8.-Descoberta Ermites del Montnegre i el Corredor. Ermites de Santa Agnès de Malanyanes i Llinars del Vallès.

KM 3,7- Waypoint 11 - Pas sota autopista C-31D

Pas entre el l'antic Camí de mig i el polígon de Cami del Mig , per sota de la C-31D a l'alçada de Can Vallescà Vell.

KM 4,6 - Waypoint 2 - Passarel·la sobre la Riera d'Argentona

Passarel·la sobre la Riera d'Argentona a l'alçada del Barri i polígon del Cros.

KM 6,6 - Waypoint 3 - Passeig de les antigues Vies del tranvia Argentona - Mataró

Passeig entre plataners que transcorre per l'antic traçat de les vies del Tranvia d'Argentona a Mataró, actualment el tram que queda, flanquejat per plataners , es un tram molt curt .

KM 7,0 - Waypoint 4 - Passarel·la d'Argentona

Passarel·la d'Argentona que comunica el passeig del Tranvia amb

KM 10,0 - Waypoint 5 - Sota el Viaducte de la C-60

Pas per sota el viaducte de la C-60 , on emplamem amb la pista que puja des d'Argentona per la dreta de la C-60, mentres que nosaltres hem transitat per el camí que existeix entre la Riera d'Argentona i la C-60.

KM 10,1 - Waypoint 6 - Desviament a Orrius i Sant Carles

Punt per vadejar la riera de Dosrius quan conflueix amb la d'Argentona i Riera de Pins o Riudemeia, que ens permet anar a buscar el punt on travessar la carretera C-1415c i embocar la Riera de Riudemeia.

KM 10,6 - Waypoint 7 - Entrada Riera d'Òrrius.

Punt per on entrem a la llera de la Riera de Òrrius , tot anant a buscar el Xaragall de l'Espinal. Just en aquest lloc hi ha un planell de les rutes e itineraris d'Argentona. a l'Open Street Map l'anomena Riera de Riudemeia.

KM 11,2 - Waypoint 8 - Cruïlla desviament cap a Òrrius (recte) o Sant Carles (dreta) seguint el Xaragall de l'Espinal.

Punt on la ruta si se segueix recte va cap a Can Freginals i el Bell Racó, per anar a buscar es rutes que pujen a Òrrius. Nosaltres girem a la dreta per anar a buscar la ruta que puja a Sant Carles .

KM 11,8 - Waypoint 9 - Entrada pujada Sant Carles.

Punt on s'inicia el corriol que puja a l'Urbanització Sant Carles creuant les Malloles de Can Pins , passant per sota el Turó de Can Ribot i passant per Can Ribot.

KM 11,9- Waypoint 10 - Cruïlla

Gir esquerra. Tot just iniciar el corriol de Pujada a Sant Carles ens trobem davant una cruïlla que puja tot recte davant nostre, en aquest punt seguim el corriol de l'esquerra , que va pujant més suaument .

KM 13,6 - Waypoint 11 - Cruïlla pista ample

Punt on el corriol que hem seguit per pujar cap a Sant Carles , desemboca en una pista més ample per seguir pujant . En aquest punt seguim la pista cap a l'esquerra.

km 16,2 - Waypoint 12 - Entrada Parc Serralada Litoral

Punt d’entrafa al Parc de la Serralada Litoral de Sant Carles direcció Coll de Parpers

KM 17,2 - Waypoint 13 - Cruïlla plana de L’Espinal

Cruïlla al Camí de Parpers, a l'alçada de la Plana del Espinal , venint des de l'urbanització Sant Carles , a on surt un corriol que ens permet baixar a Santa Agnès de Malanyanes. Des d'aquí anirem seguint el GR 97-1 fins a Santa Maria de Malanyanes.

KM 18,4 - Waypoint 14 - Cruïlla

Seguir recte petita pujada per la dreta tot seguint el GR 97 -1

Km 20,8 - Waypoint 15 - Santa Maria de Malanyanes

Santa Maria de Malanyanes és una església romànica de Santa Agnès de Malanyanes, població del municipi de la Roca del Vallès. Està protegida com a bé cultural d'interès local. Descripció És una capella de planta rectangular de nau única, coberta amb volta de maó i travessada per dues bigues, fruit de la reconstrucció de la capella. Al mur hi ha restes de l'antic arc triomfal. El portal és de mig punt amb muntants i dovelles de pedra; sota de l'arrebossat es va trobar l'antic arc tapiat. El campanar és d'espadanya. Al mur de migdia hi ha quatre contraforts de diferents mides i dues finestres espitllerades i esqueixades. Història Es desconeixen els orígens de la construcció. La notícia documental més antiga que es coneix és de l'any 1080. Baulies i Sales pensen que és anterior a l'any 1000, però és difícil de precisar-ho amb exactitud. La portada actual és del segle XIII. L'any 1974 va començar la restauració que va afectar a la coberta i el campanar, se'n va treure l'arrebossat i es va deixar la pedra engaltada vista. L’ermita de Santa Maria és una de les quatre antigues capelles que existien pels voltants i l’única que es manté en peu. Se sap que és molt antiga probablement al voltant del segle IX, però no es tenen majors referències. La notícia més antiga coneguda fins ara és de l’any 1080. Ramón Sunifret deixa en testament el terreny on està edificada la capella perquè en ell puguin ser enterrats els seus fills i familiars. L’ermita actual sembla que es va erigir en el s. XIII. “Ja al segle XIV el nom de Malanyanes s’aplicava a la riera que passa a prop de la capella” Ha sofert múltiples transformacions, la més important en l’hivern de 1974 a 1975, en què es va reformar. Aquesta reforma va ser promoguda per mossèn Josep Galofré, rector de la parròquia de Santa Agnès i la capella va ser de nou oberta al públic el 10 de maig de 1975. L’Aplec que se celebra cada any s’ha fixat el 2n diumenge de maig. Una festa en què es combinen els actes religiosos amb ball de sardanes, menjar i diversos actes festius.

KM 20,8 - Waypoint 16 -Testimoni Santa Maria de Malanyanes

El nom d'aquesta Església parroquial ha variat en funció del nom que se li ha donat al poble. Així al 931 es deia Malainanicos; al 1040 Malaichos; al 1064 Malannarges; al 1068 Malanicis; al 1076 Malanages (Mossen Mas; Nota històrica pàg. 4) Mn. Mas contínua dient que des de fa 100 anys es coneix a la localitat amb el nom de Malenyanes i així ho escriu al 1923. D'aquesta forma, l'últim canvi en la denominació de la localitat i que afecta a la denominació de l'element a inventariar, es produeix després de 1923 passant a dir-se amb el nom de Malanyanes. En nombroses referències trobarem " Sanctae Agnetis " a causa del ús del llatí en els documents de registre i administratius, tal és el cas de la visita pastoral del segle XIV (ADB, V.P., vol 10, fol 97). Ara pertany a la diocesis de Terrassa. La capella i la seva advocació actual gaudeixen d'una veneració especial perquè hom els atribueix protecció a les parteres. La població celebra la seva festa el dia de la Candelera i un aplec el segon diumenge de maig, amb diferents actes de caire litúrgic i popular. Edifici d’una sola nau de planta rectangular capçada per un absis de planta quadrada. La nau i l’absis són coberts per una mateixa volta rebaixada de maó pla. L’accés és per la façana de ponent per un portal adovellat. A la façana de migdia hi ha dues finestres de doble biaix La primera noticia que es té de Santa Maria és de l’any 1080 quan en el testament de Ramon Sunifred es deixa a la capella de Santa Maria de Malanyanes trenta passos pel cementiri. La capella tenia un benefici que, durant el segle XIV, n’exercien el dret de patronatge els senyors dela casa Soler i els del castell de la Roca. Al segle XVIII, era el bisbe de Barcelona qui nomenava els capellans. A finals d’aquest segle el benefici va quedar vacant i no es tornà a ocupar. Us recomanem la lectura de http://torrens.espacioblog.com/ si voleu ampliar informació. I per descomptat fer una passejada, en les primeres hores del mati, o passades les vuit del vespre, des del darrer carrer enquitranat de Santa Agnès de Malanyanes, fins a la masia de l’Alzina, en un curt trajecte – en la seva major ombrívol - que us permetrà gaudir de la contemplació d’aquesta ermita de Santa Maria de Malanyanes, que havia estat en temps església parroquial de la contrada. Autor Text: © Antonio Mora Vergés

KM 22,8 - Waypoint 17 - Santa Agnès de Malanyanes. (No repte Ermites)

Santa Agnès de Malanyanes és una església situada a Santa Agnès de Malanyanes, al terme municipal de la Roca del Vallès protegida com a bé cultural d'interès local. És un edifici de nau única amb coberta de volta apuntada. Presenta quatre capelles laterals, tres amb volta d'aresta i una altra coberta amb cúpula. Té un absis carrat i presbiteri amb volta de creueria. El porxo de l'església l'any 1904 La portada és d'arc apuntat amb decoració floral i carasses, coronada per un ull de bou, davant seu hi ha un pòrtic sostingut per columnes i cobert amb teulada de fusta. Al campanar hi ha espitlleres i finestres, hi ha sis obertures d'arc de mig punt fetes amb maó. A l'altar major hi ha el retaule major de Santa Agnès, realitzat l'any 1681 per Jaume Roig i daurat per Joan Colubran. El sagrari és de principis del segle XVII. A la capella de l'esquerra hi ha el retaule de Sant Bartomeu, de 1705. La primera notícia documental data de l'any 1022, tot i que és possible que existís amb anterioritat. Segons Baulies el primer document seria del 932. L'edifici primitiu és del segle XII o XIII i se'n conserva la portada (1306) i la nau. Posteriorment es va reformar i ampliar. L'any 1559 es va construir la capella del Roser, el 1627 la de Sant Isidre, l'any 1705 la de Sant Bartomeu i el 1765 la del Sant Crist. El campanar palesa dues fases, una més antiga de tipus romànic i l'altra del segle XVI.

KM 22,8 - Waypoint 18 - Santa Agnès de Malanyanes.

La Parròquia de Santa Agnès Ja apareix esmentada en una acta del 4 de juliol del 931. I en els anys de 1022 i 1025 es té la certesa que exercia les funcions de parròquia. Ha passat per diferents tipus de jurisdicció fins al moment actual, en què pertany a la jurisdicció el bisbat de Terrassa. L’edifici actual és d’un estil entre romànic tardà i gòtic i ha anat rebent ampliacions i reformes progressives. El retaule L’altar major de l’església de Santa Agnès va ser cremat per uns quants que van venir de BCN. Els veïns el van apagar força bé, així que es va cremar però no gaire. El retaule es va cremar, sobretot en la seva part esquerra. Mossèn Mariner (1955-1963) tenia molts contactes i va promoure la seva reparació. Aquí va crear una junta i, amb donatius, van venir uns restauradors. A la rectoria vella hi havia uns tallers (tallers de Natzaret), on un senyor ensenyava als nens a fer coses amb fusta. En aquest taller van fer la restauració del retaule. Va ser cap a l’any 1955. Els restauradors usaven les eines d’aquest taller. Algunes peces del retaule són noves, com ara les torxes de la banda de dalt de tot. També la peça que aguanta a Déu amb una bola és nova. Totes les peces noves es van recobrir amb pa d’or. I llavors pintaven sobre del recobriment de pa d’or. Celebració del 700 aniversari Es va celebrar durant els anys 2006-2007 i es va col·locar una placa commemorativa a l’espai exterior de l’església. Placa commemorativa dissenyada pels germans Castells. Els patrons Els patrons de la vila són Santa Agnès (festa el 21 de gener) i Sant Bartomeu (festa el 24 d’agost). Encara que sens dubte la patrona principal és Santa Agnès. Una santa romana que va morir com a verge i màrtir. La data més probable del seu martiri és el 250 sota l’emperador Deci. El motiu del seu martiri va ser per no voler apostatar i negar-se a fer algun tipus d’ofrena als déus. Santa Agnès (el nom es deriva del llatí agnus = anyell i que en castellà es coneix com a Inés), es converteix molt aviat en una de les heroïnes més populars del martirologi cristià. Actualment a Roma, a la universalment coneguda plaça Navona, s’erigeix l’església en honor seu. A més de l’anyell representant el seu nom, segons la simbologia cristiana se la reconeix amb els instruments del seu martiri: un palmell per la seva virginitat i una espasa per haver estat degollada. Signes que són recollits en un dels logotips utilitzats recentment per representar el poble.

KM 22,8 - Waypoint 19 - Santa Agnès de Malanyanes.

Església d'una sola nau de planta rectangular amb capelles laterals, capçada a llevant, per un absis carrat. La nau és coberta amb una volta de canó apuntada i l'absis per una volta d'aresta recolzada en una cornisa motllurada que recorre els murs laterals. Cal destacar el fet que es conserva una bona part del parament de l'absis primitiu a la banda de tramuntana del actual. L'arc triomfal també és apuntat i es recolza damunt pilastres llises amb capitells. A banda i banda de la nau hi ha quatre capelles laterals, tres a tramuntana i una a migdia, que s'obren a la nau principal mitjançant arcs de mig punt. La capella de migdia està acompanyada pel campanar i la sagristia. Les dues capelles més properes als peus de la nau i la segona capella de tramuntana són cobertes amb voltes d'aresta recolzades als murs laterals mitjançant mènsules, mentre que l'última capella de tramuntana, situada al costat del presbiteri, presenta una cúpula ovalada bastida en maons. Als peus del temple hi ha el cor, sostingut per una volta rebaixada de maons. El frontis presenta una portada d'arc apuntat, formada per quatre arquivoltes decorades amb bocellets i decoració floral, sostingudes per quatre columnetes amb capitells ornamentats amb motius florals i carasses. Gravada en un carreu situat al costat del brancal esquerre del portal hi ha la data 1306. La portada està precedida d'un pòrtic format per tres columnes assentades damunt d'un mur de sòcol, que alhora sostenen un arquitrau i una teulada de fusta d'un sol vessant. Sobre la teulada hi ha tres bocellets decoratius més. A la part superior de la façana del temple hi ha un petit rosetó esqueixat. El campanar és de torre de planta quadrada i presenta tant finestres rectangulars emmarcades en carreus de pedra com espitlleres. El coronament és emmerletat i compta amb sis obertures d'arc rebaixat bastides en maons, per les campanes. La construcció està bastida amb carreus de pedra escairats i disposats en filades, exceptuant les capelles laterals i la sagristia, que són de paredat i amb els paraments arrebossats. Observacions: Dels elements més destacables presents al temple hi ha la pila baptismal d'immersió i la clau central de volta del presbiteri, situades sota el pòrtic. La pila és esfèrica i està decorada amb un seguit d'arcs de mig punt disposats en dos nivells. Probablement es correspongui amb una obra del segle XII. La clau de volta compta amb la representació de l'Anyell pasqual amb una creu, en al·lusió a Santa Agnès. Tot i això, aquesta clau no és l'original donat que l'any 1868 fou substituïda per l'actual. Des del 1923, tant la pica com la clau estan situades al pòrtic. Les portes de ferro del portal són del mestre Esmendia (1621). També destaca el retaule actual de l'altar major, obra de l'escultor Jaume Roig. Està adscrit al barroc i és de l'any 1681. Actualment, el retaule major original es troba al Museu Diocesà de Barcelona, i és una obra del pintor Jaume Forner feta entre els anys 1535-1536. Hi ha altres retaules destacables al temple com el de sant Bartomeu, de l'any 1705 o el retaule neoclàssic de sant Isidre del segle XVIII, així com destacables peces d'orfebreria i imatgeria com la verge del Roser o Mare de Déu dels Ous.

KM 25,8 - Waypoint 20 - Cruïlla per pujar Sant Esteve del Coll

Creuar carretera i pujar per avinguda Sant Josep

KM 26,7 - Waypoint 21 - Cruïlla cap a Sant Esteve del Coll

Gir a l’esquerra, agafem el Carrer de la Mare de Déu del Coll.

KM 26,8 - Waypoint 22 - Sant Esteve del Coll

Sant Esteve del Coll és una església de Llinars del Vallès (Vallès Oriental) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Descripció És un edifici de planta de creu llatina amb nau única, absis poligonal i dues capelles laterals rebaixades respecte a la nau central. Les voltes són de creueria i es tanquen amb claus llises a les naus i esculpides a les capelles. A la façana hi ha una porta quadrada, flanquejada per petites columnes amb capitells i un arquitrau motllurat. L'arquivolta és d'extradós senzill, en forma de cornisa. La torre del campanar està formada per dos cossos, originàriament devia ser d'espadanya. Història En un document de l'any 1023 apareix "la parròquia de Sant Esteve del mateix Coll". Aquesta depenia de la parròquia de Santa Maria de Cardedeu durant els segles XIV-XV- L'edifici és del segle XVI, és possible que la portada sigui del mestre de cases Joan Font de Vic. Les dues capelles són del segle XVII. El 1685 es va construir la sagristía, que s'amplià l'any 1885. L'any 1986, la Diputació es va encarregar de la restauració i va suprimir la sagristía.

KM 26,9 - Waypoint 23 - Sant Esteve del Coll

Sant Esteve del Coll El llogarret del Coll, integrat per masos dispersos, es troba a la falda del Corredor, al peu de la carretera de Cardedeu a Dosrius. La parròquia del Coll ja existia el 1023. L'església de Sant Esteve data del segle XVI, tot i que fou ampliada en els segles posteriors i restaurada el 1885. Té planta de creu llatina i una torre campanar rematada amb merlets. A l'interior, s'hi conserva una imatge del Roser del segle XVII.

KM 26,9 - Waypoint 24 - Sant Esteve del Coll

Descripció. L'església de Sant Esteve es troba al vessant de ponent de I'anomenat Turó de la Rectoria. Es un indret estratèg¡c, ja que ocupa una posició avançada del turó des de la qual s'obren unes vistes panoràmiques sobre la vall del Mogent, que dominen l'àrea de Cardedeu per ponent, i la de Llinars per llevant. Fa uns vint anys, aquest vessant de la muntanya, que aleshores constituta la finca del mas Lleget, va ser parcel.lat i s'hi va ubicar la urbanìtzació Sant Josep, formada fonamentalment per xalets d'estiueig. Llavors es van construir els carrers que donen accés a l'església, la qual, sortosament, va quedar suficientment aïllada de les edificacions del voltant. D'altra banda, hi ha l'accés per l'antic camí del Coll a Llinars, avui eixamplat, que connecta la panòquia amb la urbanització Sant Carles. Fins al 1982. el conjunt estava format pel temple, amb la casa rectoral i la sagristia adossades als murs sud ì nord respectivament, i el cementiri, d'un sol pavelló, que tancava el recinte per la banda oest. La casa rectoral era un mas, probablement del segle xvlr, i va ser enderrocada per encàrrec de la parròquia, pel perill que suposava el seu mal estat de conservació. El temple, construìt al segle xvr, segurament en subst¡tuc¡ó d'un de més antic, d'època romànica, segueix les línies d'un estil gòtic tardà molt senzill. Se sap que el mestre de cases Joan Fcjnt, de Vic, i els obrers parroquials de Sant Joan Sanata, el van prendre com a model quan van engrandir la seva església l'any 1574. El temple del Coll és d'una sola nau de tres trams amb absis poligonal. Dues capelles laterals confìguren el transsepte que dóna a la planta la forma d'una creu llatina. Les voltes són de creueria, amb nervis de pedra granít¡ca, molt destacats, que arrenquen de mènsules motllurades. La forma dels arcs torals és ametllada. A la primera tramada de la nau hi ha el cor, sostingut per una volta rebaixada que carrega sobre un arc, també rebaixat. Les claus de les voltes de la nau són llises; la de la capella lateral esquerra està decorada amb l'anagrama de Jesús i la de la dreta, amb la representació de la Mare de Déu i l'lnfant. Les dues capelles són del segle xvrr. La fàbrica és de paredat de pedra, amb carreus ben carejats a les cantonades i arestes. Hi ha tres parells de contraforts, dos d'ells donen lloc al transsepte i l'altre es perfila per l'exterior dels murs laterals. Les finestres tenen la forma d'arc de mig punt amb doble esqueixada. A la façana principal hi ha el portal d'accés, també del segle xvr, on, contràriament a la nau, es va adoptar l'estil renaixentista. Es probablement obra del mestre Joan Font. La porta està flanque.lada per petites colurnnes amb capìtells i un arquitrau motllurat. Al centre del frontó hi ha una venera en relleu i, al damuntde la portada, un ull de bou. La torre del campanar s'alça sobre la capella nord del transsepte. Està formada per dos cossos de planta quadrangular, fets de paredat de pedra. poc dìferenciats. El primer conté unes espitlleres i és més ample i massís que el segon, el qual, en el seu origen. devia haver estat una espadanya, transformada més tard en un cos de quatre costats coronat per un muret emmerlatat i una cúpula en forma de casquet esfèric. A les cares sud i nord hi ha un parell de fìnestres en arc rodó. Des de la paret nord del presbiteri s'accedeix a una altra capella que duu a la porta la data de construcció, 1682, i que correspon a la primera sagristía. Aquesta va ser ampliada el 1885 amb un tram més i un absis amb arqueria que imita l'estil de la nau, i es va convert¡r en capella del Santíssim. RL Notícia històrica En una carta de venda de l'any 1023 feta per Berenguer, comte de Barcelona, a un tal Gualdald, de diversos feus del Vallès, es llegeix: , rectordel Coll, que per la seva senectut no podia celebrar ni regir la cura d'ànimes; per això es facultava el beneficiari de la capella del castell del Far. Durant els segles xrv i ru, els hebdomadaris de l'esglésìa de Cardedeu i el senyor del Far exercien el dret de patronat en els seus nomenaments de rectors del Coll. En la visita pastoral del 7 de novembre de'1413 consta com a rector Pere de Santmartí, que tenia quatre parroquians i la seva parròquia estava valorada en 15 lliures; les càrregues ascendien a 16 sous i 6 diners. En la visita del 23 de juny de 1421 era rector Guillem Gras, beneficiat de la capella de Belllloc; estava exempt de les càrregues, per raó de la migradesa dels fruits. En l'antic temple d'època romànica es venerava, a l'altar major, sant Esteve. En l'altar actual, a més del dedicat al sant patró, hi havia el de la Mare de Déu i el de sant Antoni, segons consta en la visìta pastoral de 25 d'agost de 1 b67. En la v¡sita del 24 de novembre de 1 610, l'altar dedicat a la Verge s'anomena de la Mare de Déu del Roser, i al de sant Antòni se li associa el de sant Llorenç. En la visita de l'1 d'abril de 1727 també hi consta un altar dedicar a sant ls¡dre i, en la del 1 9 de març del 1734, el del sant Crist. En l'actualitat, l'altar del presbiterì és de pedra. Hi ha una imatge moderna de fusta de sant Esteve, obra de l'escultor Ricart. Descansa sobre una repisa de pedra, col.locada davant una finestra tapiada. No se sap en quin moment es va construir el cor i el campanar nou, però probablement daten del segle xvrr, any en què es van constru¡r les capelles laterals. La coberta del campanar, però, sembla un afegit de final del segle xrx, pel seu caire neomedieval. Església de Sant Esteve del Coll. Llinars del Vallès Descripció de les obres El 1984, després que la parròquia enderroqués la casa rectoral, es va realitzar un projecte que consistia, no sols en la restaurac¡ó del temple, sinó també en una actuació més àmplia que pretenia la reestructuració del conjunt parroquial de Sant Esteve. Aquesta reestructuració implicava traslladar el cementiri a Ia part de ponent de l'església i semiencastar-lo en el vessant de la muntanya, i adaptar el conjunt parroquial a les necessitats, tant funcionals com estètiques, d'avui, alhora que es pretenia realçar els valors del monument i del paratge on se situa. Pel que fa a la restauració del temple, els criteris per a l'elecció dels materials i elements constructius van ser els d'utilitzar els mateixos de la part original. A petició de la parròquia, la Diputació de Barcelona es va fer càrrec d'una primera fase de restauració de l'església. Les obres van ser les següents: Ouant a l'exterior, es van refer les cobertes amb els corresponents ràfecs, tant a la nau com a les capelles laterals i a la sagristia, i es van consolidar els murs. Es va reomplir de terra la part de l'esplanada posterior, tornant-la al nivell d'origen, un cop sanejats els fonaments, i recuperant aìxí les proporcions exteriors de l'absis. A l'interior, es va rep¡ntar la nau i es va instal.lar un enllumenat nou que ressalta els valors de l'espai. A la sagristia és on s'ha intervingut més radicalment, ja que calia dotarla dels serveis avui necessaris, com és el lavabo, i alhora mantenir-ne la unitat arquitectònica. Per tal d'aconseguir-ho es va optar per constru¡r-hi dos cossos simètrics a manera de mobles que contenen l'un el lavabo i l'altre els armaris grans; el moble d'armari i taula de sagristia es va col.locar al fons de l'absis, mentre que al fons de I'entrada a la sagristia es va col.locar una pica amb fornícula. Com que la llum natural que hi havia distorsionava aquest espai, es va tapiar per dins i l'antiga finestra de l'absis (mentre que per fora es va deixar a manera testimonial) i s'hi va obrir una finestra nova a cada cara del polígon de la capçalera, imitant-ne una que ja hi havia, amb la qual cosa es va revalorar l'espai.

KM 27,3 - Waypoint 25 - Cruïlla sobre Sant Esteve del Coll - Arboç de Sant Esteve (Arbre Monumental)

Gir a l’esquerra A curta distància hi ha un exemplar d'arboç (Arbutus unedo) dels més grans de Catalunya, que malauradament es troba en mal estat. A uns 100 metres abans d’arribar a l’església de Sant Esteve del Coll i a peu del camí a ma dreta, hi ha un exemplar d’Arboç, considerat com a centenari, i és un dels més grans de Catalunya, que malauradament es troba en mal estat. Tenia uns 8,5 metres d’alçada, una soca de 2,40 metres de diàmetre i una capçada de 7,40 metres. L’Arboç de Sant Esteve del Coll és un dels pocs arboços monumentals que podem trobar a Catalunya. Va ser declarat per la Generalitat de Catalunya com Arbre Monumental l’any 1988. L’arboç, en general, és una planta arbustiva i de les més abundants a la muntanya d’aquesta zona. Cal remarcar que els arboços que es plantaren al passeig de la Castellana a Madrid en el seu dia, procedien dels boscos de la muntanya del Coll. És propietat de l’església Parroquial de Sant Esteve del Coll, situat en el Terme Municipal de Llinars del Vallès.

KM 30,5 - Waypoint 26 - Panoràmica de Llinars del Vallès.

Llinars del Vallès és una vila i municipi de la comarca del Vallès Oriental. Forma part de la zona geogràfica del Baix Montseny. El terme municipal s'estén des dels contraforts meridionals del Massís del Montseny fins a la Serralada Litoral. L'agricultura de secà predomina sobre el regadiu, el qual prolifera només a la vora del riu Mogent. Els boscos són majoritàriament mediterranis (pinedes i alzinars) tot i que a la Serralada Litoral també hi abunden les rouredes i les suredes. El terme municipal s'estén aproximadament des del Turó dels Castellans al SO fins a Sant Joan de Sanata al NE i des del límit amb Cardedeu al NO fins al Dolmen de Pedrarca al SE. ComunicacionsLlinars del Vallès és en un indret privilegiat que sempre ha estat via de pas. Actualment, a Llinars es pot accedir per les carreteres C-251 (Granollers-Llinars, la C-35 (Parets del Vallès-Llagostera, la B-510 (Llinars-Argentona) i la BV-5107 (Llinars-La Garriga). Els accessos 10 i 11 de l'autopista AP-7 donen servei al municipi malgrat no passar dins del terme municipal. Pel que fa al transport públic, l'Estació de Llinars del Vallès, al centre de la vila, dona servei cada mitja hora amb Barcelona i Sant Celoni, encara que els dies festius la freqüència és d'una hora. Diferents línies d'autobús de la companyia Sagalés comuniquen amb els municipis propers i també amb Barcelona. La bona comunicació, sobretot per carretera, ha provocat que el sòl industrial del municipi no hagi deixat de créixer en els darrers anys, actualment hi ha tres polígons industrials: Collsabadell, Sud i Can Prat i l'A7 Llinars Park. Història L'entorn de Llinars està habitat des de la prehistòria, i encara hi ha com a testimoni restes arquitectòniques com el Dolmen de Pedrarca (2200 aC - 1800 aC) o el Poblat ibèric del Far que estava habitat el segle V aC. Els romans també van habitar Llinars, com a mostra hi ha la via romana, que creuava el Vallès i que va permetre l'arribada a la zona dels conreus de cereal, vinya i olivera.Una altra construcció que es conserva és la Torre del Moro (la Torrassa), una torre de vigilància a 415 m sobre el nivell del mar a la serralada litoral. El nom a l'època romana era "Praetorio", el nom de Llinars apareix per primera vegada l'any 919. La campanya d'Almansor del 982 el va dur a Catalunya on va conquerir el castell de Munt Fariq (el Castell del Far) de camí a Girona. De retorn va conquerir Wutina (Òdena) El 16 de desembre de 1808, en el marc de la Guerra del Francès va tenir lloc la batalla de Llinars, en què el general Joan Miquel de Vives i Feliu va intentar aturar l'exèrcit de Laurent Gouvion Saint-Cyr que baixava a socórrer a Guillaume Philibert Duhesme que estava patint el bloqueig de Barcelona, i que va acabar amb la victòria del Primer Imperi Francès. Durant la postguerra de la Guerra Civil Espanyola i la segona meitat del segle xx s'ha anat dibuixant la fisonomia del Llinars actual: l'arribada de fluxos migratoris (primer de la resta de la península Ibèrica i recentment de l'Amèrica Llatina i el nord d'Àfrica) i el creixement urbanístic del poble amb nous habitatges i serveis. Llocs d'interès Casa modernista de Can Bordoi, seu del Museu de Can Bordoi La Torrassa del Moro (segle ii aC), considerat un Bé Cultural d'Interès Nacional. El Poblat ibèric del Far El Castellnou de Llinars El Castell del Far, conegut com a Castell Vell, ja que va ser enderrocat per un terretrèmol l'any 1448 i actualment només hi queda el fossar i la capella. El Museu de Can Bordoi que compta amb una gran col·lecció de restes arqueològiques del Castell del Far El Museu de Joan Pla i Gras El Dolmen de Pedrarca, una construcció funerària de planta rectangular amb una gran llosa de coberta que data del neolític. L'escultura del drac de la plaça dels Països Catalans, situat davant del Pavelló municipal d'esports, de l'escultor local Joaquim Camps. Teatre Auditori de Llinars (TA) Una iniciativa popular projecta reconstruir la torre de la Miranda, la casa modernista de Damià Mateu i Bisa, de 1906 feta malbé durant la Guerra Civil espanyola i enderrocada el 1962. De l'escola gaudiniana, es desconeix oficialment l'autor, si bé part del projecte i la direcció d'obra són de Francesc Berenguer i Mestres. Els terrenys ja han estat cedits per l'Ajuntament en un lloc molt pròxim a la ubicació original. Festivitats i activitats Festa major: s'inicia prop del 8 de setembre (festivitat de la Mare de Déu del Prat, patrona de la localitat) i sol finalitzar l'11 de setembre. Ball de gitanes (matí de diumenge de Carnaval) organitzat per la Colla Giola, fundada l'any 1991. Veniu a mi. La Passió de Llinars del Vallès (els dos caps de setmana anteriors a la Setmana Santa). Representació de La Passió de Crist.

KM 31,3 - Waypoint 27 - Cruïlla amb B-510 , pujada al Coll de Can Bordoi

Seguim, girant a l'esquerra, a buscar la rotonda de Llinars, desprès tornàrem a pasar per aquí per pujar a Can Bordoi.

KM 31,7 - Waypoint 28 - Pont del AVE

Descripció del projecte Acabat el 2005, el pont de Llinars va ser el primer pont d'acer a ser construït a la xarxa d'Alta Velocitat Espanyola, inclòs a la secció entre Barcelona i la frontera francesa. El pont fa 574 m de llargada i consta de dues parts: una estructura metàl·lica de 307 m de longitud sobre l'autopista AP-7 i un viaducte en biga contínua de formigó pretensat sobre el riu Mogent amb llum màxima de 48 m. El pont d'acer és una estructura contínua amb cinc obertures de 45+71+75+71+45 m respectivament. La ubicació de les piles va estar controlada per l'angle molt esbiaixat de l'encreuament amb l'autopista i pel procés d'empenta en construcció. Es tracta d´un pont en gelosia del tipus pal de rei amb diagonals corbes, que suporta un tauler mixt d´acer i formigó. El pont té 17 m d'amplada i alberga dues vies sobre balast en una plataforma de 14 m d'amplada. El tauler mixt reposa sobre bigues d'acer a I transversals d'1 m de profunditat espaiades a 3,55 m. Aquestes estan connectades al cordó inferior, format per una secció calaix d'acer de 1,6 m d'amplada amb una profunditat variable entre 3,5 i 6 m. Metodologia de Disseny/Construcció El disseny es va realitzar complint els requisits de l'Eurocodi, incloent-hi disposicions estrictes quant al comportament dinàmic i la interacció ferrocarril-estructura a causa de la complexitat dels ponts ferroviaris d'alta velocitat. El disseny daquest pont va aconseguir una solució rendible i estèticament agradable a través de lús òptim de materials, incloent acer i primes cobertes. Per evitar interferir amb el funcionament de la important autopista AP-7, el pont d'acer es va construir per empenta de la llinda.

KM 32,9 - Waypoint 29 - Panell informatiu davant Maristes de Mogent Massos i direccions

Seguim indicacions per anar a l'Ermita de Lourdes i Sant Sadurní de Collsabadell

KM 33,0 - Waypoint 30 - Cruïlla cap a l'Ermita de la Mare de Déu de Lurdes de la Pocafarina

Gir a la Dreta, passant entre la Casa de Colònies de Mogent i els Maristes de Mogent tot enfilant el Camí que puja cap a Cal Bataller i l'Ermita de la Mare de Déu de Lurdes de la Pocafarina. Quan tornem de l'Ermita de la Mare de Déu de Lurdes de la Pocafarina, tirnem a pasar per aquí tot girant a la dreta per anar a buscar Sant Sadurní de Collsabadell.

KM 33,3 - Waypoint 31 - Ermita de la Mare de Déu de Lurdes de la Pocafarina.

KM 33,3 - Waypoint 32 - Ermita de la Mare de Déu de Lurdes de la Pocafarina.

KM 34, 1 - Waypoint 33 - Cruïlla cap a Sant Sadurní de Collsabadell

Seguim les indicaccions per anar cap a Sant Sadurní de Collsabadell.

KM 34,1 - Waypoint 34 - Cruïlla cap a Sant Sadurní de Collsabadell.

Girar a esquerra

Km 34, 5 - Waypoint 35 - Cruïlla cap a Sant Sadurní

Gir a la dreta, seguim la indicació del Plafó per seguir cap a Sant Sadurní de Collsabadell.

KM 35,2 - Waypoint 36 - Sant Sadurní de Collsabadell

Sant Sadurní de Collsabadell és una església romànica del poble de Collsabadell, al municipi de Llinars del Vallès (Vallès Oriental) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. En aquesta església s'hi establí l'any 1977 una petita comunitat de monges cistercenques procedents de l'abadia de Vallbona de les Monges. Descripció L'edifici palesa diferents moments constructius. La nau central és coberta amb volta de canó apuntat (segle XIII). Hi ha quatre capelles laterals i presbiteri i una capella a la dreta, més recent. Campanar de planta quadrada de pedra de fil granítica, formada per tres cossos, gàrgoles en el superior i coronat per merlets. Se situa damunt una capella coberta amb volta de creueria. A l'exterior, al nord, restes romàniques de carreu de granit i arcuacions cegues de tipus llombard. L'absis primitiu era rodó. La porta és rectangular. Història El lloc ja s'esmenta l'any 998 en el cartulari de Sant Cugat, i la parròquia el 1040 al Liber Antiquitatum. Va pertànyer a la canònica de la seu de Barcelona. L'edifici és del segle XI i es va reformar al segle XIII. Posteriorment, als segles XVI-XVIII, es van afegir les capelles laterals i el campanar. El 1786-87 es va reconstruir el presbiteri, fent-lo més gran. L'any 1736 es va refer la façana. Al segle XX es va afegir una capella.

KM 35, 2 - Waypoint 37 - Sant Sadurní de Collsabadell.

Sant Sadurní de Collsabadell Aproximadament a dos quilòmetres de Llinars, damunt el cim d'un turó a la banda septentrional de la serra del Corredor, es troba una joia arquitectònica envoltada de natura: l'església de Sant Sadurní de Collsabadell. És una església romànica, de planta de creu llatina que pertany al Bisbat de Terrassa. La notícia més antiga ens la dóna un document de l'any 1040, en el qual el bisbe Guislabert de Barcelona dóna a la Canònica de la Seu de Barcelona diverses esglésies, entre elles "Sancti Saturnini de Collum Sabadello". La parròquia, al llarg de la seva història, ha sofert un munt de restauracions. La nau és de volta de canó apuntat i el campanar és d'estil gòtic tardà. A les reformes del segles XVI i XVII, van afegir-se quatre capelles laterals. La del Roser, de sota del campanar, existia el 1537 i la de davant, amb cúpula, sobre cornisa, es va fer el 1640. Aquesta petita església posseeix una característica arquitectònica que li confereix exclusivitat: una semitorre circular incrustada al campanar que dóna accés al segon pis mitjançant una escala de cargol. I és que, efectivament, el que podríem entendre com a centre neuràlgic d'aquest veïnat, d'uns 300 habitants, és la seva església. La primera documentació de la zona "Collum de Sabadello" és al 998 en el Cartulari de Sant Cugat.

KM 35,2 - Waypoint 38 - Sant Sadurní de Collsabadell.

Esglesia parroquial de Sant Sadurní de Collsabadell que s’alça al cim d’un petit turó, contrafort septentrional de la serra del Corredor, a l’esquerra de la riera de Mogent; la façana conserva restes de l’edificació romànica del s. XI, reformada als s. XIII, XVII i XX. Té un campanar de planta quadrada, en el característic estil gòtic tardà de la comarca. El lloc és esmentat ja el 998 i la parròquia el 1040. Pertangué a la canònica de la seu de Barcelona. Fou agregat al s. XIX al municipi de Llinars.

KM 42,5 - Waypoint 39 - Coll de Can Bordoi.

Gir a la dreta per anar a Sant Cristofol de Can Bordoi.

KM 42,6 - Waypoint 40 - Sant Cristòfol de Can Bordoi.

La capella de Sant Cristòfol de Can Bordoi és situada al costat de la casa homònima, al coll de Can Bordoi, prop de Castellvell de Llinars. L’esglesiola es troba documentada des de l’any 1025, en un instrument conservat als Libri Antiquitatum de la catedral de Barcelona. Es tracta d’una donació feta per un tal Bernat a la seva àvia Hem d’un alou a la casa de Sant Cristòfol del Far. A partir d’aquest moment la documentació és escassa, fins al punt de no tenir-ne més notícies fins a les visites pastorals del segle XIX, on apareix esmentada com a dependent de Santa Maria de Llinars. La història d’aquesta capella està molt lligada al castell del Far i també a l’origen de la Casa de Can Bordoi. L’edifici, que existia encara el 1886 i que tenia com a propietaris la família Bordoi, fou enderrocat a la darreria del segle. En el mateix indret s’alça l’actual capella obrada a l’inici del nostre segle, que coincideix amb la construcció del mas Bordoi, propietat de la família Vilaseca, juntament amb el castell del Far. (Encipclopèdia Catalana) Afegeixo la ressenya de : Coneixer Catalunya © Antonio Mora Vergés Sant Cristòfol prop de l’antic castell del Far. Llinars del Vallès Em sorprenia l’església blanca de Sant Cristòfol, d ela que amablement em permetien recollir-ne imatges de l’exterior, no podria fer-ho però de l’interior en absència dels propietaris. Espero tornar en el futur La toponímia ens planteja sovint preguntes de difícil resposta, Far, és un lloc comú en mols llocs de Catalunya, on clarament el significat “foguera que servia de senyal” sembla imposar-se per qüestions de lògica; son llocs molt elevats, visibles des de molts punts, i en alguns casos, son seu alhora d’advocacions, habitualment marianes, que en la terminologia de la fe, ens “donen llum”, o “ens guien vers el Cel”. Far , en la llengua llatina, vol dir blat, i si anem més enllà del que sembla evident; avui aquest espai del Vallès Oriental i les terres del Montnegre-Corredor està dominat pel bosc; la pregunta és, i mil anys enrere ?, doncs possiblement els conreus de blat dominaven per arreu, i d’aquí potser el topònim Far. Topònims com Palou [ palla ] i fins Granollers [ terra de grà ?], vindrien justament a confirmar aquest hipòtesi. El lloc de Llinars o vila rural de Linares, que ha donat nom a la població, apareix documentat a partir de l'any 919. El terme de Llinars és integrat per l'antiga jurisdicció del castell del Far, dita més tard baronia de Llinars. El componien les parròquies de Santa Maria de Llinars, Sant Esteve del Coll, Sant Sadurní de Collsabadell i una bona part de les parròquies de Sant Julià del Fou i Sant Andreu del Far. Avui dia la parròquia del Far és unida a Dosrius i la del Fou a Sant Antoni de Vilamajor. El 1381 el conjunt de súbdits del castell del Far era de 78 famílies i el 1515 eren 86, repartides així: parròquia de Llinars 34, Collsabadell 19, el Coll 10, Sanata 10 i el Far 13. L'augment de població del terme fou molt lent, puix que el 1719 aquest tenia només 159 famílies i 524 habitants. Aquest cens va créixer notablement al segle XIX, ja que el 1842 tenia 687 persones i 1 187 el 1860. Aquest cens del 1860 es repartia en 126 masos i 96 famílies a la població. L'aglutinador històric de totes les parròquies que formen el terme de Llinars i de les que el formaren també algun temps (el Fou i el Far) era el castell del Far, dit també Castellvell del Far o de Llinars o simplement Castellvell, que aixeca les seves ruïnes a l'est del coll de Can Bordoi, a 401 m d'altitud. Surt ja esmentat el 1023 i el 1041; el posseïa Gombau de Besora en feu dels comtes de Barcelona; entre el 1070 i el 1111 els senyorejaven els vescomtes de Barcelona i després els Castellvell. Des de la fi del segle XII s'enforteix la família dels castlans, cognomenats Far, que al segle següent en tenien el ple domini. Entorn del 1280 Riambau de Far el va vendre a Bernat de Centelles i entorn del 1300 passà a poder de Romeu de Corbera pel seu casament amb Sibil·la, filla de Bernat de Centelles. La família Corbera posseí i habità aquest castell i el 1336 hi edificà una capella dedicada a santa Maria. El castell s'ensorrà a causa d'un terratrèmol el 1448 i aleshores els Corbera traslladaren la seva residència a una casa de la pobla de Llinars, erigida entorn de l'antiga església de Santa Maria de Llinars, que esdevingué el centre administratiu de la baronia. Fa pocs anys que l'amo de Can Bordoi, propietari del lloc, féu fer excavacions al Castellvell i aparegué tota l'antiga estructura, envoltada de fossats, que ara es troba al descobert, consolidada i visitable. En les ruïnes i especialment als fossats aparegué tot el material que tenia el castell el moment de la seva destrucció pel terratrèmol i, en especial, una gran quantitat de ceràmica dels segles XIII-XV, algunes peces amb l'escut dels Corbera, amb la qual es va fer un petit museu a Can Bordoi. Prop de les ruïnes hi ha l'antiga casa de Can Castellvell, convertida fa anys en casa de colònies d'estiu. Depenia de l'església parroquial l'antiga església de Sant Cristòfol, documentada des del 1025 al coll de Can Bordoi, que fou reconstruïda a principi del segle actual, prop de Can Bordoi quan en Josep Comas i Masferrer va construir l'actual gran casal noucentista que reemplaçà l'antic mas de Can Bordoi, documentat des del segle XIII. En aquesta ermita se celebra una festa el 10 de juliol; també en depenien l'antiga capella de Santa Maria del castell del Far, la del Pilar, que es va construir al Castellnou, i altres de més modernes com la de Lurda del Mas Marçans o la neoromànica del Mas Bagà.

KM 42,6 - Waypoint 41 - Sant Cristòfol de Can Bordoi.

És una capella documentada des de l'any 1025 i molt vinculada al castell del Far. El 1336 el rector de Llinars autoritzava dues deodates a residir a Sant Cristòfol, on es va reunir una reduïda comunitat. La capella va ser reconstruïda modernament.

KM 42,6 - Waypoint 42 - Testimoni Sant Cristofol de Can Bordoi.

Qué són els Deodats? Pel seu propi caràcter, l'estudi de les comunitats de deodats és complex, les cases no seguien una regla comuna, es tractava d'una opció monàstica de caràcter espontani, sense filiacions a corrents determinats, ordre ni cap organisme superior (a part de l'episcopal) que els organitzés d'alguna manera. Tampoc mantenien registres propis, com els que pot tenir un determinat ordre o congregació sobre casa seva, que permeti fer algun tipus de seguiment. Es poden trobar comunitats de donats amb una estructura i nombre de membres comparable a un petit monestir o priorat d'una ordre monàstica regular (habitualment el nombre de deodats estava limitat a cinc membres), d'altres eren més simples i fins i tot en molts casos es troben donats individuals, que podem relacionar amb els ermitans. D'altra banda, hi ha cases de deodats amb comunitats femenines (la majoria), altres masculines i també de dúplices o mixtes, amb homes i dones. Hi ha una altra vessant: els deodats residents a altres monestirs regulars, que ingressaven amb condicions especials. De totes maneres, tots aquells deodats o deodates tenien la consideració d'eclesiàstic i estaven sotmesos a les normes i les lleis específiques d'aquell estament. Es tracta d'un moviment del qual es troben notícies als segles XIII i sobretot al XIV, al segle XV en quedaven poques, moltes van regularitzar la seva situació com a canònica regular agustiniana. Els deodats s'establien sobretot en capelles o ermites més o menys aïllades, de les quals podien tenir-ne l'ús exclusiu, però també hi ha aquesta figura formant part d'altres monestirs, en parròquies i hospitals. En algunes comunitats se seguia alguna regla o costum propi, però en els casos de deodats integrats en algun altre monestir o priorat, aquests seguien les normes del lloc on eren acollits. És habitual el desconeixement i la poca precisió en aquest sentit. També es donava el cas en què es pactava, potser fins i tot només de paraula, la norma que cal seguir. En molts casos s'especifica l'observança de la regla de Sant Agustí, per això la comunitat sovint es confon amb una canònica agustiniana. Les comunitats de deodats estaven subjectes a l'autoritat episcopal, sovint delegada al rector de la parròquia on pertanyia, que havia d'autoritzar l'establiment d'una nova comunitat i una vegada en funcionament vetllava pel compliment de la regla, donava el vistiplau de lelecció de prior o majoral i també podia exercir la supervisió administrativa. Habitualment els deodats aportaven un dot a l'ingrés i feien vot d'obediència i castedat, però en alguns casos podien mantenir béns propis, per la qual cosa no s'obligaven amb l'habitual vot de pobresa. D'altra banda, els era reconegut el dret d'estabilitat, que els garantia la residència permanent a la casa on havien ingressat. Aquest moviment és proper a altres que es van anar desenvolupant en llocs i països diferents amb un fons comú però amb trets particulars segons la regió. Es pot relacionar (moltes vegades es confon) amb les beguines, un moviment característic de Flandes, les recluses i fins i tot amb les ordres terceres, més vinculats a una ordre i una regla determinada. Alguns cops s'utilitzen indistintament alguns d'aquests termes dins d'una mateixa comunitat, com a sinònims.

KM 44,2 - Waypoint 43 - Cruïlla del Camí que ve de Can Bordoi amb el Gr-92.

Cruïlla del GR-92 , tot venint de Can Bordoi, per anar cap a Sant Sebastià de Puigpedròs .

KM 45,5 - Waypoint 44 - Testimoni de Sant Sebastiá de Puigpedròs

Tot i que se'n conserven només les runes (ara ja reconstruïda), l'ermita de Sant Sebastià de Puigpedrós forma part del patrimoni arquitectònic religiós de Llinars del Vallès. L'ermita es troba documentada des de l'any 1640. Era una ermita de deu per cinc metres, amb espadanya per a la campana, amb portal adovellat de set dovelles, dues finestres de granit, amb contraforts a cada costat i amb gran riquesa de carreus cantoners. A darreries del segle XIX i fins a l'any 1905, acabada la "setmana dels barbuts", se celebrava l'aplec en honor de Sant Sebastià, él màrtir que era advocat contra la pesta, els llamps i les tempestes. Tot i estar enrunada (actualment 2023 ja està reconstruïda) té una vista magnífica i permet aprofundir en el qual és una panoràmica. Des d'aquí la vista és de 360º: Litoral, Prelitoral i part del Vallès. HISTÒRIA DE L'ERMITA A PARTIR DEL 2009 L'any 2018 Àrids Garcia va cedir l'ermita de Sant Sebastià de Puigpedrós a la Sra. Bellavista, presidenta de l'Associació de veïns de Sant Esteve del Coll, i al Sr. Puchol, president de l'Agrupació de defensa forestal de Llinars del Vallès, pel seu ús, pas i gaudi. L'ermita, propietat d'Àrids Garcia i documentada des de l'any 1640, forma part del patrimoni arquitectònic religiós de Llinars del Vallès i es troba al capdavall del planell de la Torrassa. Actualment es troba en procés de reconstrucció des de l'any 2016, i un bon nombre de voluntaris estan participant en les obres sota la direcció del Sr. Puchol. Un bon nombre d'empreses també i col·laboren desinteressadament amb la reconstrucció de l'ermita. Informació extreta de : Blog: https://ermitadesantsebastia.blogspot.com/2016/12/pagina-dinici-de-sant-sebastia.html Video: http://agendatvllinars.videotecaip.com/video-hd.php?video=311

KM 45,5 - Waypoint 45 - Sant Sebastià de Puigpedròs

Noticia publicada : El 9 Nou 29/07/2021 Coronen el campanar d’espadanya de l’ermita de Sant Sebastià de Llinars Les obres per a la reconstrucció de l’ermita de Sant Sebastià de Puigpedrós de Llinars, del 1640, continuen progressant amb la feina de voluntaris els caps de setmana. Fa un parell de setmanes es va col·locar la pedra que corona el campanar. Una pedra de 1.750 quilos que es va treure d’una de 15 tones que hi havia davant de can Dous del Coll, amb mètodes tradicionals. La pedra es va acabar a l’empresa Granits Barbany i per col·locar-la es va fer servir un camió grua de Materials MJB. A finals de l’any 2016 un grup de veïns de la parròquia de Sant Esteve del Coll, a Llinars, i l’ADF de Llinars van voler recuperar l’aplec, que es fa al voltant del 20 de gener i van iniciar el procés de reconstrucció de l’edifici, del qual només se’n conservaven unes quantes pedres i que portava gairebé un segle en ruïnes, informa Joan B. Mauri. Uns anys abans, l’ADF de Llinars va fer una primera neteja del bosc del voltant de l’ermita i va deixar al descobert les parets que quedaven dretes i el gran pi que havia crescut al seu interior. Jordi Puchol, un dels impulsors de la reconstrucció, explica que “les obres les han fet voluntaris, sense ells no seria viable perquè no hi ha diners per pagar un grup de paletes”. Els materials utilitzats en la reconstrucció es paguen gràcies també, a les aportacions que es fan durant els aplecs o que es recullen al bar de la Torrassa. Puchol també destaca la col·laboració d’empreses. A l’exterior només falta el coronament dels contraforts i netejar els voltants. A l’interior falta posar el terra, els llums i l’altar que encara no s’ha decidit com serà. Les obres de reconstrucció van començar amb la consolidació de les parts del murs que quedaven perquè no acabessin de caure i la reconstrucció de les parets. La primera intenció era “consolidar el que encara quedava dels murs per fer-hi un mirador i condicionar l’entorn per poder-hi fer els aplecs, però la gent es va engrescar i es va fer un projecte de restauració i reconstrucció” afegeix Puchol. El seu avi, Tomàs Bellavista Sauleda, en Tomàs de Can Dous, un dels últims picapedrers del Coll, va picar les pedres que s’han col·locat a l’ermita. Totes les pedres són extretes de la muntanya del Coll, algunes ja treballades per ell quan era jove. Les arcades de l’interior estan fetes amb els últims blocs de pedra extrets pels germans de Can Dous, Tomàs i Mario. En Tomàs va morir als 79 anys sense poder veure acabada la reconstrucció. Actualment ja s'acabat la reconstrucció de l'Ermita de Sant Sebastià de Puigpedròs. Bona feina!!

KM 45,5 - Waypoint 46 - Panoràmica des de Sant Sebastià de Puigpedròs.

Us aconsello que disfuteu una estona de les vistes panoràmiques des de Sant ebastià de Puigpedròs.

Km 45,5 - Waypoint 47 - Panoràmica des de Sant Sebastià de Puigpedròs

Feu un tomb a l'Ermita per disfrutar de les vistes de 360º

KM 45 i KM 45,9 - Waypoint 48 - Cruïlla cap a Sant Sebastià de Puigpedròs.

Per aquest Waypoint pasem al Km 45 tot just abans d'agafar el trencant per anar a visitar l'Ermita de Sant Sebastià de Puigpedròs, i tornant de l'Ermita al Km 45,9 agafem l direcció cap a la Torrassa.

KM 46,4 - Waypoint 49 - La Torrasa.

La Torrassa o Torre del Moro és una torre cilíndrica, lleugerament cònica que presenta una base d'època romana de 9 filades de grossos carreus encoixinats, i un nivell superior possiblement medieval de carreus de granit però més petits i amb zones irregulars. Popularment es diu que la Torrassa era un punt d'avís per als pagesos. Quan venien els recaptadors d'impostos del rei moro, la pagesia del Coll pujava a la torre i feia un gran foc, d'aquesta manera els veïns de Llinars podien amagar els caps de bestiar dels quals pagaven impostos. Característiques de la Torrassa: Altitud: 415 m. Altura total: 12’60 m. Alçada de la part romana més antiga: 4'36 m. Circumferència de la base: 30'10 m. Diàmetre interior: 5'50 m. Diàmetre exterior: 9'34 m. Gruix del mur: 2'00 m. Material: Pedra granítica encoixinada de 60x45 cm 9 filades de 36 carreus La torre ha estat excavada en diverses ocasions. L'historiador Gomis (1883) diu (i encara amb inseguretat) que creu que s'hi va trobar una moneda de Gordià. Però no tenim cap més dada cronològica i pel seu tipus constructiu tampoc queda clara la seva datació. L'any 1906, el senyor Francesc Teixidó, molt aficionat a la cacera, adquirí una part de la finca de Can Puigvert, amb les ruïnes de la Torrassa, llavors ple de bestioles salvatges i més tard la resta de la propietat, on va fer construir un xalet de pedra. La Torre del Moro la va convertir en pavelló de caça fent-hi bastir dos pisos més, amb parets de pedra, el primer per a cuina i menjador, amb un gran finestral i el segon per a dormitoris. Des del segon pis, per una escala de fusta, es pujava al terrat de pronunciat pendent, sostingut per jàsseres i bigues de ferro. Des del terrat a 13 m d'alçada sobre la carena de la muntanya s'albirava tota la comarca, les serralades del Maresme i un retall de la mar. Des de mitjans del segle XX, la Torrassa va començar un procés d'abandonament i va ser objecte d'espoliacions i agressions. Als anys 90 es va tancar i es van tapiar totes les finestres. El dia 22 de juny de 2009 es va cedir la Torrassa a l'Ajuntament de Llinars. La cessió es va fer a l'alcalde de Llinars in situ, de la mà de Jordi i Carles Garcia, propietaris de l'empresa ‘Àrids Garcia', que des de maig de 1999 són els propietaris d'una finca forestal en què es troba ubicada la Torrassa. L'any 2010 es van iniciar les obres de restauració de la Torrassa realitzades per l'empresa Constructora de Solsona SCCL i per Construccions Majoral SA, a partir d'un projecte de l'arquitecte Mateu Aregay i amb la col·laboració arqueològica de Lluís Vila (Estrats). Aquesta ha esta una obra cofinançada pel fons europeu FEDER. L'objectiu principal d'aquesta restauració, cofinançada pel fons europeu FEDER, ha estat evitar el deteriorament i facilitar-ne la visita. Per això, s'ha aterrat el sostre que hi havia, s'ha reomplert la part de baix i s'ha col·locat una escala de cargol de ferro que va des de la planta inferior (romana) fins a la primera planta (medieval). Des d'aquí i fins a la part superior s'ha reconstruït l'escala que hi havia. A dalt de tot s'obté una vista del paisatge del voltant, la seva visió és espectacular. A fora, la torre es circumval·la amb una paret de pedra per poder-ne tenir una visió des de baix. Finalment, el dia 28 de març de 2011 va tenir lloc la inauguració d'aquesta restauració a càrrec de l'alcalde de Llinars, Sr. Martí Pujol, i amb l'assistència del delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya a la província de Barcelona, Sr. Salvador Jorba i Nadal. Wikipedia : La Torre del Moro o Torrassa és una torre de guaita romana de la serra del Corredor a Llinars del Vallès (Vallès Oriental). És un dels monuments arqueològics emblemàtics de les terres vallesanes. Està adscrita tradicionalment a l'època romana. S'alça a 416 m d'altitud sobre la serra del Corredor. Declarada Bé Cultural d'Interès Nacional, recentment ha estat objecte d'una restauració promoguda per l'ajuntament de Llinars i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Es pot visitat tots els caps de setmana i festius de 9 a 13 hores. Situació Un dels principals atractius de la Torrassa del Moro és el paisatge excepcional que es pot contemplar des del mirador instal·lat a la terrassa que s'ha habilitat a la planta superior. Si el dia és clar, es pot admirar amb nitidesa el mosaic de pobles i ciutats que conformen la plana vallesana disposats a banda i banda de les carreteres i autopistes que ressegueixen sàviament el corredor natural de la depressió prelitoral catalana. Fent anar un xic la imaginació, no és difícil imaginar com devia ser aquests paisatge quan es va erigir a la Torrassa, fa poc més de dos mil anys. Només cal esborrar nuclis urbans i polígons industrials, canviar les autopistes per vies empedrades i retornar als boscos i al rius l'espai que els pertocaria per naturalesa. Els poblats ibers que presidien els turons es trobarien mig abandonats a causa de l'ocupació romana i, la plana, aprofitant les millors terres de conreu, començarien a construir-se les grans vil·les rurals que havien de ser el precedent de masies i nuclis urbans actuals. Descripció Torre rodona de 560 centímetres de diàmetre i uns 12 metres d'alçada. La base és de carreus molt grans, de granit i amb la cara exterior en coixinet; aquest part és d'època romana. A continuació el mur és de carreus de pedra d'una mida més reduïda i de forma més irregular i, per últim, hi ha una tercera part amb pedres més petites, també de granit però d'una tonalitat més ocre i disposades de forma més irregular. Aquestes diferències corresponen a diferents fases constructives. L'alçada de la part romana arriba a 4,36 m, essent la part superior, fins als 8,3 m, una sobreelevació posterior, d'època medieval. Hi ha diverses obertures. La principal és a ponent, gairebé a nivell del terra. A un nivell intermedi hi ha una altra obertura emmarcada per carreus de granit. A la part superior hi ha 4 obertures, una per banda, emmarcades per maó. Història La majoria dels historiadors coincideixen a situar la construcció de la Torrassa a l'època de la República Romana. Aquesta adscripció es basa, principalment, en el sistema constructiu emprat a la part inferior del monument, que es caracteritza per la utilització de grans carreus encoixinats bastits amb la tècnica de l'opus quadratum. A Catalunya, aquesta tècnica tan característica de l'arquitectura romana es documenta en diverses construccions de tipus civil com les cisternes de la Neàpolis d'Empúries i de tipus militar com les muralles baix republicanes de la ciutat de Tarraco o de la mateixa Empúries, entre d'altres. La Torrassa, estratègicament ubicada dalt d'una carena, controlava el pas d'aquesta via per les terres del Vallès. Tanmateix, cal posar en relleu que les excavacions arqueològiques efectuades modernament al jaciment no han permès confirmar de forma definitiva aquesta adscripció. Si bé és cert que s'hi ha recuperat materials arqueològics que habitualment apareixen en contextos del segle ii aC. (fragments de ceràmica comuna ibèrica, àmfores, dolies i les característiques teules planes), no ha estat en els nivells fundacionals, sinó formant part d'estrats relacionats amb ocupacions posteriors del moment. Les referències documentals d'aquesta torre són gairebé inexistents. Era una torre cilíndrica d'època romana que tenia la funció de vigilància dels pobles indígenes situats al llarg de la carena litoral. Es va reedificar en època medieval i en altres èpoques posteriors. Les filades que coronen la part superior de la Torrassa corresponen a unes obres que s'hi van dur a terme l'any 1906, quan Francesc Teixidó, aleshores propietari de la finca, va decidir convertir la torre en un pavelló de cacera. Amb aquest objectiu va fer afegir dues plantes a l'edificació: la primera per a encabir-hi la cuina i el menjador i la segona per als dormitoris. Aquestes obres van canviar la fesomia del monument però, alhora, van contribuir a garantir-ne la conservació. A mitjan segle xx, no obstant, la Torrassa va restar abandonada fins que, als anys 90, l'Ajuntament de Llinars va procedir a tancar-ne l'accés per evitar actes vandàlics. L'any 2009 l'empresa Àrids García va cedir la propietat de la Torrassa a l'Ajuntament de Llinars del Vallès. D'aquesta manera s'iniciava el procés per a la recuperació definitiva del monument, que es va centrar en l'execució d'un acurat projecte de rehabilitació redactat per l'arquitecte Mateu Aregay amb la col·laboració de l'arqueòleg Lluís Vila. De forma prèvia a les obres, es van dur a terme diversos estudis preliminars com la realització d'un escàner 3D que va permetre obtenir una documentació molt completa del monument i analitzar-se, de forma exhaustiva, l'evolució constructiva i l'estat de conservació. En aquests darrers anys, alguns historiadors han defensat que la Torrassa va ser construïda a principis del segle viii que formaria part d'una extensa xarxa de torres o fars que haurien estat bastits per l'estat emiral per defensar la frontera occidental dels territoris conquerits per l'islam. Cal destacar, no obstant, que les campanyes d'excavació fetes tant a l'interior com a l'exterior del monument no han aportat materials arqueològics que es puguin relacionar específicament amb aquest període. L'any 1994 es van localitzar, a l'interior de la torre, algunes sitges d'emmagatzematge que contenien ceràmica alt medieval. També es van documentar diverses estructures, que van ser excavades de forma més exhaustiva l'any 2006, es van identificar amb una possible zona d'hàbitat per a les persones destinades a exercir tasques de control a guaita de la torre entre els segles XIII i XV. És precisament en aquest període que es van redreçar els murs de la torre utilitzant carreus de granit que ja no van respectar la perfecta disposició de les filades d'opus quadratum conservades a la base del monument.