Arbeca, corriols i molí de Laviana d'Omellons i molí de l'Ambó d'Arbeca

Amb Francesc, Xavier, Antonio i Toni # fotos.

Molí de Laviana:
Molí fariner documentat des de l'any 1452 i que va ser un dels més importants de la zona. La part conservada sembla anterior al segle XV. Forma un recinte rectangular, fet amb carreus de mifa gran, ben tallats, cobert amb volta apuntada i obert amb un portal adovellat de mig punt. Adossada al molí hi ha les restes d'una casa del segle XIX que devia ser l'habitatge del moliner. El molí s'alimentava d'aigua del torrent del Tinet, afluent de la riera de la Femosa. La bassa estava situada aigües amunt, però actualment es troba enterrada, igual que els cacaus del molí.

Molí de l'Ambó". Funcionava gràcies a la mola d'aigua -cabal o doll d'aigua suficient per fer rodar una mola de molí- que venia per la sèquia que transcorria per l'obac de la Coma, havent estat desviada prèviament a una distància de poc més d'un quilòmetre, per tal d'anar guanyant el desnivell del terreny. Es poden veure encara els vestigis i també un dels salts per on anava l'aigua a les basses. Aquestes estaven revestides amb carreus de pedra picada, perfectament rectangular. Estaven rejuntats amb morter. Encara se’n veuen alguns.
Al soterrani de la vivenda (actualment en ruïna) estava instal·lat el primer molí. Es movia per la força de l'aigua de la bassa superior. La mateixa aigua anava conduïda pel davall de l'edifici i del camí que passava tocant i era recollida a la bassa inferior des d'on era aprofitada per moure el segon molí, el de "baix". L'aigua continuava per dins de la volta subterrània o "catau". La gent d'aquestes contrades en deien el "cacau" i anava a parar a les parcel·les regables a través de la sèquia general que passava pel mig del fondo.
De tant en tant, al llarg de la fondalada, s'anava fent desviaments de sèquies secundàries per tal de guanyar nivells i fer més eficaç l'aprofitament de les terres de regadiu. Del lloc exacte del desviament(se’n pot veure un amb versió moderna tocant el camí), els avis en deien "la peixera".

Aquests molins fins a principis del segle XVIII, depenies del senyor de la Baronia d'Arbeca en raó de ser moguts per la força de l'aigua que era considerada de domini públic. Per tant calia que fos autoritzat el seu ús pel senyor feudal corresponent. Els moliners que en tenien la concessió li pagaven un censal. A partir del Decret de Nova Planta, l'any 1716, les concessions d'aigües als molins van passar a dependre del "batlle d'aigües"; un càrrec que venia a ser com és ara el de "síndic". Aquest sistema es va acabar durant el primer terç del segle XIX, quan foren abolits els monopolis sobre els molins d'aigua en virtut de normes donades en la Constitució elaborada per les Corts de Cadis.