(BE) Vuelta completa a Les Gavarres, pasando lo más cerca posible de la zona boscosa

Santa Sussana

Monells

El municipio de Monells se formó alrededor del antiguo castillo, del que solamente se conservan las murallas. Cada rincón del pueblo suscita recuerdos del pasado medieval, de nobles y caballeros, de mercados, castillos, barones y baronesas y reyes. El mercado de Monells era de gran relevancia e importancia en la época medieval, por eso el rey Jaime I de Aragón, en el año 1234, dictaminó que se usara la mitgera de Monells como patrón de medida de los cereales para el obispado de Gerona. Monells presume de una bonita plaza mayor porticada y la Iglesia de San Ginés, de estilo gótico El municipi de Monells es va formar al voltant de l'antic castell, del qual només es conserven les muralles. Cada racó del poble suscita records del passat medieval, de nobles i cavallers, de mercats, castells, barons i baronesses i reis. El mercat de Monells era de gran rellevància i importància en l'època medieval, per això el rei Jaume I d'Aragó, l'any 1234, va dictaminar que s'usés la mitgera de Monells com a patró de mesura dels cereals per al bisbat de Girona. Monells presumeix d'una bonica plaça major porxada i l'església de Sant Genís, d'estil gòtic

Platja d'aro

Playa de Aro es una entidad de población del municipio bajo-ampurdanés de Castell d'Aro. Actualmente Playa de Aro es el núcleo de población principal del municipio, donde tiene su sede el ayuntamiento. En 2005 tenía 6.467 habitantes, pero durante la temporada estival llega a las 90.000 personas. Playa de Aro (Platja d'Aro) era originalmente un pequeño pueblo de pescadores en la carretera de Palamós a San Felíu de Guixols localizado en una gran playa de 2 km. Ahora está explotado turísticamente y está repleto de hoteles y demás locales para uso vacacional. Es uno de los destinos turísticos y de tercera residencia más importantes de las comarcas gerundenses. Platja d'Aro és una entitat de població del municipi sota-empordanès de Castell d'Aro. Actualment Platja d'Aro és el nucli de població principal del municipi, on té la seu l'ajuntament. El 2005 tenia 6.467 habitants, però durant la temporada estival arriba a les 90.000 persones. Platja d'Aro (Platja d'Aro) era originalment un petit poble de pescadors a la carretera de Palamós a Sant Feliu de Guíxols localitzat en una gran platja de 2 km. Ara està explotat turísticament i està ple d'hotels i altres locals per a ús vacacional. És un dels destinacions turístiques i de tercera residència més importants de les comarques gironines.

Calonge

Calonge es un municipio de la provincia de Girona, en la comarca del Bajo Ampurdán. La población está dividida en dos partes, una villa medieval en una colina y otra moderna, destinada a lugar de vacaciones al lado del mar. El centro urbano principal y el pueblo original esta a unos 4 km de distancia tierra adentro de la bahía de Sant Antoni. Algunas torres y paredes del castillo de Calonge datan del siglo XIII. La parte moderna y costera, principalmente utilizada para las vacaciones, es conocida como Sant Antoni de Calonge y está situada entre Playa de Aro y Palamós El municipio de Calonge ha estado habitado desde tiempos muy lejanos. La existencia de numerosos dolmens y menhirs, como el dolmen de Puigsesforques, uno de los grandes megalitos catalanes y uno de los más cercanos al mar, demuestran la preferencia que tuvieron las culturas prehistóricas por estos lugares. El poblado ibérico de Castell Barri es uno de los yacimientos más importantes de la época. Los descubrimientos de terriza ibérica han demostrado que este poblado tiene un origen no posterior al siglo IV a. C. La civilización romana escogió este mismo paraje para hacer una villa de veraneo. Los descubrimientos indican que en los siglos II y IV después de Cristo había en Calonge una importante fundición y, probablemente, también una factoría comercial de importación. En el siglo VIII se comenzó a construir el Castillo de Calonge, una de las fortalezas más grandes del Bajo Ampurdán, situado en el núcleo antiguo del municipio. El castillo fue fundado por los condes de Gerona con la finalidad de vigilar las razias sarracenas. Durante el siglo XII se construyó otra de las edificaciones significativas de Calonge: el monasterio de Santa Maria del Mar o del Collet. El siglo XIII es la época de máximo esplendor del castillo. Una muestra de esta importancia fue la concesión por parte del rey para crear un mercado semanal a Calonge. En la actualidad, el castillo es mitad palacio y mitad fortaleza. El Castillo pertenece actualmente a la Generalidad de Cataluña y está cerrado al público. Otra construcción que hoy en día perdura es la torre de vigilancia, conocida como Torre Valentina. Situada en el frente marítimo de Sant Antoni de Calonge, esta torre se levantó con el objetivo de vigilar cualquier ataque de los piratas. El acceso se hacía mediante una escalera exterior, ya que la torre no tiene ni puerta ni escaleras interiores. A mediados del siglo XVIII se construyó la iglesia parroquial de Sant Martí, en el núcleo antiguo de Calonge. Es uno de los templos más grandes de la diócesis gerundense. Originalmente, la iglesia se decoró con un estilo barroco neoclásico muy cargado. A finales del siglo XVIII, Calonge comienza a industrializarse con fábricas de tapones de corcho. Esta incorporación al mundo industrial hace cambiar radicalmente y definitivamente no sólo la economía, sino también su vida social. Con este esplendor económico se llega al siglo XX. A principios de siglo, aún no se había descubierto la playa como un negocio turístico. El núcleo marinero de Sant Antoni de Calonge cada vez tenía más importancia. Así que en el año 1923 se construyó una iglesia propia, dedicada, como no podía ser de otra forma, a San Antonio. La Guerra Civil hizo tambalear la estabilidad de Calonge. La postguerra accentuó la profunda crisis que había provocado, un tiempo antes, el declive de la industria del corcho de Calonge. La falta de trabajo provocó que mucha gente emigrara del pueblo. La llegada del turismo, primero, y más tarde la instauración de la democracia, hicieron que Calonge volviera a crecer económicamente y demográficamente hasta llegar a convertirse en uno de los pueblos turísticos de la Costa Brava. Calonge és un municipi de la província de Girona, a la comarca del Baix Empordà. La població està dividida en dues parts, una vila medieval i una altra moderna, destinada a lloc de vacances al costat del mar. El centre urbà principal i el poble original aquesta a uns 4 km de distància terra endins de la badia de Sant Antoni. Algunes torres i parets del castell de Calonge daten del segle XIII. La part moderna i costanera, principalment utilitzada per a les vacances, és coneguda com Sant Antoni de Calonge i està situada entre Platja d'Aro i Palamós El municipi de Calonge ha estat habitat des de temps molt llunyans. L'existència de nombrosos dolmens i menhirs, com el dolmen de Puigsesforques, un dels grans megàlits catalans i un dels més propers al mar, demostren la preferència que van tenir les cultures prehistòriques per aquests llocs. El poblat ibèric de Castell Barri és un dels jaciments més importants de l'època. Els descobriments de terrissa ibèrica han demostrat que aquest poblat té un origen no posterior al segle IV a. C. La civilització romana va escollir aquest mateix paratge per fer una vila d'estiueig. Els descobriments indiquen que als segles II i IV després de Crist hi havia a Calonge una important fosa i, probablement, també una factoria comercial d'importació. Al segle VIII es va començar a construir el Castell de Calonge, una de les fortaleses més grans del Baix Empordà, situat al nucli antic del municipi. El castell va ser fundat pels comtes de Girona amb la finalitat de vigilar les ràtzies sarraïnes. Durant el segle XII es va construir una altra de les edificacions significatives de Calonge: el monestir de Santa Maria del Mar o del Collet. El segle XIII és l'època de màxima esplendor del castell. Una mostra d'aquesta importància va ser la concessió per part del rei per crear un mercat setmanal a Calonge. Actualment, el castell és meitat palau i meitat fortalesa. El Castell pertany actualment a la Generalitat de Catalunya i està tancat al públic. Una altra construcció que avui dia perdura és la torre de vigilància, coneguda com Torre Valentina. Situada al front marítim de Sant Antoni de Calonge, aquesta torre es va aixecar amb l'objectiu de vigilar qualsevol atac dels pirates. L'accés es feia mitjançant una escala exterior, ja que la torre no té ni porta ni escales interiors. A mitjan segle XVIII es va construir l'església parroquial de Sant Martí, al nucli antic de Calonge. És un dels temples més grans de la diòcesi gironina. Originalment, l'església es va decorar amb un estil barroc neoclàssic molt carregat. A finals del segle XVIII, Calonge comença a industrialitzar amb fàbriques de taps de suro. Aquesta incorporació al món industrial fa canviar radicalment i definitivament no només l'economia, sinó també la seva vida social. Amb aquest esplendor econòmica s'arriba al segle XX. A principis de segle, encara no s'havia descobert la platja com un negoci turístic. El nucli mariner de Sant Antoni de Calonge cada vegada tenia més importància. Així que l'any 1923 es va construir una església pròpia, dedicada, com no podia ser d'altra manera, a Sant Antoni. La Guerra Civil va fer trontollar l'estabilitat de Calonge. La postguerra accentuó la profunda crisi que havia provocat, un temps abans, el declivi de la indústria del suro de Calonge. La manca de treball va provocar que molta gent emigrés del poble. L'arribada del turisme, primer, i més tard la instauració de la democràcia, van fer que Calonge tornés a créixer econòmicament i demogràficament fins a arribar a convertir-se en un dels pobles turístics de la Costa Brava.

Montras

Montrás es un municipio español de la comarca catalana del Bajo Ampurdán, en la Costa Brava. Además de la capital municipal, incluye los núcleos de población de Canyelles, Molines, la Roqueta y Torre Simona. Las islas Formigues y las del Cap de Planés también forman parte de su término municipal. La economía tradicional se basaba en la agricultura, la ganadería y la producción de tapones de corcho. Actualmente la actividad predominante está ligada al turismo Montrás és un municipi espanyol de la comarca del Baix Empordà, a la Costa Brava. A més de la capital municipal, inclou els nuclis de població de Canyelles, Molines, la Roqueta i Torre Simona. Les illes Formigues i les del Cap de Planés també formen part del seu terme municipal. L'economia tradicional es basava en l'agricultura, la ramaderia i la producció de taps de suro. Actualment l'activitat predominant està lligada al turismo

Vall-llobrega

Torrent

Torrent es un municipio de la comarca del Bajo Ampurdán, provincia de Gerona, Cataluña. Está situado al este de la comarca, en la zona de les Gavarres. Es conocido tambien por su hotel Mas de Torrent Hotel & Spa que es un establecimiento emblemático y de referencia del Empordà, un hotel donde la exclusividad se transmite en cada detalle, donde el tiempo se detiene. Mas de Torrent Hotel & Spa, es miembro de la prestigiosa marca Relais & Châteaux y destaca por su ubicación única en el Empordà, Girona. Se disfruta del campo ampurdanés, del Mediterráneo, del arte, de la gastronomía y de la cultura catalana. La rehabilitación de la masía ha buscado en todo momento que este hotel con encanto en el Empordà mantuviera la fachada y los arcos interiores de la casa con su configuración original y restaurada en su totalidad. Otras partes de la antigua masía se han utilizado para dar cabida a los nuevos equipamientos del hotel Mas de Torrent, así la recepción son las antiguas cuadras o la sala de billar corresponde a la entrada principal de la casa. Torrent és un municipi de la comarca del Baix Empordà , província de Girona , Catalunya . Està situat a l'est de la comarca , a la zona de les Gavarres . És conegut també pel seu hotel Mas de Torrent Hotel & Spa és un establiment emblemàtic i de referència de l'Empordà , un hotel on l'exclusivitat es transmet en cada detall , on el temps s'atura . Mas de Torrent Hotel & Spa , és membre de la prestigiosa marca Relais & Châteaux i destaca per la seva ubicació única a l'Empordà, Girona . Es gaudeix del camp empordanès , de la Mediterrània , de l'art , de la gastronomia i de la cultura catalana . La rehabilitació de la masia ha buscat en tot moment que aquest hotel amb encant a l'Empordà mantingués la façana i els arcs interiors de la casa amb la seva configuració original i restaurada en la seva totalitat. Altres parts de l'antiga masia s'han utilitzat per donar cabuda als nous equipaments de l'hotel Mas de Torrent , així la recepció són les antigues quadres o la sala de billar correspon a l'entrada principal de la casa .

Cruilles

Cruïlles es una villa del Baix Empordà que actualmente forma parte del municipio de Cruïlles, Monells y Sant Sadurní de l'Heura, del cual es el centro administrativo y es donde está el Ayuntamiento. Dispuso de municipio propio hasta 1973, cuando se fusionó con Monells y Sant Sadurní de l'Heura para formar el municipio actual. En 2005 tenía 250 habitantes y era el segundo núcleo más poblado del término, después de Puigventós. El vasto territorio cruïllenc extiende desde la llanura del Empordà hasta ocupar gran parte del macizo de las Gavarres. El pueblo se encuentra en el Plan de Cruïlles, más arriba del Daró, al pie de la carretera comarcal GI-664 entre la Bisbal y Cassà de la Selva, a un par de kilómetros de la Bisbal. La Torre de Cruïlles Sede del linaje de los señores de Cruïlles, a partir del siglo XIII Cruïlles-Peratallada. El elemento más singular y mejor conservado es la torre del homenaje, construida durante la segunda mitad del siglo XI, actualmente aislada en medio de la plaza, que se unía a la fortaleza del castillo por los lados de mediodía y de levante. De las murallas, destacan el ángulo NO y la torre de planta cuadrada, actualmente adosada a una casa que hay en el extremo SE del recinto. De los portales que conducían intramuros, se conserva el sector meridional Cruïlles és una vila del Baix Empordà que actualment forma part del municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura, del qual n'és el centre administratiu i és on hi ha l'Ajuntament. Va disposar de municipi propi fins al 1973, quan es va fusionar amb Monells i Sant Sadurní de l'Heura per formar el municipi actual. L'any 2005 tenia 250 habitants i era el segon nucli més poblat del terme, després de Puigventós. El vast territori cruïllenc s'estén des de la plana de l'Empordà fins a ocupar gran part del massís de les Gavarres. El poble es troba al Pla de Cruïlles, més amunt del Daró, al peu de la carretera comarcal GI-664 entre la Bisbal d'Empordà i Cassà de la Selva, a un parell de quilòmetres de la Bisbal. La Torre de Cruïlles Seu del llinatge dels senyors de Cruïlles, a partir del segle XIII Cruïlles-Peratallada. L'element més singular i més ben conservat és la torre de l'homenatge, construïda durant la segona meitat del segle XI, actualment isolada al bell mig de la plaça, que s'unia a la fortalesa del castell pels costats de migdia i de llevant. De les muralles, destaquen l'angle NO i la torre de planta quadrada, actualment adossada a una casa que hi ha a l'extrem SE del recinte. Dels portals que menaven intramurs, es conserva el sector meridional.

Madremanya

Celrá

El municipio de Celrá está situado al nordeste de la comarca del Gironés. Limita al norte con el río Ter, al sur y oeste con Girona y por el este con los municipios de Bordils y Juyá. Se distinguen dos zonas: una de montañosa, al sur y dentro del macizo de les Gavarres, con el punto más alto en el Puig d’en Batet (420 m) y otra de llana (Pla de Celrà) formada por los aluviones del río Ter y de sus afluentes. El Ter recibe aguas de los arroyos de Palagret (que recoge las aguas de los torrentes de Goda, Infern, Bou Vell y Mavalls), Vermell, Palahines, Llop, Valltorta y Farreres. Al igual que otras poblaciones de la comarca, goza de un clima templado, con unos inviernos no excesivamente fríos y con veranos secos y calurosos. La pluviosidad anual ronda los 500-600 ml, y se concentra en los meses de mayo, octubre y noviembre. El nombre de la población ha tenido diferentes variantes, del Celerano del año 922, el Salrà de los siglos XVII al XIX, hasta el Celrá actual. El símbolo de la población es un sol, sin conocer con exactitud su relación con el nombre del municipio. No obstante, desde el siglo XVII hasta la actualidad, el sol ha figurado en los documentos oficiales del Ayuntamiento. En la fachada de la iglesia, acabada el 1803, figura esculpido dicho astro. Las primeras cifras poblacionales las encontramos en un censo del 1359, que le atribuía una población de 400 habitantes. Durante los tres siglos siguientes, se mantuvo estable, hasta llegar al censo de Floridablanca de 1787 que le atribuye 844 habitantes. Entre el Censo de 1857 y el anterior, el municipio de Campdurà se integra a Celrà.2 Con la implantación de nuevas empresas en el Polígono Industrial, se produce un aumento, que desde el año 2007 supera los cuatro mil habitantes. Se han encontrado restos de la civilización ibérica y romana en diferentes puntos del municipio. Durante el proceso de feudalización, se distinguen tres dominios señoriales: el castillo de Celrá, el de Barbavella y el de Palagret. Cada uno de ellos estableció en su jurisdicción familias para trabajar las tierras, las cuales, en contrapartida estaban obligadas a pagar censos y otras prestaciones a su señor. De la documentación de la época encontramos la existencia de diferentes molinos harineros hidráulicos, que aprovechaban las aguas del río Ter y de sus afluentes. El municipio tuvo un lugar destacado durante la Guerra de los Remences, al producirse en Celrá la primera reunión del sindicato remença el 13 de octubre de 1448, en el cementerio municipal. Durante la Guerra Civil Catalana (1462-1472), el pueblo fue expugnado y tomado al asalto el 20 de agosto de 1462. A principios del siglo XIX, a causa de su proximidad con la ciudad de Gerona, sufre las consecuencias de la invasión napoleónica. Fue ocupado por las tropas francesas en dos ocasiones. Muchos celranenses acudieron en defensa de la capital, donde 23 perdieron la vida. La Guerra Civil Española (1936-1939) dejó su huella con la construcción de un aeródromo militar, que durante los años que estuvo en funcionamiento se convirtió en un importante objetivo militar, motivo por el que sufrió diez bombardeos, con las consiguientes pérdidas en vidas humanas. El castillo de Celrá.- La fortificación que recibió en un principio el nombre del pueblo, ha sido conocida históricamente con el nombre de las familias que han adquirido la propiedad a lo largo de los siglos: Aguiló, Escala, Foixà y Serra. El edificio, del que se tienen noticias del siglo X y XI, ha sufrido profundas renovaciones, y en la actualidad comprende una torre circular dentro de un recinto cuadrangular. La población, ha conocido a lo largo de los últimos siglos diferentes industrias que han contribuido a su desarrollo económico. Las más importantes han sido: Hornos de cal viva y ladrillerías.- Hasta mediados del siglo XX, la cal viva fue un material muy utilizado en la construcción. Su uso fundamental era la de unir materiales, revocar y encalar paredes. Actualmente quedan los restos de cuatro hornos de cal viva. Los materiales de construcción, ladrillos y tejas, se fabricaban en seis ladrillerías, de las que actualmente sólo queda la chimenea de una de ellas. Fábrica Pagans.- Dedicada a la producción de productos químicos y extractos tánicos para el curtido de pieles. Se funda en 1902 y mantuvo su producción durante 100 años. Actualmente, sus instalaciones, de arquitectura modernista, se utilizan como dependencias municipales. Los ferrocarriles.- La llegada del ferrocarril el año 1877 favoreció notablemente las comunicaciones de la población y la llegada de productos para las industrias locales. Asimismo, en 1921 se inaugura otra estación de un ferrocarril de vía estrecha que comunicaba Gerona con Palamós y que se clausura definitivamente en 1956. El municipi de Celrà està situat al nord-est de la comarca del Gironès . Limita al nord amb el riu Ter , al sud i oest amb Girona i per l'est amb els municipis de Bordils i Juyá . Es distingeixen dues zones : una de muntanyosa , al sud i dins del massís de les Gavarres , amb el punt més alt al Puig d'en Batet ( 420 m ) i una altra de plana ( Pla de Celrà ) formada pels al • luvions del riu Ter i dels seus afluents . El Ter rep aigües dels rierols de Palagret ( que recull les aigües dels torrents de Goda , Infern , Bou Vell i Mavalls ) , Vermell , Palahines , Llop , Valltorta i Farreres . Igual que altres poblacions de la comarca , gaudeix d'un clima temperat , amb uns hiverns no excessivament freds i amb estius secs i calorosos . La pluviositat anual ronda els 500-600 ml , i es concentra en els mesos de maig , octubre i novembre. El nom de la població ha tingut diferents variants , de l' Celerano de l'any 922 , el Salrà dels segles XVII al XIX , fins al Celrà actual . El símbol de la població és un sol , sense conèixer amb exactitud la seva relació amb el nom del municipi . No obstant això , des del segle XVII fins a l'actualitat , el sol ha figurat en els documents oficials de l'Ajuntament . A la façana de l'església, acabada el 1803 , figura esculpit dit astre . Les primeres xifres poblacionals les trobem en un cens del 1359 , que li atribuïa una població de 400 habitants . Durant els tres segles següents , es va mantenir estable , fins a arribar al cens de Floridablanca de 1787 que li atribueix 844 habitants . Entre el Cens de 1857 i l'anterior , el municipi de Campdurà s'integra a Celrà.2 Amb la implantació de noves empreses al polígon industrial , es produeix un augment , que des de l'any 2007 supera els quatre mil habitants . S'han trobat restes de la civilització ibèrica i romana en diferents punts del municipi . Durant el procés de feudalització , es distingeixen tres dominis senyorials : el castell de Celrà , el de Barbavella i el de Palagret . Cadascun d'ells va establir en la seva jurisdicció famílies per treballar les terres , les quals, en contrapartida estaven obligades a pagar censos i altres prestacions al seu senyor . De la documentació de l'època trobem l'existència de diferents molins fariners hidràulics , que aprofitaven les aigües del riu Ter i dels seus afluents . El municipi va tenir un lloc destacat durant la Guerra dels Remences , en produir-se en Celrà la primera reunió del sindicat remença el 13 d'octubre de 1448, al cementiri municipal . Durant la Guerra Civil Catalana (1462-1472) , el poble va ser expugnado i pres a l'assalt el 20 agost 1462 . A principis del segle XIX , a causa de la seva proximitat amb la ciutat de Girona , pateix les conseqüències de la invasió napoleònica . Va ser ocupat per les tropes franceses en dues ocasions . Molts celranenses van acudir en defensa de la capital, on 23 van perdre la vida . La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) va deixar la seva empremta amb la construcció d'un aeròdrom militar , que durant els anys que va estar en funcionament es va convertir en un important objectiu militar , motiu pel qual va patir 10 bombardeigs , amb les consegüents pèrdues en vides humanes . El castell de Celrà . - La fortificació que va rebre al principi el nom del poble , ha estat coneguda històricament amb el nom de les famílies que han adquirit la propietat al llarg dels segles : Aguiló , Escala, Foixà i Serra . L'edifici, del qual es tenen notícies del segle X i XI , ha sofert profundes renovacions , i en l'actualitat comprèn una torre circular dins d'un recinte quadrangular . La població , ha conegut al llarg dels últims segles diferents indústries que han contribuït al seu desenvolupament econòmic . Les més importants han estat: Forns de calç viva i LADRILLERÍAS . - Fins a mitjan segle XX , la calç viva va ser un material molt utilitzat en la construcció . El seu ús fonamental era la d'unir materials , revocar i emblanquinar parets . Actualment queden les restes de quatre forns de calç viva. Els materials de construcció , maons i teules , es fabricaven en sis LADRILLERÍAS , de les quals actualment només queda la xemeneia d'una d'elles . Fàbrica Pagans . - Dedicada a la producció de productes químics i extractes tànics per a l'adob de pells . Es funda en 1902 i va mantenir la seva producció durant 100 anys . Actualment , les seves instal • lacions , d'arquitectura modernista , s'utilitzen com a dependències municipals . Els ferrocarrils . - L'arribada del ferrocarril l'any 1877 va afavorir notablement les comunicacions de la població i l'arribada de productes per a les indústries locals . Així mateix , el 1921 s'inaugura una altra estació d'un ferrocarril de via estreta que comunicava Girona amb Palamós i que es clausura definitivament el 1956 .

Girona

Girona es una ciudad y municipio, capital de la provincia homónima y de la comarca del Gironés, en la comunidad autónoma de Catalunya. Pertenece al ámbito de las Comarcas gerundenses (Comarques Gironines) y al Sistema Urbano de Gerona, según el Plan Territorial General de Cataluña. La ciudad está atravesada por los ríos Ter, Güell, Galligants y Oñar, a una altitud de 75 m sobre el nivel del mar. Su término municipal limita al norte con San Julián de Ramis y Sarriá de Ter, al este con Celrá, al sureste con Juyá y Quart, al suroeste con Fornells de la Selva, Vilablareix y Salt, y al oeste con San Gregorio. Es el centro del Área urbana de Gerona y del Sistema Urbano de Gerona. Su Casco Histórico o Barri Vell es uno de los más evocadores de Cataluña, contando con elementos monumentales únicos en Europa. Se encuentra delimitado en el este por el llamado Paseo de la Muralla, el camino de ronda de las antiguas murallas carolingias (s. IX) y del bajo medievo (s. XIV Y XV). Entre sus monumentos destacan el Call (antiguo barrio judío, de los mejor conservados de España); así como las famosas y coloridas Casas del Oñar, y en lo alto la Catedral, de una grandiosa nave única, que es la más ancha del mundo en estilo gótico.4 La historia de la ciudad se remonta a los asentamientos de los íberos de la tribu de los indigetes en los poblados que rodean y cierran el Llano de Gerona. Hacia el 77 a. C. Pompeyo construyó un oppidum sobre la Vía Heráclea y los ocupantes romanos fundaron la originaria Gerona, denominada en latín Gerunda. La nueva ciudad de Gerunda se repobló con los habitantes del poblado de San Julián de Ramis convirtiéndose en un importante centro de la región, con la articulación de un ager romano que rodeaba la urbe. Pese a que Gerunda se encontraba en el interior, alejada de la costa, disponía de una buena conexión con el puerto de Ampurias. La ciudad tuvo su primer periodo de esplendor como diócesis de la Iglesia unida a la sede metropolitana de Tarragona, seguido de la ruralización que se desencadenó por todo el antiguo imperio romano a causa de la ruina general y la pérdida de peso de los ciudadanos. La conquista musulmana enseguida afectó a Gerona imponiendo el nuevo poder musulmán un tributo personal y territorial, pero duró poco por su cercanía con el imperio carolingio. El historiador catalán Ramón Abadal i Vinyals lo considera como el inicio de un proceso que condujo al nacimiento de la Cataluña posterior, lo cual viene a demostrar la importancia que Gerona tuvo a lo largo del tiempo. La organización carolingia del territorio convirtió a la ciudad en la sede del Condado de Gerona. Gerona, como sede condal, cumplió holgadamente con su papel y superó las etapas más difíciles del peligro musulmán. Las nuevas murallas reforzaron la plaza fuerte y ampliaron la superficie de la ciudad. En ese momento se da la época de máximo esplendor de la comunidad judía de Gerona con la escuela cabalística. Actualmente, la judería de Gerona, es una de las mejor conservadas de Europa y es una de las atracciones turísticas de Gerona. Durante los siglos XV, XVI y XVII la ciudad continuó creciendo y se fueron realizando pequeñas ampliaciones y mejoras de las murallas para proteger a la ciudad de los diversos ataques a los que tuvo que hacer frente hasta finales del siglo XVII y principios del siglo XVIII por parte de las tropas francesas en el contexto de las numerosas guerras europeas. A principios del siglo XIX sufrió una devastación debido a los combates y asedios que sufrió durante la Guerra de Independencia Española. En 1856 se inauguró el actual Puente de Piedra, en sustitución de otro medieval, que era muy empinado y estrecho. Este nuevo puente, de la época de la reina Isabel II, es el puente histórico más importante y representativo de la ciudad. Hacia 1889, el Estado mayor del ejército español suprimió la categoría de plaza fuerte que ostentaba Gerona y se permitió el derribo de una parte de las murallas del sur de la ciudad, Gerona empezó a tomar la forma que tiene hoy en día. El 4 de febrero de 1939 las tropas franquistas ocuparon la ciudad, durante la Guerra Civil Española. Manaies durante la Semana Santa.Gerona, Tiempo de Flores (Girona, Temps de Flors):12 se trata de una fiesta muy reciente, con un carácter promocional, turístico y comercial muy importante, que se celebra la tercera semana de mayo. Esta fiesta comenzó a celebrarse en 1955, como una simple exposición de flores en la iglesia de Santo Domingo de Gerona, organizada por la Sección Femenina de la FET y de las JONS. A lo largo de los años, la muestra fue evolucionando hasta convertirse en una muestra de creaciones florales en la iglesia mencionada. Hacia mediados de los años 90 del siglo XX, el ayuntamiento, presidido por Joaquim Nadal i Farreras, decidió convertir esta muestra focalizada en Santo Domingo, en una muestra que comprendiera a toda la ciudad. Se organizó, por tanto, una muestra floral repartida por toda la ciudad. Los monumentos de la ciudad se adornaban y se convenció a los propietarios de los patios particulares del Barrio Viejo para que los abriesen al público durante la muestra. Después de haber sufrido una gran transformación esa muestra se convirtió en la actual Girona, temps de flors. En la actualidad, los creadores florales llenan la ciudad de muestras florales clásicas o experimentales. Una gran cantidad de monumentos y espacios públicos destacados acogen las creaciones florales. Asimismo, los propietarios de patios y jardines particulares del Barrio Viejo, continúan abriéndolos y enseñándolos a los visitantes. Pese al cambio comercial y turístico que ha sufrido la muestra, sigue siendo un momento en el cual la ciudad abre sus puertas y se llena de flores. Girona és una ciutat i municipi espanyol, capital de la província homònima i de la comarca del Gironès, a la comunitat autònoma de Catalunya. Pertany a l'àmbit de les Comarques gironines (Comarques Gironines) i al Sistema Urbà de Girona, segons el Pla territorial general de Catalunya. La ciutat està travessada pels rius Ter, Güell, Galligants i Onyar, a una altitud de 75 m sobre el nivell del mar. seu terme municipal limita al nord amb Sant Julià de Ramis i Sarrià de Ter, a l'est amb Celrà, al sud-est amb Juyá i Quart, al sud-oest amb Fornells de la Selva, Vilablareix i Salt, ia l'oest amb Sant Gregori. És el centre de l'Àrea urbana de Girona i del Sistema Urbà de Girona. El seu Casc Històric o Barri Vell és un dels més evocadors de Catalunya, comptant amb elements monumentals únics a Europa. Es troba delimitat a l'est per l'anomenat Passeig de la Muralla, el camí de ronda de les antigues muralles carolíngies (s. IX) i del baix edat mitjana (s. XIV i XV). Entre els seus monuments destaquen el Call (antic barri jueu, dels més ben conservats d'Espanya); així com les famoses i colorides Cases del Onyar, i al capdamunt la Catedral, d'una grandiosa nau única, que és la més ampla del món en estil gótico.4 La història de la ciutat es remunta als assentaments dels ibers de la tribu dels indigetes en els poblats que envolten i tanquen el Pla de Girona. Cap al 77 a. C. Pompeyo va construir un oppidum sobre la Via Heraclea i els ocupants romans van fundar l'originària Girona, denominada en llatí Gerunda. La nova ciutat de Gerunda es va repoblar amb els habitants del poblat de Sant Julià de Ramis convertint-se en un important centre de la regió, amb l'articulació d'un ager romà que envoltava l'urbs. Tot i que Gerunda es trobava a l'interior, allunyada de la costa, disposava d'una bona connexió amb el port d'Empúries. La ciutat va tenir el seu primer període d'esplendor com diòcesi de l'Església unida a la seu metropolitana de Tarragona, seguit de la ruralització que es desencadenà arreu de l'antic imperi romà a causa de la ruïna general i la pèrdua de pes dels ciutadans. La conquesta musulmana de seguida va afectar a Girona imposant el nou poder musulmà un tribut personal i territorial, però va durar poc per la seva proximitat amb l'imperi carolingi. L'historiador català Ramon Abadal i Vinyals ho considera com l'inici d'un procés que va conduir al naixement de la Catalunya posterior, la qual cosa ve a demostrar la importància que Girona va tenir al llarg del temps. L'organització carolíngia del territori va convertir a la ciutat en la seu del Comtat de Girona. Girona, com a seu comtal, va complir folgadament amb el seu paper i va superar les etapes més difícils del perill musulmà. Les noves muralles van reforçar la plaça forta i van ampliar la superfície de la ciutat. En aquest moment es dóna l'època de màxima esplendor de la comunitat jueva de Girona amb l'escola cabalística. Actualment, el call de Girona, és una de les més ben conservades d'Europa i és una de les atraccions turístiques de Girona. Durant els segles XV, XVI i XVII la ciutat va continuar creixent i es van anar realitzant petites ampliacions i millores de les muralles per protegir la ciutat dels diversos atacs als quals va haver de fer front fins a finals del segle XVII i principis del segle XVIII per part de les tropes franceses en el context de les nombroses guerres europees. A principis del segle XIX va patir una devastació a causa dels combats i setges que va patir durant la Guerra d'Independència Espanyola. El 1856 es va inaugurar l'actual Pont de Pedra, en substitució d'un altre medieval, que era molt empinat i estret. Aquest nou pont, de l'època de la reina Isabel II, és el pont històric més important i representatiu de la ciutat. Cap 1889, l'Estat major de l'exèrcit espanyol va suprimir la categoria de plaça forta per a Girona i es va permetre l'enderroc d'una part de les muralles del sud de la ciutat, Girona va començar a prendre la forma que té avui en dia. El 4 de febrer de 1939 les tropes franquistes van ocupar la ciutat, durant la Guerra Civil Espanyola. Manaies durant la Setmana Santa.Gerona, Temps de Flors (Girona, Temps de Flors): 12 es tracta d'una festa molt recent, amb un caràcter promocional, turístic i comercial molt important, que se celebra la tercera setmana de maig. Aquesta festa va començar a celebrar-se en 1955, com una simple exposició de flors a l'església de Sant Diumenge de Girona, organitzada per la Secció Femenina de la FET i de les JONS. Al llarg dels anys, la mostra va ser evolucionant fins a convertir-se en una mostra de creacions florals a l'església esmentada. Cap a mitjans dels anys 90 del segle XX, l'ajuntament, presidit per Joaquim Nadal i Farreras, va decidir convertir aquesta mostra focalitzada a Santo Domingo, en una mostra que comprengués a tota la ciutat. Es va organitzar, per tant, una mostra floral repartida per tota la ciutat. Els monuments de la ciutat s'adornaven i es va convèncer als propietaris dels patis particulars del Barri Vell perquè els obrissin al públic durant la mostra. Després d'haver sofert una gran transformació aquesta mostra es va convertir en l'actual Girona, temps de flors. Actualment, els creadors florals omplen la ciutat de mostres florals clàssiques o experimentals. Una gran quantitat de monuments i espais públics destacats acullen les creacions florals. Així mateix, els propietaris de patis i jardins particulars del Barri Vell, continuen obrint-los i ensenyant-los als visitants. Malgrat el canvi comercial i turístic que ha patit la mostra, continua sent un moment en el qual la ciutat obre les seves portes i s'omple de flors.

Paso por el Río Onyar

Santa Margarida

Llambilles

Cassá de la Selva

Cassá de la Selva es un municipio de la comarca del Gironés en la provincia de Girona, Catalunya. Pertenece al ámbito de las Comarques Gironines y al Sistema Urbano de Girona, según el Plan territorial general de Catalunya. En el casco antiguo se hallan sus principales monumentos como la iglesia gótica del siglo XVI en el interior de la cual se encuentran restos de construcciones romanas. La población conserva también edificios de estilo modernista. La antigua estación de tren, hoy restaurada, se usa como lugar para exposiciones y otros acontecimientos de carácter cultural. En ese sentido hay que destacar la famosa Nit dels Músics Cassanencs, actividad de gran alcance e importancia en Cassá en la que se tocan los instrumentos típicos catalanes. Se celebra una vez al año, en el primer viernes de la Fiesta Mayor que dependiente del año, cae en mayo o junio (la semana antes del Corpus Christi). Está situado a 12 km al sur de Girona, a la carretera C-65, que va de la capital hasta la Costa Brava, donde se encuentran poblaciones costeras como Playa de Aro, Palamós o San Feliu de Guixols, entre otras. El Aeropuerto de Gerona-Costa Brava se encuentra a unos diez minutos y Barcelona a una hora aproximadamente. El término de Cassá de la Selva fue codiciado desde épocas muy antiguas y en su territorio se han encontrado restos de los diferentes periodos de poblamiento: paleolítico, neolítico, bronce, ibérico (el yacimiento más importante es el puig del Castell) y romano.Aun así, como es característico en todas las poblaciones de Cataluña, el desarrollo de la población en el lugar donde se encuentra actualmente la villa se empieza a reseguir con una cronología ininterrumpida a partir de la edad media, que es cuando se construyó el núcleo de población en torno a la sagrera del primitivo templo románico que estaba situado en el mismo lugar que la iglesia parroquial actual.Es significativo el lugar escogido para su emplazamiento: en un pequeño cerro que dominaba la llanura fértil, que estaba bien comunicado con la ciudad de Girona y la costa y que estaba muy cerca del macizo de las Gavarras que les aseguraba combustible y cacería. A partir del siglo XII se menciona el castillo de Cassá, centro del poder del señor feudal, que irá pasando de mano en mano en los siglos posteriores. La posesión del castillo por parte de los Montcada significa el punto más alto de la violencia feudal que tiene como puntos significativos diferentes ataques al castillo. Dentro de este contexto tenemos que incluir la declaración de Cassá como calle de Girona (1386) a partir de la cual la villa disfrutaba de los mismos privilegios que la ciudad, y el denominado "Lo fet de Cassà" (1391) en qué la resolución de los Montcada de volver a tener la jurisdicción de la villa acabó con un episodio sangriento culminado en el asalto y quema del castillo.Otra de las fechas más significativas es la del año 1456 cuando Juan II concedió dos ferias anuales y un mercado semanal puesto que el permiso para organizar ferias y mercados es un perfecto indicador de la vitalidad de una población. A pesar de que pocas décadas más tarde Cassá se vio involucrada en la Guerra de los Remensas, su pujanza continuó durante el siglo XVI como se puede comprobar con la importante reforma que sufrió la iglesia parroquial y la construcción de grandes conjuntos arquitectónicos como can Frigola y la torre Salvana. Un siglo más tarde la gran peste del 1650 diezmó extraordinariamente la población, pero bien pronto la introducción de un nuevo oficio, el de taponero, se convertiría en el gran revulsivo de la villa. Este oficio derivaría en la potente industria corchotaponera que en el siglo XIX se convirtió en el motor de la expansión demográfica y económica potenciada por la creación de una nueva vía de comunicación, el ferrocarril. Coincidiendo con esta época pujante hubo la eclosión del movimiento asociativo que se prolongó durante las primeras décadas del siglo XX incluso tras la crisis de la industria corchotaponera. La Guerra Civil y la posterior dictadura marcaron un punto y aparte en la historia de la villa y el pueblo adoleció de falta de infraestructuras, servicios y recursos necesarios para poder progresar. En la década de 1960, sin embargo, empezó a cambiar el signo del pueblo, la industria se diversificó y se añadieron nuevos sectores: metal, textil, alimentario, artes gráficas, plástico, materiales eléctricos, etcétera. Esta diversificación industrial que caracteriza la villa y la diferencia de los pueblos vecinos absorbió a partir de los años sesenta un importante contingente de inmigración que provenía del sur de la Península. Un contingente de inmigración que ha vuelto en los últimos años pero esta vez procedente del vecino continente africano y que se ocupa básicamente en el sector industrial y agrícola. Cassà de la Selva és un municipi de la comarca del Gironès a la província de Girona , Catalunya . Pertany a l'àmbit de les Comarques Gironines i al Sistema Urbà de Girona , segons el Pla territorial general de Catalunya . Al casc antic es troben els seus principals monuments com l'església gòtica del segle XVI a l'interior de la qual es troben restes de construccions romanes . La població conserva també edificis d'estil modernista . L'antiga estació de tren , avui restaurada , s'usa com a lloc per a exposicions i altres esdeveniments de caràcter cultural . En aquest sentit cal destacar la famosa Nit dels Músics Cassanencs , activitat de gran abast i importància a Cassà en la qual es toquen els instruments típics catalans . Se celebra un cop l'any , en el primer divendres de la Festa Major que depenent de l'any , cau al maig o juny ( la setmana abans del Corpus Christi ) . Està situat a 12 km al sud de Girona , a la carretera C - 65 , que va de la capital fins a la Costa Brava , on es troben poblacions costaneres com Platja d'Aro, Palamós o Sant Feliu de Guíxols , entre d'altres. L'Aeroport de Girona-Costa Brava es troba a uns deu minuts i Barcelona a una hora aproximadament . El terme de Cassà de la Selva va ser cobejat des d'èpoques molt antigues i en el seu territori s'han trobat restes dels diferents períodes de poblament : paleolític , neolític , bronze , ibèric ( el jaciment més important és el puig del Castell ) i romano.Aun així , com és característic en totes les poblacions de Catalunya , el desenvolupament de la població en el lloc on es troba actualment la vila es comença a resseguir amb una cronologia ininterrompuda a partir de l'edat mitjana , que és quan es va construir el nucli de població entorn de la sagrera del primitiu temple romànic que estava situat en el mateix lloc que l'església parroquial actual.Es significatiu el lloc escollit per al seu emplaçament : en un petit turó que dominava la plana fèrtil , que estava ben comunicat amb la ciutat de Girona i la costa i que estava molt a prop del massís de les Gavarres que els assegurava combustible i cacera . A partir del segle XII s'esmenta el castell de Cassà , centre del poder del senyor feudal , que anirà passant de mà en mà en els segles posteriors . La possessió del castell per part dels Montcada significa el punt més alt de la violència feudal que té com a punts significatius diferents atacs al castell . Dins d'aquest context hem d'incloure la declaració de Cassà com a carrer de Girona ( 1386 ) a partir de la qual la vila gaudia dels mateixos privilegis que la ciutat , i l'anomenat "El Fet de Cassà " ( 1391 ) en què la resolució dels Montcada de tornar a tenir la jurisdicció de la vila va acabar amb un episodi sagnant culminat en l'assalt i crema del castillo.Otra de les dates més significatives és la de l'any 1456 quan Joan II va concedir dues fires anuals i un mercat setmanal ja que el permís per organitzar fires i mercats és un perfecte indicador de la vitalitat d'una població . Tot i que poques dècades més tard Cassà es va veure involucrada en la Guerra dels Remences , la seva puixança va continuar durant el segle XVI com es pot comprovar amb la important reforma que va patir l'església parroquial i la construcció de grans conjunts arquitectònics com can Frigola i la torre Salvana . Un segle més tard la gran pesta del 1650 va delmar extraordinàriament la població , però ben aviat la introducció d'un nou ofici , el de taper , es convertiria en el gran revulsiu de la vila . Aquest ofici derivaria en la potent indústria tapera que al segle XIX va esdevenir el motor de l'expansió demogràfica i econòmica potenciada per la creació d'una nova via de comunicació , el ferrocarril . Coincidint amb aquesta època puixant va haver l'eclosió del moviment associatiu que es va perllongar durant les primeres dècades del segle XX fins i tot després de la crisi de la indústria tapera . La Guerra Civil i la posterior dictadura van marcar un punt ia part en la història de la vila i el poble va emmalaltir de falta d'infraestructures, serveis i recursos necessaris per poder progressar . En la dècada de 1960 , però, va començar a canviar el signe del poble , la indústria es va diversificar i es van afegir nous sectors : metall , tèxtil , alimentari , arts gràfiques , plàstic , materials elèctrics , etcètera . Aquesta diversificació industrial que caracteritza la vila i la diferència dels pobles veïns va absorbir a partir dels anys seixanta un important contingent d'immigració que provenia del sud de la Península . Un contingent d'immigració que ha tornat en els últims anys però aquesta vegada procedent del veí continent africà i que s'ocupa bàsicament en el sector industrial i agrícola .

Paso por la riera Verneda

Costa d'alou - Entrada al carril bici

Santa Cristina D'aro

Municipio en el Baix Empordà que abarca casi toda parte superior del Valle de Aro, que lo cruza de oeste a este. Por el norte se levanta el macizo de Les Gavarres hasta la falda del Puig de Arqués, es en este sector donde se incluyen los antiguos municipios de Romanyà de la Selva y Bell-lloch de Aro. Justo frente a estos, en la parte más meridional, se levanta la cordillera de los Carcaixels, un bloque de granito que separa el municipio de la depresión de La Selva y donde se ubica el antiguo municipio de Solius. Estos picos que coronan el Valle de Aro por el sur se estiran hasta la costa y separan las calas del municipio (cala Canyet, Playa de Canyet y cala del Señor Ramon) del centro urbano. El término municipal de Santa Cristina de Aro es un terreno muy forestal con extensos bosques de pinos, robles y alcornoques. Las tierras de cultivo, situadas cerca del río Ridaura, se utilizan principalmente para cultivar cereales y forraje, viñas y verduras. La cría de aves de corral en granjas y alguna industria dedicada a materiales de construcción y al corcho complementan su economía. Ahora bien, la incuestionable fuente de ingresos del municipio es la industria relacionada con el turismo, concentrado sobre todo durante los meses de verano. Esta gran afluencia de visitantes y de personas que han hecho del pueblo su segunda residencia ha propiciado que se desarrollaran una serie de infraestructuras y servicios en torno a este fenómeno, como es una gran oferta gastronómica y de alojamiento, hípicas, campos de golf, ofertas lúdicas, ... Una oferta que se complementa con unos parajes y un gran número de monumentos megalíticos, prerrománicos, .. que hacen de Santa Cristina un pueblo rico y diverso. Municipi en el Baix Empordà que abasta quasi tota part superior de la Vall d'Aro, que el creua de l'oest a l'est. Pel nord s'hi aixeca el massís de Les Gavarres fins a la falda del Puig d'Arqués, és en aquest sector on s'hi inclouen els antics municipis de Romanyà de la Selva i Bell-lloch d'Aro. Just enfront d'aquests, a la part més meridional, s'alça la serralada dels Carcaixels, un bloc de granit que separa el municipi de la depressió de La Selva i a on s'ubica l'antic municipi de Solius. Aquests pics que coronen la Vall d'Aro pel sud s'estiren fins la costa i separen les cales del municipi (cala Canyet, Platja de Canyet i cala del Senyor Ramon) del centre urbà. El terme municipal de Santa Cristina d'Aro és un terreny molt forestal amb extensos boscos de pins, roures i sureres. Les terres de cultiu, situades a prop del riu Ridaura, s'utilitzen principalment per a cultivar cereals i farratge, vinyes i verdures. La cria d'aviram en granges i alguna indústria dedicada a materials de construcció i al suro complementen la seva economia. Ara bé, la inqüestionable font d'ingressos del municipi és la indústria relacionada amb el turisme, concentrat sobretot durant els mesos d'estiu. Aquesta gran afluència de visitants i de persones que han fet del poble la seva segona residència ha propiciat que es desenvolupessin tota una sèrie d'infrastructures i serveis al voltant d'aquest fenomen, com és una gran oferta gastronòmica i d'allotjament, hípiques, camps de golf, ofertes lúdiques, ... Una oferta que es complementa amb uns paratges i un gran nombre de monuments megalítics, pre-romànics, .. que fan de Santa Cristina un poble ric i divers.