(BE) Pobles de la Provincia de Girona (30) Palau-sator - Serra de daró - Corçá - Regencós.

Paso por el Rio Daró

Llabiá

Serra de d'aró

Serra de Daró forma parte de la comarca del Baix Ampurdá, provincia de Girona. El término municipal tiene una extensión de 8 km2 y 15 m. de altitud límites del término municipal son al norte con Verges y La Tallada d'Empordà, al este con Fontanilles y Ullastret, al sur con Ullastret y al oeste con Parlavà, Ultramort y Ullastret. Tiene agregado el núcleo de Sant Iscle de Empordà.Los primeros pobladores de las tierras de Serra de Daró fueron los íberos seguidos por los romanos.Serra de Daró ya está documentado en 1017 con el nombre de: Serra. Serra de Daró forma part de la comarca del Baix Empordà, província de Girona. El terme municipal té una extensió de 8 km2 i 15 m. d’altitud.Els límits del terme municipal són al nord amb Verges i la Tallada d’Empordà, a l’est amb Fontanilles i Ullastret, al sud amb Ullastret i a l’oest amb Parlavà, Ultramort i Ullastret. Té agregat el nucli de Sant Iscle d’Empordà.Els primers pobladors de les terres de Serra de Daró foren els ibers seguits pels romans. Serra de Daró ja és documentat l’any 1017 amb el nom de: SERRA

Fonolleres

Fonolleres es un pueblo del término de Parlavà el Baix Empordà que se encuentra, en la llanura, a unos 2 km al este de la cabeza del municipio, y a la izquierda del Daró. Su núcleo de población se concentra en el entorno de la iglesia parroquial que está dedicada a San Cristóbal y es de estilo gótico tardío, de una sola nave y un ábside poligonal en el interior y semicircular en el exterior, sobre el cual se alza una torre de fortificación. Ya mencionado en 1122, era posesión de la mitra de Girona, y en el siglo XIII fue agregado a la alcaldía de la Bisbal. En 2005 tenía 62 habitantes. Documentado en 1085, al lado de la iglesia todavía puede apreciarse uno de los muros pertenecientes al castillo. Fonolleres és un poble del terme de Parlavà al Baix Empordà que es troba, a la plana, a uns 2 km a l'est del cap del municipi, i a l'esquerra del Daró. El seu nucli de població es concentra a l'entorn de l'església parroquial que està dedicada a sant Cristòfol i és d'estil gòtic tardà, d'una sola nau i un absis poligonal a l'interior i semicircular a l'exterior, al damunt del qual s'alça una torre de fortificació. Ja esmentat el 1122, era possessió de la mitra de Girona, i al segle XIII fou agregat a la batllia de la Bisbal. L'any 2005 tenia 62 habitants. Documentat el 1085, al costat de l'església encara pot apreciar-se un dels murs pertanyents al castell.

Matajudaica

Matajudaica es un pequeño pueblo perteneciente desde 1969 al municipio de Corçà, en el Baix Empordà, junto Casavells y al oeste del río Daró. Está dominado por la iglesia de San Juan que ya era citada en 1081 y que, con elementos románicos, es básicamente del siglo XVIII. El lugar era de jurisdicción del obispo de Girona, dentro de la alcaldía de la Bisbal. Matajudaica és un petit poble pertanyent des del 1969 al cap de municipi Corçà, al Baix Empordà, al costat de Casavells i a l'oest del riu Daró. Està dominat per l'església de Sant Joan que ja era citada el 1081 i que, amb elements romànics, és bàsicament del segle XVIII. El lloc era de jurisdicció del bisbe de Girona, dins la batllia de la Bisbal.

Casavells

Casavells, junto con Cassá de Pelràs y Matajudaica, es un pueblo agregado al municipio de Corçà, en el Baix Empordà, que forma un conjunto medieval. El pueblo se aglutina en torno a la iglesia románica de Sant Genís, edificada básicamente en el siglo XII. Desde este lugar se obtiene una magnífica panorámica del plan de Bellezas. En el siglo XVII el lugar formaba, junto con Llabià, Serra y Ullastret, una alcaldía real. Casavells, junt amb Cassà de Pelràs i Matajudaica, és un poble agregat al municipi de Corçà, al Baix Empordà, que forma un conjunt medieval. El poble s'aglutina al voltant de l'església romànica de Sant Genís, edificada bàsicament al segle XII. Des d'aquest lloc s'obté una magnífica panoràmica del pla de Belleses. Al segle XVII el lloc formava, juntament amb Llabià, Serra i Ullastret, una alcaldia real.

Corçá

Cortada por riada

Castell d'empordá

Castell d'Empordà , antes Llaneres , es una entidad de población del municipio baixempordanès de la Bisbal . En 2005 tenía 50 habitantes.Destaca el castillo , con la ermita anexa, actualmente restaurado y convertido en un hotel restaurante .Es una gran casa con antigua torre maestra cuadrada y el resto hecha los siglos XVII y XVIII . Sin embargo, tiene elementos góticos aprovechados . Es un edificio de grandes dimensiones , que consta de dos cuerpos en ángulo recto , y conserva pocos elementos de la obra original, ya que en la actualidad ofrece en conjunto el aspecto de una construcción de los siglos XVI.XVII. Los vestigios más antiguos se pueden localizar en la fachada norte , en la base de la torre maestra , cuadrangular , donde todavía es visible el portal adintelado de arco de medio punto . Son también destacables las ventanas gótico tardías , que corresponden a la restauración efectuada durante el siglo XVI .La fortaleza fue erigida a finales del siglo XIII . El núcleo del Castell d'Empordà , antiguamente denominado Llaneres , era puesto fronterizo del condado de Empúries frente del condado de Girona , de dominio real , y de la Bisbal , de dominio episcopal . El castillo fue bastante como lugar de defensa del sector meridional del condado a finales del siglo XIII por el conde Ponç V de Empúries y dado en feudo a Guillem de Vilagut en 1301. Desde los primeros años del siglo XV hasta finales del siglo XVIII los señores del castillo fueron los Margarit . Castell d'Empordà , abans Llaneres , és una entitat de població del municipi baixempordanès de la Bisbal. El 2005 tenia 50 habitantes.Destaca el castell , amb l'ermita annexa , actualment restaurat i convertit en un hotel restaurant . És una gran casa amb antiga torre mestra quadrada i la resta feta els segles XVII i XVIII . No obstant això, té elements gòtics aprofitats . És un edifici de grans dimensions , que consta de dos cossos en angle recte , i conserva pocs elements de l'obra original , ja que en l'actualitat ofereix en conjunt l'aspecte d'una construcció dels segles XVI.XVII . Els vestigis més antics es poden localitzar a la façana nord , a la base de la torre mestra , quadrangular , on encara és visible el portal adovellat d'arc de mig punt . Són també destacables les finestres gòtic tardanes , que corresponen a la restauració efectuada durant el segle XVI . La fortalesa va ser erigida a finals del segle XIII . El nucli del Castell d'Empordà , antigament denominat Llaneres , era lloc fronterer del comtat d'Empúries capdavant del comtat de Girona , de domini reial , i de la Bisbal , de domini episcopal . El castell va ser bastant com a lloc de defensa del sector meridional del comtat a la fi del segle XIII pel comte Ponç V d'Empúries i donat en feu a Guillem de Vilagut en 1301 . Des dels primers anys del segle XV fins a finals del segle XVIII els senyors del castell van ser els Margarit .

Canapost

Canapost es una entidad de población de Forallac , que formaba parte del antiguo municipio de Peratallada antes del nacimiento de Forallac . En el año 2006 tenía 59 habitantes. En el pueblo se llega por una carretera que sale de Vulpellac y lleva hacia Peratallada y Ullastret .El núcleo está formado por una docena escasa de casas construidas al borde de la iglesia parroquial de San Esteban ; algunos otros caseríos , dispersos , pertenecen también a esta parroquia .El lugar se menciona por primera vez en un documento del año 901 con el nombre de Caneposto . En la fundación de la vida canónica en la Sede de Girona , del año 1019 , se alude a un alodio de la parroquia de Canapost . La etimología del topónimo no está clara. Se ha dicho que cana puede tener sentido de hito o piedra de camino , suposición que se avendría con el emplazamiento del lugar en el borde de un antiguo sendero .En 2005 un equipo de arquòlegs descubrieron 18 sarcófagos antropomorfos a pie de la iglesia, originarios del siglo X , según informan los estudios de Carbono 14 realizados por Daniel Punset. Canapost és una entitat de població de Forallac , que formava part de l'antic municipi de Peratallada abans del naixement de Forallac . L'any 2006 tenia 59 habitants . Al poble s'arriba per una carretera que surt de Vulpellac i porta cap Peratallada i Ullastret . El nucli està format per una dotzena escassa de cases construïdes a la vora de l'església parroquial de Sant Esteve ; alguns altres caserius , dispersos , pertanyen també a aquesta parròquia . El lloc s'esmenta per primera vegada en un document de l'any 901 amb el nom de Caneposto . En la fundació de la vida canònica a la Seu de Girona , l'any 1019 , s'al · ludeix a un alou de la parròquia de Canapost . L'etimologia del topònim no està clara . S'ha dit que canals pot tenir sentit de fita o pedra de camí , suposició que s'avindria amb l'emplaçament del lloc en la vora d'un antic sender . El 2005 un equip de arquòlegs descobrir 18 sarcòfags antropomorfs a peu de l'església, originaris del segle X , segons informen els estudis de Carboni 14 realitzats per Daniel Punset .

Peratallada

No pasar

No pasar por aquí

Regencós

Regencós es un municipio de la comarca del Bajo Ampurdán, provincia de Girona, Catalunya. Está situado a 78 metros de altura, El municipio de Regencós incluye la vecindad de Puigcalent y el barrio de Arrabassada. Su fiesta se celebra en San Vicente (Sant Vicenç), el domingo más cercano al 22 de enero. La etimología del nombre del pueblo parece bastante oscura y compleja.F. de B. Moll o Moreu-Rey lo han relacionado con el nombre germánico propio Reginkoz. Las primeras referencias al nombre de Regencós en la historia nos retrotraen al 1312, a mitad de la Baja Edad Media. Existe una leyenda asociada al monte de Quermany. La leyenda se llama El tesoro del Dragón de Quermany. Según ésta, recogia por el poeta Joaquim Bonet i Miró (1861-1924), un enorme y viejo dragón reposaba en la cima del monte. Su cometido en vida era guardar la cima y su castillo pues en su interior un tesoro guardaba. El tesoro no era nada más y nada menos que un saco de trigo y habas. El romanticismo posterior quiso transformar los productos agrícolas en una fortuna en oro. Pero se olvidaban del simbolismo de la leyenda. El verdadero tesoro no es el oro, tan seductor para una leyenda, sino el trigo y las habas, la comida para un pueblo que debió de asentarse a los pies del monte. El sector principal es el primario, centrado en una agricultura de secano. El llano se dedica al forraje y al cultivo de cereales como el maíz. Quedan unos pocos olivos y viñas, anteriormente más extendidas. Posee a su vez una industria tradicional y significativa en cerámica con producción de baldosas. Se puede ver este trabajo tradicional en la misma puerta de poniente de la muralla medieval. La zona de los hornos cerámicos se extendió por la zona occidental del poblado. El florecimiento de esta actividad se centra a finales del siglo XIX hasta mediados del XX (llegando a contabilizarse 18 hornos en esta última etapa). Pero la competencia de un centro más industrializado como la Bisbal del Ampurdán llevó a la decadencia a esta producción. Regencós és un municipi de la comarca del Baix Empordà, província de Girona, Catalunya. Està situat a 78 metres d'altura, El municipi de Regencós inclou el veïnat de Puigcalent i el barri de Arrabassada. La seva festa se celebra a Sant Vicent (Sant Vicenç), el diumenge més proper al 22 de gener. L'etimologia del nom del poble sembla bastant fosca i compleja.F. de B. Moll o Moreu-Rei l'han relacionat amb el nom germànic propi Reginkoz. Les primeres referències al nom de Regencós en la història ens retrotrauen al 1312, a meitat de la Baixa Edat Mitjana. Hi ha una llegenda associada a la muntanya de Quermany. La llegenda es diu El tresor del Drac de Quermany. Segons aquesta, recollia pel poeta Joaquim Bonet i Miró (1861-1924), un enorme i vell drac reposava al cim de la muntanya. La seva comesa en vida era guardar el cim i el seu castell doncs al seu interior un tresor guardava. El tresor no era ni més ni menys que un sac de blat i faves. El romanticisme posterior voler transformar els productes agrícoles en una fortuna en or. Però s'oblidaven del simbolisme de la llegenda. El veritable tresor no és l'or, tan seductor per a una llegenda, sinó el blat i les faves, el menjar per a un poble que va haver d'assentar als peus de la muntanya. El sector principal és el primari, centrat en una agricultura de secà. El pla es dedica al farratge i al cultiu de cereals com el blat de moro. Queden uns pocs oliveres i vinyes, anteriorment més esteses. Posseeix al seu torn una indústria tradicional i significativa en ceràmica amb producció de rajoles. Es pot veure aquest treball tradicional a la mateixa porta de ponent de la muralla medieval. La zona dels forns ceràmics es va estendre per la zona occidental del poblat. La florida d'aquesta activitat se centra a la fi del segle XIX fins a mitjan XX (arribant a comptabilitzar 18 forns en aquesta última etapa). Però la competència d'un centre més industrialitzat com la Bisbal de l'Empordà va portar a la decadència a aquesta producció.

Sant julia de boada

Palau sator

Situado en el centro de la llanura ampurdanesa, tiene como telón de fondo la sierra de las Gavarres. Tambien forman parte de Palau-sator, los pueblos de Fontclara,Sant Feliu de Boada y San Julián de Boada El municipio de Palau-sator, según demuestran los descubrimientos arqueológicos de sus alrededores, es de origen romano. Fue nombrado como Palatii Murorum, según consta en un documento del año 878. El castillo perteneció al secretario de Pedro el Ceremonioso, Bernat Miquel y sus descendientes, desde el año 1380 hasta finales del 1600. Conserva un ambiente medieval en sus calles, con restos de murallas y una torre (llamada de las horas por tener en lo alto de su fachada un reloj), que sobresale por encima del resto de sus edificaciones y es obligado su paso para entrar a la población. Situat al centre de la plana empordanesa, té com a teló de fons la serra de les Gavarres. També formen part de Palau-sator, els pobles de Fontclara, Sant Feliu de Boada i Sant Julià de Boada El municipi de Palau-sator, segons demostren els descobriments arqueològics dels seus voltants, és d'origen romà. Va ser nomenat com Palatii Murorum, segons consta en un document de l'any 878. El castell va pertànyer al secretari de Pere el Cerimoniós, Bernat Miquel i els seus descendents, des de l'any 1380 fins a finals del 1600. Conserva un ambient medieval en els seus carrers, amb restes de muralles i una torre (anomenada de les hores per tenir a la part alta de la seva façana un rellotge), que sobresurt per sobre de la resta de les seves edificacions i és obligat el seu pas per entrar a la població.