Anglès - Bellveí - Font dels Gossos - Pla de Llancers - Coll de Ruscall - La Calcinera - Espinau - El Pedró - Roques del Rei

Anglès

Can Cigala

Coll de Ruscall

En aquest estratègic coll coincidien el camins rals de Girona a Vic i el de Santa Coloma de Farners a Osor, per tant era molt transitat per viatgers, traginers i com no, també per bandolers. Tants devien ser els episodis de bandolerisme en el coll que va donar forma a la dita popular “A la Gironella i el Ruscall si pot ser no hi aneu mai”, evocant la perillositat del lloc. I parlant de bandolers, no podien faltar-hi episodis de bandolerisme del mític bandolera Serrallonga, tal i com detalla la Joana Massissa: “Nos ne anarem deves lo coll de Ruscall quem recorda ere lo dia de Sant Narcis del any 1632 ques lo mes de octubre que es fira de Gerona y en dit coll de Ruscall digue dit Serrallonga que volia robar alguns passatgers com de fet me feu entrar en lo bosch y ell se resta en lo pas y passant per dit cami real lo hereu Soler de Monsoliu dit Serrallonga lo roba que li roba dos pedrenyals y algunes dotse lliures ab diners y li cambia la capa que dit hereu Soler anave a la fira a Gerona y en haverlo robat lo feu entrar en lo bosch ahont jo ere yl detingue alli fins que fou passat mig dia y a la nit dit Serrallonga y jo nos ne anarem en casa de la viuda Agustina de Santa Coloma”.

Collet dels Republicans

Curba de la taula i els bancs

Curba tancada de 180º

Encreuament a Castanyet

Encreuament a Santa Creu d'Horta

Encreuament al Pedró

A molt poca distància des d'aquest punt, podem arribar-nos fins a l'ermita de devoció mariana dedicada a la Mare de Déu del Padró, que forma part de la Ruta de les 10 ermites. Aquesta ermita formava part de la parròquia de Vallors. El primer document que l’esmenta és del 1285, en què s’informa de l’existència d’una església romànica d’una sola nau amb sagristia a migdia. Tanmateix, als anys 1520, 1650 i 1971 va patir diverses reformes fins a esdevenir una nau única rectangular i allargada amb contraforts a un cantó i un cos més baix a l’altre. Actualment, encara hi consta a l’altar una imatge de la Verge del Padró de 50 cm del segle XVIII, de tradició gòtica i formes abarrocades. El tercer diumenge del mes de juny i el primer diumenge de juliol s’hi celebra l’aplec amb la celebració d’una missa d’acció de gràcies a la Mare de Déu.

Font dels Gossos

Hostal de l'Espinau

La Calcinera

Masia en Ruïnes de la Calcinera. La producció de calç va ser una activitat econòmica molt important ja que era un producte imprescindible. S'emprava a la construcció com un dels elements de l'argamassa, a més per a emblanquinar les cases, com a desinfectant de cisternes i també per desinfectar galliners, solls i qualsevol altre element de les finques. Era freqüent l'ús per a esquitar els fruitals, vinyes i alguns cultius. Els metges receptaven aigua de calç. També s'emprava, encara avui, a diferents processos de fabricació. Record que als anys seixanta a totes les cases hi havia el racó de l'alfàbia de la calç i el pot amb les graneretes, com qualsevol altre element necessari. El forn de calç se construïa al ranxo assignat a un calciner, aquest triava el lloc exacte depenent dels desnivells del terreny i procurant que estàs ran d'un camí per a l'accés amb carro.

Masia de Bellveí

L'antiga masia de Bellveí fou aixecada al segle XVI (1584 a la clau). És una construcció de tres plantes, vessants a laterals i cornisa catalana, amb porta adovellada de mig punt i finestres amb arc conopial evolucionat, típic del moment, a la planta noble. La casa tingué algunes reformes posteriors, però destaca especialment les de primeries del segle XX, quan fou convertida en balneari per a tuberculosos. D'aquest moment és la gran construcció que es dreça a la part posterior de la casa, de tres plantes i amb finestres d'arc de mig punt amb trencaigües, que serví de residència per als estadants del balneari i que actualment es troba totalment abandonada.

Pla de Llancers

Roques del Rei

Mirador de primer ordre. És un conjunt de roques granítiques que destaquen per la seva composició i bellesa. Hi ha una creu de ferro plantada el 1901 dedicada al bisbe Salvi Huix. Bonica panoràmica de gran part de les Guilleries i també de la serralada del Montseny. Qui era Salvi Huix? Salvi Huix Miralpeix , va néixer Ca l’Huix, comarca de la Selva ( Girona ), el 22 de desembre de 1877. Fill de Joan Huix Montalt , propietari agricultor i de la seva esposa Maria Miralpeix Costa , pares de set fills . Va ser batejat a la parròquia de Santa Margarida de Vallors , diòcesi de Vic. A casa seva hi residia sempre un sacerdot . La Missa diària a l'oratori familiar , el Rosari en família , la visita al Stm . Sagrament i els mesos de Maria i del Sagrat Cor , eren les pràctiques habituals de la seva pietosa família. Als 12 anys , va ingressar al seminari de Vic , on va cursar els estudis de Retòrica , Filosofia i Teologia , essent ordenat prevere el 19 de setembre de 1903. Va cantar la seva Primera Missa al Santuari de la Mare de Déu del Pedró , proper a la seva casa natal. Va ser nomenat coadjutor de la parròquia de Ntra. Sra. del Coll , i el 1905 va passar a Sant Vicenç de Castellet , també com a coadjutor. En 1907 va ingressar en la Congregació de l' Oratori de Sant Felip Neri de la ciutat de Vic. Allà es va lliurar a la direcció de joves i pares de família , a l'atenció de malalts i obres de beneficència . Se li va confiar el càrrec de director de la Congregació Mariana de Vic. Com a tal , va organitzar la primera assemblea de Congregacions Marianes de Catalunya , que va tenir lloc el dia 1 de maig de 1921. Per encàrrec del seu bisbe , Mons Muñoz Izquierdo , va organitzar la solemníssima coronació de la Verge de la Gleva , patrona de la Plana de Vic. També va exercir el càrrec de professor d´Ascètica i Mística al Seminari diocesà , guanyant-se de tal manera la confiança dels seus alumnes, que el van escollir com a confessor i director espiritual. En 1927, al reinstaurar-se la diòcesi d'Eivissa , va ser nomenat bisbe administrador apostòlic , diòcesi que havia estat suprimida pel Concordat de 1851 i incorporada a la de Mallorca. Va ser consagrat a la catedral de Vic , pel Nunci de S.S. Monsenyor Federico Tedeschini, assistit per Mons. Josep Miralles, bisbe de Mallorca, i Mons Joan Perelló, bisbe de Vic. En els set anys que va governar la diòcesi d'Eivissa, va reformar i ampliar el Seminari, va atendre als sacerdots ancians i desvalguts, fomentar els recessos mensuals del clergat diocesà, i en arribar els difícils anys de la II República, va organitzar col·lectes i subscripcions per a no deixar desatesos als seus sacerdots. Va impulsar l'Acció Catòlica com a instrument de transformació de la societat. Va fundar l'Obra dels Exercicis Espirituals , amb nombroses tandes per a homes , dones i joves. Amb els seus escrits pastorals, va fomentar la devoció al Stm. Sagrament, al Sagrat Cor de Jesús i a la Mare de Déu, sota l'advocació de les Neus ( 5 d'agost), patrona d'Eivissa. Després de la seva visita pastoral a Eivissa i Formentera, va convocar el Sínode diocesà del qual va sortir el Catecisme castellà-eivissenc i es va preocupar per l'ensenyament religiós a les escoles de l'Illa. Al gener de 1935 va ser traslladat a la diòcesi de Lleida, com a successor del bisbe Irurita, traslladat a Barcelona. Allí va continuar promocionant l'Acció Catòlica, va crear l'Asil per sacerdots ancians, va impulsar l'ensenyament religiós i les Congregacions Marianes. El 20 juliol 1936 van començar a Lleida les matances i els incendis. Després d'un primer assalt al Palau Episcopal, del qual Mons. Huix va sortir il·lès, al migdia es va refugiar a casa d'una família veïna, i uns dies després va marxar a l'horta de Lleida, a casa d'uns pagesos. En créixer la persecució, i per no comprometre amb la seva presència la família que l'havia acollit, el Bisbe va decidir lliurar-se a la Guàrdia Civil, essent conduït a la presó de Lleida. Allí va destacar en la pràctica de les virtuts cristianes; distribuïa cada dia entre els presos més necessitats el menjar que li portaven, no va permetre ser rellevat en els oficis més desagradables, animava tots amb la seva paraula, confessava a quants acudien a ell i el 25 juliol va celebrar clandestinament l'Eucaristia, distribuint-la entre els presos. Va arribar una ordre de Barcelona perquè els presos de més rellevància, fossin conduïts allí per ser jutjats per un tribunal. En el camí del trasllat, al passar davant del cementiri, els van barrar el pas un grup armat que van fer baixar als viatgers. En baixar, el Bisbe va dir: "Ja som a Sants !", frase popular catalana que indica final del viatge. Era la matinada del 5 d'agost, festa de la Mare de Déu de les Neus, patrona d'Eivissa, va ser conduït amb vint presos més, seglars catòlics, al cementiri de Lleida. Ell va demanar ser afusellat l'últim, i així va aconseguir donar l'absolució a tots els seus companys de martiri. El gest va molestar a un milicià i quan el tir disparat li va ferir la mà dreta, Mons. Huix va aixecar penosament l'esquerra. Exercint el seu ministeri, va consumar el seu lliurament total a Déu i a les ànimes.

Ruscall