Banyoles- Santa Caterina - Banyoles 10/08/2022

- Recorregut amb btt per el Pla de l'Estany, el mes d'agost.

Dos dies abans el vaig fer seguint un track de wiki, però, degut a una errada amb el gps no va quedar gravat els primers 15 km, son els més "complicats" deguts a varis talls en el recorregut, per obres en els ponts que passen per sobre la C 66.
He tornat a fer-ho de nou, rectificant i evitant les errades fetes del dia anterior.

Sortida des de Banyoles, seguir a Fontcoberta, Santa Caterina d'Espasens i tornada per Esponellà, clot d'Espolla, Sant Cristòfol d'Usall i Banyoles.
El terreny a seguir és per pista força arreglades, corriols de baixada divertits, trams curts de carretera amb asfalt que enllaça amb les pistes de sorra o de grava, per el que fa a les pujades, cap, comporta dificultats per fer-les.
Recorregut molt entretingut tant per el que fa a paisatge com per els diferents lloc o espais per on passes. En època de pluges la major part del recorregut provablement sigui impracticable.
Aconsello portar força aigua.


- N.A.-
Aquesta informació ha estat treta i buscada a la xarxa.

- Sant Feliu de Fontcoberta és una obra amb elements romànics i renaixentistes de Fontcoberta (Pla de l'Estany) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Descripció:
L'església parroquial de Fontcoberta és un edifici imponent situat dins de la població. És de planta rectangular, amb cossos laterals afegits. Presenta una sola nau amb absis semi octogonal, en substitució del d'època romànica, amb la volta semiapuntada construïda amb carreus. Posteriorment se li van afegir les capelles laterals, el cor i la sagristia. Els murs són repicats. La façana principal presenta estructura romànica, amb arcs llombards a la part superior i una línia de carreus en serra. El portal conserva un guardapols primitiu, però han desaparegut els arcs en degradació que devien conformar la portalada romànica, sent substituïts per un frontó renaixentista del segle xvi. Presenta dos basaments, situats a cada cantó de la porta, sobre els quals descansa una columna d'ordre dòric. Les dues columnes suporten un entaulament format per arquitrau, fris i cornisa. Sobre l'entaulament hi ha el frontó. El campanar-torre, adossat a la banda de tramuntana, és de planta quadrada, romànic de tradició llombarda i contemporani de l'església. El pis superior i la coberta són posteriors.
Elements singulars
A Santa Maria de Turers es conserva la pica baptismal de la segona meitat del segle xii procedent d'aquesta església.
Es conserven dues imatges barroques, una del Nen Jesús de Praga i una de la Verge del Roser, encarregada el 1683.
- Mare de Déu de la Font de Fontcoberta és una obra de Fontcoberta (Pla de l'Estany) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una capella situada en una fondalada, al sud de Fontcoberta en el veïnat de la Farrés, a la capçalera de la riera del Garrumbert.
Descripció:
És una petita construcció d'una nau, de volta lleugerament apuntada i un absis semicircular, actualment desaparegut però que es pot entreveure en la fonamentació que n'ha restat. La porta principal era lateral, situada al mur de migjorn, de mig punt, en bon estat i molt refeta en la part superior. Els carreus dels murs, de travertí d'Espolla, estan força ben disposats per filades i ben tallats, amb mesures regulars de 20/25 X 30/40 cm. A l'interior, la nau té tres arcuacions que permeten rebaixos formant capelletes i que, amb la port lateral, resten situades simètricament. Una imposta en cavet recorre els murs laterals. Al segle xv s'hi afegí un porxo i es creà un nou accés a ponent, tot i que l'actual porta data del 1772, sobre el qual hi ha un campanar d'espadanya de dues obertures d'arc de mig punt, coberta amb teula àrab a dues vessants; aquest conjunt hauria sofert nombroses reformes. La construcció romànica d'aquesta capella s'ha de situar probablement dins el segle XII.
Història:
Originàriament era una estructura d'una nau amb absis semicircular. Posteriorment s'enderrocà l'absis de la qual encara són visibles els fonaments. A la façana hi ha la inscripció 17... El 1415 ja existia el pòrtic i fou renovat el 1433, en atenció als peregrins que hi anaven a guarir-se amb l'aigua que manava de la font. El retaule actual és del segle XIX. Posteriorment, el 1453, la reina Maria, esposa i lloctinent d'Alfons V d'Aragó, subscrigué els nous estatuts de la confraria de la Mare de Déu. El 1517 s'acabà el retaule gòtic

- Les Alzines Reclamadores de Fontcoberta (Quercus ilex ilex) són dues alzines que es troben al Veïnat d'en Fares (Fontcoberta, el Pla de l'Estany), les quals destaquen per la seua monumentalitat.

Perímetre del tronc a 1,30 m: 3,98 m (l'alzina d'Omeda) i 4,10 m (l'alzina de Puig Sa Guàrdia a 1,10 m d'alçada).
Perímetre de la base del tronc: 7,38 m (Omeda) i 8,10 m (Puig Sa Guàrdia).
Alçada: 15,56 m (Omeda) i 15,20 m (Puig Sa Guàrdia).
Amplada de la capçada: 27,54 m (Omeda) i 24,27 m (Puig Sa Guàrdia).
Altitud sobre el nivell del mar: 189 m.

Es troben en un paisatge característic del Pla de l'Estany, fora de la conca lacustre, en un sistema de turons argilencs de baixa alçària on predomina un ambient agrícola, amb camps de secà i cereals. Envoltades de boscos atapeïts de pi blanc, als fondals hi ha rouredes i omedes, de petites dimensions limitades per l'acció dels agricultors del veïnat de Can Fares. Hi ha petits exemplars de lledoner, arç blanc, saüquer i figuera silvestre com a reductes escapats del bosc. Relatiu als arbusts, hi ha presència de sanguinyol, aladern, aranyoner, galzeran, esbarzer, esparreguera boscana i gavarrera. Entre les plantes enfiladisses abunden l'heura, l'arítjol, la rogeta i la vidalba, i entre l'estrat herbaci hi ha la tomaquera del diable, dolçamara, blet blanc, userda, lletsó, ravenissa blanca, plantatge de fulla estreta i verònica.
Aspecte general:
Destaquen per la seva forma peculiar (amb la capçada des de nivell de terra - típica de les alzines reclamadores, que, com indica el seu nom, ho són d'aus) i perquè es tracta de dos individus molt propers l'un de l'altre (fet insòlit a Catalunya en aquesta tipologia i ús cultural). Mentre que l'Alzina de Puig Sa Guàrdia es troba en un estat pràcticament impecable de salut, l'Alzina de l'Omeda presenta importants atacs de xilòfags - un d'ells, el banyarriquer- tant al tronc com al brancatge principal. En els darrers temps, els xilòfags semblen haver guanyat terreny, en detriment de l'alzina. A més, té algun braç important fracturat, diverses branques grans mortes o gairebé, i una vella concavitat a la soca. Pel que fa a les fulles, presenten un atac força generalitzat de cinípids. L'arbre és tan opulent que, tot i aquests entrebancs, l'aspecte que té no deixa d'ésser un autèntic espectacle. És pràcticament idèntica morfològicament a la de Puig Sa Guàrdia, tret de la sensible diferència d'amplada entre una i altra. L'any 2010, ambdues van rebre un tractament fitosanitari basat en una poda de les capçades. Totes dues foren declarades arbres monumentals de Catalunya l'any 1991.
Curiositats:
Antigament s'empraven per atraure els ocells amb reclams, tords principalment. Es reclamaven fent sonar una mena de xiulet i esperant que quedessin envescats, que un cop dins de l'arbre quedaven enganxats en vesc i eren capturats pels pagesos. Per aconseguir aquest efecte les branques de les alzines reclamadores eren modelades per fer-les arribar fins a terra, cobrint tot l'espai, es deixaven unes petites finestres sense vegetació per on entraven els ocells, i per l'interior hom es podia enfilar entre les branques fàcilment per a poder preparar les trampes de vesc on s'enganxaven els ocells. Aquesta activitat tradicional de caça, poc selectiva i actualment il·legal, ja no es practica a la comarca del Pla de l'Estany. Aquestes alzines foren utilitzades al final de la darrera Guerra Civil Espanyola (1936-1939) com a referència per la gent que fugia cap a França

- Santa Caterina de Fontcoberta, inicialment coneguda com a Santa Maria d'Espasens, és una església romànica de Fontcoberta (Pla de l'Estany) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Descripció:
Església d'una sola nau rectangular i absis semicircular. L'exterior presenta una cornisa encorbada a les dues façanes laterals. La façana sud presenta tres amplis contraforts. La part superior de la capella fou recrescuda, inclosa la part de l'absis. L'interior presentava una volta seguida apuntada que era enderrocada. Se li van afegir unes encavallades metàl·liques que suporten biguetes del mateix material, solera ceràmica i teula àrab. La façana principal té porta dovellada.

- Pont de Martís – Esponellà
Descripció
Es tracta d'un pont de pedra que travessa la riera que surt de l'estany d'Espolla i les basses de Martís, serveix o servia d'antic pas que anava a Usall i al Fluvià des de Martís. Està format per un arc de punt rodó o volta de canó i dos passos d'aigua de secció quadrada i simètricament disposats a cada banda de la volta, a les vores hi ha una barana baixa de pedra que segueix el perfil triangular del pendent del pont.
A la riba nord de la riera i quasi a l'extrem nord-oest del pont hi ha una creu de terme.”

- El pla de Martís
per les seves característiques orogràfiques, es va convertir en un escenari històric de la Guerra Civil. Aquesta extensa plana ha estat des de sempre una zona de camps de conreu, amb molt poques construccions. Va ser precisament la seva horitzontalitat gairebé perfecta i l'absència d'obstacles al seu interior el que va motivar que l'Exèrcit Popular de la República decidís emplaçar-hi un camp d'aviació el març de 1938. L'aeròdrom, que era subsidiari del que ja existia a Celrà, va ser bombardejat pels feixistes el novembre d'aquell mateix any. Més tard es va tornar a posar en funcionament com a zona de control aeri, fins l'any 1960..

CAMP D'AVIACIÓ
La gran plana conreada, escenari històric del que va ser el camp d'aviació de Martís. Can Malloles, una masia que va ser confiscada pels republicans a fi de destinar-la a polvorí. S'hi guardaven tota mena de municions i explosius, però, sobretot, les bombes que havien de carregar els avions Tupolev SB-2, coneguts popularment com a Katiusques. Si creuem el pont, arribarem al veïnat d'Usall, on destaca can Traver i l'església de Sant Cristòfol.

REFUGI ANTIAERI
A pocs metres trobem can Traver Nou, també conegut com a Casanova de Traver, al costat del qual encara hi ha vestigis d'un refugi antiaeri que actualment no és visitable. A l'altra banda, on hi ha l'estable de cavalls, hi havia hagut el pavelló de comandament del camp d'aviació de l'any 1938. En la segona època d'ús de l'aeròdrom (de 1945 a 1960) s'hi van instal·lar tots els equips de telefonia, radiocomunicacions i meteorologia.

- L’Estanyol intermitent de la platja d'Espolla (Clot d'Espolla) és un paratge realment curiós que gran part del temps està sec, formant un prat humit, i de tant en tant segons les pluges s’omple d’aigua subterrània, formant un estany. Les aigües subterrànies que alimenten aquest estanyol formen part del mateix sistema lacustre de Banyoles, i la intermitència és deguda a la major altitud, de 50 m. respecte a l'Estany.
Diuen els experts que l'aigua desapareguda a l'Alta Garrotxa nodreix l'Estany de Banyoles. Però que en moments de molta afluència d'aigua aquesta busca altres camins de sortida, els quals posen en funcionament un complex sistema hídric que actua com a sobreeixidor. És quan al pla de Martís, al pla de Melianta, al pla d'Espolla, al pla d'Usall i a la Bruguera - diferents parts d'una extensa planada d'uns vint quilòmetres quadrats situada entre 40 i 70 metres mes enlaire - comença a brollar aigua. De fet es tracta d’una zona de surgències que inunda uns prats que queden aplatjats (coberts per una capa poc profunda d’aigua), i unes zones enfonsades degut per l’extracció de pedra (travertí). També hi van a desembocar petits recs que desguassen l’aigua dels bullidors i surgències del Pla d’Usall. L'aigua brolla a la superfície per diferents surgències situades en el mateix estanyol (clot, pou, sortidor de Sorra i deu dels Joncs) o prop d'aquest (sortidors d'en Torra, l'Orella, deu de Quel Simó, pou Rodó, deu del Freixe, deu de Can Jepet, Ull de Porc, del del Canyer i la Crivillosa). L’emplenament complert de l’estanyol pot assolirse en menys de 12 hores i s’ha calculat un cabal surgent màxim de 4 m3/s i una taxa de renovació de l’aigua de fins a 15 vegades al dia.
La titularitat d'aquest espai és compartida entre Fontcoberta i Porqueres, ja que el límit entre els dos municipis és justament al mig de l'estany. Les aigües sortints d'aquest estany formen un rec que transcorre a través del Pla fins als Saltants de Martís (Esponellà), no menys espectaculars.
En aquest estanyol hi viu una espècie de crustaci molt poc corrent: el Triops cancriformis. Aquests crustacis són d’una família (els notostracis) adaptada als ambients d’aigües temporànies (que s’assequen i s’inunden), i la seva forma actual és molt semblant a la de triops fòssils trobats fa milions d’anys, pel que es consideren gairebé uns fòssils vivents. La seva morfologia no ha variat gairebé en tots aquests anys. La presència dels triops a l’estanyol es factible per la manca de depredadors, especialment peixos, fet que també afavoreix diferents espècies d’amfibis que també utilitzen l’estanyol.
Les dades de l’estanyol
Longitud: 367 m.
Amplada: 145 m., amb una amplada mitjana de 87 m
Volum: 41.626 m3
Superfície: 33.190 m2
Perímetre: 950 m.
Fondària: 4,95 m. en el punt mes profund, tot i que varia segons la quantitat d'aigua emmagatzemada i el flux de surgència

- Sant Cristòfol d'Usall és una església romànica de Porqueres (Pla de l'Estany) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Descripció:
Església romànica de planta rectangular, una sola nau, absis semicircular i coberta a dues aigües. Al costat del temple, un altre edifici (la rectoria), queda unida a la banda dreta de la façana mitjançant un petit mur de pedra. A la banda esquerra de l'església trobem un cos adossat, d'alçada superior, que segurament fou una torre de defensa o de vigilància. Això fa que la façana tingui un cert aspecte irregular i asimètric
Història
L'església apareix per primera vegada citada en la documentació quan va ser lliurada al monestir de Banyoles, l'any 1086; aquesta donació va ser confirmada en les butlles d'Urbà II (1096) i Alexandre III (1175). El 1364, la reina Elionor va vendre al monestir de Banyoles la jurisdicció d'aquesta parròquia. A mitjans del segle xviii l'església va ser saquejada per les tropes franceses.
L'absis ha estat eliminat i ha estat substituït per un cos rectangular que amplia la nau i conté la sagristia.
El temple està sota la advocació de Sant Cristòfol i Santa Anna. La seva construcció es realitzà en diverses etapes, iniciant-se al segle xi, va patir una ampliació al segle xii, moment en què es va realitzar quasi tota la construcció. L'absis és la part més nova de l'església, probablement del segle xviii.
Entre els anys 1965 i 1987 es realitzaren els treballs de restauració: es va treure el guix que cobria les parets i va aparèixer el parament original. També es descobriren els fonaments de l'absis primitiu. A l'interior es conserven diverses imatges de culte del segle xviii i una pila baptismal del segle xvi

- Poblat neolític de la Draga
El descobriment d’un hàbitat del neolític antic a la vora oriental de l’estany de Banyoles, l’any 1990, ha permès excavar des d’aleshores, a través del Museu Arqueològic de Banyoles i amb l’ajut d’altres institucions científiques, un dels primers poblats neolítics lacustres d’Europa (5400-4900 aC). Els nombrosos objectes de fusta i els centenars de pilars de les seves cabanes elevades sobre el terra, conservats gràcies a la seva situació en contacte permanent amb el nivell freàtic, juntament amb la resta de la seva cultura material (objectes d’os, pedra, ceràmica, fauna i vegetals) són un fet excepcional a la península Ibèrica.
El parc neolític de la Draga funciona des de l’any 2000. Tant els escolars com els grups turístics hi poden experimentar com era la vida al neolític gràcies a les seves cabanes reconstruïdes, als camps neolítics de cereals i lleguminoses i a les activitats centrades amb la seva vida quotidiana.