(AE)Pobles de la Provincia de Girona (29) Bàscara-Vilaür-Pontós-Orfes-Vilademuls-Terradelles-Sant Esteve de Guialbes.

Vilaür

El término municipal, de 5,6 km2. se encuentra al sur del Fluvià ,. La orografía del terreno está formada por terrenos planos y con campos de cultivo, situados entre suaves elevaciones y pequeños cerros ocupados por el bosque. Es un municipio eminentemente agrícola, con cultivos de secano y forrajes, con algunas zonas cercanas al río cubiertas de plantaciones de árboles de ribera de los que se aprovecha la madera. La ganadería también ocupa un lugar importante en la economía del municipio, con algunas explotaciones de tipo familiar de tamaño medio. El núcleo histórico, el pueblo de Vilaür, se cita por primera vez en el año 1017, en una bula del papa Benedicto VII que confirma las propiedades que el monasterio de San Esteban de Banyoles tenía en este lugar, Los antecedentes más antiguos no tienen ningúna relación con el pueblo ni con el término municipal que fue delimitado por primera vez a principios del s. XIX. Pero en diversos lugares del actual municipio han aparecido restos que dejan constancia de la ocupación humana de estas tierras desde la Prehistoria. Los más antiguos aparecieron cerca de la carretera de la Escala a Orriols, a ras del término de Saus-Camallera. Era un pequeño entierro Neolítico con algunas puntas de flecha de sílex y restos de cerámica muy dañada. En otros lugares del término municipal se han encontrado trozos de cerámicas ibéricas y romanas, quizá procedentes de una pequeña cabaña o casa de campo de la época, bastante frecuentes en la comarca. Pero el origen del núcleo medieval de Vilaür debe situarse en la Edad Media, en torno a los siglos X-XI, que es cuando aparece por primera vez en la documentación escrita. De esta época data la iglesia parroquial, aunque su aspecto actual es el de un edificio románico del s. XII-XIII que fue muy reformado durante la baja Edad Media y en el transcurso de los siglos posteriores. La iglesia fue fortificada hacia el s. XV-XVI, levantándose una estructura encima del templo original que casi dobló la altura del edificio. El campanario es una pequeña torre de planta cuadrada o rectangular, con arcos de medio punto y cubiertos en dos vertientes, que se construyó en una época posterior al templo, tal vez cuando se fortificó. El terme municipal, de 5,6 km2. es troba al sud del Fluvià,. L’orografia del terreny està formada per terrenys plans i amb camps de conreu, situats entre suaus elevacions i petits turons ocupats pel bosc. És un municipi eminentment agrícola, amb conreus de secà i farratges, amb algunes zones properes al riu cobertes de plantacions d’arbres de ribera dels que s’aprofita la fusta. La ramaderia també ocupa un lloc important en l’economia del municipi, amb algunes explotacions de tipus familiar de dimensions mitjanes. El nucli històric, el poble de Vilaür, es cita per primera vegada l’any 1017, en una butlla del papa Benet VII que confirma les propietats que el monestir de Sant Esteve de Banyoles tenia en aquest lloc, Els antecedents més antics no tenen cap relació amb el poble ni amb el terme municipal que fou delimitat per primera vegada a començament del s. XIX. Però en diversos indrets de l’actual municipi han aparegut restes que deixen constància de l’ocupació humana d’aquestes terres des de la Prehistòria. Els més antics van aparèixer vora la carretera de l’Escala a Orriols, a ran del terme de Saus-Camallera. Era un petit enterrament Neolític amb algunes puntes de fletxa de sílex i restes de ceràmica molt malmesa. En altres llocs del terme municipal s’han trobat esquerdissos de ceràmiques ibèriques i romanes, potser procedents d’una petita cabana o casa de pagès de l’època, força freqüents a la comarca. Però l’origen del nucli medieval de Vilaür s’ha de situar a l’Edat Mitjana, entorn els segles X-XI, que és quan apareix per primera vegada a la documentació escrita. D’aquesta època data l’església parroquial, encara que el seu aspecte actual és el d’un edifici romànic del s. XII-XIII que va ser molt reformat durant la baixa Edat Mitjana i en el decurs dels segles posteriors. L’església fou fortificada cap el s. XV-XVI, aixecant-se una estructura al damunt del temple original que quasi va doblar l’altura de l’edifici. El campanar és una petita torre de planta quadrada o rectangular, amb arcades de mig punt i coberts a dues vessants, que es va construir en una època posterior al temple, potser quan es va fortificar.

El Río Fluvià

Pontos

Pontós forma parte de la comarca del Alt Empordà, provincia de Girona. El término municipal tiene una extensión de 13,54 km2 y 94 m. de altitud. Los límites del término municipal son al norte con Ordis y Borrassà, al este con Garrigàs, al sur con Bàscara y Vilademuls y al oeste con Navata. Tiene agregado el núcleo de Romanyà d'Empordà. Pontós ya está documentado en 979 con el nombre de: PONTONOS. Pontós forma part de la comarca de l’Alt Empordà, província de Girona. El terme municipal té una extensió de 13,54 km2 i 94 m. d’altitud. Els límits del terme municipal són al nord amb Ordis i Borrassà, a l’est amb Garrigàs, al sud amb Bàscara i Vilademuls i a l’oest amb Navata. Té agregat el nucli de Romanyà d’Empordà. Pontós ja és documentat l’any 979 amb el nom de: PONTONOS.

Orfes

Orfes es una aldea en el sector septentrional del término de Vilademuls, cerca del Fluvià. El Remirol drena toda su superficie. Su iglesia de Santa María es su principal parroquia que ya era citada en 1155 cuando Guillermo de Malpàs dio a Pedro prior de Santa María de Besalú, un cortijo situado en dicha parroquia. El edificio actual es del siglo XVIII. El lugar ya es mencionado el 968 y perteneció a la baronía de Vilademuls. En 1373 y en 1374 se concedieron indulgencias a quienes contribuyeran a la construcción en el pueblo de un puente sobre el Fluvià, que no se sabe si se llegó a construir. Orfes és un poble al sector septentrional del terme de Vilademuls, vora del Fluvià. El Remirol drena tota la seva superfície. La seva església de santa Maria és el cap de parròquiai ja era citada l'any 1155 quan Guillem de Malpàs donà a Pere prior de Santa Maria de Besalú, un mas situat en la dita parròquia. L'edifici actual és del segle XVIII. El lloc ja és esmentat el 968 i va pertànyer a la baronia de Vilademuls. El 1373 i el 1374 es concediren indulgències als qui contribuïssin a la construcció en el poble d'un pont sobre el Fluvià, que no se sap si s'arribà a construir.

Vilademuls

Vilademuls es un municipio de la provincia de Gerona, Catalunya, situado en la parte oriental de la comarca del Pla de l'Estany, en el límite con la del Alto Ampurdán. Además de la capital municipal incluye los núcleos de Galliners, Olivas, Ollers, Orfes, Parets de Ampurdán, Sant Esteve de Guialbes, Sant Marçal de Quarantella, Terradellas, Viladamí, Vilafreser y Vilamarí, varios de ellos con iglesias de estilo románico. Vilademuls és un municipi de la província de Girona, Catalunya, situat a la part oriental de la comarca del Pla de l'Estany, al límit amb la de l'Alt Empordà. A més de la capital municipal inclou els nuclis de Galliners, Olives, Ollers, Orfes, Parets d'Empordà, Sant Esteve de Guialbes, Sant Marçal de Quarantella, Terradellas, Viladamí, Vilafreser i Vilamarí, diversos d'ells amb esglésies d'estil romànic

El Río Fluviá

Arenys D'Empordá

Canelles

Galliners

Sant Esteve de Guialbes

Bascara

Bàscara es un municipio de la provincia de Girona situado en la comarca del Alto Ampurdán, Catalunya. Se halla al sur de ésta en el límite con las del Pla de l'Estany y del Gironés. Además de la capital incluye los núcleos de población de Calabuig, Orriols i Les Roques. La base económica del municipio es la agricultura de secano y de regadío, así como la ganadería. El primer documento que menciona Báscara es del año 817, un juicio celebrado en Borrassá en el que se fijaron los límites de la «villa Baschara», posesión del obispado. Según Joan Coromines el nombre «Báscara» es un topónimo prerromano, probablemente de origen vasco y que significa «peña del río». Las murallas que rodeaban la población se encuentran bastante bien conservadas en algunos tramos (s. XIII-XIV, rehechas durante los siglos XVIII-XIX). Camino tradicional en Francia era lugar de parada de las diligencias que llevaban y varios hostales aprovechaban esta condición. Al menos desde el principio de siglo IX la villa de Báscara fue posesión de los obispos de Gerona. Los que tuvieron que hacer prevalecer sus derechos ante las pretensiones de los condes de Besalú. En 1187 el obispo Ramón Guissall instituyó el mercado semanal, que se celebraba los miércoles y el 1236, el rey Jaime I otorgó al obispo la facultad de celebrar ferias. La situación fortificada en el camino principal de Gerona a Francia acentuó la importancia estratégica de la villa en época moderna. Así, en 1675, la población fue tomada por los franceses. Bàscara és un municipi de la província de Girona situat a la comarca de l'Alt Empordà, Catalunya. Es troba al sud d'aquesta en el límit amb les del Pla de l'Estany i del Gironès. A més de la capital inclou els nuclis de població de Calabuig, Orriols i les Roques. La base econòmica del municipi és l'agricultura de secà i de regadiu, així com la ramaderia. El primer document que esmenta Bàscara és de l'any 817, un judici celebrat a Borrassà en el qual es van fixar els límits de la «vila Baschara», possessió del bisbat. Segons Joan Coromines el nom «Bàscara» és un topònim pre-romà, probablement d'origen basc i que significa «penya del riu». Les muralles que envoltaven la població es troben força ben conservades en alguns trams (s. XIII-XIV, refetes durant els segles XVIII-XIX). Camí tradicional a França era lloc de parada de les diligències que portaven i diversos hostals aprofitaven aquesta condició. Almenys des del principi de segle IX la vila de Bàscara fou possessió dels bisbes de Girona. Els que van haver de fer prevaler els seus drets davant les pretensions dels comtes de Besalú. En 1187 el bisbe Ramon Guissall instituir el mercat setmanal, que se celebrava els dimecres i 1236, el rei Jaume I va atorgar al bisbe la facultat de celebrar fires. La situació fortificada al camí principal de Girona a França va accentuar la importància estratègica de la vila en època moderna. Així, en 1675, la població va ser presa pels francesos