Castell de Queralt i Bellprat des de la Llacuna

BELLPRAT

Municipi de l'Anoia, just al límit amb la Conca de Barberà. Destaca la fira del llibre, que converteix el poble en una biblioteca.

COLL DE L'AGULLA GROSSA

SANT JAUME DE QUERALT

Situada al peu de la mola rocosa dominada pel castell, es trovaba dins l'antic terme del castell de Queralt i des de molt aviat en degué assumir les funcions parroquials que posteriorment passaren a Sant Salvador de Bellprat. L'església apareix en una llista de parròquies datable entre els anys 1020 i 1050. L'edifici orriginal fou bastit el segle XI segons cànons arquitectònics romànics. Constava d'una sola nau capçada amb volta de canó, un absis semicircular i campanar d'espadanya que coronava el mur de ponent. Al llarg de la baixa edad mitjana l'edifici ha sofert diverses modificacions com ara la construcció d'un nou absis quadrangular. Externament, els panys dels murs originaris presenten una decoració llombarda a manera de fris d'arcuacions cegues distribuïdes en grups de tres, entre lesenes, fetes amb pedra fosca que es fan clarament diferenciables de la resta de fàbriques posteriors. Davant de l'església de Sant Jaume, es troben les runes del Castell de Queralt. Indirectament, es pot remuntar l'existència d'aquesta fortalesa al govern del comte Guifred, entre els anys 880-897, quan aquest comte organitzà el repoblament del comtat d'Osona del qual el castell de Queralt era en aquell moment el límit més ponentí. L'any 976 el comte Borrell II i la seva muller Ledgarda vengueren a Guitard, vescomte de Barcelona el castell de Queralt situat als confins de la Marca contra Espanya. La familia vescomtal barcelonina es desprén del castell a favor de Trasoar de la família dels vescomtes d'Osona, els fills del qual s'adjudicaren la possessió del castell en la totalitat. A principis del segle XI fou discutida la propietat entre dos senyors, Sal·la, bisbe d'Urgell i Sendred de Gurb. L'any 1002, els comtes de Barcelona Ramon Borrell i Ermessenda de Carcassona convocaren judici i se suposa que la sentència, que no es coneix, fou favorable al bisbe Sal·la. No obstant, l'indret es troba vinculat als Gurb-Queralt que en foren els únics senyors, no sabem si per compra o per usurpació, mètode sovint emprat a l'época. Durant el període de govern de Bernat Sendred de Gurb, es produí un important repoblament de les terres ponentines del castell, creant nous nuclis de població i els castells de Montargull, Rauric i Figuerola, tasca que continuà el seu fill Guillem Bernat de Queralt, mort el 1084 i primer en emprar el locatiu de Queralt com a cognom. Degut a diverses morts sense descendència la propietat es dividí en dues branques de la família anomenades Queralt i que posseïen diferent classe de domini; per exemple, una el domini eminent (el dret de propietat superior al domini útil dels senyors), i l'altre la possessió en feu o la castlania. A finals del segle XII i principis del XIII la branca principal desapareix i la branca secundària s'instal·la a Queralt. L'any 1212, Arnau de Timor compra a Berenguer III de Gurb Queralt el castell en lliure i franc alou i el seu fill es cognomena Queralt i reuneix la baronia de Santa Coloma. Senyors notables de Queralt foren Pere IV de Queralt, finat el 1408 i sobretot Pere VI de Queralt, militar, diplomàtic, home de lletres, que estigué al servei dels reis Pere el del Punyalet, Joan I i Martí l'Humà. El 1463 un successor de la nissaga, Guerau I, partidari de la causa catalana de la Generalitat es desposseït pel seu fill Dalmau II, partidari de Joan II. Pere VIII, el 1599, rep el títol de comte de Santa Coloma de mans de Felip III de Castella. L'hereu, Dalmau III de Queralt fou virrei de Catalunya en esclatar la Guerra dels Segadors i fou mort el dia del Corpus de Sang (7 de juny de 1640). El seu fill, distingit per Felip IV serà elevat a grande de España el 1647. L'any 1842, el comte de Santa Coloma ven el castell, muy deteriorado a Josep Safont i Lluch (1803-1861), comerciant i banquer. L'estat del castell és ruïnós, amb corrals de bestiar i voltat de terres.