Les Mines de Ferro de Rocabruna (Gavá)

Al terme de Gavà hi ha una conjunt de turons (les Ferreres, Orioles i Rocabruna) formats per
pissarres i altres materials d'un antic massís de l’era primària (les Catalànides) que es van
formar fa entre 510 i 290 milions d'anys. Entre aquestes pissarres apareix un magnífic jaciment
de ferro format per roques anomenades tècnicament goethita, hematites i limonita, òxids de
ferro que es presenten en forma d’un mineral de color entre el groc, l’ocre i el marró. També hi
ha una mica de pirita, sulfur de ferro, que es presenta en forma de mineral grogós i brillant.1
El fet que aquest jaciment sigui proper a la costa va fer que fos explotat ja des de molt antic. A
la zona de can Tintorer, les mines situades al llarg de l’actual carrer de Roger de Flor ja foren
explotades primerament pels ibers, ara fa uns 2000 anys. Les estructures mineres corresponents
a aquest període mostren dues modalitats: d’una banda, trinxeres a cel obert, en alguns casos de
dimensions considerables, al voltant d’uns 14 m de llargada, i d’altra, estructures subterrànies.
Vingueren després els romans, que seguiren explotant les nostres mines: alguns dels vaixells
romans enfonsats i retrobats a les Sorres contenien carregaments sencers d’aquests minerals.
En època medieval, el ferro era molt apreciat. A més de les eines de pagès, servia per armar els
exèrcits de cavallers propis de l’època. Per aquest motiu, les mines de Gavà estigueren sota
domini directe del senyor d’Eramprunyà. El mètode tecnològic per treure el ferro de les roques
era la farga catalana, molt apreciat per la bona qualitat del metall que s’obtenia. El 1068 ja es
documenta una farga per extreure el ferro de les nostres roques, situada a Sant Climent. I els
segles XII i XIII es documenten altres fargues d’aquest tipus situades al nucli antic de Gavà i al
Sitjar, prop d’on avui hi ha l’ermita de Bruguers. Però aquesta explotació fou abandonada,
aparentment, després de l’edat mitjana.

Redescobriment del jaciment (segles XVIII - XIX).
La primera notícia que tornem a tenir d’aquest jaciment correspon al 25 d’abril de 1770. En
aquella data, el veí i fargaire d’Arbúcies Joan Cuadras sol·licita –i obté– un establiment
emfitèutic de l’Intendent General de Catalunya per buscar i extreure mena de ferro en els termes
de Gavà i Viladecans,amb la condició que ha de pagar una entrada de 100 rals d’ardit i un cens
de 2 sous anuals, i pagant als amos de les terres afectades els danys que pogués causar

Aquesta explotació es va arribar a portar a terme, si bé a través d’operaris estrangers,
probablement francesos. Ho sabem perquè el científic català Francesc Sanponts, a la seva obra

sobre l’anàlisi de l’aigua de la Font del Ferro de Gavà,explica que «Los naturales de aquel
país me dixeron que en otro tiempo unos Extrangeros ensayaron y aun llegaron a beneficiar
estas minas, y embarcaban en la Playa de Castell de Fels el metal ya preparado; pero que
despues abandonaron este trabajo porque, segun decian, los gastos eran tales, que no quedaba
beneficio. Los dueños de aquellas casas vecinas me hicieron ver aun escorias y residuos del
hierro que alli se habia trabajado». Cal concloure, doncs, que a finals de l’edat moderna les
mines de ferro de Gavà tornaren a ser explotades. Una explotació que a finals del XVIII ja havia
desaparegut.

L’historiador local Marian Colomé corrobora aquestes primeres informacions sobre mineria de
ferro en aquestes dates, a partir, ben probablement, de les notícies transmeses oralment pel seu
avi, font oral que ell reconeixia com a primària en moltes de les seves aproximacions al Gavà
dels segles XVIII i XIX: «Aquesta petita muntanya de les Ferreres que té una alçària de 151
metres i que la nostra població té per capçalera, indica clarament de què li ve el nom que porta
de molt antic temps, puix ja se sap la mena de ferro que hi ha en ses entranyes, i que fa cosa
d'un centenar d'anys l'explotava una empresa estrangera.
Aquells empresaris francesos que portaren ací els seus enginyers i peons, i una profusió d'eines
per a perforar si calia les roques, el que feren fou buscar els llocs on sortien blocs de mineral a
flor de terra sense enfondir gaire per evitar-se d'aquesta faisó el pesat treball.
El veure els gavanencs allò que feien per a extreure el ferro, els hi deien que eren uns
malfeiners, puix que no solament maniobraven per tots els llocs de la muntanya de les Ferreres,
sinó que també potinejaven en les muntanyes de les Aurioles, Rocabruna, Muntanya de la Salut
i la Solana de Mas Curtils. En aquell temps que els governs no es preocupaven de la
construcció de carreteres, es valien per a trajinar el material, d'unes carretes que passaven pels
camins carreters que hi havien entremig dels boscos, tortuosos i amb molts sots que s'hi feia
dificultós el trànsit, i en els que s'hi encallaven sovint fent-los-hi perdre temps i viatges».5
Durant la primera meitat del XIX no hem trobat cap referència de mineria a Gavà, per la qual
cosa les notícies d’en Marian Colomé deuen fer referència a l’explotació del segle XVIII. De
fet, el primer compendi bibliogràfic sobre la mineria a l'estat espanyol, que recull les notícies
fins a mitjans XIX, no ens parla de cap explotació minera a Gavà, malgrat que se citen les
aigües de la Font del Ferro.

En la primera descripció minera de Catalunya, de 1844 tampoc apareix cap referència a cap mina de ferro a la nostra contrada.
En canvi, al diccionari de Madoz,amb dades recollides el 1849, trobem per primer cop una
referència documental a la reobertura d’aquest jaciment de ferro : «a 1/2 legua NE de la
población [de Gavà] se halla la hacienda de Juan Amat en la que hay un mamantial de aguas
aciduladas, cuya fuente está situada en la montaña de Rocabruna (...) La montaña en donde
está el manantial, y las más inmediatas a ella, se hallan cargadas de minas de hierro, que años
atrás explotaron unos extrangeros, y abandonaron después por poco beneficio». Tot i que
potser aquesta notícia indica un fugaç reobriment de les mines entre 1844 i 1849,9
el redactat deMadoz és sospitosament semblant al que va publicar Francesc Sanponts a finals del XVIII, per
la qual cosa no és gaire concloent.

L’explotació industrial per a la siderúrugia catalana (1856-1860 i 1876-1878).
Ara bé, una dècada després es tornà a posar en marxa l’explotació del ferro de Gavà, i aquesta
vegada gràcies a la iniciativa de capital català. L’any 1856 es va obrir a Sants una gran fundició
per al tractament del ferro, amb un alt forn, sis forns de pudelació, quatre forns d’afinament,
màquines de vapor de 102 cavalls que movien dos trens de ciclindres, el torn, la bomba i el
martinet del taller de modelat. El promotor era l’empresari olotí Francesc Castanys, que havia
fundat la societat comanditària Castanys i Companyia. El ferro que alimentava aquesta fundició
de Sants procedia, entre d’altres llocs, de les mines a cel obert de Gavà: «se explotan (...) con
actividad y a cielo abierto los [jaciments de ferro] de (...) Gabá, (...) para alimentar la gran
fundición (...) que funcionaba en Sans, de los señores Castany y compañía». Aquesta activació
del jaciment gavanenc consta als informes oficials miners de 1860 i 1861.
Però tampoc aquesta iniciativa va arribar a consolidar-se, malgrat que va perllongar-se durant
quatre anys; l’any 1860 la fundició Castanys i companyia va haver de suspendre les activitats:
«no siendo el mineral sobradamente rico, y (...) siendo el combustible sobradamente caro, si
otras causas que pueda haber habido, el resultado es que hace cerca de un año que la de Sans
suspendió, paró y finalmente se puso en liquidación».12 L’empresa va fer fallida.13 Com a
conseqüència d’aquest fracàs industrial, les mines de Gavà van tornar a tancar. Hem consultat
tots els informes d’estadística minera des del 1865 al 1876, en els que es fa referència a les
mines de Gavà, amb la indicació que es troben inactives: «todas las concesiones de mineral de
hierro existentes en esta provincia, demarcadas en los pueblos de Gabá (...) continúan en el
mismo estado de paralización que se ha indicado en Memorias anteriores».
Una dècada després del tancament de la fàbrica de Sants es descobrí una nova veta d’hematites
a Gavà, més potent que les que fins aleshores s’havien explotat. Aquesta descoberta va impulsar
l’any 1875 el trasllat d’una ferreria de Vilanova –la ferreria de Sant Josep– a Sants, a les
instal·lacions de l’antiga fàbrica Castanys, i la reobertura de les mines de Gavà. La nova
ferreria, el titular de la qual era Ignasi Marquès i Bolet, es convertí ben aviat en la segona més
important de Catalunya.

La descoberta i reactivació de les noves mines ve reflectida a la memòria descriptiva del
projecte del Tramvia de Barcelona a Vilanova elaborat pels senyors Vigo, Tarafa i Font l'any
1872. En ella es diu que Gavà «compta amb unes mines d'òxid de ferro i una font d'aigua
ferruguinosa molt recomanable...», i s’esmenta l’existència d’aquest jaciment com a activitat
potencialment interessada en l’arribada del ferrocarril. El 1878, la memòria descriptiva del
projecte de Ferrocarril de Valls a Vilanova i Barcelona, de Francesc Gumà i Ferran, també
recollia l'interès per les mines de ferro de Gavà.
Però un cop exhaurida la veta, cap al 1878, les mines es tornen a abandonar. La ferreria de Sant
Josep va seguir funcionant fins al 1889, tot i que havia abandonat la producció tradicional. Les
màquines es vengueren a una nova ferreria de l’Hospitalet –la Farga-, que utilitzava com a
matèria primera ferro vell o ferralla.


L’explotació de les mines per a llast de vaixell (1885-1908).
Poc després del tancament de les mines, l'any 1881, any de l’arribada del ferrocarril, se'ns diu,
sobre el jaciment de ferro de Gavà: «hace ya bastantes años se explotó con objeto de alimentar
un establecimiento de fundición establecido en Sants (...). Malogradas las primeras tentativas
que se hicieron para beneficiarlo en Sants, hoy se trabaja en preparar una nueva explotación,
merced a la facilidad de transporte para Francia, que ha creado la inauguración de la via
férrea de Vilanova i Geltrú, exportándolo a la nación vecina y destinándolo a alimentar las
fundiciones establecidas en el departamento de los Pirineos Orientales».
Les mines es van reobrir per exportar el mineral a França, però el transport no es va fer
finalment per ferrocarril, sinó per mar, a través d’una duana de segon ordre instal·lada a la
platja, prop de la Murtra: «Aduanas habilitadas: playa de Gabá.- Para el embarque del mineral
de hierro, con autorización y documentos de la Aduana de Barcelona». Aquesta activitat va
propiciar la instal·lació a Gavà d’un post de carrabiners, a la platja, que depenia de la del Prat.
L’exportació havia començat entre el 1881 i el 1885, ja que el 1885 trobem escrit que Gavà
tiene en su playa una aduana marítima de cuarta clase. (...) También tiene (...) minas de
hierro.

L’activitat es mantingué durant la primera dècada del segle XX, com diu l'enciclopèdia
Espasa, elaborada pels volts del 1905: «En la montaña de Rocabruna [hi ha] mineral de hierro
que se embarca en la playa de Gavà. Aduana marítima».21 Rebla el clau la geografía general de
Catalunya, d’entre el 1908 i el 1918: «mena de ferro a Les Ferreres, Rocabruna, Ermot d'en
Carreras, Soley de Mas Curtils, Les Aurioles, Montanya del Ferro i Montanya de la Font de la
Salut. A la platja de Gavà s'hi pot embarcar aquesta mena de ferro, que casi sempre se carrega
com lastre, ab autorisació i documents de la Aduana de Barcelona».
La memòria oral cristal·litzada per Marian Colomé complementa aquestes dades amb l’itinerari
del mineral un cop extret de les mines: «quan amb la carga arribaven al poble, aleshores
agafaven el camí de les Parets per a deixar-la al final tocant als Nou Rals, lloc on hi ha avui
Gavamar, i allí la descarregaven i la pesaven en una bàscula instal⋅lada per a tal objecte.
Recordo encara haver-hi vist a començaments d'aquest segle , entre parets esviduades que
havien estat la caseta on s'hi guardava la bàscula i que a més servia d'aixopluc pel pesador.
Tot seguit despés d'haver pesat el material, era carregat en unes vagonetes que movent-se
damunt d'uns rails el portaven a la platja, on el traslladaven en unes barcasses que tenien allí a
propòsit per a portar-lo en un vaixell, que ancorat en alta mar esperava la càrrega per a tan
bon punt tenien la que creien suficient, la duia a França descarregant-la en el port de Marsella.
Temps van durar aquelles maniobres, fins que havent extret el ferro de tots els llocs on havien
vist sortia a la superfície de la terra, deixaren aquells treballs, no preocupant-se de mirar si
perforant a més profunditat hi havia material amb més quantitat i més bona qualitat.
Quan van començar els treballs, semblava que serien de molta importància, en veure que
havien obtingut autorització i documents de la duana de Barcelona per a embarcar el material
a la platja de Gavà».

De fet, d’aquesta activitat n’ha cristal·litzat un topònim local: el camí que resseguia l’estany de
la Murtra per la banda de ponent, des de la Corredora Mestra fins a mar, es coneixia amb el nom
de camí de la Bàscula.24 L’edificació a què fa referència en Marian Colomé és actualment, molt
reformada, la que ocupa la guarderia Gimbebé.
La darrera fase de l’explotació: les mines de Rocabruna (anys 1940 i 1950).
Les mines van reviscolar amb la primera Guerra Mundial. La família de Francesc Cambó va
comprar els terrenys de Rocabruna amb més possibilitats, i va fundar l’empresa Ferrominera
Catalana, propietat del gendre d’en Francesc Cambó, en Ramon Guardans.

Aquesta empresa va reobrir l’explotació minera en època de l’autarquia franquista, i la va dotar
d’una entitat important, amb casetes per als obrers, túnels, vies i vagonetes, i una tremuja.
Les mines de Rocabruna estigueren en funcionament fins a la segona meitat dels darrers anys
cinquanta del segle XX. Les mines d’aquesta època són les que, el febrer del 2003, van estudiar
i cartografiar els membres de l’espeleogrup de la Unió Muntanyenca Eramprunyà.