(GI) GIRONA por el Aeropuerto Girona Costa Brava,L'estanc d'Estanyol y la riera Marroc

Riera seca

L'estanc D'Estanyol

Cassá de la Selva

Cassá de la Selva es un municipio de la comarca del Gironés en la provincia de Girona, Catalunya. Pertenece al ámbito de las Comarques Gironines y al Sistema Urbano de Girona, según el Plan territorial general de Catalunya. En el casco antiguo se hallan sus principales monumentos como la iglesia gótica del siglo XVI en el interior de la cual se encuentran restos de construcciones romanas. La población conserva también edificios de estilo modernista. La antigua estación de tren, hoy restaurada, se usa como lugar para exposiciones y otros acontecimientos de carácter cultural. En ese sentido hay que destacar la famosa Nit dels Músics Cassanencs, actividad de gran alcance e importancia en Cassá en la que se tocan los instrumentos típicos catalanes. Se celebra una vez al año, en el primer viernes de la Fiesta Mayor que dependiente del año, cae en mayo o junio (la semana antes del Corpus Christi). Está situado a 12 km al sur de Girona, a la carretera C-65, que va de la capital hasta la Costa Brava, donde se encuentran poblaciones costeras como Playa de Aro, Palamós o San Feliu de Guixols, entre otras. El Aeropuerto de Gerona-Costa Brava se encuentra a unos diez minutos y Barcelona a una hora aproximadamente. El término de Cassá de la Selva fue codiciado desde épocas muy antiguas y en su territorio se han encontrado restos de los diferentes periodos de poblamiento: paleolítico, neolítico, bronce, ibérico (el yacimiento más importante es el puig del Castell) y romano.Aun así, como es característico en todas las poblaciones de Cataluña, el desarrollo de la población en el lugar donde se encuentra actualmente la villa se empieza a reseguir con una cronología ininterrumpida a partir de la edad media, que es cuando se construyó el núcleo de población en torno a la sagrera del primitivo templo románico que estaba situado en el mismo lugar que la iglesia parroquial actual.Es significativo el lugar escogido para su emplazamiento: en un pequeño cerro que dominaba la llanura fértil, que estaba bien comunicado con la ciudad de Girona y la costa y que estaba muy cerca del macizo de las Gavarras que les aseguraba combustible y cacería. A partir del siglo XII se menciona el castillo de Cassá, centro del poder del señor feudal, que irá pasando de mano en mano en los siglos posteriores. La posesión del castillo por parte de los Montcada significa el punto más alto de la violencia feudal que tiene como puntos significativos diferentes ataques al castillo. Dentro de este contexto tenemos que incluir la declaración de Cassá como calle de Girona (1386) a partir de la cual la villa disfrutaba de los mismos privilegios que la ciudad, y el denominado "Lo fet de Cassà" (1391) en qué la resolución de los Montcada de volver a tener la jurisdicción de la villa acabó con un episodio sangriento culminado en el asalto y quema del castillo.Otra de las fechas más significativas es la del año 1456 cuando Juan II concedió dos ferias anuales y un mercado semanal puesto que el permiso para organizar ferias y mercados es un perfecto indicador de la vitalidad de una población. A pesar de que pocas décadas más tarde Cassá se vio involucrada en la Guerra de los Remensas, su pujanza continuó durante el siglo XVI como se puede comprobar con la importante reforma que sufrió la iglesia parroquial y la construcción de grandes conjuntos arquitectónicos como can Frigola y la torre Salvana. Un siglo más tarde la gran peste del 1650 diezmó extraordinariamente la población, pero bien pronto la introducción de un nuevo oficio, el de taponero, se convertiría en el gran revulsivo de la villa. Este oficio derivaría en la potente industria corchotaponera que en el siglo XIX se convirtió en el motor de la expansión demográfica y económica potenciada por la creación de una nueva vía de comunicación, el ferrocarril. Coincidiendo con esta época pujante hubo la eclosión del movimiento asociativo que se prolongó durante las primeras décadas del siglo XX incluso tras la crisis de la industria corchotaponera. La Guerra Civil y la posterior dictadura marcaron un punto y aparte en la historia de la villa y el pueblo adoleció de falta de infraestructuras, servicios y recursos necesarios para poder progresar. En la década de 1960, sin embargo, empezó a cambiar el signo del pueblo, la industria se diversificó y se añadieron nuevos sectores: metal, textil, alimentario, artes gráficas, plástico, materiales eléctricos, etcétera. Esta diversificación industrial que caracteriza la villa y la diferencia de los pueblos vecinos absorbió a partir de los años sesenta un importante contingente de inmigración que provenía del sur de la Península. Un contingente de inmigración que ha vuelto en los últimos años pero esta vez procedente del vecino continente africano y que se ocupa básicamente en el sector industrial y agrícola. Cassà de la Selva és un municipi de la comarca del Gironès a la província de Girona , Catalunya . Pertany a l'àmbit de les Comarques Gironines i al Sistema Urbà de Girona , segons el Pla territorial general de Catalunya . Al casc antic es troben els seus principals monuments com l'església gòtica del segle XVI a l'interior de la qual es troben restes de construccions romanes . La població conserva també edificis d'estil modernista . L'antiga estació de tren , avui restaurada , s'usa com a lloc per a exposicions i altres esdeveniments de caràcter cultural . En aquest sentit cal destacar la famosa Nit dels Músics Cassanencs , activitat de gran abast i importància a Cassà en la qual es toquen els instruments típics catalans . Se celebra un cop l'any , en el primer divendres de la Festa Major que depenent de l'any , cau al maig o juny ( la setmana abans del Corpus Christi ) . Està situat a 12 km al sud de Girona , a la carretera C - 65 , que va de la capital fins a la Costa Brava , on es troben poblacions costaneres com Platja d'Aro, Palamós o Sant Feliu de Guíxols , entre d'altres. L'Aeroport de Girona-Costa Brava es troba a uns deu minuts i Barcelona a una hora aproximadament . El terme de Cassà de la Selva va ser cobejat des d'èpoques molt antigues i en el seu territori s'han trobat restes dels diferents períodes de poblament : paleolític , neolític , bronze , ibèric ( el jaciment més important és el puig del Castell ) i romano.Aun així , com és característic en totes les poblacions de Catalunya , el desenvolupament de la població en el lloc on es troba actualment la vila es comença a resseguir amb una cronologia ininterrompuda a partir de l'edat mitjana , que és quan es va construir el nucli de població entorn de la sagrera del primitiu temple romànic que estava situat en el mateix lloc que l'església parroquial actual.Es significatiu el lloc escollit per al seu emplaçament : en un petit turó que dominava la plana fèrtil , que estava ben comunicat amb la ciutat de Girona i la costa i que estava molt a prop del massís de les Gavarres que els assegurava combustible i cacera . A partir del segle XII s'esmenta el castell de Cassà , centre del poder del senyor feudal , que anirà passant de mà en mà en els segles posteriors . La possessió del castell per part dels Montcada significa el punt més alt de la violència feudal que té com a punts significatius diferents atacs al castell . Dins d'aquest context hem d'incloure la declaració de Cassà com a carrer de Girona ( 1386 ) a partir de la qual la vila gaudia dels mateixos privilegis que la ciutat , i l'anomenat "El Fet de Cassà " ( 1391 ) en què la resolució dels Montcada de tornar a tenir la jurisdicció de la vila va acabar amb un episodi sagnant culminat en l'assalt i crema del castillo.Otra de les dates més significatives és la de l'any 1456 quan Joan II va concedir dues fires anuals i un mercat setmanal ja que el permís per organitzar fires i mercats és un perfecte indicador de la vitalitat d'una població . Tot i que poques dècades més tard Cassà es va veure involucrada en la Guerra dels Remences , la seva puixança va continuar durant el segle XVI com es pot comprovar amb la important reforma que va patir l'església parroquial i la construcció de grans conjunts arquitectònics com can Frigola i la torre Salvana . Un segle més tard la gran pesta del 1650 va delmar extraordinàriament la població , però ben aviat la introducció d'un nou ofici , el de taper , es convertiria en el gran revulsiu de la vila . Aquest ofici derivaria en la potent indústria tapera que al segle XIX va esdevenir el motor de l'expansió demogràfica i econòmica potenciada per la creació d'una nova via de comunicació , el ferrocarril . Coincidint amb aquesta època puixant va haver l'eclosió del moviment associatiu que es va perllongar durant les primeres dècades del segle XX fins i tot després de la crisi de la indústria tapera . La Guerra Civil i la posterior dictadura van marcar un punt ia part en la història de la vila i el poble va emmalaltir de falta d'infraestructures, serveis i recursos necessaris per poder progressar . En la dècada de 1960 , però, va començar a canviar el signe del poble , la indústria es va diversificar i es van afegir nous sectors : metall , tèxtil , alimentari , arts gràfiques , plàstic , materials elèctrics , etcètera . Aquesta diversificació industrial que caracteritza la vila i la diferència dels pobles veïns va absorbir a partir dels anys seixanta un important contingent d'immigració que provenia del sud de la Península . Un contingent d'immigració que ha tornat en els últims anys però aquesta vegada procedent del veí continent africà i que s'ocupa bàsicament en el sector industrial i agrícola .

Tren Bcn-Girona

Riudellots de la selva

Riudellots de la Selva es un municipio de la provincia de GIrona,en Catalunya. Situado en la comarca de la Selva, al este de la misma y en el límite con la de la del Gironés, a poca distancia de la ciudad de Girona.En Riudellots de la Selva finaliza el llamado Eix Transversal (C-25) de Cervera a Gerona. El término está atravesado también por la N-II y la AP-7. Dispone de estación de ferrocarril de la línea Barcelona-Portbou y está cercano al aeropuerto de Gerona-Costa Brava.Agricultura de secano y de regadío, ganadería, industria agropecuaria y turismo. Riudellots de la Selva és un municipi de la província de Girona, a Catalunya. Situat a la comarca de la Selva, a l'est de la mateixa i en el límit amb la de la del Gironès, a poca distància de la ciutat de Girona.En Riudellots de la Selva finalitza l'anomenat Eix Transversal (C-25) de Cervera a Girona. El terme està travessat també per la N-II i l'AP-7. Disposa d'estació de ferrocarril de la línia Barcelona-Portbou i està proper a l'aeroport de Girona-Costa Brava.Agricultura de secà i de regadiu, ramaderia, indústria agropecuària i turisme

Aeropuerto Girona Costa Brava

Salitja

Salitja es un pueblo del municipio de Vilobí d'Onyar, en la comarca de la Selva. Está situado en la orilla izquierda del río Onyar y cerca del volcán de la Crosa; a unos 10 kilómetros de la ciudad de Girona. Las Fuentes de Salitja, con su ermita es el aliviadero natural del volcán, de donde sale el arroyo de las Fuentes, afluente del río Onyar. La fecha más antigua en que se documenta es del año 1019. La Iglesia de Santa María de Salitja es del siglo XVII. Como gran infraestructura se encuentra el aeropuerto de Gerona-Costa Brava. Tiene una población de unos 300 habitantes. Sus campos son cultivados con cereales de invierno, maíz y hortícolas para el uso particular. Hay algunas granjas de vacas lecheras y de cerdos. No hay ninguna industria importante. Algunos caseríos son bastante antiguos y grandes, como Can Boadas, Can Tries, Can Bes, Can Colomer, limita con las poblaciones de Sant Dalmai, Estanyol, Aiguaviva, Riudellots de la Selva y Vilobí d'Onyar. Salitja és un poble del municipi de Vilobí d'Onyar, a la comarca de la Selva. Està situat a la riba esquerra del riu Onyar i prop del volcà de la Crosa; a uns 10 quilòmetres de la ciutat de Girona. Les Fonts de Salitja, amb la seva ermita és el sobreeixidor natural del volcà, d'on surt el rierol de les Fonts, afluent del riu Onyar. La data més antiga en què es documenta és de l'any 1019. L'Església de Santa Maria de Salitja és del segle XVII. Com a gran infraestructura es troba l'aeroport de Girona-Costa Brava. Té una població d'uns 300 habitants. Els seus camps són cultivats amb cereals d'hivern, blat de moro i hortícoles per a l'ús particular. Hi ha algunes granges de vaques lleteres i de porcs. No hi ha cap indústria important. Alguns masos són força antics i grans, com Can Boadas, Can Tries, Can Bes, Can Colomer, limita amb les poblacions de Sant Dalmai, Estanyol, Aiguaviva, Riudellots de la Selva i Vilobí d'Onyar.

Sant Dalmai

Sant Dalmai es una población del término municipal de Vilobí d'Onyar en la comarca de la Selva . Según los datos del padrón municipal a fecha de 12 de enero de 2010 , San Dalmai tiene 549 habitantes . Su fiesta mayor se celebra alrededor de los días 6 y 8 de diciembre .Destaca la ermita de Sant Llop . El acceso se puede hacer por un camino que pasa por delante de la iglesia de Sant Dalmai y sube por la colina . La ermita conserva la estructura de planta rectangular con un ábside semicircular en la cabecera . La bóveda ligeramente apuntada deja ver los empujones del encañizado utilizado en su construcción que podría ser de los siglos XII -XIII . No se sabe cuando se abandonó el culto . Sant Dalmai tiene su origen en el nombre de un cristiano que vivió en el siglo III y que hizo muchos milagros y fue obispo de Pavía . Fue martirizado , y la Iglesia lo canonizó . Sant Dalmai és una població del terme municipal de Vilobí d'Onyar a la comarca de la Selva. Segons les dades del padró municipal a data de 12 de gener de 2010, Sant Dalmai té 549 habitants. La seva festa major se celebra al voltant dels dies 6 i 8 de desembre. Destaca l'ermita de Sant Llop. L'accés es pot fer per un camí que passa per davant de l'església de Sant Dalmai i puja pel turó. L'ermita conserva l'estructura de planta rectangular amb un absis semicircular a la capçalera. La volta lleugerament apuntada deixa veure les empentes del encanyissat utilitzat en la seva construcció que podria ser dels segles XII-XIII. No se sap quan es va abandonar el culte. Sant Dalmai té el seu origen en el nom d'un cristià que va viure al segle III i que va fer molts miracles i va ser bisbe de Pavia. Va ser martiritzat, i l'Església el va canonitzar.

Volcan de la Crosa

Aiguaviva

Antiguamente Aiguaviva de Girona tenía una población eminentemente agrícola , basada en el cultivo de secano , de cereales , legumbres y melones , con explotaciones -en general- de reducidas dimensiones , explotadas casi en su cincuenta por ciento por los mismos propietarios . Este carácter agrícola ha sido siempre inseparable con la imagen del pueblo y ya a mediados de siglo XIX tenía como principales cultivos el trigo , las legumbres, las patatas , la cebada , la avena , el maíz , el cáñamo y algo de vino , de aceite y de hortalizas . Como vemos un sistema de policultivo que no dejaba mucho espacio para la moderna expansión agrícola y centrada en el sistema de explotación catalán caracterizada por la casa de campo con sus instalaciones anexas de corrales , pajares y eras rodeadas de las tierras de cultivo y los pequeños huertos . Esta tradición agrícola se complementaba con alguna actividad como era la producción de ladrillos en algunas de las tejares que se habían construido surcando el término y que hoy se encuentran totalmente desaparecidas . Este unitarismo de la actividad económica de la villa , junto con el foco de atracción que supone la vecina ciudad de Girona comportaron la emigración de los brazos más jóvenes hacia la capital . En los últimos años pero esta tendencia regressista del censo demográfico se ha visto detenido y se observa un aumento de su censo , propiciado por la nueva tendencia de abandonar las grandes ciudades para recobrar la tranquilidad del campo y por el cambio experimentado por municipio, que cuenta con muchas industrias que ofrecen puestos de trabajo . Actualmente la agricultura también ha cambiado . Han desaparecido las pequeñas explotaciones , dando paso a otras muy grandes . Los primeros asentamientos datan de la época romana . Las escabusseres restos de una antigua torre sepulcral romana , a pesar de su mala conservación y la escasez de sus elementos nos hacen saber este antiguo poblado . Esta zona había sido escogida por los asentamientos romanos como así nos lo denotan no sólo estos restos , sino la preservación de una torre sepulcral romana ( mucho mejor conservada ) en el vecino término de Vilablareix y los restos también encontradas en Benlloch .A pesar de las características campesinas del pueblo , la villa no pudo quedar al margen de los destrozos de las guerras como la que se produjo en mayo de 1809, durante la guerra del francés , cuando las tropas de la división italiana encomendadas por el general Lechi , que venía de Vic con la intención de colaborar en el sitio de Girona , quemaron el pueblo y asaltaron la mayoría de masías de los alrededores . Durante el corto tiempo de dominación napoleónica , el pueblo de Aiguaviva formaba parte del cantón de Girona y junto con Vilablareix y Estanque del cantón de Aiguaviva . Antigament Aiguaviva de Girona tenia una població eminentment agrícola , basada en el cultiu de secà , de cereals , llegums i melons , amb explotacions - en general- de reduïdes dimensions , explotades gairebé cinquanta per cent pels mateixos propietaris . Aquest caràcter agrícola ha estat sempre inseparable amb la imatge del poble i ja a mitjan segle XIX tenia com a principals cultius el blat , els llegums , les patates , l'ordi , la civada , el blat de moro , el cànem i una mica de vi , d'oli i d'hortalisses . Com veiem un sistema de policultiu que no deixava molt espai per a la moderna expansió agrícola i centrada en el sistema d'explotació català caracteritzada per la casa de camp amb les seves instal · lacions annexes de corrals , pallers i eres envoltades de les terres de cultiu i els petits horts . Aquesta tradició agrícola es complementava amb alguna activitat com era la producció de maons en algunes de les teuleries que s'havien construït solcant el terme i que avui es troben totalment desaparegudes . Aquest unitarisme de l'activitat econòmica de la vila , juntament amb el focus d'atracció que suposa la veïna ciutat de Girona van comportar l'emigració dels braços més joves cap a la capital . En els últims anys però aquesta tendència regressista del cens demogràfic s'ha vist aturat i s'observa un augment del seu cens , propiciat per la nova tendència d'abandonar les grans ciutats per recuperar la tranquil · litat del camp i pel canvi experimentat per municipi , que compta amb moltes indústries que ofereixen llocs de treball . Actualment l'agricultura també ha canviat . Han desaparegut les petites explotacions , donant pas a altres molt grans . Els primers assentaments daten de l'època romana . Les escabusseres restes d'una antiga torre sepulcral romana , malgrat la seva mala conservació i l'escassetat dels seus elements ens fan saber aquest antic poblat . Aquesta zona havia estat escollida pels assentaments romans com així ens ho denoten no només aquestes restes , sinó la preservació d'una torre sepulcral romana ( molt millor conservada ) en el veí terme de Vilablareix i les restes també trobades en Bell-lloc . Malgrat les característiques camperoles del poble , la vila no va poder quedar al marge de les destrosses de les guerres com la que es va produir al maig de 1809 , durant la guerra del francès , quan les tropes de la divisió italiana encomanades pel general Lechi , que venia de Vic amb la intenció de col · laborar en el lloc de Girona , van cremar el poble i van assaltar la majoria de masies dels voltants . Durant el curt temps de dominació napoleònica , el poble d'Aiguaviva formava part del cantó de Girona i juntament amb Vilablareix i Estany del cantó d'Aiguaviva .

Riu Marroc

Girona

Girona es una ciudad y municipio, capital de la provincia homónima y de la comarca del Gironés, en la comunidad autónoma de Catalunya. Pertenece al ámbito de las Comarcas gerundenses (Comarques Gironines) y al Sistema Urbano de Gerona, según el Plan Territorial General de Cataluña. La ciudad está atravesada por los ríos Ter, Güell, Galligants y Oñar, a una altitud de 75 m sobre el nivel del mar. Su término municipal limita al norte con San Julián de Ramis y Sarriá de Ter, al este con Celrá, al sureste con Juyá y Quart, al suroeste con Fornells de la Selva, Vilablareix y Salt, y al oeste con San Gregorio. Es el centro del Área urbana de Gerona y del Sistema Urbano de Gerona. Su Casco Histórico o Barri Vell es uno de los más evocadores de Cataluña, contando con elementos monumentales únicos en Europa. Se encuentra delimitado en el este por el llamado Paseo de la Muralla, el camino de ronda de las antiguas murallas carolingias (s. IX) y del bajo medievo (s. XIV Y XV). Entre sus monumentos destacan el Call (antiguo barrio judío, de los mejor conservados de España); así como las famosas y coloridas Casas del Oñar, y en lo alto la Catedral, de una grandiosa nave única, que es la más ancha del mundo en estilo gótico.4 La historia de la ciudad se remonta a los asentamientos de los íberos de la tribu de los indigetes en los poblados que rodean y cierran el Llano de Gerona. Hacia el 77 a. C. Pompeyo construyó un oppidum sobre la Vía Heráclea y los ocupantes romanos fundaron la originaria Gerona, denominada en latín Gerunda. La nueva ciudad de Gerunda se repobló con los habitantes del poblado de San Julián de Ramis convirtiéndose en un importante centro de la región, con la articulación de un ager romano que rodeaba la urbe. Pese a que Gerunda se encontraba en el interior, alejada de la costa, disponía de una buena conexión con el puerto de Ampurias. La ciudad tuvo su primer periodo de esplendor como diócesis de la Iglesia unida a la sede metropolitana de Tarragona, seguido de la ruralización que se desencadenó por todo el antiguo imperio romano a causa de la ruina general y la pérdida de peso de los ciudadanos. La conquista musulmana enseguida afectó a Gerona imponiendo el nuevo poder musulmán un tributo personal y territorial, pero duró poco por su cercanía con el imperio carolingio. El historiador catalán Ramón Abadal i Vinyals lo considera como el inicio de un proceso que condujo al nacimiento de la Cataluña posterior, lo cual viene a demostrar la importancia que Gerona tuvo a lo largo del tiempo. La organización carolingia del territorio convirtió a la ciudad en la sede del Condado de Gerona. Gerona, como sede condal, cumplió holgadamente con su papel y superó las etapas más difíciles del peligro musulmán. Las nuevas murallas reforzaron la plaza fuerte y ampliaron la superficie de la ciudad. En ese momento se da la época de máximo esplendor de la comunidad judía de Gerona con la escuela cabalística. Actualmente, la judería de Gerona, es una de las mejor conservadas de Europa y es una de las atracciones turísticas de Gerona. Durante los siglos XV, XVI y XVII la ciudad continuó creciendo y se fueron realizando pequeñas ampliaciones y mejoras de las murallas para proteger a la ciudad de los diversos ataques a los que tuvo que hacer frente hasta finales del siglo XVII y principios del siglo XVIII por parte de las tropas francesas en el contexto de las numerosas guerras europeas. A principios del siglo XIX sufrió una devastación debido a los combates y asedios que sufrió durante la Guerra de Independencia Española. En 1856 se inauguró el actual Puente de Piedra, en sustitución de otro medieval, que era muy empinado y estrecho. Este nuevo puente, de la época de la reina Isabel II, es el puente histórico más importante y representativo de la ciudad. Hacia 1889, el Estado mayor del ejército español suprimió la categoría de plaza fuerte que ostentaba Gerona y se permitió el derribo de una parte de las murallas del sur de la ciudad, Gerona empezó a tomar la forma que tiene hoy en día. El 4 de febrero de 1939 las tropas franquistas ocuparon la ciudad, durante la Guerra Civil Española. Manaies durante la Semana Santa.Gerona, Tiempo de Flores (Girona, Temps de Flors):12 se trata de una fiesta muy reciente, con un carácter promocional, turístico y comercial muy importante, que se celebra la tercera semana de mayo. Esta fiesta comenzó a celebrarse en 1955, como una simple exposición de flores en la iglesia de Santo Domingo de Gerona, organizada por la Sección Femenina de la FET y de las JONS. A lo largo de los años, la muestra fue evolucionando hasta convertirse en una muestra de creaciones florales en la iglesia mencionada. Hacia mediados de los años 90 del siglo XX, el ayuntamiento, presidido por Joaquim Nadal i Farreras, decidió convertir esta muestra focalizada en Santo Domingo, en una muestra que comprendiera a toda la ciudad. Se organizó, por tanto, una muestra floral repartida por toda la ciudad. Los monumentos de la ciudad se adornaban y se convenció a los propietarios de los patios particulares del Barrio Viejo para que los abriesen al público durante la muestra. Después de haber sufrido una gran transformación esa muestra se convirtió en la actual Girona, temps de flors. En la actualidad, los creadores florales llenan la ciudad de muestras florales clásicas o experimentales. Una gran cantidad de monumentos y espacios públicos destacados acogen las creaciones florales. Asimismo, los propietarios de patios y jardines particulares del Barrio Viejo, continúan abriéndolos y enseñándolos a los visitantes. Pese al cambio comercial y turístico que ha sufrido la muestra, sigue siendo un momento en el cual la ciudad abre sus puertas y se llena de flores. Girona és una ciutat i municipi espanyol, capital de la província homònima i de la comarca del Gironès, a la comunitat autònoma de Catalunya. Pertany a l'àmbit de les Comarques gironines (Comarques Gironines) i al Sistema Urbà de Girona, segons el Pla territorial general de Catalunya. La ciutat està travessada pels rius Ter, Güell, Galligants i Onyar, a una altitud de 75 m sobre el nivell del mar. seu terme municipal limita al nord amb Sant Julià de Ramis i Sarrià de Ter, a l'est amb Celrà, al sud-est amb Juyá i Quart, al sud-oest amb Fornells de la Selva, Vilablareix i Salt, ia l'oest amb Sant Gregori. És el centre de l'Àrea urbana de Girona i del Sistema Urbà de Girona. El seu Casc Històric o Barri Vell és un dels més evocadors de Catalunya, comptant amb elements monumentals únics a Europa. Es troba delimitat a l'est per l'anomenat Passeig de la Muralla, el camí de ronda de les antigues muralles carolíngies (s. IX) i del baix edat mitjana (s. XIV i XV). Entre els seus monuments destaquen el Call (antic barri jueu, dels més ben conservats d'Espanya); així com les famoses i colorides Cases del Onyar, i al capdamunt la Catedral, d'una grandiosa nau única, que és la més ampla del món en estil gótico.4 La història de la ciutat es remunta als assentaments dels ibers de la tribu dels indigetes en els poblats que envolten i tanquen el Pla de Girona. Cap al 77 a. C. Pompeyo va construir un oppidum sobre la Via Heraclea i els ocupants romans van fundar l'originària Girona, denominada en llatí Gerunda. La nova ciutat de Gerunda es va repoblar amb els habitants del poblat de Sant Julià de Ramis convertint-se en un important centre de la regió, amb l'articulació d'un ager romà que envoltava l'urbs. Tot i que Gerunda es trobava a l'interior, allunyada de la costa, disposava d'una bona connexió amb el port d'Empúries. La ciutat va tenir el seu primer període d'esplendor com diòcesi de l'Església unida a la seu metropolitana de Tarragona, seguit de la ruralització que es desencadenà arreu de l'antic imperi romà a causa de la ruïna general i la pèrdua de pes dels ciutadans. La conquesta musulmana de seguida va afectar a Girona imposant el nou poder musulmà un tribut personal i territorial, però va durar poc per la seva proximitat amb l'imperi carolingi. L'historiador català Ramon Abadal i Vinyals ho considera com l'inici d'un procés que va conduir al naixement de la Catalunya posterior, la qual cosa ve a demostrar la importància que Girona va tenir al llarg del temps. L'organització carolíngia del territori va convertir a la ciutat en la seu del Comtat de Girona. Girona, com a seu comtal, va complir folgadament amb el seu paper i va superar les etapes més difícils del perill musulmà. Les noves muralles van reforçar la plaça forta i van ampliar la superfície de la ciutat. En aquest moment es dóna l'època de màxima esplendor de la comunitat jueva de Girona amb l'escola cabalística. Actualment, el call de Girona, és una de les més ben conservades d'Europa i és una de les atraccions turístiques de Girona. Durant els segles XV, XVI i XVII la ciutat va continuar creixent i es van anar realitzant petites ampliacions i millores de les muralles per protegir la ciutat dels diversos atacs als quals va haver de fer front fins a finals del segle XVII i principis del segle XVIII per part de les tropes franceses en el context de les nombroses guerres europees. A principis del segle XIX va patir una devastació a causa dels combats i setges que va patir durant la Guerra d'Independència Espanyola. El 1856 es va inaugurar l'actual Pont de Pedra, en substitució d'un altre medieval, que era molt empinat i estret. Aquest nou pont, de l'època de la reina Isabel II, és el pont històric més important i representatiu de la ciutat. Cap 1889, l'Estat major de l'exèrcit espanyol va suprimir la categoria de plaça forta per a Girona i es va permetre l'enderroc d'una part de les muralles del sud de la ciutat, Girona va començar a prendre la forma que té avui en dia. El 4 de febrer de 1939 les tropes franquistes van ocupar la ciutat, durant la Guerra Civil Espanyola. Manaies durant la Setmana Santa.Gerona, Temps de Flors (Girona, Temps de Flors): 12 es tracta d'una festa molt recent, amb un caràcter promocional, turístic i comercial molt important, que se celebra la tercera setmana de maig. Aquesta festa va començar a celebrar-se en 1955, com una simple exposició de flors a l'església de Sant Diumenge de Girona, organitzada per la Secció Femenina de la FET i de les JONS. Al llarg dels anys, la mostra va ser evolucionant fins a convertir-se en una mostra de creacions florals a l'església esmentada. Cap a mitjans dels anys 90 del segle XX, l'ajuntament, presidit per Joaquim Nadal i Farreras, va decidir convertir aquesta mostra focalitzada a Santo Domingo, en una mostra que comprengués a tota la ciutat. Es va organitzar, per tant, una mostra floral repartida per tota la ciutat. Els monuments de la ciutat s'adornaven i es va convèncer als propietaris dels patis particulars del Barri Vell perquè els obrissin al públic durant la mostra. Després d'haver sofert una gran transformació aquesta mostra es va convertir en l'actual Girona, temps de flors. Actualment, els creadors florals omplen la ciutat de mostres florals clàssiques o experimentals. Una gran quantitat de monuments i espais públics destacats acullen les creacions florals. Així mateix, els propietaris de patis i jardins particulars del Barri Vell, continuen obrint-los i ensenyant-los als visitants. Malgrat el canvi comercial i turístic que ha patit la mostra, continua sent un moment en el qual la ciutat obre les seves portes i s'omple de flors.