Banyoles - Besalú per a St. Miquel de la Roca 21/10/2023

Balneari de la Font Pudosa

El Balneari de la Puda també anomenat Balneari de la Font Puda o de manera metonímica Font Pudosa o La Puda és un monument protegit com a bé cultural d'interès local del municipi de Banyoles (Pla de l'Estany). Va ser bastit el 1862 al costat de la font Pudosa, d'aigua sulfurosa càlcica freda. En l'actualitat es troba en un estat ruïnós. Dins del període del neoclassicisme l'edifici pertany a la tipologia de l'arquitectura de mestres d'obres. L'edifici es compon de dos cossos ben diferenciats: el cos del davant, utilitzat com residència és de forma quadro-rectangular i el cos dedicat als banys, de forma allargada i adossat a la façana. L'entrada del cos residencial dona a l'est. És de façana llisa i configurada per dos registres. Tots els elements es troben col·locats dins d'una simetria i es troben emmarcats per senzilles motllures practicades a imitació dels antics emmarcaments. Les finestres són totalment rectangulars i les portes són acabades en arc rodó rebaixat. El conjunt de línies rectes que presenta l'edifici són suavitzades mitjançant el remat d'una balustrada cega. Hi ha esments escrits de la Font Puda des del segle XV. La seva aigua s'utilitzava amb finalitats curatives i fins i tot va ser comercialitzada en temps moderns. L'any 1829 l'ajuntament construí una font artificial i una placeta pública. Els malalts o turistes portaven importants recursos econòmics a un poble en aquells moments molt necessitat. Inicialment el balneari era solament una senzilla caseta amb un parell de banyeres (1847). Després, degut a l'èxit assolit per les seves aigües es va construir una nova font i l'edifici actual (1862). Des d'aquest balneari, es va desenvolupar el turisme a Banyoles. Actualment l'arquitecte banyolí, Andreu Fabra, presenta un projecte de recuperació. Des del 2014, l'associació Els amics de la Puda desenvolupa un projecte de rehabilitació del lloc per tal de fer-la conèixer a les noves generacions: reintegrar-la en els itineraris de passeig, recrear el camí embrostat cap a l'estany, organitzar un festival literari…

Besalú

Besalú és una vila i municipi de la comarca de la Garrotxa, a les comarques gironines. Està situada a 150 metres d'altitud i té una extensió de 4,81 km². Com el seu origen indica, Bisuldunum era una fortalesa entre dos rius: el Fluvià al sud i el Capellades al nord. La vila de Besalú, nascuda entorn del turó ocupat pel castell comtal i l'església de Santa Maria de Besalú, s'estén cap al sud-oest de la confluència de la riera de Capellades amb el riu Fluvià. Gaudeix d'una bona comunicació en trobar-se en la cruïlla entre tres comarques. En la documentació antiga apareix la forma Bisuldunum (segle X), nom que també es troba a la Gàl·lia, especialment a Occitània. L'antic Bosoldó amb variant Besaldon (documentat el 1284, apèndix al volum V de la Crònica de Desclot). També apareix com a Boldú que retrobem en un altre municipi Boldú. El nucli antic de Besalú és una obra declarada bé cultural d'interès nacional. El 1979 fou declarat "conjunt nacional" pel seu gran valor arquitectònic. Dels murs i fortificacions del Besalú medieval queden restes esparses, sovint a l'interior d'edificis posteriors. Sabem que uns primers murs protegien el castell comtal i les seves dependències. N'és una mostra el portal de la Força al carrer del comte Tallaferro. Al segle xii, un nou recinte rodejava el call jueu, l'església de Sant Vicenç i Vilarrobau, deixant a l'exterior el monestir de Sant Pere, que finalment quedà inclòs dins del darrer recinte fortificat del segle XIV. A més de l'antiga parròquia de Sant Vicenç de Besalú, l'església de Santa Maria de Besalú, el monestir de Sant Pere de Besalú i del pont de Besalú sobre el Fluvià, cal destacar la façana d'origen romànic de l'església de Sant Julià de Besalú de l'antic hospital, la casa Llaudes o Cornellà al Prat de Sant Pere, amb reformes posteriors (al mateix edifici consten les dates 1641 i 1783), i la casa dels porxos del carrer de Tallaferro. Sembla que també d'època romànica és el "Miqwe" o banys rituals jueus, situat arran del riu, al si de l'antic call jueu. D'època gòtica ens ha arribat l'edifici de la plaça de la Llibertat o Major atribuït a la Cúria Reial, i Can Cambó al carrer Major, recentment restaurada per la Direcció General de l'Habitatge de la Generalitat de Catalunya i destinada a equipaments socials i culturals També a la plaça Major, porxada, urbanitzada els segles XVI-XVII, cal destacar l'edifici de l'Ajuntament, del segle xvii, restaurat Recentment, el Servei de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya ha redactat un pla especial de protecció i desenvolupament del centre històric de Besalú, que encara no ha estat aprovat. L'origen de la ciutat va ser el castell de Besalú que ja es troba documentat en el segle X, construït damunt d'un turó on hi ha les restes de l'església de Santa Maria, en l'alta edat mitjana. El traçat actual de la vila no respon fidelment al seu estat original, però sí que possibilita a grans trets la lectura de la urbanització de l'edat mitjana amb l'existència d'importants edificis: el pont, els banys jueus, l'església del Monestir de Sant Pere de Besalú i Sant Julià, antic hospital de pelegrins, la casa Cornellà, l'església de Sant Vicenç i la Sala gòtica del Palau de la Cúria reial. Besalú deixa veure una estructura arquitectònica i urbanística bastant coherents amb el passat medieval. La importància monumental de Besalú ve donada fonamentalment pel seu gran valor de conjunt, per la seva unitat, que la determina com una de les mostres més rellevants i singulars dels conjunts medievals de Catalunya. Besalú des del pont romànic el 1898 El "pagus Bisuldunensis", que primer formà part del comtat de Girona des que aquesta ciutat fou ocupada pels francs el 785, esdevingué comtat independent el segle x, categoria que perdurà fins a l'any 1111, en què el comtat de Besalú s'incorporà al de Barcelona. Besalú va començar a adquirir importància com a capital de comtat independent després de la mort de Guifré el Pilós (897), condició que va perdre en morir Bernat III –gendre de Ramon Berenguer III– sense fills; com a conseqüència, el comtat de Besalú passà a la casa de Barcelona. El segle X són documentats a Besalú la parròquia de Sant Vicenç, la canònica de Sant Miquel (que el segle XI es titulà de Santa Maria), el monestir benedictí de Sant Pere I el castell de Besalú, l'origen dels quals, però, podria ser més remot. Del 1017 al 1020 existí un efímer bisbat de Besalú, sorgit gràcies a l'empenta del comte Bernat Tallaferro, a la mort del qual, tanmateix, desaparegué. Durant la Croada contra la Corona d'Aragó, veient-se forçat a retirar-se de l'Empordà, i desconfiant del Coll de Panissars Felip III de França va intentar prendre la ruta de Besalú, enviant una avançada de 2.000 cavallers i 400 servents per prendre la ciutat[3] on creien que es trobava Pere el Gran. Després d'un primer assalt croat, Asbert de Mediona, el governador de la ciutat feu obrir la porta Aquaria per a fer entrar seixanta cavallers que foren capturats. Tot seguit sortí al capdavant de la guarnició que va derrotar els assetjants i els obligà a retirar-se. Durant la Guerra dels armanyaguesos, el 1390, fou atacada per les companyies mercenàries de Joan III d'Armanyac i defensada per Bernat IV de Cabrera. La vitalitat de Besalú des de l'alta edat mitjana fins a l'Època Moderna ha determinat un teixit urbà complex, format per un seguit d'edificacions tradicionals i cultes que responen a processos històrics de construcció, enderrocaments, ampliacions i substitucions, de manera que ben sovint és difícil datar els edificis i determinar-ne l'època i la tipologia. A Besalú se celebren diverses fires i mercats artesans durant l'any. Els més destacats i importants són el "Besalú Medieval" (primer cap de setmana de setembre), la "Fira de la Ratafia" (primer cap de setmana de desembre), el "Besalú ciutat jueva" (a començ de març), "Herbesalú" (fi de juny), "Liberisliber" (a principi d'octubre, fins a 2021) i la "Fira del Ferro" per Setmana Santa.

C-66z y Gr 1 desviament a la dreta

Carretera de Centenys

Cartell indicador Mas Rovira

Castell d'Esponellà

Castell d'Esponellà El castell d'Esponellà és un castell amb origen al segle XI que va tenir activitat feudal final al segle xviii. Situat al poble d'Esponellà (Pla de l'Estany), el castell va ser declarat Bé cultural d'interès nacional per la Generalitat de Catalunya. Descripció El castell d'Esponellà està situat damunt d'un turó de 196 metres d'altura, a ponent del nucli del poble, on es pot gaudir d'un ampli domini visual d'Esponellà i del riu Fluvià. S'hi arriba per un trencant senyalitzat situat a la dreta de la carretera GIP-5121, a l'altura del PK 7+300, aproximadament. Les coordenades UTM (referència 31/N ETRS89) de la part central del castell són: x: 482731 i y: 4669682. El castell i les seves vistes Ocupa la part superior de l'edifici feudal, on es va bastir la primera edificació del segle xi, i s'estén cap a migdia en una notable ampliació realitzada al segle xiii. Des del castell podem observar una visió espectacular dels pobles d'Esponellà i Vilert, i dels seus entorns més verds.[1] Història Les primeres referències escrites del castell corresponen al segle xi, tot i haver-hi indicis que permeten suposar una primera ocupació de l'indret durant l'època romana. Les darreres excavacions arqueològiques dutes a terme daten el seu abandonament a mitjans del segle XVII, tot i que, posteriorment, l'estructura, mig destruïda, es va aprofitar com a masia fins a finals del segle xviii. Els precedents Les arrels romanes d'Esponellà es poden veure reflectides en el seu suposat antic nom, Spondiliano; que ja trobem documentat a l'any 1000, i que podria ser del propietari d'una vil·la agrícola en el lloc on s'aixeca el poble. Al peu del turó del castell, a l'Olivet d'en Parramon, es van documentar diversos enterraments de l'època romana. Durant les excavacions efectuades al castell s'han recuperat diversos fragments de material de l'època. Aquestes restes podrien indicar l'existència d'una torre de control del territori i, sobretot, del pas del riu Fluvià, un lloc molt proper on actualment hi ha un pont d'obra nova. FASE I: El segle XI La primera referència escrita d'Esponellà parla de l'església parroquial de Sant Cebrià i la data durant l'any 925. A més, també trobem una referència que parla d'una petita fortificació o torre de guaita, de la qual els Creixell de Borrassà eren els senyors durant el segle xi. Fins al moment, no s'ha pogut trobar cap estructura corresponent a aquesta primera fortificació. Tot i això, probablement, es va aixecar a l'extrem est de la part superior de l'edifici, perquè en aquell indret es gaudeix d'una millor visió del riu i dels plans que l'envolten. FASE II: El segle XIII L'any 1265, el rei Jaume I va atorgar a Guillem de Palera el dret a construir-hi un primer castell, que va ocupar la part superior del turó. El seu perímetre tenia una forma triangular i estava envoltat d'una muralla. Actualment es conserven el costat nord, l'oest i una part de l'est. S'accedir a l'interior del castell a través d'una torre situada a l'extrem est. Les excavacions fetes a l'entorn del castell no han permès, de moment, la localització de la capella en aquesta fase de la història. Tot i això, les reduïdes dimensions de la fortificació permeten suposar que probablement es trobava a l'exterior, en una zona propera. FASE III: El segle XV A mitjans del segle xv té lloc una de les obres d'ampliació i remodelació més importants. L'edifici feudal s'estén cap al sud doblant així la seva superfície inicial. Durant la segona meitat del segle xv i tot el segle xvi, el castell viu el moment de més esplendor -moment on també passa a ser propietat de les famílies més importants de Catalunya, properes al poder reial. Aquesta magnificència es fa evident a l'arquitectura del castell: paviments de rajoles decorades a terra, parets estucades amb pintura i motllures de guix a la part superior, arcades interiors d'alabastre i escuts nobiliaris. Aquesta riquesa també es veu reflectida a les zones de treball, amb espais per a la transformació i emmagatzematge d'oli d'oliva, una de les produccions tradicionals de la zona, motor econòmic fins a mitjans del segle xix, que actualment encara perviu. Vista general del sector sud Piques per emmagatzemar oli A nivell arquitectònic trobem diversos elements on es fa evident l'evolució i creixement del castell: Noves muralles al recinte: La fesomia exterior del castell canvia totalment: es duu a terme un important rebaix de la part exterior, amb la construcció d'un fossat sota la muralla del segle xiii del castell. A més, també es construeix una escarpa: un mur atalussat que impedeix l'apropament de les màquines de guerra i resisteix millor les canonades. A la part de migdia del castell, on es construeix el nou sector, els nous paraments de muralla també tenen escarpa. En aquest cas, però, està totalment lligada amb la mateixa muralla. A l'angle nord-oest del recinte es construeix un torre de grans dimensions, amb una àmplia visió de l'entorn. Construcció d'una barbacana: En el cas d'Esponellà, la barbacana és una torre semicircular envoltada d'un fossat. Per poder entrar al castell s'accedia per un pont situat al damunt del fossat. En els seus murs, s'hi obren diverses espitlleres per a armes de foc i una gran finestra per disparar una bombarda; una de les primeres peces d'artilleria que es varen utilitzar. El nou sector a migdia: El castell, que creix considerablement cap al sud, forma una sèrie de terrasses que es comunica per rampes amb paviments de còdols. Es construeix una nova entrada principal, defensada per la barbacana, que comunica amb un pati d'armes amb un gran arc, en els extrems del qual s'hi troben els escuts de les famílies Corbera i Desplà; també un ampli magatzem a la zona més baixa amb diverses piques monolítiques per a l'emmagatzematge d'oli; i, finalment, una estructura subterrània de grans dimensions, formada per una sala rectangular i una de circular, utilitzades per a la conservació dels aliments. Arc reconstruït Un dels elements més importants d'aquesta remodelació és la construcció d'una nova capella a l'interior del castell, aprofitant, probablement, una antiga sala noble. És una estança bellament decorada, amb un paviment de rajoles esmaltades amb motius decoratius de color blau (la “rosa gòtica”), arcs i llinda d'alabastre tallats, i parets decorades amb pintura. Actualment, encara es conserva l'altar que, curiosament, està orientat cap a ponent. Tot i això, es desconeix la funció de la resta d'espais, tot i que es pot suposar que la part més baixa, com hem mencionat, era la zona de magatzems; la part central, que inclou la capella, seria la part pública dels senyors; i la part més alta -la zona privada de la família, l'antic castell alt medieval. La capella FASE IV: El segle XVIII El castell s'abandona definitivament a mitjans del segle xvii. La data s'ha pogut establir de manera força exacta gràcies a les troballes de material arqueològic, com per exemple diverses monedes amb cronologia d'aquest moment. Tot i així, encara hi ha una darrera ocupació de l'indret com a casa de pagès, que es perllonga fins a finals del segle xviii i principis del XIX. El segle XVII va ser molt dur pel poble d'Esponellà i a tota la comarca: va tenir lloc un període de guerres i enfrontaments constants que va coincidir amb l'arribada del brot de la pesta a Banyoles el juny de 1652 i, poc després, a la comarca. Una vegada acabada la Guerra de Successió, en els primers decennis del segle xviii, va començar un període de recuperació econòmica; ho veiem documentat per un augment de l'ocupació de cases de pagès -tant recuperant velles cases abandonades, com construint-ne de noves-. Tot i això, les restes del castell van ser aprofitades, i la part superior de l'edifici va ser ocupada des del primer terç del segle xviii. Hi ha constància de la construcció i reparació de diverses estructures, i de l'aprofitament d'altres que s'havien conservat intactes. Freqüentacions posteriors del castell A partir de l'abandonament del castell va començar l'espoli de molts dels elements aprofitables del castell per ajudar en la construcció de la nova casa de la família Berard en el poble. Aquest saqueig va durar pràcticament tres segles, i encara hi ha documents dels anys seixanta del segle passat on es posa de manifest que l'espoli del castell continuava, tot i estar totalment cobert pel bosc. Els senyors i senyores d'Esponellà: història del castell La primera referència escrita d'Esponellà és de l'any 925, i es parla de l'església parroquial de Sant Cebrià i d'una petita fortificació o torre de guaita de la que eren els senyors castlans la família Creixell de Borrassà. La primera senyora coneguda del castell és Guilla de Creixell, situada entre els anys 1089 i 1121. Trenta anys més tard, i per matrimoni, la titularitat passa a la família Palera, que la manté fins al 1282. L'any 1265, el rei Jaume I autoritza a Guillem de Palera a realitzar una nova construcció: el primer castell. Durant uns anys, el senyor passa a ser el vescomte de Peralada Dalmau VI de Rocabertí, i després ho són la família Sord fins a l'any 1377. Cal tenir en compte, però, que la documentació d'aquest període és molt escassa resulta difícil conèixer la senyoria del castell de forma més acurada. A partir de l'any 1377 la informació és molt més abundant. El nou senyor és Guillem de Colteller, mestre en medicina, format a la Universitat de Montpeller. Era originari de Girona, on tenia residència habitual, on va estar contractat pel consell de la ciutat (fins 1337) i pel capítol de la catedral (1362), i d'on va formar part del govern municipal el 1374. Des del 1371 serví Pere III el Cerimoniós, el seu fill i hereu Joan I el Caçador, com a infant i després com a rei, i les esposes d'un i altre. Reconegut en la seva professió, va guanyar importants sumes de diners i, fins i tot, es podia permetre fer préstecs a la família reial. Va adquirir un mas a la zona de Batllori del poble d'Esponellà i, més tard, aprofitant les dificultats econòmiques de la corona per mantenir el domini de Sardenya, va passar a obtenir el domini feudal de tot el poble d'Esponellà. Per 500 florins d'or, el rei Joan li va vendre la jurisdicció civil i criminal, que era un dels atributs fonamentals de la senyoria feudal, i també li va atorgar la potestat d'erigir el poble en castell termenat. La seva neta, Margarida de Campllong, es va casar amb Bernat de Corbera (1420-1458). Varen tenir una filla, Aldolça de Corbera (1458-1503) que l'any 1491es va casar, en el mateix castell d'Esponellà, amb Guerau Desplà i d'Oms, donzell de Barcelona, senyor de la Casa d'Alella i de Vinçà i Desgüells, ambaixador, conseller reial, mestre racional i diputat del braç militar el 1485, membre d'una de les famílies més importants de Catalunya. El seu germà, Lluís Desplà i d'Oms, va ser el 44è President de la Generalitat de Catalunya (1506-1509). De la mà d'Aldonça de Corbera, es realitzaren importants obres al castell, l'engrandiment de l'església parroquial de Sant Cebrià d'Esponellà i la finalització de la construcció del pont sobre el riu Fluvià. La seva filla, Anna Desplà i de Corbera, es casà amb Miquel Joan de Gralla, un alt funcionari reial. Per descendència, al cap d'uns anys, el senyor del castell va ser Francesc de Montcada i Folch de Cardona (1594-1604). El seu fill Gastó de Montcada es va vendre la fortificació i, després de diversos canvis de propietat, acabà en mans de la família Berard al 1641, quan l'edifici ja estava en plena decadència i proper a l'abandonament. Va ser aquesta família qui va promoure la construcció d'un nou edifici noble al mig del poble d'Esponellà (Cal Baró, actual seu de l'Ajuntament), aprofitant nombrosos elements arquitectònics procedents del castell. Gaspar de Berart i de Cortiada fou un militar que contribuí a la defensa de Barcelona en el fracassat setge filipista del 1706. Es mostrà partidari de continuar la resistència, malgrat la retirada dels aliats de la causa de Carles d'Àustria. Durant el setge borbònic de Barcelona (1713-14) dirigí, com a capità, la companyia d'argenters. Després de la caiguda de la ciutat fugí a Viena. L'emperador Carles VI d'Àustria creà per a ell el títol de baró d'Esponellà (1717), que fou reconegut per Felip V l'any 1726. Després dels Berard, els propietaris del castell foren les famílies Fluvià, Carpí i, finalment, els Fortuny, sempre per matrimoni o descendència. El títol de baró va ser rehabilitat l'any 1899 pel rei Alfons XIII, a favor d'Epifani de Fortuny i de Carpi, atès que la seva mare, Bernarda de Carpí i de Berard, era descendent directa del primer baró d'Esponellà. Fins al moment actual, la titularitat de la baronia continua essent de la família Fortuny. Epifanio de Fortuny i Palá és el sisè Baró d'Esponellà. La restauració del castell es va iniciar a finals de la dècada de 1990, a iniciativa de l'Ajuntament d'Esponellà. S'han realitzat diversos camps de treball per a joves, que han desbrossat i netejat el terreny. També s'hi han realitzat campanyes arqueològiques durant els anys 1999-2000 i 2012-2013. Tanmateix, la neteja inicial per facilitar-hi l'accés efectuada a finals de la dècada de 1990 va suposar la pèrdua d'un important volum d'informació històrica, perquè es va fer sense cap mena de control arqueològic ni tècnic. Un altre problema afegit és que, en no consolidar-se les restes de les excavacions arqueològiques, el conjunt ha sofert una creixent degradació, en ser exposats als elements els murs i el conjunt de les restes després de segles d'estar enterrats i protegits. L'any 2002 es va fer una senyalització i adequació general del conjunt per a la seva visita, però la manca de manteniment ha comportat una ràpida degradació. En els anys 2013 i 2014 la Diputació de Girona ha dut a terme una nova intervenció d'excavació i de consolidació de les restes del castell. Llistat dels senyors i senyores del castell 1089-1121: Guilla de Creixell. 1120-1121: Guillem Arnau i Ramon Arnau de Creixell. 1121-1154: Beatriu de Creixell. 1154-1556: Arnau de Palera. 1155-1556: Ramon de Palera. 1556-1668: ? 1168-1193: Arnau de Palera. 1196-1198: Guillem de Palera. 1198-1206: ? 1206-1215: Arnau de Palera. 1215-1242: ? 1242-1274: Guillem de Palera. 1274-1278: ? 1278-1282: Brunissenda de Palera. 1282-1288: Dalmau de Rocabertí. 1288-1308: ? 1308-1326: Pere Berenguer de Begudà (de Sord). 1327-1377: Bernat de Sord. 1377-1391: Guillem de Colteller. 1391-1419: Margarida de Campllong i de Colteller, i el seu marit Bernat de Corbera i de Vilamarí. 1420-1458: Bernat de Corbera i de Vilamarí. 1458-1503: Aldonça de Corbera. 1503-1528: Anna Desplà i de Corbera, i el seu marit Miquel Joan de Gralla. 1529-1531: Miquel Joan de Gralla. 1531-1550: Francesc de Gralla i Desplà. 1550-1594: Lucrècia de Gralla i d'Hostalrich, i el seu marit Francesc de Montcada i Folch de Cardona, marquès d'Aitona i vescomte de Cabrera. 1594-1604: Francesc de Montcada i Folch de Cardona. 1604-1611: Gastó de Montcada i de Gralla. 1612-1637: Jeroni Vilà Amb l'arribada de la família Berard, el castell d'Esponellà és abandonat i es construeix un nou edifici noble, actualment conegut com a Casa del Baró, al mateix poble d'Esponellà. 1641-1649: Josep de Berard i de Gassol. 1650-1688: Gaspar de Berard i Bou. 1689-1709: Ramon de Berard i de Vessià. 1713-1759: Gaspar de Berard, de Pujalt i de Cortiada. Primer Baró d'Esponellà. 1759-1777: Maria Montanyola Prens, vídua de Ramon Antoni de Berard i de Ramon. 1778-1815: Maria Agnès de Berard i de Montanyola . 1816-1832: Ramon de Fluvià i de Berard 1832-1837: Bernarda de Carpi i de Berard 1837-1899: Carles de Fortuny i de Santromà. 1899-1924: Epifani de Fortuny i de Carpi. Segon Baró d'Esponellà. 1924-1931: Carles de Fortuny i de Miralles. Tercer Baró d'Esponellà. 1931-1989: Epifanio de Fortuny i Salazar. Quart Baró d'Esponellà. 1992-2006: Carlos de Fortuny i Cucurny. Cinquè Baró d'Esponellà. 2011-actualitat: Epifanio de Fortuny i Palá. Sisè Baró d'Esponellà. Excavació i Restauració Abans de l'inici dels treballs de recuperació, les restes del castell estaven totalment cobertes per un bosc espès, i l'espoli d'elements arquitectònics es va perllongar fins a la dècada dels setanta del segle passat. La recuperació de les restes es va iniciar a finals dels anys noranta quan un grup de veïns, de forma voluntària, van començar el desbrossament, excavació i consolidació d'algunes estructures. A la mateixa època, els anys 1999 i 2000, es portaren a terme dos camps de treball amb jovent de la comarca. Aquesta primera fase d'intervencions es va completar amb la realització d'un itinerari senyalitzat per l'interior del castell. La segona fase de la recuperació del castell es va iniciar amb la realització d'un camp de treball per a joves d'entre 14 i 17 anys, organitzat per la Coordinadora del Lleure del Pla de l'Estany amb el recolzament de l'Ajuntament d'Esponellà. Aquest camp de treball es porta a terme des de l'any 2013 fins a l'actualitat, tot i que el darrer any, el 2020, no s'ha pogut fer degut a la pandèmia de la Covid-19. Actualment, doncs, es porten dues campanyes anuals al castell, un camp de treball de quinze dies a l'estiu i una campanya més llarga, d'entre un mes i mig i dos mesos, a la tardor. L'any 2014, el Servei de Monuments de la Diputació va redactar el projecte de restauració del castell i, des d'aquell moment, dirigeix i coordina els treballs d'excavació i recuperació del castell, promoguts i organitzats per l'Ajuntament d'Esponellà. Vista general actual del castell L'objectiu final dels treballs és la recuperació i museïtzació del castell: un dels elements patrimonials més destacats de la història d'Esponellà i un dels exemples d'arquitectura militar més importants de la comarca del Pla de l'Estany.

Centenys

Centenys és un poble del municipi d'Esponellà (Pla de l'Estany). Es troba a 255 m d'altura, al nord-est del pla de Banyoles. El poble és esmentat ja el 922. La seva església parroquial (Sant Iscle i Santa Victòria de Centenys) és d'estil romànic dels segles XI-XII. Són notables diverses de masies, algunes dels segles XIII al XVI. Ben a prop, a la sortida cap a Esponellà, hi ha l'ermita de Sant Miquel de Centenys, restaurada fa poc

Corriol a l'esquerra de codols

Corriol a la dreta al Castell

El Bull Negre (Restaurant)

El Bull Negre (Restaurant) 17834, Porqueres, Girona, ESP És una Societat cultural i gastronòmica sense afany de lucre. La Societat la formen uns socis amb una junta directiva. Tant en els estatuts generals com en els interns s’explica tot el que fa referència a les condicions. Resumint, la idea és la següent: La Societat gastronòmica el Bull Negre, és el lloc de reunió dels Socis incrits on poden trobar-se per fer el tiberi que vulguin i on tenen tot el que cal per poder-s’ho preparar i menjar. La condició principal, és que cada grup o colla s’ha de cuinar, servir, netejar i pagar les quotes corresponents.

El Clot D'Espolla

El Clot D'Espolla El Clot d'Espolla és un estanyol d'inundació temporal al pla de Martís-Usall, a la partió al nord dels termes municipals de Fontcoberta i Porqueres. Es tracta d'un estany intermitent, d'origen càrstic, i pertanyent a la zona lacustre de Banyoles-Besalú. La zona humida del Clot d'Espolla forma part de l'espai del PEIN del "Estany de Banyoles" i de l'espai de la Xarxa Natura 2000 ES5120008 "Estany de Banyoles". En un extrem de l'estany hi ha jaciment arqueològic del Clot d'Espolla. El Clot d'Espolla també s'alimenta d'algunes déus més o menys properes que hi desguassen per una sèrie de recs. Aquest estany, anomenat també Platja d'Espolla, vessa finalment les seves aigües al riu Fluvià a través del Rec d'Espolla. El lloc més emblemàtic del Rec d'Espolla és el Salt de Martís. Malgrat això, aquesta zona humida és tractada juntament amb les zones humides de la conca del Ter, ja que forma part de l'espai del “PEIN Estany de Banyoles”, que pertany a aquesta conca hidrogràfica. La vegetació aquàtica del Clot d'Espolla la formen espècies capaces de resistir llargs períodes sense aigua. A la fossa principal la profunditat hi és excessiva perquè hi arrelin plantes aquàtiques i tan sols s'hi localitzen espècies com la rara escrofulariàcia Gratiola officinalis i diverses algues (cloròfits, caròfits, etc.). A la zona central, de menor profunditat, la diversitat biològica hi creix espectacularment. En aquesta zona s'hi troben espècies com la carofícia Chara vulgaris, la ja esmentada G. officinalis, la ranunculàcia Ranunculus aquatilis, la labiada Mentha cervina, la juncàcia Juncus articulatus, l'alismatàcia Baldellia ranunculoides, la ciperàcia Eleocharis palustris, etc. Per últim, als marges exteriors del Clot d'Espolla s'hi poden trobar espècies com l'om (Ulmus minor), la jonca marítima (Scirpus maritimus) o el jonc comú (Scirpus holoschoenus), etc. Pel que fa a la fauna, destaca especialment la presència de la tortugueta (Triops cancriformis). Es tracta d'un crustaci braquiòpode molt primitiu, ja present al Triàsic, i similar als trilobits fòssils. Els seus ous són capaços de sobreviure llargs períodes de sequera, fet que li permet ocupar zones d'aigües temporals. Es tracta d'una espècie protegida per una ordre de 16 de març de 1993. D'altra banda, el Clot d'Espolla és també una zona important de cria d'amfibis. N'hi han estat trobades onze espècies, entre les quals destaquen el gripauet (Pelodytes punctatus), el gripau corredor (Epidalea calamita) i el tritó jaspiat (Triturus marmoratus). Es tracta d'un espai situat en un entorn humanitzat i que rep diverses pressions, especialment per l'increment del sòl agrícola, però també, en menor mesura, per la presència d'indústries contaminants, abocaments de runes, caça, etc. L'Ajuntament de Fontcoberta juntament amb el Departament de Medi Ambient gestionen aquest espai com a zona humida. Actualment s'hi localitzen a l'espai un rètol informatiu i un mirador.

Ermita de Sant Miquel de Centenys

Sant Miquel de Centenys és una església d'Esponellà (Pla de l'Estany) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Voluntaris del Grup de Recuperació del Patrimoni del Pla de l'Estany, un col·lectiu impulsat pel Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles i el Centre Excursionista de Banyoles, van iniciar els treballs de restauració el març de 2019. El Bisbat de Girona i l'Ajuntament d'Esponellà varen sufragar el cost del material. L'any 2000 s'hi va instal·lar una teulada nova. En anys posteriors es va refer la taula de l'altar, es reconstruí els bancs perimetrals i s'obriren dues finestres laterals. També es va repicar els murs interiors i s'ordenà els voltants de l'ermita amb arbres i bancs. S'instal·là una imatge de l'arcàngel sant Miquel per presidir el temple obra dels tallers El Arte Cristiano d'Olot. El 28 de maig de 2022 es feu la inauguració de l'ermita restaurada

Ermita de Sant Miquel de Roca

Sant Miquel de la Roca (o Sant Miquel del Portell) és una església gòtica troglodita del municipi de Crespià, al Pla de l'Estany. Es troba al congost del Fluvià prop de la central hidroelèctrica d'Esponellà, en una cinglera. S'hi accedeix per un camí des del mateix poble de Crespià, passant per l'església esgavellada de Sant Bartomeu de Portell. Es tracta d'un edifici religiós d'estil gòtic encastat en un penya-segat rocós format per roques aglomerades (rierencs) cimentades per materials argilosos i sorrencs de tons rogencs, l'edifici es troba a la part superior del cingle, elevant-se a gran alçada per damunt del Fluvià. La construcció està formada per dos voltes apuntades recolzades per una banda a la mateixa roca excavada i per l'altre a un pany de paret paral·lel al penya-segat, cadascuna de les voltes delimita un àmbit separat per un pany de paret perpendicular al mur de façana i a la roca obert per un arc apuntat fet amb carreus treballats. L'accés es produeix per un petit i difícil corriol que arriba pel costat de llevant. A l'interior hi ha un pou o cisterna. Possiblement el lloc o emplaçament de la construcció actual sigui un antic assentament prehistòric de gran antiguitat. L'any 1981 es va procedir el seu desbrossament, tasca que portà a terme el grup "Art i treball". En el segle xiv figura com a "capella sancti Michaelis de Rupe, in parrochia de Crespiano". El 1983 es va netejar i arreglar el camí d'accés, el mateix que devien utilitzar els monjos en aquest petit monestir construït en part dins d'una balma a 170 m per sobre del nivell del riu. Està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local des del 1989.

Església de Santa Eulàlia de Crespià

L'església parroquial de Santa Eulàlia de Crespià es troba a Crespià (Pla de l'Estany), municipi situat a cada banda de la riera del mateix nom, just al vèrtex nord-oriental de la comarca banyolina, en contacte amb l'Alt Empordà i la Garrotxa. És una obra protegida com a bé cultural d'interès local La vila «Crispianus» és esmentada en preceptes reials dels anys 834, 844, 881 i 922 i en una butlla del papa Silvestre II de l'any 2002 com a possessió dels bisbes de Girona. L'any 1019, aquest domini passà a la canònica de la seu. Hi ha nombroses notícies posteriors dels drets del bisbat sobre el terme i la parròquia de Crespià. Un document de 1151 esmenta el lloc de Santa Eulàlia, identificable amb Crespià. Malgrat això, l'església apareix sota l'advocació de sant Marc en els primers documents que s'hi refereixen, del segle xii. De l'any 1131 és la descripció feta per Adalbert al bisbe de Girona d'allò que posseïa a la parròquia de Sant Marc de Crespià. Guillem Ademar de Porqueres, senyor de Finestres, posseïa les dominicatures i altres drets sobre aquesta església, i els va cedir al bisbe de Girona, Berenguer de Llers, l'any 1156. Lluís G. Constans i Serrats afirma que l'església de Crespià va ser consagrada l'any 1163 per l'abat de Sant Pere de Besalú però no precisa la font d'on provés la informació ni s'hi indica l'advocació de Santa Eulàlia de Mèrida, que ha perviscut. L'any 1278, en el seu testament, el bisbe Pere de Castellnou llegà plata per a un calze per a aquesta església. Figura en les «Rationes decimarum Hispaniae» del 1279 i el 1280 i en els nomenclàtors diocesans del segle xiv i posteriors. L'any 1936 es perdé el retaule major del 1626 i altres retaules laterals barrocs, així com un de gòtic de marbre. L'edifici ha estat consolidat i restaurat durant els anys 1973-75 pels serveis de la Diputació de Girona. Edifici inicialment d'una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, ha estat objecte de diverses reformes. La principal es practicà en època moderna, durant els segles xvi i xvii en què fou ampliada a cada costat de la nau, configurant interiorment tres capelles laterals per banda intercomunicades. L'absis fou fortificat i convertit en una mena de torre de defensa. A llevant s'hi afegí un edifici destinat a sagristia, en la porta de la qual figura la data del 1642. El campanar, situat a l'angle nord-est, és una gran torre quadrada que substitueix l'antic d'espadanya del qual en resta la base. Malgrat totes les reformes i afegits tardans, l'obra romànica manté els seus elements essencials a gran part de l'edifici. Al fons de l'absis s'ha conservat un segment important d'un fris ornamental consistent en una cornisa abocellada sota la qual corre una àmplia franja de dents de serra i a sota, un seguit de permòdols de perfil de cavet. Aquesta decoració es pot observar també en el parament extern de l'àbsis. La portalada principal, a la façana de ponent, presenta quatre arquivoltes de mig punt en degradació, de dovelles amples i curtes i els brancals són de pedra ben tallada. La llinda i el timpà són llisos. L'arc exterior presenta un guardapols motllurat. Els arcs arrenquen d'una línia d'imposta de pedra motllurada que ressegueix horitzontalment tot el conjunt. L'intradós és cec sobre una llinda de pedra d'una sola peça. Sobre la porta hi ha un finestral de dos arcs en degradació i de doble biaix. Per sobre la cornisa, a l'extrem de tramuntana, sobresurt un gàrgola. A l'extrem meridional es conserva una torrella de defensa. És de planta circular i presenta una peanya en forma de mènsula feta amb pedra, murs de rajol corbat amb quatre petites obertures i coberta amb una cúpula de filades horitzontals de rajol. Exteriorment, sobre la cúpula, hi ha una senzilla creu metàl·lica. L'edifici és enterament bastit amb un aparell de grans carreus, ben escairats i arrenglerats uniformement, ben ajustats i col·locats a trencajunt. Per les seves característiques arquitectòniques, aquesta església respon a una tipologia molt difosa en els comtats nord-orientals catalans, els quals es poden datar entre la segona meitat del segle xii i tot el segle XIII.

Esponellà

Font Pudosa.

La Font Pudosa és una font d'aigües amb propietats curatives, que fan una olor molt forta i el seu gust és singular, a causa del seu contingut de gas sulfhídric o sulfur d'hidrògen (olor d’ous podrits o de bomba fètida). La primera referència que es té de la Font Pudosa data del 1419 i es troba en un document que explica que un monjo del Monestir havia tingut en propietat un camp veí d'una font anomenada Font Puda. Abans del segle XVI es té coneixement de què existia un Rec de la Font Pudosa però no fou fins el segle XVIII quan es reconegué el poder de guarir malalties que tenien les seves aigües. Des de llavors hi assistiren regularment malalts en busca de curació. Cap a mitjans del segle XIX es construí el balneari que es convertí en el punt de màxima atracció turística de Banyoles i que restà obert fins la dècada dels 50 del següent segle. L’aigua de la Font en no ser clorada no és potable, però molts banyolins encara veuen diàriament d’aquesta font quan raja. Abans no s’assecava mai, ara a l’estiu o quan reguen queda eixuta. L’aigua surt tot l’any a una temperatura mitjana de 17 graus, fet que provoca que a l’estiu sembli fresca i a l’hivern estigui calenta. De fet és la mateixa aigua que entra pel fons de l’estany de Banyoles. L’olor d’ous podrits la provoca la presència del gas sulfhífric. Aquest gas es produeix per l’acció d’uns bacteris que transformen químicament els sulfats que porta l’aigua en dissoldre els guixos de sota terra, i el converteixen en aquest gas tòxic. A la vegada el gas es utilitzat per altres bacteris, que formen comunitats visibles a simple vista a la Font, tancant el cicle del sofre. Si hi veiem tonalitats rosades, aquests son bacteris vermells del sofre, i són organismes que fan la fotosíntesi i als quals no els agrada gaire l’oxigen. Si veiem coloracions blanques són d’uns altres bacteris que acumulen sofre, i si veiem formacions verdoses solen ser d’algues filamentoses o cianofícies. El contingut de sofre d’aquesta aigua la fa beneficiosa per la pell, però no està clar el seu efecte beneficiós per curar malalties d’ossos, reumatisme o les pedres del ronyó com s’ha explicat des de sempre.

Gip-5121 Pont per sobre el riu Fluvià

Mas Rovira

Melianta

També escrit amb grafia fonètica com Fontcuberta, el topònim està documentat al segle xii com Fonte Coperta, aglutinació de font i coberta en el sentit de «font amagada o protegida» L'edifici més important és l'església romànica de Sant Feliu. El temple fou consagrat el 922, però l'edifici actual és del segle xii, amb un presbiteri reformat el segle XVI. Té dins de la seva demarcació l'ermita de la Mare de Déu de la Font, de la qual se'n té constància el 1261 i la capella de Melianta, construïda el 1983 segons plànols de l'arquitecte Joan Moner i Riera per atendre els fidels del veïnat del mateix nom. També hi ha el Museu de la Història de Fontcoberta (a Can Jan) i les Alzines Reclamadores de Fontcoberta, les quals destaquen per llur monumentalitat.

Mirador del Pla de l'Estany.

Pesquera Marimón

La Pesquera Marimon és una pesquera molt emblemàtica de Banyoles. Té un arc d’entrada i una llarga passarel·la enjardinada. El cos gran té dues entrades per a les barques per la part del passeig, de portes de fusta verda i vermella, i blanques en la part superior, les quals actualment s’han tapiat per l’interior i s’han convertit en una estada. La terrassa posterior dona a una petita pesquera de planta quadrada i cúpula, la primera que va ser construïda. Donis d’aquesta terrassa també se surt a una petita palanca de fusta per a banyar-se i una escala àmplia per on es pot pujar a la terrassa superior. En 1887 es va construir l’actual pesquera modernista sobre una primerenca edificació. En 1890 rebia el nom de pavelló del salvament de nàufrags.

Pont de Les Planetes

Pont Romà

Es tracta d'un pont de pedra que travessa la riera que surt del llac d'Espolla i les basses de Martís, serveix o servia d'antic pas que anava a Usall i al Fluvià des de Martís. Està format per un arc de punt rodó o volta de canó i dos passos d'aigua de secció quadrada i simètricament disposats a cada costat de la volta, en les vores hi ha una barana baixa de pedra que segueix el perfil triangular del pendent del pont .

Resclosa de Serinyà

La resclosa de Serinyà i illa del Fluvià és una resclosa que genera una zona estanyada a cavall dels municipis de Serinyà, Maià de Montcal i Sant Ferriol Es tracta d'un espai de gran interès ecològic declarat l'any 1992 reserva natural de fauna salvatge, amb una superfície total de 26 hectàrees. La totalitat de les finques englobades en aquesta Reserva són de titularitat pública. Al fons de les aigües hi creixen petits claps de Potamogeton i a les vores hi ha petits retalls de bogar i canyissar. L'aspecte ecològic més rellevant és, però, la vegetació forestal de ribera. Aquesta està constituïda per verneda i salzeda, acompanyades d'altres arbres de ribera com el pollancre (Populus alba), el freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia), el gatell (Salix atrocinerea), l'om (Ulmus minor), etc. Es tracta d'un bosc molt ben estructurat i de gran interès per a l'avifauna. L'escassa accessibilitat d'aquest espai facilita que l'indret aculli una important població d'ocells. Hi nidifica, per exemple, el bernat pescaire (Ardea cinerea), el martinet de nit (Nycticorax nycticorax), el martinet blanc (Egretta garzetta), el blauet (Alcedo atthis), la polla d'aigua o gallineta (Gallinula chloropus), l'ànec coll verd (Anas platyrhynchos), etc. Els principals impactes sobre l'espai són l'eutrofització de les aigües i la substitució del bosc de ribera per conreus i plantacions de pollancres. L'espai va ser declarat, com s'ha mencionat anteriorment, reserva natural de fauna salvatge el 1992. El tram de riu inclòs a la zona humida de les rescloses d'en Bassols i del Molí també forma part de l'espai de la Xarxa Natura 2000

Restaurant Les Estunes

El Restaurant Les Estunes ofereix cuina casolana amb tocs innovadors i la millor relació qualitat-preu. Ofereixen una àmplia varietat de plats de carta i de menú, amb la garantia dels productes de la màxima qualitat. C. Osona, 2 17834 Miànigues (Porqueres) 972 57 52 54 info@restaurantlesestunes.cat https://www.restaurantlesestunes.cat/

Sant Bartomeu Del Portell

Sant Bartomeu del Portell és una obra de Crespià (Pla de l'Estany) protegida com a bé cultural d'interès local. Per accedir a l'ermita de Sant Bartomeu cal arribar a la plaça Major de Crespià. Al costat de ponent, surt un camí pedregós que enfila fins al dipòsit municipal d'aigua. Aquí hi ha de nou una senyalització, vers un camí que voreja el curs del Fluvià, pel Puig Portell. Finalment, s'arriba a un camp de conreu davant del qual hi ha un serrat cobert de bosc, on hi ha l'església de Sant Bartomeu. Un camí a peu hi condueix en 5 minuts. Església antigament d'una nau, de capçalera semicircular i amb dues capelles laterals en el transsepte. La base del mur de la façana occidental, com els vestigis de la porta d'accés, corresponen a una reforma tardana dels segles XVI-XVII. L'església no conserva la seva coberta. Al centre de l'absis s'identifica part d'una finestra de doble esqueixada. L'absis s'obre a partir d'un plec doble en degradació. La capella septentrional del transsepte és la més ben preservada. S'hi pot veure l'arrencament de la volta de mig punt, una finestra d'una esqueixada amb llinda d'arc retallat i una obertura rectangular esbiaixada. La capella meridional evidencia una coberta de volta amb un cos afegit, avui difícil de veure entre l'espessa vegetació. Segurament es tractava d'una sagristia. Entre el transsepte i l'inici de la nau es conserva la base de l'arc toral. L'aparell no és del tot homogeni en tota l'obra d'origen romànic, però majoritàriament són carreus de travertí ben tallats i repicats, disposats en filades. Les característiques constructives de Sant Bartomeu mostren una obra romànica avançada de finals del segle xii o XIII. Montsalvatge la va identificar com Sant Bartomeu de Basset, topònim citat en un document de 1397. El 1514 la trobem citada en les actes de visites pastorals i ja a mitjan segle xvi era en ruïnes i per aquest motiu fou reconstruïda entre els anys 1557 i 1573. El 1776 es mantenia dempeus, però l'any 1828 ja consta com a totalment derruïda. Se sap que l'any 1661 un ermità en tenia cura conjuntament amb el Santuari de Sant Miquel de la Roca. Els anys 1982 i 1983 es dugueren a terme en l'església uns camps de treball per tal de desenrunar el seu interior. Foren recuperats alguns elements originaris de l'església romànica