(BE) Llagostera Sant Maurici versión (2)

Sant Maurici

Sant maurici

Llagostera

Llagostera es conocida a nivel mundial por su equipo de fútbol y su equipo directivo,formado por una pareja en la que la señora es la presidenta del Club y su marido, el entrenador, director deportivo,gerente, ayudante dirección etc.etc. Llagostera es un municipio de la comarca del Gironés en la provincia de Girona, Cataluña. Se encuentra entre las poblaciones de Cassá de la Selva y de Santa Cristina de Aro. Es lugar de tránsito entre la capital, Girona, y los municipios de la Costa Brava. Se encuentra situada en el extremo meridional de la comarca del Gironés. Su término municipal, el más grande de la comarca (76,36 Km2), limita con los municipios de Santa Cristina de Aro, Caldas de Malavella, Tosa de Mar y Cassá de la Selva. Hacia el este, Llagostera se integra dentro de la zona boscosa del macizo de las Gavarres (PEIN), después de pasar por la plana de Penedes; por el norte y noroeste se sitúa una plana de cultivos. En el extremo opuesto encontramos el macizo de Ardenya, que ocupa gran parte del término por la zona sur. La situación estratégica del municipio lo ha convertido en tierra de paso y de conexión del interior gerundense con la Costa Brava central. Se puede llegar a Llagostera por las carreteras C-65, de Girona a San Feliu de Guíxols, por la GI-674 de Caldas de Malavella o por la C-35 de Tosa de Mar y Vidreras, vía que enlaza con la autopista AP-7. Antiguamente, Llagostera había estado conectada al ferrocarril por medio de la línea de vía estrecha de San Feliu de Guíxols a Gerona, que pasaba por el municipio, donde tenía una estación. Esta línea se clausuró en 1969, y ahora es el carril bici, vía verde, que une estas dos poblaciones. Llagostera és coneguda a nivell mundial pel seu equip de futbol i el seu equip directiu , format per una parella en la qual la senyora és la presidenta del Club i el seu marit , l'entrenador , director esportiu , gerent , ajudant direcció etc.etc . Llagostera és un municipi de la comarca del Gironès a la província de Girona , Catalunya . Es troba entre les poblacions de Cassà de la Selva i de Santa Cristina d'Aro . És lloc de trànsit entre la capital , Girona , i els municipis de la Costa Brava . Es troba situada a l'extrem meridional de la comarca del Gironès . El seu terme municipal , el més gran de la comarca ( 76,36 km2 ) , limita amb els municipis de Santa Cristina d'Aro, Caldes de Malavella , Tossa de Mar i Cassà de la Selva . Cap a l'est , Llagostera s'integra dins la zona boscosa del massís de les Gavarres ( PEIN ) , després de passar per la plana de Penedes; pel nord i nord-oest se situa 01:00 plana de conreus. A l'extrem oposat trobem el massís d'Ardenya , que ocupa gran part del terme per la zona sud . La situació estratègica del municipi l'ha convertit en terra de pas i de connexió de l'interior gironí amb la Costa Brava central . Es pot arribar a Llagostera per les carreteres C - 65 , de Girona a Sant Feliu de Guíxols , per la GI - 674 de Caldes de Malavella o per la C - 35 de Tossa de Mar i Vidreres , via que enllaça amb l'autopista AP - 7 . Antigament , Llagostera havia estat connectada al ferrocarril per mitjà de la línia de via estreta de Sant Feliu de Guíxols a Girona , que passava pel municipi , on tenia una estació . Aquesta línia es va clausurar el 1969 , i ara és el carril bici , via verda , que uneix aquestes dues poblacions

Can Companyó

Caldes de Malavella

Caldas de Malavella,es un municipio de la comarca de La Selva en la provincia de Girona, Catalunya. Gracias al descubrimiento de unos restos de fósiles en el Puig de les Ànimes, se puede saber que los orígenes del pueblo de Caldes se remontan al paleolítico superior. Estos restos nos demuestran que Caldes ya era lugar de paso en el paleolítico, pues en época de caza se desplazaban siguiendo los rebaños de animales teniendo que pararse a descansar en lugares donde había agua. Pero no es hasta el siglo I d. C., con la romanización, que Caldes se convierte en núcleo urbano. El hecho de tener agua fue muy importante para que esto sucediera, así que Caldes se convirtió en una importante estación termal nombrada “Aquis Voconis”. Posteriormente, y con el estatuto del derecho latino, la villa de Caldes pasó a ser municipio. A diferencia de otras ciudades romanas que nacieron por interés militar o estratégico, podemos decir que Caldes se constituye a partir de un interés por la salud y el ocio. La gente acudía a las termas para curarse ya que el agua de Caldes tenía cualidades curativas. El hecho de que se situara cerca del trazado de la Vía Augusta ayudaba a que muchos viajeros se pararan para descansar y avituallarse. Durante la época del cristianismo, en los siglos IV y V d. C., apareció una necrópolis paleocristiana entre la actual calle San Esteban y el Paseo de Ronda, a las afueras de lo que habría sido el núcleo romano. Pasan los siglos y Caldes evolucionó como las demás poblaciones para llegar a la época medieval. Durante esta época, el aspecto del núcleo varía un poco, nos encontramos con el amurallamiento de la villa, del cual nos quedan unos lienzos de pared y tres torres circulares ubicadas en el Cerro de San Grau. Aquí se ubicaba el castillo llamado de Caldes, que se convirtió en símbolo de poder feudal: se prohibieron los baños públicos utilizados por los romanos y en su lugar se levantó este castillo. Años más tarde, los baños se utilizaron como hospital para actividades curativas. El otro castillo llamado de Malavella, del siglo XI, se encuentra en el cerro de San Mauricio Colmenero y en su época era de proporciones importantes. Aquí también se encuentra la ermita de San Mauricio Colmenero, de época más moderna. Esta ermita es de una sola nave y se edificó aprovechando una de las torres del castillo. Actualmente constituye un lugar muy apreciado por los habitantes de Caldes siendo lugar de veneración. Cabe destacar, también, que en Caldes hubo diferencias entre la iglesia y la nobleza, por lo que la iglesia románica de San Esteban no forma parte del núcleo urbano. Está situada fuera de las murallas, pero con el tiempo ambas partes se fueron juntando debido al crecimiento y se formó una clase de pequeño arrabal. Durante el siglo XVIII y debido al crecimiento, las actividades agrarias y artesanales cobraron importancia gracias al paso de viajeros por la Vía Augusta. A partir de este momento, la imagen que tenemos de Caldes es la de una población rural con agua termal pero sin explotación ni prácticamente ningún otro uso del agua, que el uso personal, mientras que otras zonas de nuestro país a principios del siglo XIX ya contaban con establecimientos particulares de baños y explotaciones de tratamientos terapéuticos. No es hasta la segunda mitad del siglo XIX que Caldes se convierte lentamente en villa balnearia. Los manantiales que lo hicieron posible estaban situados en tres colinas: El Puig de les Ànimes que contenía más de dos manantiales, la fuente de la “Masia”, la fuente Xica y la fuente del Fetge. En el núcleo urbano, en el Puig de San Grau, se ubicaban las fuentes que fueron explotadas tradicionalmente por los vecinos: los Bullidors, el raig de San Grau, la fuente del Hospital y la fuente de San Narciso o d’en Pla. Finalmente, y muy cerca del Puig de les Moleres, la Fuente de la Mina o d’en Xiberta y el Raig o Rec d’en Mel, descubiertas en 1829 cuando se abrió una zanja para desecar un campo pantanoso. En el año 1840, se construyó el primer establecimiento de baños moderno, aprovechando las aguas de “Els Bullidors”, y además se instalaron otras casas de baños, pequeños edificios con capacidad limitada, que serán los antecedentes de los futuros balnearios del siglo XIX. A partir de este momento con la construcción de los grandes balnearios, Caldes se consolidará como pueblo de veraniego y funcionará en torno de la actividad balnearia. Esta actividad comporta un aumento de la población procedente mayoritariamente de Barcelona y, a menudo, de elevada posición social. Fuente de agua termal, el agua emerge a 56-60º También conocida como Raig d’en Mel, la Fuente de la Mina es una de las fuentes más conocidas de la población. Apareció como consecuencia de una extracción de tierras que se realizó para desecar un campo pantanoso. Al fondo de la pequeña depresión brota con fuerza el agua termal (a una temperatura aproximada de 60º C), que se aprovecha en unos lavaderos que recogen el agua sobrante de la fuente. Es habitual la presencia de gente de toda la comarca, haciendo cola para tomar sus aguas, lo que evidencia las magníficas cualidades curativas, digestivas y culinarias del agua de Caldes. Caldes de Malavella ,és un municipi de la comarca de la Selva a la província de Girona , Catalunya . Gràcies al descobriment d'unes restes de fòssils al Puig de les Ànimes , es pot saber que els orígens del poble de Caldes es remunten al paleolític superior . Aquestes restes ens demostren que Caldes ja era lloc de pas en el paleolític , ja que en època de caça es desplaçaven seguint els ramats d'animals havent de parar-se a descansar en llocs on hi havia aigua . Però no és fins al segle I d. C. , amb la romanització , que Caldes esdevé nucli urbà . El fet de tenir aigua va ser molt important perquè això succeís , així que Caldes es va convertir en una important estació termal anomenada " Aquis Voconis " . Posteriorment , i amb l'estatut del dret llatí , la vila de Caldes va passar a ser municipi . A diferència d'altres ciutats romanes que van néixer per interès militar o estratègic , podem dir que Caldes es constitueix a partir d'un interès per la salut i l'oci . La gent anava a les termes per curar-se ja que l'aigua de Caldes tenia qualitats curatives . El fet que se situés prop del traçat de la Via Augusta ajudava que molts viatgers es paressin per descansar i avituallar . Durant l'època del cristianisme , en els segles IV i V d. C. , va aparèixer una necròpolis paleocristiana entre l'actual carrer Sant Esteve i el Passeig de Ronda , als afores del que hauria estat el nucli romà . Passen els segles i Caldes va evolucionar com les altres poblacions per arribar a l'època medieval . Durant aquesta època , l'aspecte del nucli varia una mica, ens trobem amb l'emmurallament de la vila, del qual ens queden uns llenços de paret i tres torres circulars ubicades al Turó de Sant Grau . Aquí se situava el castell anomenat de Caldes , que es va convertir en símbol de poder feudal : es van prohibir els banys públics utilitzats pels romans i en el seu lloc es va aixecar aquest castell . Anys més tard , els banys es van utilitzar com a hospital per a activitats curatives . L'altre castell anomenat de Malavella , del segle XI , es troba en el turó de Sant Maurici Colmenero i en la seva època era de proporcions importants . Aquí també es troba l'ermita de Sant Maurici Colmenero , d'època més moderna . Aquesta ermita és d'una sola nau i es va edificar aprofitant una de les torres del castell . Actualment constitueix un lloc molt apreciat pels habitants de Caldes sent lloc de veneració . Cal destacar , també, que a Caldes hi va haver diferències entre l'església i la noblesa , de manera que l'església romànica de Sant Esteve no forma part del nucli urbà . Està situada fora de les muralles , però amb el temps les dues parts es van anar ajuntant a causa del creixement i es va formar una classe de petit raval . Durant el segle XVIII i degut al creixement , les activitats agràries i artesanals van cobrar importància gràcies al pas de viatgers per la Via Augusta . A partir d'aquest moment , la imatge que tenim de Caldes és la d'una població rural amb aigua termal però sense explotació ni pràcticament cap altre ús de l'aigua , que l'ús personal , mentre que altres zones del nostre país a principis del segle XIX ja comptaven amb establiments particulars de banys i explotacions de tractaments terapèutics . No és fins a la segona meitat del segle XIX que Caldes es converteix lentament en vila balneària . Els deus que ho van fer possible estaven situats en tres turons : el Puig de les Ànimes que contenia més de dos deus , la font de la " Masia" , la font Xica i la font del Fetge . Al nucli urbà , al Puig de Sant Grau , s'ubicaven les fonts que van ser explotades tradicionalment pels veïns : els Bullidors , el raig de Sant Grau , la font de l'Hospital i la font de Sant Narcís o d'en Pla. Finalment , i molt a prop del Puig de les Moleres , la Font de la Mina o d'en Xiberta i el Raig o Rec d'en Mel , descobertes el 1829 quan es va obrir una rasa per dessecar un camp pantanós . L'any 1840 , es va construir el primer establiment de banys modern , aprofitant les aigües de "Els Bullidors " , ia més es van instal • lar altres cases de banys , petits edificis amb capacitat limitada , que seran els antecedents dels futurs balnearis del segle XIX . A partir d'aquest moment amb la construcció dels grans balnearis , Caldes es consolidarà com a poble d' estiuenc i funcionarà entorn de l'activitat balneària . Aquesta activitat comporta un augment de la població procedent majoritàriament de Barcelona i, sovint , d'elevada posició social . Font d'aigua termal , l'aigua emergeix a 56-60 º També coneguda com Raig d'en Mel , la Font de la Mina és una de les fonts més conegudes de la població . Va aparèixer com a conseqüència d'una extracció de terres que es va realitzar per dessecar un camp pantanós . Al fons de la petita depressió brolla amb força l'aigua termal ( a una temperatura aproximada de 60 º C ) , que s'aprofita en uns safareigs que recullen l'aigua sobrant de la font . És habitual la presència de gent de tota la comarca , fent cua per prendre les seves aigües , el que evidencia les magnífiques qualitats curatives , digestives i culinàries de l'aigua de Caldes .

Salida del bosque

Can Gascons

Bar Restaurante El Carril

Desde el 1.932 se llamaba Can Tiburci.Y a partir del año 1.949, El Hostal Bar Restaurante El Carril, abre sus puertas con sus nuevos y jóvenes propietarios Quim y Lola, que lo inauguran con ilusión, pero con el miedo de la época en la que no era habitual frecuentar los bares y restaurantes. Desde el principio, abren al amanecer y cierran cuando el último cliente deja el local. Eran tiempos de carboneros, empresas del corcho, gente del campo y del bosque que empezaban a trabajar a punta de día. Las Barreixas de anís y resjolis eran habituales y la clientela fija. En cada mesa había un sifón gratis, y se mezclaba el vermut de granel, y los jarabes de fresa. Mientras la vieja gramola dejaba oir las canciones de Antonio Machin, Nat King Cole, Luis Mariano y jorge negrete. El Carrilet, ferrocarril de carbón pasaba al lado y los operarios, el jefe de estación Juan Vall-llosera y los clientes del tren aguardaban la espera con la visita al bar. Con el tiempo, los calamares a la romana, despertaron el interés de todos y se convirtió en una tradición descender desde todas las alturas de la villa, al aperitivo del Domingo al mediodía. Las fiestas nocturnas con artistas de paso, cabras amaestradas, trapecistas, cantantes mejicanos, e incluso corridas de novillos, formaron parte de aquellos años en blanco y negro. Paiella y Mezquita, dos asiduos, no se perdían ninguna fiesta y podían llegar a vaciar cada uno una caja de 24 botellas de cerveza. Pitu y Lluis,los dos huéspedes más antiguos del Hostal, no aguantaban hasta el final y discretamente tomaban la escalera de subida a las habitaciones sin que nadie lo notara. Des del 1.932 es deia Can Tiburci.Y a partir de l'any 1.949 , L'Hostal Bar Restaurant El Carril , obre les seves portes amb els seus nous i joves propietaris Quin i Lola , que ho inauguren amb il • lusió , però amb la por de l'època en la que no era habitual freqüentar els bars i restaurants . Des del principi , obren a l'alba i tanquen quan l'últim client deixa el local . Eren temps de carboners , empreses del suro , gent del camp i del bosc que començaven a treballar a punta de dia . Les Barreixas d'anís i resjolis eren habituals i la clientela fixa . A cada taula hi havia un sifó gratis , i es barrejava el vermut de granel , i els xarops de maduixa . Mentre la vella gramola deixava sentir les cançons d'Antonio Machin , Nat King Cole , Luis Mariano i Jorge Negrete . El Carrilet , ferrocarril de carbó passava al costat i els operaris , el cap d'estació Juan Vall- llosera i els clients del tren esperaven l'espera amb la visita al bar . Amb el temps , els calamars a la romana , van despertar l' interès de tots i va esdevenir una tradició baixar des de totes les altures de la vila , a l'aperitiu del diumenge al migdia . Les festes nocturnes amb artistes de pas , cabres ensinistrades , trapezistes , cantants mexicans , i fins i tot curses de braus , van formar part d'aquells anys en blanc i negre . Paiella i Mesquita , dos assidus , no es perdien cap festa i podien arribar a buidar cadascun una caixa de 24 ampolles de cervesa . Pitu i Lluis , els dós hostes més antics de l'Hostal, no aguantaven fins al final i discretament prenien l'escala de pujada a les habitacions sense que ningú ho notés