(BE) Santa Cristina D'aro LUGARES DE INTERES EN BICI (2)

Sant baldiri

Sant baldiri

Info cruce a la derecha

Info cruille a la dreta.

Info cruce Bajada al río Ridaura

Info cruilla, baixada al riu Ridaura

Poblado ibérico de Plana Basarda

La vegetación se apodera de toda la zona, dificultando el acceso y tapando muchos de los restos del antiguo poblado. Un sendero nos da acceso a una pequeña cueva excavada en la roca, con muchas piedras que formaban parte de la muralla que la rodeaba y de la cual aún se pueden observar los cimientos. Distintos pasillos nos llevan por muchos senderos donde hay agujeros o silos, excavados en la roca, algunos de los cuales están llenos de agua y otros medio derruidos. Unos están limpios y se ven bien, pero otros están escondidos en la espesa vegetación. Lo más probable es que su uso fuera para agua, aunque hay quien defiende que se usaban para almacenar grano. En varias excavaciones se han encontrado objetos de cerámica ibérica y de la época romana que se encuentran depositados en museos de Llagostera y Sant Feliu. En la parte más alta de la montaña se pueden observar escalones picados en la roca. También en muchas partes que rodean el poblado se pueden observar agujeros redondos, cuya utilidad parece ser la de aguantar los palos de las cercas que cerraban el poblado. En los inicios, la vida en estos asentamientos era muy sencilla. Trabajaban las tierras en las partes más bajas y también vivían de la caza, los dos medios de subsistencia principales. Durante la noche y en caso de peligro, se encerraban en el poblado, donde podían sobrevivir algún tiempo si eran atacados por otras tribus. Con la invasión de los romanos todos estos poblados pasaron a su dominio. Hacia el 1700 estas tierras se llamaban "les planes d'en Basart", propiedad de la masía Mas Basart de Santa Cristina y, más tarde, de Mas Calvet; pero siempre con el mismo nombre. Ciertamente desde este lugar se puede ver de qué proviene el nombre de Plana Basarda (“basarda” en catalán significa miedo). La vegetació s'apodera de tota la zona, dificultant l'accés i tapant moltes de les restes de l'antic poblat. Un sender ens dóna accés a una petita cova excavada a la roca, amb moltes pedres que formaven part de la muralla que l'envoltava i de la qual encara es poden observar els fonaments. Diferents passadissos ens porten per molts senders on hi ha forats o sitges, excavades a la roca, alguns dels quals estan plens d'aigua i d'altres mig derruïts. Uns estan nets i es veuen bé, però altres estan amagats a l'espessa vegetació. El més probable és que el seu ús fos per aigua, encara que hi ha qui defensa que s'utilitzaven per emmagatzemar gra. En diverses excavacions s'han trobat objectes de ceràmica ibèrica i de l'època romana que es troben dipositats en museus de Llagostera i Sant Feliu. A la part més alta de la muntanya es poden observar escalons picats a la roca. També en moltes parts que envolten el poblat es poden observar forats rodons, la utilitat sembla ser la d'aguantar els pals de les tanques que tancaven el poblat. En els inicis, la vida en aquests assentaments era molt senzilla. Treballaven les terres en les parts més baixes i també vivien de la caça, els dos mitjans de subsistència principals. Durant la nit i en cas de perill, es tancaven al poblat, on podien sobreviure algun temps si eren atacats per altres tribus. Amb la invasió dels romans tots aquests poblats van passar al seu domini. Cap al 1700 aquestes terres es deien "els plans d'en Basart", propietat de la masia Mas Basart de Santa Cristina i, més tard, de Mas Calvet, però sempre amb el mateix nom. Certament des d'aquest lloc es pot veure de quina prové el nom de Plana Basarda ("Basarda" en català vol dir por).

Vista esplendida

Desde esta subida, puedes observar a la derecha els Carcaixells y a la izquierda Pedralta. Des d'aquesta pujada, pots observar a la dreta a els Carcaixells ia l'esquerra Pedralta

Ruinas Castell de Solius

Referenciado en el siglo XV, es probable que ya existiera algún tipo de fortaleza en los siglos XIIXIII.De la época medieval sólo quedan los rebajos artificiales hechos en la roca. En la peña vecina alcastillo se encuentra la Cueva de los Moros o del Horno, donde hay una pequeña cueva picada en la roca que se cree de origen prehistórico y que ha servido de cobijo durante años y parece que podría haber sido usada como crematorio muy antiguamente. Debajo de la roca está la fuente del castillo de Solius. La panorámica desde ambas peñas es excelente. Al otro lado se puede ver sobresalir entre el verdor de los árboles una colina medio cubierta y coronada por muchas paredes derribadas: es el Castillo deSolius. El estado actual del castillo se limita a lasruinas de las paredes erosionadas por la lluvia, el viento y el paso de los años. Un sendero nos da la entrada que lleva al castillo. Una pared fortificada,que es lo que está en mejor estado, tiene una puerta redondeada que nos da acceso a las escaleras para subir, muchas de las cuales están picadas en la piedra. Alrededor de todo el castillo hay agujeros redondeados que antiguamente servían para poner palos con el fin de cerrar el acceso al mismo. A media montaña hay una cisterna o recogedor de agua hecha con piedras y medio tapada por el espesor del bosque.Por ser un lugar estratégico y según los restos arqueológicos encontrados allí, fue habitado mucho antes de tener documentación histórica, la cual data del siglo XI. Los cimientos del Castillo de la Roca, nombre que se le daba antiguamente, son del mencionado siglo XI. Era habitáculo normal y, con peligro de guerra, fortaleza, ya que algunos campesinos de Solius estaban obligados a su defensa, por pertenecer a la Sede de Girona: "a hacer guardias en dicho castillo y personal para hacer barreras y barbacanas". De esto quedan restos por toda la roca con múltiples agujeros y rozas. Con el tiempo perdió importancia por su difícil mantenimiento. El propietario de Can Dalmau realizó obras en 1830, en época carlista. Las obras no las hizo con dinero propio, sino con dinero salido del Soc de Sant Baldiri. La obra se realizó con poca solidez y es la que ha llegado casi hasta nosotros. La parte que quedaba, al sudeste, fue derribada totalmente por una fuerte tramuntanada (viento del norte), el 9 de setiembre de 1969. Para perpetuar su memoria, monseñor Josep Maria Cervera Berta ha compuesto una sardana con el título. Referenciat al segle XV, és probable que ja existís algun tipus de fortalesa als segles XIIXIII.De l'època medieval només queden els rebaixos artificials fets a la roca. A la penya veïna alcastillo es troba la Cova dels Moros o del Forn, on hi ha una petita cova picada a la roca que es creu d'origen prehistòric i que ha servit d'aixopluc durant anys i sembla que podria haver estat utilitzada com a crematori molt antigament . Sota la roca hi ha la font del castell de Solius. La panoràmica des d'ambdues penyes és excel · lent. A l'altre costat es pot veure sobresortir entre la verdor dels arbres un turó mig coberta i coronada per moltes parets enderrocades: és el Castell deSolius. L'estat actual del castell es limita a les ruïnes de les parets erosionades per la pluja, el vent i el pas dels anys. Un sender ens dóna l'entrada que porta al castell. Una paret fortificada, que és el que està en millor estat, té una porta arrodonida que ens dóna accés a les escales per pujar, moltes de les quals estan picades a la pedra. Al voltant de tot el castell hi ha forats arrodonits que antigament servien per posar pals per tal de tancar l'accés al mateix. A mitja muntanya hi ha una cisterna o recollidor d'aigua feta amb pedres i mig tapada per l'espessor del bosque.Por ser un lloc estratègic i segons les restes arqueològiques trobades allí, va ser habitat molt abans de tenir documentació històrica, la qual data del segle XI . Els fonaments del Castell de la Roca, nom que se li donava antigament, són l'esmentat segle XI. Era habitacle normal i, amb perill de guerra, fortalesa, ja que alguns pagesos de Solius estaven obligats a la seva defensa, per pertànyer a la Seu de Girona: "a fer guàrdies en dit castell i personal per fer barreres i barbacanes". D'això queden restes per tota la roca amb múltiples forats i regates. Amb el temps va perdre importància pel seu difícil manteniment. El propietari de Can Dalmau realitzar obres en 1830, en època carlina. Les obres no les va fer amb diners propis, sinó amb diners sortit de l'Soc de Sant Baldiri. L'obra es va realitzar amb poca solidesa i és la que ha arribat gairebé fins a nosaltres. La part que quedava, al sud, va ser enderrocada totalment per una forta tramuntanada (vent del nord), el 9 de setembre de 1969. Per perpetuar la seva memòria, monsenyor Josep Maria Cervera i Berta ha compost una sardana amb el títol

Coll de la creu d'en Barraquer

En la Creu, justo enfrente del letrero hay una cruz formada por montones de piedras. A la Creu, just davant del rètol hi ha una creu formada per moltes pedres.

Can Moner

El Pi Monumental

Pi Monumental de unos 20 metros de altura, un perímetro de unos 4 metros y un peso aproximado de unas 8 toneladas.Se cree que su edad supera los 200 años y que nació durante la ocupación de las tropas francesas. Pi Monumental d'uns 20 metres d'altura, un perímetre d'uns 4 metres i un pes aproximat d'unes 8 toneladas.Es creu que la seva edat supera els 200 anys i que va néixer durant l'ocupació de les tropes franceses

Iglesia y Monasterio deSolius

El monasterio cisterciense de Santa Maria de Solius en la comarca del Baix Empordà, diócesis de Girona,fue fundado el 21 de enero de 1967, fiesta de Santa Agnés, patrona de la parroquia del vecindario, al establecerse allí un grupo de cuatro monjes procedentes del monasterio de Poblet, del que es fundación. Fueron aceptados en la diócesis por el obispo Narcís Jubany Arnau,posteriormente arzobispo de Barcelona y cardenal, poco después de haberse clausurado el Concilio Vaticano II. El Monasterio de Solius forma parte de la Congregación Cisterciense de la Corona de Aragón (fundada en 1616), junto con la abadía de Poblet y los monasterios femeninos de Vallbona de les Monges,Casbas (Huesca), Cadins (Gironés) y Valldonzella (Barcelona). El esbelto campanario de Solius es visible casi desde todo Vall d'Aro. Descansa sobre los restos de una antigua iglesia románica datada entre el siglo X y XI, seguramente muy pequeña. Posteriormente se amplió y, finalmente hacia el S. XVIII, habiéndose abierto por el centro, construyeron la actual, mucho más espaciosa, aprovechando los derribos de la antigua. La base del campanario quedó intacta, incluidos los ventanales románicos tapiados, para levantar toda la parte nueva, que se realizó entre 1829 y 1830. La piedra fue cortada en la montaña de Romanyà. El edificio actual de la iglesia, iniciado en 1773, consta de una nave central con cuatro capillas laterales que tienen unos retablos neoclásicos de factura popular. Cabe destacar el de la Virgen del Rosario y el de SanIsidro. En el interior de la iglesia hay lápidas sepulcrales de algunos rectores de la parroquia. El cambio más importante dentro de la parroquia de Solius es el hecho que, en 1967, un grupo de monjesdel Cister se estableció allí para fundar el nuevo monasterio. Con su vida de plegaria y trabajo siguenmanteniendo, en este lugar y en el mundo de hoy, un centro de paz, silencio y espiritualidad. Un lugar muy interesante para visitar. Su iglesia, jardines e incluso unos belenes que se pueden visitar durante todo el año. La colección empezó en 1970, con la escena del Nacimiento, de manos del hermanoGilbert Galceran, monje de Solius, que ya tenía exposiciones de belenes en Roma, en la Casa General del Orden Cisterciense, y en la abadía de Hauterive, Suiza. El Orden del Cister se origina a partir del monasterio de Cîteaux (1098), en Borgoña, y tiene comofundadores sus primeros tres abates; San Roberto, también abad de Molesme, San Alberic y San Esteban Harding, impulsados por el deseo de vivir fielmente la Regla de San Bernardo (s. VI). Sin duda la figura másfamosa de los cistercienses es San Bernardo (1090-1153), abad de Clairvaux y doctor de la Iglesia. Desde 1995 el Abad General del Orden Cisterciense (O. Cist.) es el P. Maur Esteva, que fue elegido siendo abad de Poblet. El monestir cistercenc de Santa Maria de Solius, a la comarca del Baix Empordà, diòcesi de Girona,va ser fundat el 21 de gener de 1967, festa de Santa Agnès, patrona de la parròquia del veïnat, l' establir-se allí un grup de quatre monjos procedents del monestir de Poblet, del qual és fundació. Van ser acceptats a la diòcesi pel bisbe Narcís Jubany Arnau, posteriorment arquebisbe de Barcelona i cardenal, poc després de haver-se clausurat el Concili Vaticà II. El Monestir de Solius forma part de la Congregació Cistercenca de la Corona d'Aragó (Fundada el 1616), juntament amb l'abadia de Poblet i els monestirs femenins de Vallbona de les Monges,Casbas (Osca), Cadins (Gironès) i Valldonzella(Barcelona). El esvelt campanar de Solius és visible gairebé des de tot la Vall d'Aro. Descansa sobre les restes d'una antiga església romànica datada entre el segle X i XI, segurament molt petita. Posteriorment es va ampliari, finalment cap al S. XVIII, havent-se obert pel centre, van construir l'actual, molt més espaiosa, aprofitant els enderrocs de l'antiga. La base del campanar va quedar intacta, inclosos els finestrals romànics tapiats, per aixecar tota la part nova, que es va realitzar entre 1829 i 1830. La pedra va ser tallada a la muntanya de Romanyà. L'edifici actual de l'església, iniciat en 1773, consta d'una nau central amb quatre capelles laterals que tenen uns retaules neoclàssics de factura popular. Cal destacar el de la Verge del Roser i el de Sant Isidre. A l'interior de l'església hi ha làpides sepulcrals d'alguns rectors de la parròquia. El canvi més important dins la parròquia de Solius és el fet que, en 1967, un grup de monjos del Cister es va establir allà per fundar el nou monestir. Amb la seva vida de pregària i treball continúen mantenint, en aquest lloc i en el món d'avui, un centre de pau, silenci i espiritualitat. Un lloc molt interessant per visitar. La seva església, jardins i fins i tot uns pessebres que es poden visitar durant tot l'any. La col · lecció va començar el 1970, amb l'escena del Naixement, de mans del germà Gilbert Galceran, monjo de Solius, que ja tenia exposicions de pessebres a Roma, a la Casa General de l'Ordre Cistercenc, ia l'abadia d'Hauterive, Suïssa. L'ordre del Cister s'origina a partir del monestir de Cîteaux (1098), a Borgonya, i té com a fundadors seus primers tres abats; Sant Robert, també abat de Molesme, Sant Alberic i Sant Esteve Harding, impulsats pel desig de viure fidelment la Regla de Sant Bernat (s. VI). Sens dubte la figura més famosa dels cistercencs és sant Bernat (1090-1153), abat de Clairvaux i doctor de l'Església. Des 1995 l'Abat General de l'Orde Cistercenc (O. Cist.) És el P. Maur Esteva, que va ser elegit sent abat de Poblet.

Cova Moros

En la peña vecina al castillo se encuentra la Cueva de los Moros o del Horno, donde hay una pequeña cueva picada en la roca que se cree de origen prehistórico y que ha servido de cobijo durante años y parece que podría haber sido usada como crematorio muy antiguamente. Debajo de la roca está la fuente del castillo de Solius. La panorámica desde ambas peñas es excelente. A la penya veïna al castell es troba la Cova dels Moros o del Forn, on hi ha una petita cova picada a la roca que es creu d'origen prehistòric i que ha servit d'aixopluc durant anys i sembla que podria haver estat utilitzada com a crematori molt antigament. Sota la roca hi ha la font del castell de Solius. La panoràmica des d'ambdues penyes és excel · lent.

Menhir tumbado de Can Llaurado

Las primeras reseñas datan del año 1677. Este tipo de piedra es de granito biotítico de grafito y no se encuentra en su entorno, lo que motiva su importancia, ya que debió de ser transportado desde otro lugar. Sirve de término entre Solius y Santa Cristina, y se lo llama Menhir tumbado de Can Llaurador por la proximidad a la masía con el mismo nombre y porque ha estado tumbado muchos años. Se puso en pie el día 16 de octubre de 1994 con la colaboración de un grupo de voluntarios. Les primeres ressenyes daten de l'any 1677. Aquest tipus de pedra és de granit biotítico de grafit i no es troba en el seu entorn, el que motiva la seva importància, ja que va haver de ser transportat des d'un altre lloc. Serveix de terme entre Solius i Santa Cristina, i l'hi crida Menhir tombat de Can Llaurador per la proximitat a la masia amb el mateix nom i perquè ha estat tombat molts anys. Es va posar en peu el dia 16 d'octubre de 1994 amb la col · laboració d'un grup de voluntaris

Cova sa tuna

Conocida por mucha gente por la cueva d'en Malallarga, ya que durante mucho tiempo éste vivió en su interior. Se trata de una cueva hecha por la mano del hombre, picada en la roca. Su entrada de unos 70 cm es completamente redonda y tiene una altura interior suficiente para poder estar de pie varias personas. La roca tiene composición granítica y su forma es de un silo tumbado. Su origen es probablemente una sepultura, que podría ser de la edad de bronce, de hace cerca de 3000 años. La boca de entrada presenta un encaje de unos 10 cm para poner la piedra que hacía de tapador. A su alrededor se han encontrado restos de hachas de piedra, sílex y cerámica. Coneguda per molta gent per la cova d'en Malallarga, ja que durant molt de temps aquest va viure al seu interior. Es tracta d'una cova feta per la mà de l'home, picada a la roca. La seva entrada d'uns 70 cm és completament rodona i té una alçada interior suficient per poder estar de peu diverses persones. La roca té composició granítica i la seva forma és d'una sitja tombat. El seu origen és probablement una sepultura, que podria ser de l'edat de bronze, de fa prop de 3000 anys. La boca d'entrada presenta un encaix d'uns 10 cm per posar la pedra que feia de tapador. Al seu voltant s'han trobat restes de destrals de pedra, sílex i cerámica.

Calas Canyet y Sr Ramon

Para mucha gente de fuera de Santa Cristina d'Aro, esta es una población interior sin acceso al mar. Sin embargo, la parte de litoral de este término municipal es uno de los parajes más bonitos de toda la Costa Brava y el que inspiró justamente el nombre de "Costa Brava. Per a molta gent de fora de Santa Cristina d'Aro, aquesta és una població interior sense accés al mar. No obstant això, la part de litoral d'aquest terme municipal és un dels paratges més bonics de la Costa Brava i el que va inspirar justament el nom de "Costa Brava

Info cruce

Info cruilla

Ridaura 12 agost 2.013

Ridaura 12 agost