(BE) CARRIL BICI SI (07). A Llagostera

Paso bajo la Autovía C-65

Paso por el río Ridaura

El Ridaura es un río del Baix Empordà. Es el segundo río más importante de la comarca, por detrás del Ter y es el eje del Valle de Aro. Nace en el macizo de la Ardenya, el término de Santa Cristina de Aro y desemboca en Playa de Aro. La cuenca del río Ridaura tiene unos 74 km ² y se sitúa entre las comarcas del Baix Empordà y el Gironès. El río nace en el municipio de Santa Cristina d'Aro, justo bajo el Puig de Sant Baldiri, en pleno macizo de la Ardenya, para pasar enseguida al municipio de Llagostera siguiendo la dirección norte, noroeste. Más tarde gira bruscamente hacia el este entre los macizos de Les Gavarres y la Ardenya, entrando al municipio de Santa Cristina d'Aro otra vez. Recorre todo el valle de Aro en dirección este, pasando al municipio de Castell-Platja d'Aro, desembocando al Plan de Pinell, al sur de Playa de Aro. Según Servicio Geológico de la Dirección General de Obras Hidráulicas (1983), en el tramo bajo del río Ridaura se desarrolla un acuífero de unos 9 km ² de superficie y de unos 35 m de espesor máximo. El acuífero está dividido en dos embalses: el de Santa Cristina de Aro, (desde la cabeza de valle hasta la población, es más pequeño, con más facilidad de alcanzar la cota máxima de llenado y con una extracción menor) y el de Castell d'Aro (desde Santa Cristina al mar, es más grande, más difícil de alcanzar la cota máxima de llenado y con una extracción total mayor). El Ridaura és un riu del Baix Empordà. És el segon riu més important de la comarca, per darrere del Ter i és l'eix de la Vall d'Aro. Neix al massís de l'Ardenya, al terme de Santa Cristina d'Aro i desemboca a Platja d'Aro. La conca del riu Ridaura té uns 74 km² i se situa entre les comarques del Baix Empordà i del Gironès. El riu neix al municipi de Santa Cristina d’Aro, just a sota el Puig de Sant Baldiri, en ple massís de l’Ardenya, per passar de seguida la municipi de Llagostera seguint la direcció nord, nord-oest. Més tard gira bruscament cap a l’est entre els massissos de les Gavarres i l’Ardenya, entrant al municipi de Santa Cristina d’Aro altre cop. Recorre tota la vall d’Aro en direcció est, passant al municipi de Castell-Platja d’Aro, desembocant al Pla del Pinell, al sud de Platja d’Aro. Segons Servicio Geológico de la Dirección General de Obras Hidráulicas (1983), en el tram baix del riu Ridaura s’hi desenvolupa un aqüífer d’uns 9 km² de superfície i d’uns 35 m de gruix màxim. L’aqüífer està dividit en dos embassaments: el de Santa Cristina d’Aro, (des del cap de vall fins a la població, és més petit, amb més facilitat d’assolir la cota màxima d'emplenat i amb una extracció menor) i el de Castell d’Aro (des de Santa Cristina al mar, és més gran, més dificultós d’assolir la cota màxima d’emplenat i amb una extracció total major).

Can Moner

Salida del Sendero

Llagostera

Llagostera es conocida a nivel mundial por su equipo de fútbol y su equipo directivo,formado por una pareja en la que la señora es la presidenta del Club y su marido, el entrenador, director deportivo,gerente, ayudante dirección etc.etc. Llagostera es un municipio de la comarca del Gironés en la provincia de Girona, Cataluña. Se encuentra entre las poblaciones de Cassá de la Selva y de Santa Cristina de Aro. Es lugar de tránsito entre la capital, Girona, y los municipios de la Costa Brava. Se encuentra situada en el extremo meridional de la comarca del Gironés. Su término municipal, el más grande de la comarca (76,36 Km2), limita con los municipios de Santa Cristina de Aro, Caldas de Malavella, Tosa de Mar y Cassá de la Selva. Hacia el este, Llagostera se integra dentro de la zona boscosa del macizo de las Gavarres (PEIN), después de pasar por la plana de Penedés; por el norte y noroeste se sitúa una plana de cultivos. En el extremo opuesto encontramos el macizo de Ardenya, que ocupa gran parte del término por la zona sur. La situación estratégica del municipio lo ha convertido en tierra de paso y de conexión del interior gerundense con la Costa Brava central. Se puede llegar a Llagostera por las carreteras C-65, de Girona a San Feliu de Guíxols, por la GI-674 de Caldas de Malavella o por la C-35 de Tosa de Mar y Vidreras, vía que enlaza con la autopista AP-7. Antiguamente, Llagostera había estado conectada al ferrocarril por medio de la línea de vía estrecha de San Feliu de Guíxols a Gerona, que pasaba por el municipio, donde tenía una estación. Esta línea se clausuró en 1969, y ahora es el carril bici, vía verde, que une estas dos poblaciones. Llagostera és coneguda a nivell mundial pel seu equip de futbol i el seu equip directiu , format per una parella en la qual la senyora és la presidenta del Club i el seu marit , l'entrenador , director esportiu , gerent , ajudant direcció etc.etc . Llagostera és un municipi de la comarca del Gironès a la província de Girona , Catalunya . Es troba entre les poblacions de Cassà de la Selva i de Santa Cristina d'Aro . És lloc de trànsit entre la capital , Girona , i els municipis de la Costa Brava . Es troba situada a l'extrem meridional de la comarca del Gironès . El seu terme municipal , el més gran de la comarca ( 76,36 km2 ) , limita amb els municipis de Santa Cristina d'Aro, Caldes de Malavella , Tossa de Mar i Cassà de la Selva . Cap a l'est , Llagostera s'integra dins la zona boscosa del massís de les Gavarres ( PEIN ) , després de passar per la plana de Penedès; pel nord i nord-oest se situa 01:00 plana de conreus. A l'extrem oposat trobem el massís d'Ardenya , que ocupa gran part del terme per la zona sud . La situació estratègica del municipi l'ha convertit en terra de pas i de connexió de l'interior gironí amb la Costa Brava central . Es pot arribar a Llagostera per les carreteres C - 65 , de Girona a Sant Feliu de Guíxols , per la GI - 674 de Caldes de Malavella o per la C - 35 de Tossa de Mar i Vidreres , via que enllaça amb l'autopista AP - 7 . Antigament , Llagostera havia estat connectada al ferrocarril per mitjà de la línia de via estreta de Sant Feliu de Guíxols a Girona , que passava pel municipi , on tenia una estació . Aquesta línia es va clausurar el 1969 , i ara és el carril bici , via verda , que uneix aquestes dues poblacions

El carril

Desde el 1.932 se llamaba Can Tiburci.Y a partir del año 1.949, El Hostal Bar Restaurante El Carril, abre sus puertas con sus nuevos y jóvenes propietarios Quim y Lola, que lo inauguran con ilusión, pero con el miedo de la época en la que no era habitual frecuentar los bares y restaurantes. Desde el principio, abren al amanecer y cierran cuando el último cliente deja el local. Eran tiempos de carboneros, empresas del corcho, gente del campo y del bosque que empezaban a trabajar a punta de día. Las Barreixas de anís y resjolis eran habituales y la clientela fija. En cada mesa había un sifón gratis, y se mezclaba el vermut de granel, y los jarabes de fresa. Mientras la vieja gramola dejaba oir las canciones de Antonio Machin, Nat King Cole, Luis Mariano y jorge negrete. El Carrilet, ferrocarril de carbón pasaba al lado y los operarios, el jefe de estación Juan Vall-llosera y los clientes del tren aguardaban la espera con la visita al bar. Con el tiempo, los calamares a la romana, despertaron el interés de todos y se convirtió en una tradición descender desde todas las alturas de la villa, al aperitivo del Domingo al mediodía. Las fiestas nocturnas con artistas de paso, cabras amaestradas, trapecistas, cantantes mejicanos, e incluso corridas de novillos, formaron parte de aquellos años en blanco y negro. Paiella y Mezquita, dos asiduos, no se perdían ninguna fiesta y podían llegar a vaciar cada uno una caja de 24 botellas de cerveza. Pitu y Lluis,los dos huéspedes más antiguos del Hostal, no aguantaban hasta el final y discretamente tomaban la escalera de subida a las habitaciones sin que nadie lo notara. Des del 1.932 es deia Can Tiburci.Y a partir de l'any 1.949 , L'Hostal Bar Restaurant El Carril , obre les seves portes amb els seus nous i joves propietaris Quin i Lola , que ho inauguren amb il • lusió , però amb la por de l'època en la que no era habitual freqüentar els bars i restaurants . Des del principi , obren a l'alba i tanquen quan l'últim client deixa el local . Eren temps de carboners , empreses del suro , gent del camp i del bosc que començaven a treballar a punta de dia . Les Barreixas d'anís i resjolis eren habituals i la clientela fixa . A cada taula hi havia un sifó gratis , i es barrejava el vermut de granel , i els xarops de maduixa . Mentre la vella gramola deixava sentir les cançons d'Antonio Machin , Nat King Cole , Luis Mariano i Jorge Negrete . El Carrilet , ferrocarril de carbó passava al costat i els operaris , el cap d'estació Juan Vall- llosera i els clients del tren esperaven l'espera amb la visita al bar . Amb el temps , els calamars a la romana , van despertar l' interès de tots i va esdevenir una tradició baixar des de totes les altures de la vila , a l'aperitiu del diumenge al migdia . Les festes nocturnes amb artistes de pas , cabres ensinistrades , trapezistes , cantants mexicans , i fins i tot curses de braus , van formar part d'aquells anys en blanc i negre . Paiella i Mesquita , dos assidus , no es perdien cap festa i podien arribar a buidar cadascun una caixa de 24 ampolles de cervesa . Pitu i Lluis , els dós hostes més antics de l'Hostal, no aguantaven fins al final i discretament prenien l'escala de pujada a les habitacions sense que ningú ho notés