(GA) Pobles de la Provincia de Girona (21) Olot-Santa Pau-Mieres-Sant Miquel de Campmajor-Banyoles - Porqueres.

La fageda d'en Jordá

La Fageda d'en Jordà es una Reserva natural que comprende un bosque de hayas de características únicas en España, ya que crece sobre un terreno relativamente llano, formado por una colada enfriada de lava procedente del volcán del Croscat, a una altitud que no es frecuente en la Península Ibérica para este tipo de árboles, entre 550 y 650 m. Tiene una extensión de unos 4,8 km2 y está repleto de prominencias propias de la lava que pueden alcanzar más de 20 m de altura, con el nombre local de tossols. El hayedo es famoso porque el poeta Joan Maragall escribió un conocido poema en su honor ("La fageda d'en Jordà"). En la entrada principal del hayedo, en el km 4 de la carretera de Olot a Santa Pau, donde se halla el aparcamiento de Can Serra, hay un monolito en su honor. Dentro del bosque está prohibido el uso de vehículos a motor, no obstante, hay varias rutas a pie y se puede alquilar un caballo o un carruaje antiguo tirado por caballos en el km 7 de la carretera de Olot a Santa Pau. Se encuentra en la comarca de La Garrotxa, a unos 5,5 km. de Olot. Ocupa parte de los municipios de Santa Pau, Olot y Les Preses y forma parte del Parque Natural de la Zona Volcánica de la Garrocha. El hayedo está rodeado por varios de los 21 volcanes que hay en la comarca de la Garrocha. En uno de los extremos del bosque se encuentra la masía de Can Jordà, que le da nombre, y que hoy es un Centro de Conservación de Plantas Cultivadas. Su objetivo es el cultivo de especies de frutales próximas a la extinción y variedades de plantas que han entrado en regresión, como algunas variedades de alforfón. Dentro del bosque se encuentra la cooperativa La Fageda, dedicada a la producción de derivados lácticos y que da trabajo a disminuidos psíquicos. Está formado casi en su totalidad por hayas de mediano y gran tamaño sobre un terreno que no se ha roturado hace muchos años, aunque aun pueden apreciarse los viejos senderos de antiguas explotaciones agrarias y forestales. El haya (Fagus sylvatica) se beneficia de un clima generoso, abundante en lluvias (9000 a 1.000 mm), fresco, de transición mediterránea de montaña húmeda a atlántica, orientado ligeramente al norte, con un sustrato de gredas rojizas relativamente recientes, andosoles y otros suelos marrones en los que estos árboles crecen con facilidad La Fageda d'en Jordà és una reserva natural que comprèn un bosc de faigs de característiques úniques a Espanya, ja que creix sobre un terreny relativament pla, format per una colada refredada de lava procedent del volcà del Croscat, a una altitud que no és freqüent a la Península Ibèrica per a aquest tipus d'arbres, entre 550 i 650 m. Té una extensió d'uns 4,8 km2 i està ple de prominències pròpies de la lava que poden arribar a més de 20 m d'alçada, amb el nom local de tossols. La fageda és famós perquè el poeta Joan Maragall va escriure un conegut poema en el seu honor ("La fageda d'en Jordà"). A l'entrada principal de la fageda, al km 4 de la carretera d'Olot a Santa Pau, on hi ha l'aparcament de Can Serra, hi ha un monòlit en el seu honor. Dins del bosc està prohibit l'ús de vehicles de motor, però, hi ha diverses rutes a peu i es pot llogar un cavall o un carruatge antic tirat per cavalls al km 7 de la carretera d'Olot a Santa Pau. Es troba a la comarca de la Garrotxa, a uns 5,5 km. d'Olot. Ocupa part dels municipis de Santa Pau, Olot i les Preses i forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. La fageda està envoltat per diversos dels 21 volcans que hi ha a la comarca de la Garrotxa. En un dels extrems del bosc hi ha la masia de Can Jordà, que li dóna nom, i que avui és un Centre de Conservació de Plantes Cultivades. El seu objectiu és el cultiu d'espècies de fruiters pròximes a l'extinció i varietats de plantes que han entrat en regressió, com algunes varietats de fajol. Dins del bosc es troba la cooperativa La Fageda, dedicada a la producció de derivats làctics i que dóna feina a disminuïts psíquics. Està format gairebé íntegrament per hagis de mitjà i gran grandària sobre un terreny que no s'ha romput fa molts anys, tot i que encara poden apreciar-se els vells camins d'antigues explotacions agràries i forestals. El faig (Fagus sylvatica) es beneficia d'un clima generós, abundant en pluges (9000-1000 mm), fresc, de transició mediterrània de muntanya humida a atlàntica, orientat lleugerament al nord, amb un substrat de gredes vermelloses relativament recents, andosolés i altres sòls marrons en els quals aquests arbres creixen amb facilitat.

Vistas

Santa pau

Santa Pau es un municipio de la provincia de Girona, ubicado en la comarca de La Garrotxa, Catalunya. Está situado en el centro mismo del Parque Natural de la Zona Volcánica de la Garrocha, entre los municipios de Olot y Mieras, de relieve accidentado por los conos volcánicos del Croscat, Roca Negra y Santa Margarita y por las sierras de Finestres, el Corb y Sant Juliá del Mont. Agricultura de secano en los valles. Ganadería bovina, porcina y avicultura. Tiene industria cárnica, de madera y textil. Cada vez es más importante en su economía el turismo.Fue centro de la baronía de Santa Pau, antigua población medieval bien conservada, con el castillo de Santa Pau (siglo XIII - XIV) que tiene la fachada en la plaza porticada. Está declarada Monumento Histórico Artístico. Santa Pau és un municipi de la província de Girona, ubicat a la comarca de la Garrotxa, Catalunya. Està situat al centre mateix del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, entre els municipis d'Olot i Mieras, de relleu accidentat pels cons volcànics del Croscat, Roca Negra i Santa Margarida i per les serres de Finestres, el Corb i Sant Julià del Mont. Agricultura de secà a les valls. Ramaderia bovina, porcina i avicultura. Té indústria càrnia, de fusta i tèxtil. Cada vegada és més important en la seva economia al turismo.Fue centre de la baronia de Santa Pau, antiga població medieval ben conservada, amb el castell de Santa Pau (segle XIII - XIV) que té la façana a la plaça porticada. Està declarada Monument Històric Artístic.

Salt de Can batlle

Salt de Can batlle

Mieres

Mieres, es un municipio de la provincia de Girona ubicado en la comarca de la Garrotxa en la comunidad autónoma de Catalunya.Pertenece al Parque Natural de la Zona Volcánica de la Garrocha. Situado al norte de la sierra de Finestres y regado por el río Tort, afluente del río Ser por la derecha y la riera de Mieras. Sus bosques son de pinos, robles y encinas.Agricultura de secano con viñas y olivos. Ganadería bovina.Documentado desde el año 834, tuvo lugar en 1484 la segunda Guerra de los Remensas dirigidos por Pere Joan Sala, cuando los campesinos se negaron a pagar tributos excesivos a sus señores. Mieres, és un municipi de la província de Girona situat a la comarca de la Garrotxa a la comunitat autònoma de Catalunya.Pertenece al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Situat al nord de la serra de Finestres i regat pel riu Tort, afluent del riu Ser per la dreta i la riera de Mieras. Els seus boscos són de pins, roures i encinas.Agricultura de secà amb vinyes i oliveres. Ramaderia bovina.Documentado des de l'any 834, va tenir lloc el 1484 la segona Guerra dels Remences dirigits per Pere Joan Sala, quan els pagesos es van negar a pagar tributs excessius als seus senyors.

Sant Miquel de Campmajor

Sant Miquel de Campmajor es un municipio de la provincia de Girona, Catalunya, situado en la parte occidental de la comarca del Pla de l'Estany, en el límite con la de La Garrocha. Además de la capital municipal incluye los núcleos de Briolf, Falgons, Sant Martí de Campmajor y Ventajol. Sant Miquel de Campmajor és un municipi de la província de Girona, Catalunya, situat a la part occidental de la comarca del Pla de l'Estany, en el límit amb la de la Garrotxa. A més de la capital municipal inclou els nuclis de Briolf, Falgons, Sant Martí de Campmajor i Ventajol.

Porqueres

Porqueres, es un municipio de la provincia de Girona, Catalunya, situado en la comarca del Pla de l'Estany, junto al lago de Bañyoles, en la orilla opuesta al municipio de este nombre. Hay también los siguientes núcleos: Miànegues, Les Pedreres, Porqueaes, Pujarnol, Usall y Mata. Porqueres, és un municipi de la província de Girona, Catalunya, situat a la comarca del Pla de l'Estany, al costat del llac de Banyoles, a la riba oposada al municipi d'aquest nom. Hi ha també els següents nuclis: Miànegues, les Pedreres, Porqueaes, Pujarnol, Usall i Mata.

Banyoles

La ciudad de Banyoles se encuentra en una comarca, el Pla de l'Estany, habitada desde tiempos muy remotos. Un ejemplo ilustrativo de este hecho, es la existencia de la famosa mandíbula preneandertaliana (de unos 80.000 años de antigüedad). Luego, en la prehistoria, los bordes del Lago probablemente estuvieron pobladas, pero no tenemos las primeras evidencias hasta el neolítico antiguo, con el poblado de la Draga (del 5200 aC). De época romana, se han encontrado algunos restos en la Puerta del Horno cuando se recuperó una ara romana y una terracota que representa una cabeza de Augusto, el primer emperador romano, lo que hace pensar que debía pasar una vía secundaria en el siglo I dC. El nombre de Banyoles Es posible que en época romana hubiera algún tipo de baños públicos en la zona de Banyoles, sobre las terrazas travertíniques, por encima de los humedales. De ahí puede venir el nombre primitivo de Banyoles, derivado de la palabra latina Balneolae que significa baños pequeños. El primer topónimo conocido es el de Baniolas, documentado en el precepto de Luis el Piadoso (822 dC). Posteriormente el nombre sufrirá varias modificaciones, en época medieval y moderna, hasta llegar a la grafía actual de Banyoles. Sin embargo, la actual ciudad de Banyoles no se empieza a formar hasta el siglo IX. Nació alrededor del Monasterio benedictino de Sant Esteve fundado hacia el 812 por el abad Bonitus sobre un antiguo templo posiblemente tardoromà.Prop del Monasterio se hicieron reunir los primeros habitantes, que durante siglos estuvieron bajo el poder feudal de sus abades . Pronto, se desecar los humedales, se construyeron unos canales de salida del lago y se pusieron los cimientos de una Banyoles próspera. Más tarde, la villa se expandió en torno a la iglesia de Santa María de los Turers (construida entre 1269 y 1333) y de la plaza porticada de la Villa Nueva (la actual plaza Mayor, del siglo XIII). La presencia de los monjes marcó su vida unos mil años, hasta la expulsión de la comunidad religiosa en 1835. En la Edad Media el poder de la villa, la representación popular en la administración municipal, adquirió importancia. En un primer momento, el Monasterio asumió todos los poderes judiciales y administrativos, pero en el transcurso de los años la villa yendo logrando libertades y privilegios. La iglesia de Santa María de los Turers tuvo un papel destacado en esta larga pugna con el poder feudal de los abades. En 1303, el abad Bernat de Vallespirans concedió a la villa una carta municipal y, desde este año, quedó regida por un Consejo de Prohombres con cuatro jurados y diez consejeros.... En el siglo XII, Banyoles era uno de los principales centros de paños de Cataluña y los famosos "trapos banyolesos" se exportaban a todo el Mediterráneo. La gran época de expansión económica corresponde a los siglos XIII y XIV. Los molinos de paños se concentraban sobre todo el riego Mayor, pero también se encontraban otras actividades como los molinos curtidores, el tinte los tejidos y los molinos harineros. Entonces, la villa creció en el interior de un recinto amurallado que se había empezado a construir 1209 y se terminó en el siglo XV. A partir del siglo XIV, vinieron unos siglos de decadencia, y no fue hasta el siglo XVIII cuando se experimentó un gran desarrollo económico, demográfico y urbanístico. En aquella época, era una de las primeras poblaciones de las comarcas gerundenses en la producción de tejidos de cáñamo. En el siglo XIX volvió la crisis profunda y el estancamiento económico y demográfico. La exportación de ajos y la crianza de cerdos y de mulas ayudaron a sustituir la industria. La diversificación de la economía no se materializó hasta bien entrado el siglo XX. En 1920 Banyoles recibió el título de ciudad de la mano del rey Alfonso XIII. En los años sesenta del siglo XX se produjo un fuerte crecimiento. La población ocupada en la industria y los servicios se incrementó notablemente, mientras decayó la dedicada a la agricultura. Hasta el final del siglo XX, los sectores industriales más fuertes fueron los de la construcción, de la madera, del textil, del metal, de las pieles curtidas y de la alimentación. La ciutat de Banyoles es troba en una comarca, el Pla de l’Estany, habitada des de temps molt reculats. Un exemple il·lustratiu d’aquest fet, és l’existència de la famosa mandíbula preneandertaliana (d’uns 80.000 anys d’antiguitat). Després, a la prehistòria, les vores de l’Estany probablement varen estar poblades, però no en tenim les primeres evidències fins al neolític antic, amb el poblat de la Draga (del 5200 aC). D’època romana, s’han trobat algunes restes a la Porta del Forn quan es va recuperar una ara romana i una terracota que representa un cap d’August, el primer emperador romà, la qual cosa fa pensar que hi devia passar una via secundària al segle I dC. El nom de Banyoles És possible que en època romana hi hagués alguna mena de banys públics a la zona de Banyoles, sobre les terrasses travertíniques, per damunt dels aiguamolls. D'aquí pot venir el nom primitiu de Banyoles, derivat de la paraula llatina Balneolae que significa banys petits. El primer topònim conegut és el de Baniolas, documentat en el precepte de Lluís el Pietós (822 d.C.). Posteriorment el nom sofrirà diverses modificacions, en època medieval i moderna, fins arribar a la grafia actual de Banyoles. Malgrat tot, l’actual ciutat de Banyoles no es comença a formar fins al segle IX. Va néixer al voltant del Monestir benedictí de Sant Esteve fundat cap el 812 per l’abat Bonitus sobre un antic temple possiblement tardoromà.Prop del Monestir s’hi varen aplegar els primers habitants, que durant segles varen estar sota el poder feudal dels seus abats. Aviat, es varen dessecar els aiguamolls, es varen construir uns recs de sortida de l'Estany i es varen posar els fonaments d’una Banyoles pròspera. Més tard, la vila es va expandir a l’entorn de l’església de Santa Maria dels Turers (construïda entre 1269 i 1333) i de la plaça porticada de la Vila Nova (l’actual plaça Major, del segle XIII). La presència dels monjos va marcar la seva vida uns mil anys, fins a l’expulsió de la comunitat religiosa el 1835. A l’edat mitjana el poder de la vila, la representació popular en l’administració municipal, va adquirir importància. En un primer moment, el Monestir va assumir tots els poders judicials i administratius, però en el decurs dels anys la vila va anant assolint llibertats i privilegis. L’església de Santa Maria dels Turers va tenir un paper destacat en aquesta llarga pugna amb el poder feudal dels abats. El 1303, l’abat Bernat de Vallespirans va concedir a la vila una carta municipal i, des d’aquest any, va quedar regida per un Consell de Prohoms amb quatre jurats i deu consellers. En el segle XII, Banyoles era un dels principals centres drapers de Catalunya i els famosos “draps banyolesos” s’exportaven a tota la Mediterrània. La gran època d’expansió econòmica correspon als segles XIII i XIV. Els molins drapers es concentraven sobretot al rec Major, però també s’hi trobaven d’altres activitats com els molins blanquers, el tint els teixits i els molins fariners. Llavors, la vila va créixer a l’interior d’un recinte emmurallat que s’havia començat a construir l’any 1209 i es va acabar al segle XV. A partir del segle XIV, varen venir uns segles de decadència, i no va ser fins al segle XVIII quan es va experimentar un gran desenvolupament econòmic, demogràfic i urbanístic. En aquella època, era una de les primeres poblacions de les comarques gironines en la producció de teixits de cànem. Al segle XIX va tornar la crisi profunda i l’estancament econòmic i demogràfic. L’exportació d’alls i la criança de porcs i de mules ajudaren a substituir la indústria. La diversificació de l’economia no es va materialitzar fins ben entrat el segle XX. El 1920 Banyoles va rebre el títol de ciutat de la mà del rei Alfons XIII. Als anys seixanta del segle XX es va produir un fort creixement. La població ocupada en la indústria i els serveis es va incrementar notablement, mentre va decaure la dedicada a l’agricultura. Fins al final del segle XX, els sectors industrials més forts van ser els de la construcció, de la fusta, del tèxtil, del metall, de les pells adobades i de l’alimentació.