Josep Fabré, que decorà l'altar amb un fresc. L'any 1973 fou incendiada, però l'interès de grups pinetencs i llurs esforços van aconseguir la reconstrucció. Al 1982, sota la direcció de Josep Perpiñá, es feu la decoració interior a base de rajoles. La verge en bronze és del mateix artista -Josep Perpiñá.

Km 26,0 - Waypoint 34 - Ermita de Gràcia

Ermita de la Mare de Déu de Gràcia Un altre edifici que destaquem és l'ermita de la Mare de Déu de Gràcia que es troba dins del terme municipal de Santa Susanna, tot i que pertany a la parròquia de Pineda. Propera a les dues viles, tant els susannecs com els pinedencs solen anar-hi caminant, ja sigui per demostrar la seva devoció a la Mare de Déu o per descobrir els indrets d'itinerari pels boscos de la zona. El seu nom és molt vinculat al nostre poble i per celebrar-ho l'esbart dansaire i la Colla de Geganters i Grallers batejaren la gegantona amb el nom de Gracieta. De la mateixa manera, recordant la capella de Sant Isidre i la de Santa Susanna van batejar els gegants com en Sidru i la Susanna. Per altra banda, si la parròquia de Santa Susanna va batejar les noves campanes de l'església amb els noms de Susanna i Maria Gràcia fou també per triar dos referents totalment identificats amb la vila.

Km 26,0 - Waypoint 35 - Ermita de la Mare de Déu de Gràcia

Està situada dins el terme de Santa Susanna, tot i que pertany a la parròquia de Pineda. Va ser construïda per iniciativa d'un grup de mariners l'any 1715. És de planta rectangular, amb un porxo davant la porta i un petit campanar d'espadanya. Va ser saquejada i incendiada el 1936 i de nou el 1973. L'agost de 1981, a iniciativa del rector de Pineda, Mn. Ignasi Forcano, va ser restaurada i el seu interior recobert amb un mosaic al·legòric del mar i les muntanyes, obra de Josep Perpiñà. Del mateix artista és la imatge de la mare de Déu que presideix el presbiteri.

Km 27,4 - Waypoint 36 - Sant Crist de Balasc

Petit oratori situat al pla de Balasc, al sector costaner del terme, en una cruïlla de camins. Malgrat ser un edifici del segle XX, compta amb una gran devoció local, potenciada per la seva situació, al peu de l'antiga carretera, i pel seu aïllament enmig de camps de conreu.

Km 27,4 - Waypoint 37 - Sant Crist de Balasc

El Sant Crist de Balasc és una petita església de Santa Susanna (Maresme). Descripció Capelleta situada a les hortes baixes de Santa Susanna, a la banda de mar de la carretera del Maresme. Probablement va ser construïda després de la guerra civil; anteriorment devia existir una capelleta al mateix indret, ja que els temples existents al terme, la capella de Santa Susanna i l'església parroquial nova de Santa Eulàlia es troben lluny de la plana baixa. Es una construcció petita amb teulada a doble vessant i campanar d'espadanya d'un sol ull. A la façana principal s'obre una porta d'arc apuntat. El ràfec de la teulada està decorat amb una cornisa de dents de serra que recorre tot l'edifici. A l'interior hi ha quatre esglaons on es posen els rams de flors que es donen com ofrena al Sant Crist, representat amb una gran escultura a la paret.

Km 27,4 - Waypoint 38 - Sant Crist de Balasc

KM 27,5 - Waypoint 39 - Camp de Flors

Km 32,7 - Waypoint 40 - Capella de Sant Quirze i Santa Julita

Capella de Sant Quirze i Santa Julita Antiga capella dedicada exclusivament a sant Elm, patró de mariners i navegants, des del 1476 fins al 1798, any en què s’hi van traslladar les relíquies dels patrons sant Quirze i santa Julita. Fou també lloc de reunió del Comú i la Universitat de Calella. L’any 1936 la capella quedà greument afectada i va desaparèixer el seu valuós retaule gòtic. L’aspecte actual és fruit de la reconstrucció portada a terme per l’arquitecte Jeroni Martorell a la segona meitat de la dècada de 1940. Cal concertació prèvia al tel. 937 695 102

Km 32,7 - Waypoint 41 - Capella de Sant Quirze i Santa Julita

Des d'abans del segle XV era dedicada a sant Elm, patró dels mariners, i es mantingué sota aquesta advocació fins al 1820. El seu altar major havia estat presidit per un magnífic retaule gòtic, destruït el 1936. Aquest primitiu edifici va ser habilitat com a parròquia el 1528, any de l'emancipació eclesiàstica de Pineda, mentre es construïa la nova església de Santa Maria i Sant Nicolau. Va ser utilitzada també com a lloc de reunió del Comú quan encara no existia la Casa de la Vila i també va fer funcions d'escola durant alguns anys. L'edifici, d'una nau amb una capella lateral al costat de la sagristia, va ser restaurat el 1702. La seva façana, de senzilla factura, té el portal adovellat de punt rodó, campanaret d'espadanya i una fornícula central amb la imatge dels sants.

Km 32,7 - Waypoint 42 - Capella de Sant Quirze i Santa Julita

Al carrer Bartrina número 18 de Calella trobem aquesta antiga capella dedicada en el seu origen exclusivament a sant Elm, patró de mariners i navegants, des del 1476. Uns quants segles després, l’any 1798, s’hi van traslladar les relíquies dels patrons Sant Quirze i Santa Julita, venerats també a altres pobles de Catalunya, a la península i a Itàlia, i des d’aleshores se la coneix amb aquest nom. Santa Julita era la mare de sant Quirze, i a ambdós van morir com a màrtirs per mantenir la seva fe, essent el seu fill un infant de poca edat. Són patrons dels pobres, dels infants i dels serradors. Aquesta capella va ser habilitada com a parròquia el 1528, any de l’emancipació eclesiàstica de Pineda, mentre es construïa la nova església de Santa Maria i Sant Nicolau. Va ser utilitzada també com a lloc de reunió del Comú quan encara no existia la Casa de la Vila i també va fer funcions d’escola durant alguns anys. L’any 1936 la capella quedà greument afectada i va desaparèixer el seu valuós retaule gòtic. L’edifici, d’una nau, amb una capella lateral al costat de la sagristia, va ser restaurat el 1702. La seva façana, de senzilla factura, té el portal adovellat de punt rodó, campanaret d’espadanya i una fornícula central amb la imatge dels sants. L’aspecte actual és fruit de la reconstrucció portada a terme per l’arquitecte Jeroni Martorell a la segona meitat de la dècada de 1940. Sant Quirze i Santa Julita són els patrons de la Festa Major petita de Calella, que se celebra el 16 de juny tradicionalment a dins aquesta capella. La darrera vegada fou al 2018 >>>, els anys següents, degut a la pandèmia s’ha celebrat a l’església de Santa Maria i Sant Nicolau. 200 anys de veneració de St. Quirze i Sta. Julita al carrer Bartrina. En ocasió de la recent Festa Major petita de Calella, Mossèn Bellvert, fill de Calella, ens ha preparat el següent text on ens explica breument una mica d’història relacionada amb la veneració dels nostres patrons: Enguany s’ha complert el segon centenari del trasllat de les imatges dels sants patrons Quirze i Julita a la capella del carrer Bartrina. L’esglesiola que, a dia d’avui coneixem com a dedicada als sants màrtirs Quirze i Julita, va ser bastida amb permís del bisbe de Girona Bernat de Pau el 1449 sota l’advocació dels sants patrons de la pagesia Abdó i Senèn (Arxiu diocesà de Girona, Regestrum 50, f. 69, Sèrie U-149; cfr. P. Bellvert, Un document per a datar l’actual capella dels Sants Patrons, Estela 1018, 15-XII-1988). Hom hi va afegir també l’advocació de sant Telm, patró dels mariners. Els sants Quirze i Julita tenien a Capaspre, ja de més antic (documentalment com a locatiu el 1184 i com a capella definida el 1230), una esglesiola dedicada a prop del Mas Salvador. En el 1763 s’obté de la Cúria diocesana permís per traslladar la capella a un lloc més proper a la vila, en terrenys d’en March del Camí. Aquesta darrera, a finals del segle XVIII es trobava en molt mal estat fruit de les rierades i del terratrèmol de 1798. L’any 1817 les autoritats civils fan rehabilitar els seus entorns per posar-hi el cementiri, prohibint els enterraments per motius higiènics a la sagrera de l’església parroquial. Els veïns es resistiren a aquestes mides que els hi venien imposades i volien continuar enterrant els seus difunts a la sagrera de la parròquia. Tot aquest afer el trobem amplament documentat en la benemèrita obra de l’historiador calellenc Domènec Mir i Moragas, Compilació històrica de Calella, Edicions “Cedro”, Barcelona 1982, pàgines 106-111. Serà en els fets esdevinguts pel març de 1820, amb la restauració del règim constitucional que donarà inici a l’anomenat Trienni liberal, que es produirà el que ens relata amb tanta vivesa i detalls el nostre egregi prohom Francisco d’Assis Bartrina y Roca en el seu petit però valuós opuscle “Datos para la Historia de la Parroquia de Calella “, imprès a Canet de Mar, Tipografia “Llevant Grafich”, 1909, pàgines 36-37: “Levántose general indignación entre el vecindario á la idea de que sus cadáveres no podían ser santificados junto á los muros de su parroquia, y antes que enterrar a los muertos en el lugar designado en la riera, al lado de la capilla de San Quirico, sus familias mandaban sepultar-los en los cementerios de las poblaciones cercanas. Tres años no bastaron para que fueran comprendidos los principios higiénicos en que se fundava aquella orden, y en el primer entierro que se hizo en aquel cementerio tuvo que verificarse bajo la presión de las autoridades (1817). Prescinden de órdenes y mandatos y aprovechando las revueltas políticas del mes de marzo de 1820 trasladan al antiguo cementerio los restos que habían sido depositados en el nuevo, colocan las imágenes de los Santos Quírico y Julita en el lugar preferente de la capilla de San Telmo y en una sola noche dejaron arrasadas la capilla, las murallas y todo cuanto podia guardar recuerdo de aquella obra que contra su voluntad les había sido impuesta”. Les actuals imatges dels Patrons a la capella de Sant Quirze del carrer Bartrina són molt recents. Segons el programa de festes de Sant Quirze i Santa Julita de l’any 1942, a les 7 del matí hi hagué l’acte de “reconciliación de la Capilla de San Quirico y Sta. Julita y bendición de la nueva imagen de los Santos Patronos de Calella”. Mn. Pere Bellvert i Morente, canonge doctoral de la Santa Església Catedral Basílica de Girona

Km 34, 3 - Waypoint 43 - Far de Calella

El far de Calella és un far que es troba en actiu i que està situat a la ciutat costanera de Calella , a la costa del Maresme , 58 km al nord-est de Barcelona , ​​a Catalunya . Va començar a construir-se el 9 d'octubre de 1856 , essent l'enginyer responsable Marià Parellada . Va ser inaugurat el 15 de desembre de 1859 . Té una elevació de 50 metres sobre el nivell del mar i es pot veure des de 18 milles nàutiques. Centre d’Interpretació del Far de Calella Senyal: indicació o avís òptic, acústic o d’una altra natura, codificat o no, que serveix per a anunciar o advertir alguna cosa, donar ordres, transmetre missatges o informacions, etc. El 13 de juny del 2011 es va obrir al públic el Centre d’Interpretació del Far de Calella. Entorn de la figura del Far, el Centre pretén explicar les relacions de comunicació d’aquest envers el seu entorn des de tres punts de vista: Les comunicacions marítimes, per la seva funcionalitat intrínseca d’orientació de les embarcacions. Les comunicacions terrestres, a través de la telegrafia òptica que podem contemplar a les Torretes, tocant al Far. La comunicació urbana, amb la ciutat, a través de les campanes de l’església i els diversos campanars. Els continguts s’expliquen de forma amena a través d’audiovisuals i textos en tres idiomes: català, castellà i anglès. El Centre està concebut per ser visitat tant per públic adult com per infantil i per aquest motiu disposa de diversos jocs interactius i de participació adreçats als més joves. A l’exterior del Centre, la instal·lació compta amb un excel·lent mirador des d’on es gaudeix d’unes vistes privilegiades de la ciutat de Calella, del conjunt del mar i la costa i més enllà, de les muntanyes del parc natural del Montnegre i Corredor. Horaris Gener - Juny: Dissabte, diumenges i festius 10.00 a 14.00 h. Juliol - Setembre: De dimarts a diumenge i festius, de 17.00 a 21.00 h. Octubre - Desembre: Dissabte, diumenges i festius 10.00 a 14.00 h Tancat els dies 25 i 26 de desembre i l'1 de gener. Preus Entrada normal: 2,00€ Entrada reduïda: 1,00€ Entrada combinada Far/Museu/Refugi: 3,50€ Entrada reduïda: grups (mínim 15 persones), jubilats, menors de 25 anys, titulars del carnet jove o carnet d’estudiant. Entrada gratuïta: membres de l’Associació d’Amics del Museu de Calella o de l’Associació de Museòlegs de Catalunya, famílies nombroses, professors, aturats sense prestació econòmica, menors de 16 anys, primer diumenge de cada mes en els períodes d’obertura i jornades de portes obertes. Visites guiades per a grups (màx. 25 persones): Normal: 110,00 € / grup Escolars: 105,00 € / grup

KM 36,4 - Waypoint 44 - Ermita de Sant Pau de Sant Pol

L'Ermita de Sant Pau, també coneguda com a ermita de Sant Pol o església de Sant Pol, és un antic monestir i església fortificada de Sant Pol de Mar (Maresme), declarada bé cultural d'interès nacional. Descripció Construcció d'una sola nau, amb coberta de volta de canó lleugerament apuntada i amb dos arcs formers. L'absis té forma semicircular i conté al seu interior tres nínxols d'arc de mig punt amb una finestra. En època moderna, es va allargar la nau pels peus de l'església, afegint-hi una torre de planta quadrada i rematada per dues espadanyes, una al cantó de migjorn i l'altra al de ponent. L'any 1434, es va sobrealçar l'absis per a fortificar-lo. Actualment, encara es poden observar rastres d'aquesta reforma a la part exterior, on un fris d'arquets cecs indica quina era l'alçària original de l'absis. Les façanes sud i oest estan arrebossades i pintades, mentre que la resta de l'edifici és de pedra vista. Sota l'església hi ha una cripta de planta rectangular i coberta amb volta de canó. Es creu que aquesta cambra podria ser anterior a l'edifici actual i dataria dels segles V-VII. Història El monestir, fundat per monjos coptes, ja existia l'any 955 però en el segle següent va entrar en decadència. El 1048 Ermassenda el va cedir a Víctor de Marsella i en 1053 consta documentalment la seva situació de misèria. El 1061, a conseqüència dels freqüents atacs de pirates, va ser abandonat i va quedar en estat ruïnós. L'any 1068, Ramon Berenguer I el va cedir als monjos de Sant Honorat de Lerins que van establir-hi una comunitat durant dos segles. Però el 1263, per mediació del Vaticà, el van vendre a Guillem de Montgrí i el van abandonar. Guillem, al que al seu torn, el va cedir a la cartoixa d'Escaladei, augmentant considerablement el patrimoni d'aquesta comunitat. Els cartoixant eren l'únic orde que permetia l'autonomia del priorat respecte al monestir, cosa que interessava a la Inquisició per la seva actuació a la Vallalta. Llavors es van establir en els seus dominis diversos "pous de llances" que van ser utilitzats per executar els heretges que eren interrogats en el condomini de Sant Cebrià. El monestir, regit directament pel Vaticà que en nomenava els priors, va rebre diverses indulgències i privilegis d'aquest. Les freqüents topades amb els vescomtes de Cabrera i la impossibilitat de trobar en aquest lloc la pau i la tranquil·litat que cercaven els cartoixans, van fer que el papa Benet XIII autoritzés el 1415 la fusió de la comunitat de Sant Pol amb el monestir cartoixà de Montalegre (Tiana). A partir de llavors, la vida al monestir va anar decaient i el 1434 fou venut pels cartoixans a Miquel Teulada, integrant-se en la jurisdicció del vescompte de Cabrera, que el va utilitzar com a fortificació. El bisbat de Girona va quedar com a propietari de l'església. Posteriorment el monestir va ser enderrocat i les terres van ser venudes a gent dels pobles dels voltants L'entorn de l'església que havia ocupat el monestir, es va anar urbanitzant i quan es va edificar la nova església parroquial, la de Sant Pol va passar a ser una capella.

Km 36,4 - Waypoint 45 - Ermita Sant Pau de Sant Pol

Al capdamunt del turonet situat a l'est de la població s'alça l'Ermita de Sant Pau, que ofereix al visitant una panoràmica excel·lent de la costa del Maresme, que arriba fins a Barcelona capital i que, quan hi ha bona visibilitat, permet veure el Montjuïc. La capella de Sant Pau conformava un dels elements de l'antic monestir de Sant Pol del Maresme, el qual va donar posteriorment origen i nom a la vila de Sant Pol de Mar. Sembla ser que el monestir ja existia des del segle X, ja que els primers documents que en fan referència daten del 955 dC i certifiquen la consolidació d'aquest complex religiós, del qual tan sols en conservem aquesta peculiar ermita, que fou construïda al segle XI. Al segle XIII el monestir fou cedit a l'orde dels cartoixes d'Escaladei, aquest orde comptava amb privilegis procedents dels vescomtes de Cabrera, fet que va comportar un gran creixement patrimonial i que es fusionés amb la cartoixa de Montalegre a Tiana. La cartoixa va arribar a comptar amb scriptorium i biblioteca, a més que el prior tingués potestat per decidir els llibres que comprava el rei. Però aquesta etapa d'esplendor s'acabà quan, degut a les pestes i les guerres civils, els frares van haver de marxar a mitjans del segle XV. Malgrat que a finals del segle XVI s'inicià la seva recuperació, d'aquella fructífera etapa en conservem ben poc. El conjunt presenta una superposició d'estils, des del període visigòtic fins al segle XVIII. L'ermita és del segle XI, d'estil romànic, tot i que de l'edifici original sols en queda l'absis i una de les finestres de la façana nord, la casa és del segle XVII i els 3 absidioles, que son interiors i irregulars, del segle XVIII. L'espai interior l'ocupa una única nau coberta amb volta de canó lleugerament apuntada que descansa sobre dos arcs formers i un absis semicircular que enllaça amb la nau mitjançant un arc de mig punt. Interiorment l'absis presenta tres nínxols irregulars, de punt rodó, oberts amb finestres d'època tardana. Exteriorment la part més antiga, sense arrebossat, mostra carreus irregulars i materials ceràmics aprofitats de l'època romana. L'absis s'ornamenta amb un fris d'arquets a la manera llombarda, que va ser realçat quan va esdevenir torre fortificada. En època moderna s'allargà la nau pel cantó de ponent i s'alçà amb una torre amb dues espadanyes. La part més important a nivell artístic és la cambra romano -visigòtica, del segle VI, situada al soterrani de l'ermita a mode de cripta. És una cambra rectangular amb una arcada central, quatre arcosolis laterals posats dos a dos a cada banda i teules romanes que fan de dovelles a l'arcada. És potser la única construcció tant antiga que es conserva íntegra a tota la comarca i una de les poques de Catalunya. L'interior del conjunt alberga una imatge de l'apòstol Sant Pau, obra de Joaquim Renart i un retaule barroc del segle XVIII, dedicat a Sant Pau. Edifici catalogat com a Bé cultural d'Interès Nacional del patrimoni català i Bé d'Interès Cultural del patrimoni espanyol.

Km 36,4 - Waypoint 46 - Ermita de Sant Pau de Sant Pol de Mar.

Correspon a l'església de l'antic monestir de Sant Pol de Mar, alçat dalt d'un turó prop de la costa. Degué ser fundat pels volts del segle X, de fet la documentació més antiga data del 955. Sabem que un segle després es trobava en estat ruïnós, però posteriorment passà a ser un priorat benedictí de monjos depenent de Lerins (Provença) i la seva situació va millorar. A mitjan segle XIII va ser venut a Guillem de Montgrí, que el va cedir a la cartoixa d'Escaladei, i el seu patrimoni va augmentar considerablement, fins que el 1434 va ser venut al vescomte de Cabrera i va ser utilitzat com a fortificació. Actualment és una petita ermita depenent de la parròquia de Sant Pol. És un edifici, probablement del segle XI, de nau única coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada, que descansa sobre dos arcs formers i és capçada amb un absis semicircular que enllaça amb la nau mitjançant un arc de mig punt. Interiorment, l'absis presenta tres nínxols irregulars, de punt rodó, oberts amb finestres d'època tardana. Exteriorment, la part més antiga, sense arrebossat, mostra carreus irregulars i materials ceràmics aprofitats d'època romana. L'absis s'ornamenta amb un fris d'arquets a la manera llombarda. Va ser sobrealçat quan va esdevenir torre fortificada. En època moderna s'allargà la nau pel cantó de ponent i s'alçà amb una torre amb dues espadanyes. Sota l'església, a mode de cripta, hi ha una cambra rectangular, coberta amb volta de canó, que alguns autors daten d'època paleocristiana (segles V-VII).