(PE) Pobles de la Provincia de Girona (28) Melianta - Fontcoberta - Crespiá - Esponellá - Serinyá.

Fontcoberta

No se puede precisar documentalmente la fecha del primer núcleo habitado en Fontcoberta, pero por los hallazgos que se han hecho en el transcurso de los años podemos afirmar que en este término ya había implantación humana en épocas prehistóricas. Es pero el año 917 que se consagra la primera iglesia conocida de Fontcoberta, dedicada a St. Feliu y a St. Pedro, lo que nos indica que en este lugar ya había una población estable en aquellos tiempos Es en el s. XII que se vuelve a construir la iglesia de Fontcoberta, muy reformada posteriormente, pero que aún conserva el aspecto de la construcción original. El campanario de obra maciza, se hace notar de lejos, es pesado y elegante y está cubierto con tejado de cuatro vertientes con alerones sobresalidos. La fachada tiene acuracions lombardas y es una cenefa de dientes de sierra muy típica en iglesias comarcales, Garrotxa y pirenaicas. La puerta en cambio, es renacentista del s. XVI así como los altares laterales. El ábside poligonal fue construido en el s. XVIII en sustitución del anterior, románico, probablemente por la ruina de éste. Debemos mencionar los terremotos de 1373, 1410, 1427 y 1428, sobre todo estos dos últimos que incidieron fuertemente en nuestra comarca y que destruyeron Olot, Camprodón, Castellfollit y Montagut y muchos caseríos comarcales como Can Llapart de Camós, el ermita de St. Bartolomé de Matamala, gran parte de las casas de Banyoles y la iglesia del monasterio. No es pot precisar documentalment la data del primer nucli habitat a Fontcoberta, però per les troballes que s'han fet en el transcurs dels anys podem afirmar que en aquest terme ja hi havia implantació humana en èpoques prehistòriques. És però l'any 917 que es consagra la primera església coneguda de Fontcoberta, dedicada a St. Feliu i a St. Pere, el que ens indica que en aquest indret ja hi havia una població estable en aquells temps Es en el s. XII que es torna a bastir l'església de Fontcoberta, molt reformada posteriorment, però que encara conserva l'aspecte de la construcció original. El campanar d'obra massissa, es fa notar de lluny, és feixuc i elegant i està cobert amb teulat de quatre vessants amb alerons sobresortits. La façana te acuracions llombardes i és una sanefa de dents de serra molt típica en esglésies comarcals, garrotxines i pirinenques. La porta en canvi, és renaixentista del s. XVI així com els altars laterals. L'absis poligonal va ser construït al s. XVIII en substitució de l'anterior, romànic, probablement per la ruïna d'aquest. Hem d'esmentar els terratrèmols de 1373, 1410, 1427 i 1428, sobretot aquests dos últims que varen incidir fortament a la nostra comarca i que van destruir Olot, Camprodon, Castellfollit i Montagut i molts masos comarcals com Can Llapart de Camós, l'ermita de St. Bartomeu de Matamala, gran part de les cases de Banyoles i l'església del monestir.

Vilademi

Vilademi

Vilert

Vilert es un pueblo del noreste de Cataluña atravesado por el río Fluvià, en el Pla de l'Estany. Desde el siglo XIX forma parte del término municipal de Esponellà, junto con los pueblos de Centenys y Esponellà. En la Edad Media formó parte del condado de Besalú y estuvo bajo la jurisdicción del monasterio de Banyoles. Está formado por tres zonas: Vilert, Las Anglades y Las Casillas. En el año 2009 se pueden contabilizar unos 86 habitantes primera residencia, pero también hay más de 50 de segunda residencia. No se han encontrado restos anteriores a la edad media, pero se sabe por documentos antiguos que había habido una villa romana llamada Sisterianus. Por lo que dicen estos diversos documentos (de los siglos IX hasta el siglo XIV), se supone que la ciudad Sisteriano podía estar situada en la parte antigua del núcleo del pueblo, donde está la iglesia y a su alrededor. Iglesia de Santa María, es esta una de las parroquias más antiguas de la época carolingia. Vilert és un poble del nord-est de Catalunya travessat pel riu Fluvià, al Pla de l'Estany. Des del segle XIX forma part del terme municipal d'Esponellà, juntament amb els pobles de Centenys i Esponellà. A l'edat mitjana formà part del comtat de Besalú i estigué sota la jurisdicció del monestir de Banyoles. Està format per tres zones: Vilert, Les Anglades i Les Caselles. L'any 2009 s'hi poden comptabilitzar uns 86 habitants de primera residència, però també n'hi ha més de 50 de segona residència. No s'han trobat restes anteriors a l'edat mitjana, però se sap per documents antics que hi havia hagut una vil·la romana anomenada Sisterianus. Pel que diuen aquests diversos documents (dels segles IX fins al segle XIV), se suposa que la vila Sisteriano podia estar situada a la part antiga del nucli del poble, on hi ha l'església i al seu voltant. Església de Santa Maria, es aquesta una de les parròquies més antigues de l'època carolíngia.

Espinavessa

Crespiá

Los primeros indicios del poblamiento de Crespià los encontramos en el importante yacimiento de un poblado indígena prerromano en el lugar del Portillo o el Castellar que perduró hasta época romano-republicana. Crespià está documentado en escritos del siglo IX-X entre las posesiones de la sede de Girona. Durante el siglo XVII Crespià pasó de ser un feudo eclesiástico a depender directamente del rey. Els primers indicis de poblament de Crespià els trobem en l’important jaciment d’un poblat indígena pre-romà en l’indret del Portell o el Castellar que perdurà fins a època romano-republicana. Crespià està documentat en escrits del segle IX-X entre les possessions de la seu de Girona. Durant el segle XVII Crespià va passar d’ésser un feu eclesiàstic a dependre directament del rei.

Restaurante Can roca

El restaurante Can Roca de Esponellà ofrece su cocina desde antes de 1910. Antiguo hostal de pueblo, situado al pie de la carretera que une Banyoles y Figueres, carros y viajeros hacían parada y fonda. Actualment el restaurante , totalmente adaptado a los nuevos tiempos, ofrece la hospitalidad de los que viven en un lugar pequeño y una cocina que mantiene la esencia de los platos de la abuela. Hoy este restaurante centenario, que es un referente de la historia gastronómica de la zona, está en manos de la cuarta generación de cocineras de la familia Roca. La oferta se basa en platos populares de la cocina catalana con puntuales aportaciones de recetas adaptadas a la cocina moderna. Podríamos decir que son recetas autóctonas tradicionales, que utilizan básicamente productos de la tierra y característicos de la comarca del Gironès: calabazas de Esponellà, miel de Crespià, ajos de Cornellà del Terri, frijoles bañolenses, etc. Todos estos productos elaborados con la máxima: "el plato más bueno no es el más complicado, sino el que está más bien cocinado dentro de su sencillez". Alguna vez oí decir a mi abuelo que Fages de Climent llevaba a comer Salvador Dalí en Can Roca de Esponellà. Sería durante los años cincuenta. Quizás deberían comer tortillas -de calabacín, de espárragos trigueros, de morcilla y seguro de patata y cebolla- por no desdecirse la fijación daliniana los huevos. Detrás harían pasar un plato de caza, perdiz a la col o civet de liebre, mientras perfilaban la ilustración de "Balada del zapatero de Ordis". Josep Pla escribió: "Conozco muy Esponellà. Contribuí a popularizar el restaurante de Esponellà -excelente por las piezas de caza que sirven, por las verduras, etc.-, me hubiera gustado vivir una temporada en Esponellà ... desde el hostal de Esponellá he hecho muchas caminatas ... ". Josep Pla: "Notas varias" O.C., vol. 12, Ediciones Destino. El restaurant Can Roca d'Esponellà ofereix la seva cuina des d'abans de l’any 1910. Antic hostal de poble, situat al peu de la carretera que uneix Banyoles i Figueres, carros i viatgers hi feien parada i fonda.Actualment el restaurant, totalment adaptat als nous temps, ofereix l’hospitalitat dels que viuen en un indret petit i una cuina que manté l’essència dels plats de l'àvia. Avui aquest restaurant centenari, que és un referent de la historia gastronòmica de la zona, està en mans de la quarta generació de cuineres de la família Roca. L’oferta es basa en plats populars de la cuina catalana amb puntuals aportacions de receptes adaptades a la cuina moderna. Podríem dir que són receptes autòctones tradicionals, que utilitzen bàsicament productes de la terra i característics de la comarca del Pla de l’Estany: carbasses d’Esponellà, mel de Crespià, alls de Cornellà del Terri, fesols banyolins, etc. Tots aquests productes elaborats amb la màxima: “el plat més bo no és pas el més complicat, sinó el que està més ben cuinat dintre de la seva senzillesa”. Alguna vegada vaig sentir dir al meu avi que Fages de Climent portava a menjar Salvador Dalí a Can Roca d’Esponellà. Devia ser durant els anys cinquanta. Potser deurien menjar truites —de carbassó, d’espàrrecs de marge, de botifarra negra i de ben segur de patata i ceba— per no desdir la fixació daliniana pels ous. Darrere hi farien passar un plat de caça, perdiu a la col o civet de llebre, mentre perfilaven la il·lustració de “Balada del sabater d’Ordis”. Josep Pla va escriure: ”Conec molt Esponellà. Vaig contribuir a popularitzar el restaurant d’Esponellà —excel·lent per les peces de caça que hi serveixen, per les verdures, etc.—, m’hauria agradat de viure una temporada a Esponellà... des de l’hostal d’Esponellà he fet moltes caminades...”. Josep Pla: “Notes diverses” O.C., vol. 12, Edicions Destino.

Esponellá

La población de Esponellà se extiende en la ladera derecha del Fluvià, en la falda de una colina que domina el río donde estuvo el antiguo castillo, que fue centro de una importante baronía creada a finales del siglo XIV. La població d’Esponellà s’estén a la vessant dreta del Fluvià, a la falda d’un turó que domina el riu on hi hagué l’antic castell, que fou centre d’una important baronia creada a la fi del segle XIV.

Martís

Serinyá

El término de Serinyà está situado al norte de la comarca del Gironès, justo en el límite con la comarca de la Garrotxa, en el valle bajo del río Ser y su confluencia con el Fluvià. En este lugar está la esclusa de Serinyà y una central eléctrica en explotación desde 1935. El término es atravesado de norte a sur por la carretera comarcal C-150 de Girona a Olot. El terreno en general es llano, pero accidentado en occidente por la loma de Boquià y la sierra de Briolf. Drenan el término, aparte del río Ser en la parte septentrional, el Serinyadell y el Merdançà, que son afluentes. Siguiendo hacia el norte, después de atravesar el Ser, el límite llega a la sierra de Briolf, próximo al monte de la Cruz Blanca. De ahí el límite septentrional con Sant Ferriol, al S de la orilla derecha del Fluvià, pasa más allá de Can humareda y las Planetas, aunque dentro del término; este mismo río lo separa de Dosquers en el ángulo NE del término. El terme de Serinyà està situat al nord de la comarca del Pla de l’Estany, just al límit amb la comarca de la Garrotxa, a la vall baixa del riu Ser i la seva confluència amb el Fluvià. En aquest lloc hi ha la resclosa de Serinyà i una central elèctrica en explotació des de 1935. El terme és travessat de nord a sud per la carretera comarcal C-150 de Girona a Olot. El terreny en general és planer, però accidentat a occident pel serrat de Boquià i la serra de Briolf. Drenen el terme, a part del riu Ser en la part septentrional, el Serinyadell i el Merdançà, que en són afluents. Seguint cap al nord, després de travessar el Ser, el límit arriba a la serra de Briolf, proper al puig de la Creu Blanca. D’ací el límit septentrional amb Sant Ferriol, al S de la riba dreta del Fluvià, passa més enllà de can Fumerola i les Planetes, encara dins del terme; aquest mateix riu el separa de Dosquers a l’angle NE del terme.