(GA) Pobles de la Provincia de Girona (17) Argelaguer-Castellfollit de la Roca-Sant Jaume de Llierca-Sant Joan les Fonts.

Paso por el Río a Castellfollit

Castellfollit de la Roca

Castellfollit de la Roca es un municipiode la comarca de La Garrotxa, en la provincia de Girona, dentro de la comunidad autónoma de Catalunya. Pertenece al partido jurídico de Olot. Castellfullit de la Roca es uno de los términos más pequeños de España con menos de 1 km2 de superficie. Es el segundo más pequeño de Cataluña y el más pequeño de la provincia de Girona.Tambien forma parte del Parque Natural de la Zona Volcánica de la Garrocha.El pueblo está asentado en un riscal basáltico, el riscal de Castellfullit. Tiene más de 50 metros de altura y casi un kilómetro de longitud. Este riscal basáltico es la consecuencia de la acción erosiva de los ríos Fluviá y Toronell sobre los restos volcánicos de hace miles de años. El riscal es la superposición de dos coladas de lava: la primera, con 217.000 años de antigüedad, proviene de Batet de la Serra (Olot) y está formada por losas. La segunda, tiene unos 192.000 años de antigüedad y proviene de los volcanes de Begudá (San Juan les Fonts). Dada la espectacularidad del perfil de la iglesia del pueblo junto a las casas flotantes en lo alto del riscal, la imagen ha sido retratada y pintada numerosas veces. El término municipal limita con los siguientes municipios: San Juan les Fonts San Juan les Fonts Montagut y Oix San Juan les Fonts Rosa de los vientos.svg Montagut i Oix San Juan les Fonts San Juan les Fonts San Juan les Fonts Hay dos versiones sobre el origen del nombre de Castellfullit de la Roca: La primera dice que está relacionado con la existencia de un castillo en la zona y se justifica ya que en el año 1096 se cita el nombre de «Kastro Fullit». En otros documentos posteriores aparecen los nombres de «Castro-follito» y «Castello-follito». En referencia a la palabra «follit», puede ser que derive del hecho de que la construcción es laminada, es decir, realizada en pizarra. Como en la zona no se encuentra este tipo de roca, se cree que el nombre se da por similitud con el basalto. La segunda versión dice que no proviene de ninguna construcción militar (en referencia al castillo) edificada sobre la pared basáltica, sino de la propia silueta que forma la misma pared, por su similitud a una gran fortaleza. En lo referente a la palabra «follit», la vista nos muestra las formaciones de basalto como si fueran hojas alargadas, y de aquí el nombre que traducido al castellano es «castillo del follaje».Recientemente se le ha añadido el apéndice "de la roca" para diferenciar la localidad de los otros dos pueblos llamados Castellfollit (Castellfollit de Riubregós y Castellfollit del Boix) que hay en Cataluña.El escudo de armas de Castellfullit de la Roca se define, según la terminología específica de la heráldica como: Escudo embaldosado de gules, con un roque de sable moviente de la punta con un castillo abierto de oro. Por timbre una corona de barón. El castillo encima del roque son las armas parlantes de la villa, y hacen referencia también a la situación de la población, encima de una roca basáltica. La corona hace referencia a la antigua baronía feudal de Castellfullit. La bandera del municipio se define con la siguiente descripción vexilológica: Bandera de proporciones 2:3, bicolor horizontal roja y negra, con un palo amarillo en la asta de grueso 2/9 de la largura del paño. Castellfullit de la Roca caracterizado por su escaso territorio, abocó a sus habitantes a trabajar como jornaleros (braceros) de terceros y otros de canteros en el propio municipio. Con la revolución industrial, se asentaron varias industrias familiares, dedicadas a curtidos, cárnicas e hilaturas, acogiendo a la mayoria de vecinos como trabajadores asalariados. En el cambio del siglo XX al XXI, Castellfullit padeció una involución industrial radical, por cierre de empresas y migración a polígonos industriales próximos. Sus habitantes se vieron obligados de nuevo a buscar empleo fuera del municipio. Esta circunstancia y la imposibilidad de crecer urbanísticamente por su reducido territorio, ha convertido al pueblo de Castellfullit de la Roca, en un pequeño paraiso ideal para vivir, y con suficientes servicios públicos para la tranquilidad de los vecinos. Su interés turístico invita a muchos visitantes a pasarse por el lugar y lo convierte en un potencial turístico, a desarrollar en un immediato futuro. Castellfollit de la Roca és un municipiode la comarca de la Garrotxa, a la província de Girona, dins la comunitat autònoma de Catalunya. Pertany al partit jurídic d'Olot. Castellfollit de la Roca és un dels termes més petits d'Espanya amb menys d'1 km2 de superfície. És el segon més petit de Catalunya i el més petit de la província de Girona.Tambien forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrocha.El poble està assentat en una cinglera basàltica, la cinglera de Castellfollit. Té més de 50 metres d'altura i gairebé un quilòmetre de longitud. Aquest cinglera basàltica és la conseqüència de l'acció erosiva dels rius Fluvià i Toronell sobre les restes volcàniques de fa milers d'anys. La cinglera és la superposició de dues colades de lava: la primera, amb 217.000 anys d'antiguitat, prové de Batet de la Serra (Olot) i està formada per lloses. La segona, té uns 192.000 anys d'antiguitat i prové dels volcans de Begudà (Sant Joan les Fonts). Donada l'espectacularitat del perfil de l'església del poble al costat de les cases flotants a la part alta de la cinglera, la imatge ha estat retratada i pintada nombroses vegades. El terme municipal limita amb els següents municipis: Sant Joan les Fonts Sant Joan les Fonts Montagut i Oix Sant Joan les Fonts Rosa dels vents.svg Montagut i Oix Sant Joan les Fonts Sant Joan les Fonts Sant Joan les Fonts Hi ha dues versions sobre l'origen del nom de Castellfollit de la Roca: La primera diu que està relacionat amb l'existència d'un castell a la zona i es justifica ja que l'any 1096 es cita el nom de «Kastro Fullit». En altres documents posteriors apareixen els noms de «Castro-follito» i «Castello-follito». En referència a la paraula «follit», pot ser que derivi del fet que la construcció és laminada, és a dir, realitzada en pissarra. Com en la zona no es troba aquest tipus de roca, es creu que el nom es dóna per similitud amb el basalt. La segona versió diu que no prové de cap construcció militar (en referència al castell) edificada sobre la paret basàltica, sinó de la mateixa silueta que forma la mateixa paret, per la seva similitud a una gran fortalesa. Pel que fa a la paraula «follit», la vista ens mostra les formacions de basalt com si fossin fulles allargades, i d'aquí el nom que traduït al castellà és «castell del fullatge» .Recientemente se li ha afegit l'apèndix "de la roca "per diferenciar la localitat dels altres dos pobles anomenats Castellfollit (Castellfollit de Riubregós i Castellfollit del Boix) que hi ha a Catalunya.El escut d'armes de Castellfollit de la Roca es defineix, segons la terminologia específica de l'heràldica com: Escut caironat de gules, amb un roc de sable movent de la punta amb un castell obert d'or. Per timbre una corona de baró. El castell sobre del roque són les armes parlants de la vila, i fan referència també a la situació de la població, a sobre d'una roca basàltica. La corona fa referència a l'antiga baronia feudal de Castellfollit. La bandera del municipi es defineix amb la següent descripció vexilológica: Bandera de proporcions 2: 3, bicolor horitzontal vermella i negra, amb un pal groc a la asta de gruix 2/9 de la llargària del drap. Castellfollit de la Roca caracteritzat pel seu escàs territori, abocar als seus habitants a treballar com a jornalers (bracers) de tercers i altres de picapedrers en el propi municipi. Amb la revolució industrial, es van assentar diverses indústries familiars, dedicades a adobats, càrnies i filatures, acollint la majoria de veïns com a treballadors assalariats. Al canvi del segle XX al XXI, Castellfollit patir una involució industrial radical, per tancament d'empreses i migració a polígons industrials propers. Els seus habitants es van veure obligats de nou a buscar feina fora del municipi. Aquesta circumstància i la impossibilitat de créixer urbanísticament pel seu reduït territori, ha convertit el poble de Castellfollit de la Roca, en un petit paradís ideal per viure, i amb prou serveis públics per a la tranquil · litat dels veïns. El seu interès turístic convida a molts visitants a passar-se pel lloc i el converteix en un potencial turístic, a desenvolupar en un immediat futur.

Sant Joan Les Fonts

Sant Joan les Fonts es un municipio de la provincia de Girona situado en la comarca catalana de La Garrotxa. Hasta 1949, conocido como Begudá. Forma parte del Parque Natural de la Zona Volcánica de la Garrocha. Es el segundo municipio de la Garrotxa con más habitantes (después de Olot), con unos 3.000. Se encuentra en el punto de confluencia que une Gerona con Olot, Figueras y Camprodón.Está atravesado por el río Fluviá, que ha sido el motor del desarrollo industrial de la población.La industria es el sector más desarrollado en el municipio. También tiene agricultura. El primer núcleo se constituyó al siglo IX. Los terremotos de los años 1427 y 1428 derrumbaron la mayoría de los edificios. Aun así, se empezó una recuperación de la zona, con pequeños núcleos poblacionales. Esta recuperación fue frenada por la guerra civil al siglo XV.Durante el siglo XVII se vivió una época de crisis, y la guerra de sucesión la agravó.No hubo un crecimiento demográfico hasta el siglo XVIII, con la incorporación de inmigrantes al término de Olot y cercanías. La guerra grande significó otro descenso de la población, que se fue haciendo progresivo durante el siglo XIX y la epidemia de cólera (1854) hizo estragos. Durante el siglo XX hubo un resurgir social y económico a pesar de la Guerra Civil y la dictadura franquista. Monasterio de Sant Joan les Fonts.Era un antiguo priorato dependiente de San Víctor de Marsella, después de San Pedro de Besalú hasta el 1592 y hasta 1835 dependió de San Pedro de Camprodón. Declarada monumento nacional, la iglesia es un edificio románico de tres naves, la central con vuelta apuntada y las laterales de cuarto de círculo.El puente medieval, construido con piedra volcánica, atraviesa el río Fluviá y une el núcleo de la villa con la actual iglesia y con el barrio de Castanyer.Torre de Canadell.Fortificación situada a la sierra de Vivers. Desde este punto se observa toda la llanura de la Garrocha, pasando por Besalú, el valle de Olot y la Vall de Bianya. La Torre de Canadell es un edificio cuadrado de cuatro pisos, con "espitlleres" por las cuatro caras y azotea. Antiguamente estaba rodeado de una muralla.Estancia de Juvinyà.Es el edificio románico civil más antiguo de Cataluña. Está situado al borde el río Fluviá. Es una casa señorial fortificada de dos cuerpos, la torre de defensa y el edificio principal. Declarado monumento provincial el año 1972.Molí fondo.Espacio de interés por su arqueología industrial y por la colada de lava que formaba parto de la antigua resclosa la Reformada. Sant Joan les Fonts és un municipi de la província de Girona situat a la comarca catalana de la Garrotxa. Fins a 1949, conegut com Begudà. Forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. És el segon municipi de la Garrotxa amb més habitants (després d'Olot), amb uns 3.000. Es troba en el punt de confluència que uneix Girona amb Olot, Figueres i Camprodón.Está travessat pel riu Fluvià, que ha estat el motor del desenvolupament industrial de la població.La indústria és el sector més desenvolupat en el municipi. També té agricultura. El primer nucli es va constituir al segle IX. Els terratrèmols dels anys 1427 i 1428 van esfondrar la majoria dels edificis. Així i tot, es va començar una recuperació de la zona, amb petits nuclis poblacionals. Aquesta recuperació va ser frenada per la guerra civil al segle XV.Durante el segle XVII es va viure una època de crisi, i la guerra de successió la agravó.No hi va haver un creixement demogràfic fins al segle XVIII, amb la incorporació d'immigrants al terme d'Olot i rodalies. La guerra gran va significar un altre descens de la població, que es va anar fent progressiu durant el segle XIX i l'epidèmia de còlera (1854) va fer estralls. Durant el segle XX hi va haver un ressorgir social i econòmic malgrat la Guerra Civil i la dictadura franquista. Monestir de Sant Joan les Fonts.Era un antic priorat dependent de Sant Víctor de Marsella, després de Sant Pere de Besalú fins al 1592 i fins a 1835 va dependre de Sant Pere de Camprodon. Declarada monument nacional, l'església és un edifici romànic de tres naus, la central amb volta apuntada i les laterals de quart de círculo.El pont medieval, construït amb pedra volcànica, travessa el riu Fluvià i uneix el nucli de la vila amb l'actual església i amb el barri de Castanyer.Torre de Canadell.Fortificación situada a la serra de Vivers. Des d'aquest punt s'observa tota la plana de la Garrotxa, passant per Besalú, la vall d'Olot i la Vall de Bianya. La Torre de Canadell és un edifici quadrat de quatre pisos, amb "espitlleres" per les quatre cares i terrat. Antigament estava envoltat d'una muralla.Estancia de Juvinyà.Es l'edifici romànic civil més antic de Catalunya. Està situat a la vora el riu Fluvià. És una casa senyorial fortificada de dos cossos, la torre de defensa i l'edifici principal. Declarat monument provincial l'any 1972.Molí fondo.Espacio d'interès pel seu arqueologia industrial i per la colada de lava que formava part de l'antiga resclosa la Reformada.

Argelaguer

Argelaguer es un municipio de la provincia de Girona, Catalunya. Situado en la comarca de la Garrocha, se encuentra a la izquierda del río Fluviá.Tiene bosques de álamos, su agricultura es de secano, principalmente cereales y olivos. Además posee industria hidroeléctrica y artesanía tradicional (alpargatas, zuecos).Se encuentra en documentos el nombre de Argelagorios en el año 982. A principios del siglo XIII los señores de Sales pasaron el feudo de Argelaguer a los de Montpalau. Argelaguer és un municipi de la província de Girona, Catalunya. Situat a la comarca de la Garrotxa, es troba a l'esquerra del riu Fluviá.Tiene boscos d'àlbers, la seva agricultura és de secà, principalment cereals i oliveres. A més posseeix indústria hidroelèctrica i artesania tradicional (espardenyes, esclops) .Es troba en documents el nom de Argelagorios l'any 982. A principis del segle XIII els senyors de Sales van passar el feu d'Argelaguer als de Montpalau.

Pujiula 1

La falta de permisos municipales pone fin al poblado de madera construido hace 45 años en la Garrotxa por el tornero Josep Pujiula. Un documental recorrerá la historia y trayectora del singular artista. Unas pocas estructuras de madera insinúan lo que alguna vez fue una serie de torres, barracas y pasadizos. Ahora queda poco del tercer y último poblado de madera que Josep Pujiula, tornero jubilado, construyó solo y con la única ayuda de su inspiración.Mover la secuencia hacia la izquierda Mover la secuencia hacia la derecha En un terreno de Argelaguer, se encontraba esta construcción de madera con ocho torres, casetas y un laberinto, además de un sistema de estanques y esculturas que le daba una vida singular al paisaje, conocido todo como el paque de Can Sis Rals o las cabañas de Argelaguer.Todo comenzó cuando 'El Garrell', como le llaman sus conocidos, construyó una barraca a un lado del rio Fluvià, para guardar una barca y terminó haciendo un poblado entero con más barracas, una casa de tres plantas, conectadas por puentes y donde ya se dejaba ver alguna torre.El artista espontáneo, sin embargo, se encontró con que el arte no es para todos y tuvo que destruirlo por las entradas constantes de personas que desmontaban la construcción para hacer fuego y pasar el fin de semana. Cuando los encaró y recibió un golpe por respuesta, decidió hacerlo desaparecer. "Ahora ni ustedes ni yo, lo quemaré todo" les dijo. Era el principio de 45 años de trabajo en el que tres veces montó y desmontó un escenario de edificaciones naturales, sin más interés que el de seguir su instinto. "Muy bien no sé porque lo hago. Es una fuerza que llevo dentro", asegura. Después de su primera experiencia, Pujiula empezó un nuevo proyecto más ambicioso. Durante años se dedicó a la construcción de un parque con torres de 30 metros y casi un kilómetro de galerías, hecho todo con ramas de acacia. Para protegerlo de visitantes indeseados decidió añadir esta vez un laberinto que no permitía la entrada sino para los que lo descifraran.El parque tuvo gran reconocimiento y era destino de personas venidas de fuera que querían ver en directo lo que un solo hombre podría llegar a hacer.Pero esta vez no fueron intrusos los que precipitaron la destrucción del parque, sino la autovía de Girona a Olot que la atravesó.El artista incansable inició un nuevo proyecto, al lado de la autovía que le había robado el anterior, y es del que ahora solo quedan unas pocas muestras. Esta vez son su edad, la afluencia de gente y las presiones del ayuntamiento por la falta de permisos de construcción, los motivos que han provocado su desaparición. "Al principio pasaron cuatro o cinco años en los que nadie sabía que estaba aquí y ahora lo debo desmontar por temas de seguridad", afirma Pujiula. 'El Garrell' creó un pequeño automuseo con fotos y material de su trabajo. "Aquí estan enterradas mis fantasías y mis ilusiones", dice la inscripción del lugar. Pujiula también será protagonista de un documental en el que se repasará su obra pero en especial la historia del hombre que la originó. "El trabajo es un homenaje a su trayectoria de hombre normal y corriente que sin quererlo es uno de los grandes artistas espontáneos del siglo XX", asegura la productora Solanum Films que está llevando a cabo el proyecto. La falta de permisos municipals posa fi al poblat de fusta construït fa 45 anys a la Garrotxa pel torner Josep Pujiula. Un documental recorrerà la història i trayectora del singular artista. Unes poques estructures de fusta insinuen que alguna vegada va ser una sèrie de torres, barraques i passadissos. Ara queda poc del tercer i últim poblat de fusta que Josep Pujiula, torner jubilat, va construir sol i amb l'única ajuda de la seva inspiración.Mover la seqüència cap a l'esquerra Moure la seqüència cap a la dreta En un terreny d'Argelaguer, es trobava aquesta construcció de fusta amb vuit torres, casetes i un laberint, a més d'un sistema d'estanys i escultures que li donava una vida singular al paisatge, conegut tot com el paque de Can Sis Rals o les cabanes de Argelaguer.Todo començar quan 'El Garrell', com l'anomenen els seus coneguts, va construir una barraca a un costat del riu Fluvià, per guardar una barca i va acabar fent un poblat sencer amb més barraques, una casa de tres plantes, connectades per ponts i on ja es deixava veure alguna torre.El artista espontani, però, es va trobar que l'art no és per a tots i va haver de destruir per les entrades constants de persones que desmuntaven la construcció per fer foc i passar el cap de setmana. Quan els va encarar i va rebre un cop per resposta, va decidir fer-lo desaparèixer. "Ara ni vostès ni jo, ho cremaré tot" els va dir. Era el principi de 45 anys de treball en què tres vegades muntar i desmuntar un escenari d'edificacions naturals, sense més interès que el de seguir el seu instint. "Molt bé no sé perquè ho faig. És una força que porto dins", assegura. Després de la seva primera experiència, Pujiula va començar un nou projecte més ambiciós. Durant anys es va dedicar a la construcció d'un parc amb torres de 30 metres i gairebé un quilòmetre de galeries, fet tot amb branques d'acàcia. Per protegir-lo de visitants indesitjats decidir afegir aquesta vegada un laberint que no permetia l'entrada sinó per als que ho descifraran.El parc va tenir gran reconeixement i era destí de persones vingudes de fora que volien veure en directe el que un sol home podria arribar a fer .Però aquesta vegada no van ser intrusos els que van precipitar la destrucció del parc, sinó l'autovia de Girona a Olot que la atravesó.El artista incansable va iniciar un nou projecte, al costat de l'autovia que li havia robat l'anterior, i és del que ara només queden unes poques mostres. Aquesta vegada són la seva edat, l'afluència de gent i les pressions de l'ajuntament per la manca de permisos de construcció, els motius que han provocat la seva desaparició. "Al principi van passar quatre o cinc anys en els quals ningú sabia que era aquí i ara ho he desmuntar per temes de seguretat", afirma Pujiula. El Garrell 'va crear un petit automuseo amb fotos i material del seu treball. "Aquí estan enterrades les meves fantasies i les meves il · lusions", diu la inscripció del lloc. Pujiula també serà protagonista d'un documental en què es repassarà la seva obra però especialment la història de l'home que la va originar. "El treball és un homenatge a la seva trajectòria d'home normal i corrent que sense voler-ho és un dels grans artistes espontanis del segle XX", assegura la productora Solanum Films que està duent a terme el projecte

Pujiula 2

La falta de permisos municipales pone fin al poblado de madera construido hace 45 años en la Garrotxa por el tornero Josep Pujiula. Un documental recorrerá la historia y trayectora del singular artista. Unas pocas estructuras de madera insinúan lo que alguna vez fue una serie de torres, barracas y pasadizos. Ahora queda poco del tercer y último poblado de madera que Josep Pujiula, tornero jubilado, construyó solo y con la única ayuda de su inspiración.Mover la secuencia hacia la izquierda Mover la secuencia hacia la derecha En un terreno de Argelaguer, se encontraba esta construcción de madera con ocho torres, casetas y un laberinto, además de un sistema de estanques y esculturas que le daba una vida singular al paisaje, conocido todo como el paque de Can Sis Rals o las cabañas de Argelaguer.Todo comenzó cuando 'El Garrell', como le llaman sus conocidos, construyó una barraca a un lado del rio Fluvià, para guardar una barca y terminó haciendo un poblado entero con más barracas, una casa de tres plantas, conectadas por puentes y donde ya se dejaba ver alguna torre.El artista espontáneo, sin embargo, se encontró con que el arte no es para todos y tuvo que destruirlo por las entradas constantes de personas que desmontaban la construcción para hacer fuego y pasar el fin de semana. Cuando los encaró y recibió un golpe por respuesta, decidió hacerlo desaparecer. "Ahora ni ustedes ni yo, lo quemaré todo" les dijo. Era el principio de 45 años de trabajo en el que tres veces montó y desmontó un escenario de edificaciones naturales, sin más interés que el de seguir su instinto. "Muy bien no sé porque lo hago. Es una fuerza que llevo dentro", asegura. Después de su primera experiencia, Pujiula empezó un nuevo proyecto más ambicioso. Durante años se dedicó a la construcción de un parque con torres de 30 metros y casi un kilómetro de galerías, hecho todo con ramas de acacia. Para protegerlo de visitantes indeseados decidió añadir esta vez un laberinto que no permitía la entrada sino para los que lo descifraran.El parque tuvo gran reconocimiento y era destino de personas venidas de fuera que querían ver en directo lo que un solo hombre podría llegar a hacer.Pero esta vez no fueron intrusos los que precipitaron la destrucción del parque, sino la autovía de Girona a Olot que la atravesó.El artista incansable inició un nuevo proyecto, al lado de la autovía que le había robado el anterior, y es del que ahora solo quedan unas pocas muestras. Esta vez son su edad, la afluencia de gente y las presiones del ayuntamiento por la falta de permisos de construcción, los motivos que han provocado su desaparición. "Al principio pasaron cuatro o cinco años en los que nadie sabía que estaba aquí y ahora lo debo desmontar por temas de seguridad", afirma Pujiula. 'El Garrell' creó un pequeño automuseo con fotos y material de su trabajo. "Aquí estan enterradas mis fantasías y mis ilusiones", dice la inscripción del lugar. Pujiula también será protagonista de un documental en el que se repasará su obra pero en especial la historia del hombre que la originó. "El trabajo es un homenaje a su trayectoria de hombre normal y corriente que sin quererlo es uno de los grandes artistas espontáneos del siglo XX", asegura la productora Solanum Films que está llevando a cabo el proyecto. La falta de permisos municipals posa fi al poblat de fusta construït fa 45 anys a la Garrotxa pel torner Josep Pujiula. Un documental recorrerà la història i trayectora del singular artista. Unes poques estructures de fusta insinuen que alguna vegada va ser una sèrie de torres, barraques i passadissos. Ara queda poc del tercer i últim poblat de fusta que Josep Pujiula, torner jubilat, va construir sol i amb l'única ajuda de la seva inspiración.Mover la seqüència cap a l'esquerra Moure la seqüència cap a la dreta En un terreny d'Argelaguer, es trobava aquesta construcció de fusta amb vuit torres, casetes i un laberint, a més d'un sistema d'estanys i escultures que li donava una vida singular al paisatge, conegut tot com el paque de Can Sis Rals o les cabanes de Argelaguer.Todo començar quan 'El Garrell', com l'anomenen els seus coneguts, va construir una barraca a un costat del riu Fluvià, per guardar una barca i va acabar fent un poblat sencer amb més barraques, una casa de tres plantes, connectades per ponts i on ja es deixava veure alguna torre.El artista espontani, però, es va trobar que l'art no és per a tots i va haver de destruir per les entrades constants de persones que desmuntaven la construcció per fer foc i passar el cap de setmana. Quan els va encarar i va rebre un cop per resposta, va decidir fer-lo desaparèixer. "Ara ni vostès ni jo, ho cremaré tot" els va dir. Era el principi de 45 anys de treball en què tres vegades muntar i desmuntar un escenari d'edificacions naturals, sense més interès que el de seguir el seu instint. "Molt bé no sé perquè ho faig. És una força que porto dins", assegura. Després de la seva primera experiència, Pujiula va començar un nou projecte més ambiciós. Durant anys es va dedicar a la construcció d'un parc amb torres de 30 metres i gairebé un quilòmetre de galeries, fet tot amb branques d'acàcia. Per protegir-lo de visitants indesitjats decidir afegir aquesta vegada un laberint que no permetia l'entrada sinó per als que ho descifraran.El parc va tenir gran reconeixement i era destí de persones vingudes de fora que volien veure en directe el que un sol home podria arribar a fer .Però aquesta vegada no van ser intrusos els que van precipitar la destrucció del parc, sinó l'autovia de Girona a Olot que la atravesó.El artista incansable va iniciar un nou projecte, al costat de l'autovia que li havia robat l'anterior, i és del que ara només queden unes poques mostres. Aquesta vegada són la seva edat, l'afluència de gent i les pressions de l'ajuntament per la manca de permisos de construcció, els motius que han provocat la seva desaparició. "Al principi van passar quatre o cinc anys en els quals ningú sabia que era aquí i ara ho he desmuntar per temes de seguretat", afirma Pujiula. El Garrell 'va crear un petit automuseo amb fotos i material del seu treball. "Aquí estan enterrades les meves fantasies i les meves il · lusions", diu la inscripció del lloc. Pujiula també serà protagonista d'un documental en què es repassarà la seva obra però especialment la història de l'home que la va originar. "El treball és un homenatge a la seva trajectòria d'home normal i corrent que sense voler-ho és un dels grans artistes espontanis del segle XX", assegura la productora Solanum Films que està duent a terme el projecte

Pujiula 3

La falta de permisos municipales pone fin al poblado de madera construido hace 45 años en la Garrotxa por el tornero Josep Pujiula. Un documental recorrerá la historia y trayectora del singular artista. Unas pocas estructuras de madera insinúan lo que alguna vez fue una serie de torres, barracas y pasadizos. Ahora queda poco del tercer y último poblado de madera que Josep Pujiula, tornero jubilado, construyó solo y con la única ayuda de su inspiración.Mover la secuencia hacia la izquierda Mover la secuencia hacia la derecha En un terreno de Argelaguer, se encontraba esta construcción de madera con ocho torres, casetas y un laberinto, además de un sistema de estanques y esculturas que le daba una vida singular al paisaje, conocido todo como el paque de Can Sis Rals o las cabañas de Argelaguer.Todo comenzó cuando 'El Garrell', como le llaman sus conocidos, construyó una barraca a un lado del rio Fluvià, para guardar una barca y terminó haciendo un poblado entero con más barracas, una casa de tres plantas, conectadas por puentes y donde ya se dejaba ver alguna torre.El artista espontáneo, sin embargo, se encontró con que el arte no es para todos y tuvo que destruirlo por las entradas constantes de personas que desmontaban la construcción para hacer fuego y pasar el fin de semana. Cuando los encaró y recibió un golpe por respuesta, decidió hacerlo desaparecer. "Ahora ni ustedes ni yo, lo quemaré todo" les dijo. Era el principio de 45 años de trabajo en el que tres veces montó y desmontó un escenario de edificaciones naturales, sin más interés que el de seguir su instinto. "Muy bien no sé porque lo hago. Es una fuerza que llevo dentro", asegura. Después de su primera experiencia, Pujiula empezó un nuevo proyecto más ambicioso. Durante años se dedicó a la construcción de un parque con torres de 30 metros y casi un kilómetro de galerías, hecho todo con ramas de acacia. Para protegerlo de visitantes indeseados decidió añadir esta vez un laberinto que no permitía la entrada sino para los que lo descifraran.El parque tuvo gran reconocimiento y era destino de personas venidas de fuera que querían ver en directo lo que un solo hombre podría llegar a hacer.Pero esta vez no fueron intrusos los que precipitaron la destrucción del parque, sino la autovía de Girona a Olot que la atravesó.El artista incansable inició un nuevo proyecto, al lado de la autovía que le había robado el anterior, y es del que ahora solo quedan unas pocas muestras. Esta vez son su edad, la afluencia de gente y las presiones del ayuntamiento por la falta de permisos de construcción, los motivos que han provocado su desaparición. "Al principio pasaron cuatro o cinco años en los que nadie sabía que estaba aquí y ahora lo debo desmontar por temas de seguridad", afirma Pujiula. 'El Garrell' creó un pequeño automuseo con fotos y material de su trabajo. "Aquí estan enterradas mis fantasías y mis ilusiones", dice la inscripción del lugar. Pujiula también será protagonista de un documental en el que se repasará su obra pero en especial la historia del hombre que la originó. "El trabajo es un homenaje a su trayectoria de hombre normal y corriente que sin quererlo es uno de los grandes artistas espontáneos del siglo XX", asegura la productora Solanum Films que está llevando a cabo el proyecto. La falta de permisos municipals posa fi al poblat de fusta construït fa 45 anys a la Garrotxa pel torner Josep Pujiula. Un documental recorrerà la història i trayectora del singular artista. Unes poques estructures de fusta insinuen que alguna vegada va ser una sèrie de torres, barraques i passadissos. Ara queda poc del tercer i últim poblat de fusta que Josep Pujiula, torner jubilat, va construir sol i amb l'única ajuda de la seva inspiración.Mover la seqüència cap a l'esquerra Moure la seqüència cap a la dreta En un terreny d'Argelaguer, es trobava aquesta construcció de fusta amb vuit torres, casetes i un laberint, a més d'un sistema d'estanys i escultures que li donava una vida singular al paisatge, conegut tot com el paque de Can Sis Rals o les cabanes de Argelaguer.Todo començar quan 'El Garrell', com l'anomenen els seus coneguts, va construir una barraca a un costat del riu Fluvià, per guardar una barca i va acabar fent un poblat sencer amb més barraques, una casa de tres plantes, connectades per ponts i on ja es deixava veure alguna torre.El artista espontani, però, es va trobar que l'art no és per a tots i va haver de destruir per les entrades constants de persones que desmuntaven la construcció per fer foc i passar el cap de setmana. Quan els va encarar i va rebre un cop per resposta, va decidir fer-lo desaparèixer. "Ara ni vostès ni jo, ho cremaré tot" els va dir. Era el principi de 45 anys de treball en què tres vegades muntar i desmuntar un escenari d'edificacions naturals, sense més interès que el de seguir el seu instint. "Molt bé no sé perquè ho faig. És una força que porto dins", assegura. Després de la seva primera experiència, Pujiula va començar un nou projecte més ambiciós. Durant anys es va dedicar a la construcció d'un parc amb torres de 30 metres i gairebé un quilòmetre de galeries, fet tot amb branques d'acàcia. Per protegir-lo de visitants indesitjats decidir afegir aquesta vegada un laberint que no permetia l'entrada sinó per als que ho descifraran.El parc va tenir gran reconeixement i era destí de persones vingudes de fora que volien veure en directe el que un sol home podria arribar a fer .Però aquesta vegada no van ser intrusos els que van precipitar la destrucció del parc, sinó l'autovia de Girona a Olot que la atravesó.El artista incansable va iniciar un nou projecte, al costat de l'autovia que li havia robat l'anterior, i és del que ara només queden unes poques mostres. Aquesta vegada són la seva edat, l'afluència de gent i les pressions de l'ajuntament per la manca de permisos de construcció, els motius que han provocat la seva desaparició. "Al principi van passar quatre o cinc anys en els quals ningú sabia que era aquí i ara ho he desmuntar per temes de seguretat", afirma Pujiula. El Garrell 'va crear un petit automuseo amb fotos i material del seu treball. "Aquí estan enterrades les meves fantasies i les meves il · lusions", diu la inscripció del lloc. Pujiula també serà protagonista d'un documental en què es repassarà la seva obra però especialment la història de l'home que la va originar. "El treball és un homenatge a la seva trajectòria d'home normal i corrent que sense voler-ho és un dels grans artistes espontanis del segle XX", assegura la productora Solanum Films que està duent a terme el projecte

Sant Jaume de Llierca

Sant Jaume de Llierca, es un municipio español de la provincia de Girona, Catalunya, situado en la comarca de la Garrotxa. Conocido antiguamente como Palau de Montagut o Palau d'Avall. En 1928 se constituyó la Parroquia de San Jaime de Llierca por el obispado de Girona y dos años después tomó este mismo nombre la población.La primera noticia documentada está datada en el año 940 por la compra de una finca por Ava, la condesa de Besalú, viuda de Miró II de Cerdaña. En 1973 se encontró un yacimiento prehistórico en el Pla de Politger.El río Fluviá divide el término en dos grandes áreas, a la izquierda el terreno es plano y se encuentra la mayoría de la población así como la actividad industrial, mientras en la parte derecha del río el terreno es accidentado y con bosque de pinos y robles, cuando el Fluviá atraviesa el pueblo confluye con el río Llierca que es el que marca el límite de su término municipal. Al norte y oeste limita con Montagut y Oix, al este con Argelaguer y con las poblaciones de San Juan les Fonts, Santa Pau y San Ferreol al sur. Su economía se basa en la agricultura, sobre todo cereales, y la industria de embutidos y conservas cárnicas. Sant Jaume de Llierca, és un municipi espanyol de la província de Girona, Catalunya, situat a la comarca de la Garrotxa. Conegut antigament com Palau de Montagut o Palau d'Avall. El 1928 es va constituir la Parròquia de Sant Jaume de Llierca pel bisbat de Girona i dos anys després va prendre aquest mateix nom la població.La primera notícia documentada està datada en l'any 940 per la compra d'una finca per Ava, la comtessa de Besalú , vídua de Miró II de Cerdanya. El 1973 es va trobar un jaciment prehistòric al Pla de Politger.El riu Fluvià divideix el terme en dues grans àrees, a l'esquerra el terreny és pla i es troba la majoria de la població així com l'activitat industrial, mentre en la part dreta del riu el terreny és accidentat i amb bosc de pins i roures, quan el Fluvià travessa el poble conflueix amb el riu Llierca que és el que marca el límit del seu terme municipal. Al nord i oest limita amb Montagut i Oix, a l'est amb Argelaguer i amb les poblacions de Sant Joan les Fonts, Santa Pau i Sant Ferriol al sud. La seva economia es basa en l'agricultura, sobretot cereals, i la indústria d'embotits i conserves càrnies.

Pasando el Río Fluviá

Castellfollit desde el río

El rio a La Canya

La Canya es un núcleo de población dentro la comarca de La Garrotxa repartido entre los municipios de Vall de Vianya y San Juan les Fonts. En 2004 tenía 1.090 habitantes, repartidos casi mitad y mitad en cada municipio (557 a Sant Joan y 533 a Vall de Vianya, donde es el núcleo más habitado). La parte de Vall de Vianya forma un exclave entre los términos municipales de San Juan les Fonts y Olot.Está situado a 360 metros de altitud, al pie del volcán de la Canya y borde del río Fluviá, al norte de Olot, ciudad con la cual se encuentra casi unido a lo largo de la carretera C-26, que comunica la Canya también con Hostalnou de Vianya y Ripoll. También tiene comunicación por carretera local (GI-522) con San Juan les Fonts y Castellfullit de la Roca. La Canya és un nucli de població dins la comarca de la Garrotxa repartit entre els municipis de la Vall de Bianya i Sant Joan les Fonts. El 2004 tenia 1.090 habitants, repartits gairebé meitat i meitat en cada municipi (557 a Sant Joan i 533 a la Vall de Bianya, on és el nucli més habitat). La part de la Vall de Bianya forma un exclavament entre els termes municipals de Sant Joan les Fonts i Olot.Está situat a 360 metres d'altitud, al peu del volcà de la Canya i vora del riu Fluvià, al nord d'Olot, ciutat amb la qual es troba gairebé unit al llarg de la carretera C-26, que comunica la Canya també amb Hostalnou de Bianya i Ripoll. També té comunicació per carretera local (GI-522) amb Sant Joan les Fonts i Castellfollit de la Roca.