Figueres - Vilabertran - Espolla - Paratge Natural de l'Albera - Requesens - Cantallops - Figueres

Monestir de Santa María de Vilabertran

El monestir de Vilabertran és un magnífic conjunt romànic que constitueix un dels cenobis més ben conservats de Catalunya. Situat dins el nucli urbà de la població de Vilabertran, a la banda de ponent, el monestir de Santa Maria és un conjunt arquitectònic dels segles XI i XII que conserva tots els seus àmbits canonicals: l’església, el claustre, les dependències monàstiques i una ampliació posterior (segle XIV-XV) formada pel recinte emmurallat i el palau abacial. L’abadia va ser fundada per Pere Rigald, que l’any 1080 inicià la seva construcció al lloc on existia una primera església del segle X, 20 anys després d’aplegar-hi una comunitat de clergues que es regien per la regla de Sant Agustí. El monestir va adquirir gran importància al territori i durant els seus gairebé 1000 anys d’història ha estat centre d’acollida de peregrins i hospital. Però la seva prominència es mostra per haver estat escenari d’esdeveniments relacionats amb la monarquia catalanoaragonesa: l’any 1295 s’hi va celebrar el casament entre el rei Jaume II d’Aragó i Blanca de Nàpols. A l’interior de l’església s’hi conserva una magnífica peça d’orfebreria, la creu processional gòtica més gran de Catalunya, de plata sobredaurada amb ànima de fusta i amb incrustacions de pedres semiprecioses d’època romana amb entalles d’iconografia pagana. Val la pena, doncs, visitar aquest indret que ens descobrirà elements litúrgics i nombrosos espais que revelen quina era la manera de viure d’una comunitat religiosa de l’època.

La Muga

La Muga és un riu pirinenc d'orientació oest-est (ponent-llevant) que desemboca a la Mediterrània. Neix al Pla de la Muga, situat entre els termes d'Albanyà i Serrallonga, i desemboca al golf de Roses a la urbanització d'Empuriabrava, després d'haver travessat les poblacions de Sant Llorenç de la Muga, Pont de Molins, Vilanova de la Muga i Castelló d'Empúries. Neix sota el Pla de la Muga (1186 m d'altitud), a migjorn de la muntanya de Montnegre (1425 m), al límit entre el Vallespir i l'Alt Empordà, i a partir de l'Hostal de la Muga (a banda i banda de riu) constitueix durant uns 5,5 km el límit fronterer francoespanyol. Rep principalment les aigües de la zona axial dels Pirineus (roc de Frausa, serra de les Salines, serra de l'Albera), travessa per profundes valls els sediments subpirinencs, força tectonitzats, i surt per Pont de Molins a l'ampla plana de l'Alt Empordà. Prop de Darnius, en un engorjat epigènic, ha estat embassat (pantà de Boadella). Prop de Peralada rep el Llobregat d'Empordà, més cabalós que ell mateix, i després de Vilanova de la Muga, el Manol. Desemboca al golf de Roses, al terme municipal de Castelló d'Empúries, entre els aiguamolls de l'Empordà i Empuriabrava, després de 58 km de curs. Els aterraments n'han destruït l'antic estuari i el grau medieval, dit el grau de la Muga, al nord de l'actual desembocadura de la Mugueta, antic braç del riu. El seu cabal mig a la desembocadura és de 3,34 m³/s. Durant un segment, a la capçalera, fa de límit municipal o comunal, comarcal i estatal. Les fites de la 523 a la 534 estan situades al llarg de la davallada de la línia termenal des de dalt de la carena principal dels Pirineus fins a la Muga. La fita 534 és a la confluència del Còrrec del Solà amb la Muga; és una creu gravada i pintada en una roca vertical. La frontera segueix aigües avall el riu, fins a prop del Molí de la Frau, on l'abandona per trencar cap al nord-est i, passant pel Puig d'en Roger, va a buscar el riu Major, on aquest riu esdevé termenal. Les fites 535 a 542 marquen aquest tram: al riu Major es troben la fita 543, al lloc on el termenal gira cap al nord, ja abandonant definitivament la Muga. A l'octubre del 1940 va provocar una terrible inundació a la plana empordanesa.

Canal Gros - Pla de Montpedros - Albera amb Neu

La Garriga direcció a Mollet de Peralada

La Closa - davant Espolla i l'Albera - Bausitges amb Neu

Font del Còrrec

Font de la Verna - Camí dels Vilars a Requesens

Coma d'Arneus i el pla de les Bruixes

Puig Neulós

El Sorrer - darrera el Magatzem Cremat (ruïnes)

Camps dels Mongets i una companya de ruta (les vaques són habituals en aquests indrets )

Castell de Requesens

En un paratge boscós hi sobresurt al mig de la vall el castell de Requesens. La vall i muntanya que ha donat nom al castell ha estat frontera i lloc de pas des de l’època romana. Per la carena de l’Albera ja hi transcorria el límit entre les províncies romanes de la Gàl·lia i Hispània. Durant l’època visigòtica la zona quedà oblidada, però reprèn importància amb els comtats d’Empúries i Rosselló al segle XII. Aquestes circumstàncies expliquen la presència, ja des d’antic, d’una fortificació que apareix documentada l’any 1050. A l’interior del castell hi trobem la capella d’inspiració romànica, dedicada a Sant Romà. La portalada pertany a l’església vella de Santa Maria de Requesens. CASTELL D’ORIGEN FEUDAL El castell original el va fer construir Gausfred II de Roselló en terres del compte Ponç I d’Empúries, fet que ja va provocar innombrables conflictes entre tots dos fins que l’any 1148 Ponç I hi envia els seus soldats i el derrota a la guerra coneguda com “de Requesens”, passant a ser governat pels de Rocabertí. El 1182 entra com a intermediari dels dos contendents Arnau de Requesens. Després passaria als Botonac i a través del matrimoni als Castellnou. Aquests el van vendre al compte Ramón Berenguer I d’Empúries i per matrimoni també als Rocabertí, els quals adquireixen la senyoria el 1418. Sobre els murs medieval, entre 1890 i 1899, s’hi va reconstruir el nou castell d’estil neomedieval i d’aspecte molt espectacular i fantasiós per Tomàs i Adelaida de Rocabertí. Les obres foren dirigides pel mestre de cases Alexandre Comalat, que reconstruí les encara vistents restes de l’edifici medieval amb el mateix traçat i la mateixa pedra de granit de la muntanya. Avui és molt difícil distingir la part original de la reconstruïda. De l’edifici medieval sembla que persisteixen poc més que uns panys de baluards, la torre quadrada del nord i una part de la porta del recinte superior, datables dels segles XII-XIV. La iniciativa de Tomàs de Rocabertí tingué un gran ressò a tot Catalunya, però els comtes no van poder gaudir de la seva nova residència. Tomàs morí el gener de 1898 i Joana-Adelaida va morir en circumstàncies poc clares just després de la festa d’inauguració del dia de Sant Joan de 1899. El castell va ser heretat pels seus nebots carnals. L’any 1923 compren Requesens els germans Pere i Joan Rosselló, industrials mallorquins que explotaren intensivament el bosc de la zona i poc després vengueren a Joaquín de Arteaga, duc de l’Infantado i empresari. El 1936, a l’inici de la Guerra Civil Espanyola, va ser brutalment saquejat per activistes de la CNT-FAI i després de la guerra, el 1942, el duc va vendre tota la propietat i el castell a la companyia Borés S.A., que finalment el va acabar venent el 1955 a Miquel Esteba i Caireta i Josep Pijoan, encara avui propietaris. L’EDIFICI I L’ENTORN Enmig d’un escenari natural de gran bellesa, la fortalesa reconstruïda té un aspecte impactant. L’edifici actual té tres recintes fortificats, amb torres rodones i quadrades, portals, merlets... Al recinte inferior destaca l’àmplia capella, dedicada a la M. de D. de la Providència en la qual es reaprofitaren elements romànics d’altres edificis de la zona (-els arcs de la portalada de Santa Maria de Requesens i de procedència francesa (el timpà i els relleus de sobre la porta-), les cavallerisses i diferents reixes de forja que imiten motius de reixes medievals de la catedral de Barcelona. També hi ha alguns edificis de servei, com ara unes cuines i el que durant l’última postguerra serví d’hospital militar. El segon recinte, més limitat, té porta fortificada. El recinte noble o superior inclou diferents estances, la gran sala amb xemeneia de pedra, uns finestrals amb uns porticons i una torre talaia rodona que és el punt més elevat del monument. Abans de comprar el castell de Púbol, Salvador Dalí intentà infructuosament d’adquirir-lo. El castell no ha tornat a estar habitat i ha sofert tot tipus de bretolades. PORTAL DE SANTA MARIA DE REQUESENS Portal de tres arcs en degradació i timpà, originari de l’antiga església romànica de Santa Maria de Requesens (S. X / XI), que es troba formant part d’un mas abandonat i en ruïnes. Durant la restauració del Castell de Requesens per part del mestre de cases Alexandre Comalat a finals del segle XIX, aquest fou traslladat a l’emplaçament actual, quedant integrat a la façana de la nova església. Aquest portal forma part del catàleg municipal de la Jonquera, que regula el POUM de 2004, i té la catalogació d’element d’interès. EL CASTELL EN L’ACTUALITAT El castell de Requesens constitueix un dels millors exemples d’arquitectura neomedieval que es conserven a Catalunya. Malauradament, ni els recursos dels seus actuals propietaris ni l’interès de les institucions no estan a l’alçada de la seva importància, tot i que l’any 2000 l’Ajuntament de la Jonquera va aprovar una moció on es reclamava l’atenció per la necessitat de realitzar reparacions de manteniment i consolidació del Castell. El castell i el seu entorn han estat font d’inspiració en diferents camps, des de la literatura fins al comerç, passant per la fotografia (el castell forma part de diverses fotografies premiades), la música (Francesc Basil guanyà el premi Barcino amb la sardana El castell de Requesens l’any 1956) i el cinema (s’hi rodà part de la pel·lícula “El caballero del dragón” de Fernando Colomo, l’any 1985) i a nivell comercial porten el nom de Castell de Requesens un oli i un cava. L’any 2002 la marca de llet El Castillo també feia servir el castell per filmar-hi un anunci. També hi ha diverses llegendes al voltant del castell i, és que com no podia ser d’altra manera en una construcció tan antiga, les històries que s’han viscut als seu entorn han derivat en diverses llegendes increïbles. Actualment el castell de Requesens està afectat per les disposicions espanyoles de protecció del patrimoni històric de 1949 i 1988 i, com tots els castells de Catalunya, catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional als efectes de la llei del Patrimoni Cultural català de 1993.

Santa Maria de Requesens

L'església romànica de Santa Maria va ser transformada al segle XVIII en una masia, coneguda com el Mas de l'Església Vella. Tot i que la major part de les estructures originals s'han conservat, les transformacions efectuades amaguen l'aspecte original de l'església, tret de la capçalera, on els dos absis són encara ben visibles. L'església tenia dues naus, una d'original i una altra afegida amb posterioritat, però encara en època romànica. Està documentada des del segle IX però les estructures conservades són probablement del segle XI. Pel que fa a la portalada, se sap que va ser traslladada al castell en les obres de reforma d'aquest, a la fi del segle XIX i actualment es pot veure com a façana principal del l'església del castell, dedicada a sant Romà. Consta de tres arquivoltes, una d'elles decorada amb una ziga-zaga. El timpà està esculpit amb una Mare de Déu entre dos àngels orants. És probable que en la reconstrucció s'haguessin d'afegir peces alienes a l'obra original però, en general, es considera que la major part pertany a l'església de Santa Maria.

Pont de Requesens - Font Rovellada - Les Pipes

Font d’aigua ferruginosa, amb un edifici amb torre adossat, anomenat el Pentinador i també els Banys del Comte, de l’època de la reconstrucció del castell. Segons la llegenda, la senyora del castell venia fins a aquesta font a posar-se grumolls de ferro als cabells per esdevenir pèl-roja. Situada al nord del veïnat.

El Castell de Requesens - Puig Neulós

Camí vell de Cantallops a Requesens - panoràmica de l'Empordà i la Badia de Roses

Font davant de l'Ajuntament de Cantallops i Camí de Sant Climent

Passeig de John Lennon a Figueres