Bellvei - Santes Creus - Bellvei.

Aiguaviva.

Ermita Sant Miquel./Pla de Manlleu.

Les Torres

Menhir de Can Ferrer.

Darrera Vila-rodona, a la carretera que porta al petit nucli de Can Ferrer de la Cogullada, hi ha un menhir d’uns tres metres d’alçada. No cal que el busqueu molt, és a la vista. Diuen que és el més alt de Catalunya i el que es troba més al sud del país. Com hi va anar a parar en aquella cruïlla de carreteres secundàries? Tenim una llegenda que ho explica. Fa molts anys els tarragonins vivien atabalats acabant la façana de la seva catedral. Un anacoreta -una persona que viu aïllada, dedicada a l’oració i a la contemplació- que s'estava al Montmell va tenir una visió. Va somiar que la catedral necessitava una pedra per acabar les obres. En despertar-se va agafar una pedra molt gran i es dirigir cap a la ciutat. A mig camí, però, es trobà una vella que, curiosament, feia olor de sofre. La dona, ni més ni menys, li digué que la catedral estava acabada i que no li calia cap pedra com aquella. El nostre asceta, el protagonista d’aquesta història, se la va creure. I que va fer amb aquell rocot immens? Doncs li va caure als peus i va quedar clavada a terra. No hi ha hagut mai manera de moure-la ni un centímetre. Una altra versió, recollida per Sadurní (2000), diu que era una dona qui transportava la roca mentre anava filant. Aquesta mateixa explica que no li va caure la pedra als peus si no que ... la va llençar amb fúria tan lluny com va poder

Edifici d'interès

Riu Gaia.

El Gaià és un riu de les comarques de Tarragona. Neix prop de Santa Coloma de Queralt, als contraforts de la Depressió Central, i recull les aigües de les serres de Brufaganya i de Serra de Queralt. Creua la Serralada Prelitoral Catalana, més concretament el Bloc del Gaià, i passa pel conjunt cistercenc del monestir de Santes Creus. Travessa la Serralada Litoral per l'estret del Cardenal, en el qual s'hi ha construït el pantà del Catllar, inaugurat el 1975, que permet a Repsol, propietària de l'embassament, aprofitar les aigües per a la indústria petroquímica del Camp de Tarragona. En conseqüència, els seus últims 11 km finals els baixa sec majoritàriament durant tot l'any, ja que el pantà la reté tota, destruint en gran part el ecosistema que albergava especies amenaçades com el barb cua-roig. En l'actualitat, es destinen projectes per a la seva recuperació,[1] tot i que segueix sense flux d'aigua. Desaigua prop d'Altafulla, sota el castell de Tamarit, a la comarca del Tarragonès. A la desembocadura forma una llacuna separada del mar per una barra de sorra. Aquesta llacuna i els seus voltants formen part de la Reserva Natural de Fauna Salvatge de la Desembocadura del Gaià. La vall del riu Gaià conté una altíssima densitat de fortificacions medievals construïdes als segles X i XI, quan la zona feia de frontera entre el comtat de Barcelona i Al-Àndalus.

Monastir de Santes Creus.

Bar del Mitg.

Vilarodona.

Vila-rodona és un municipi de la comarca de l'Alt Camp situat a l'extrem occidental de la Serra del Montmell. Limita amb Alió, Montferri, Aiguamúrcia, el Pla de Santa Maria, Bràfim, Rodonyà i el Montmell (Baix Penedès)(Província de Tarragona). Va formar part de la Vegueria de Vilafranca del Penedès fins al 1716. Després va passar a formar part del Corregiment de Vilafranca del Penedès des del 1716 fins al 1833.

Rodonya.

Està situat al sud-est de la comarca, al límit amb el Baix Penedès, a l'esquerra del riu Gaià, al costat del Montmell. Forma part també del terme municipal una part de l'entitat de població la Pineda de Santa Cristina. El castell de Rodonyà sembla que existia ja el 1214, però la primera notícia documentada data del 1310, amb motiu de la compra de Vilabella i del feu de Rodonyà per part de Guillem de Rocabertí, arquebisbe de Tarragona, a Bernat de Centelles. L'any 1409 passà a mans dels senyors de Tamarit. Va formar part de la Vegueria de Vilafranca del Penedès fins al 1716. Després va formar part del Corregiment de Vilafranca del Penedès des del 1716 fins al 1833.[1] L'any 1721 s'hi instal·là un destacament de Mossos d'Esquadra que, juntament amb el de la Selva del Camp, fou dels últims a desaparèixer. Els darrers senyors de la Baronia de Rodonyà foren els Vilallonga, també senyors d'Estaràs, que l'any 1868 vengueren el castell i tots els seus béns. A finals del segle passat, el castell fou comprat per un veí del poble i més tard passà a ser propietat de l'Ajuntament.[2] En breu, està previst que s'iniciï la seva rehabilitació per reconstruir les estances tal com eren antigament. També s'explica que Sant Francesc d'Assís hi va fer nit quan es dirigia cap a Santiago de Compostel·la a fer pelegrinatge

Masllorens.

Masllorenç és un municipi de la comarca del Baix Penedès, situat al límit comarcal amb l'Alt Camp. Té un relleu accidentat a la zona de la serra de Montmell. Encara que no existeixen documents escrits que ho confirmin, es creu que la població va néixer a l'empara del castell de Puigtinyós. El seu origen està en un petit nucli de cases construïdes per donar alberg als pastors. Apareix per primera vegada documentat el 1365 sota el nom de Mas Llorent, sent senyor del lloc Berenguer de Montoliu. Al segle XVIII, el seu senyor era Joan de Pinós. Va ser llavors quan va començar el creixement de la població que va seguir a l'alça fins a finals del segle XIX quan una plaga de fil·loxera que va assolar les vinyes va obligar a molts pagesos a traslladar-se. El terme actual inclou l'agregat de Masarbonès del qual també es desconeix l'origen. En 1365 pertanyia al castell de Puigtinyós i en 1719 ja formava part de Masllorenç. Té una petita església neoclàssica dedicada a sant Bartomeu. Va formar part de la Vegueria de Vilafranca del Penedès fins al 1716. Després va passar a formar part del Corregiment de Vilafranca del Penedès des del 1716 fins al 1833.[1] Va formar part de la comarca de l'Alt Camp.[1]