Pedals de Foc ( Gotarta - Espuy)

SEGONA ETAPA: GOTARTA-ESPUI
El segon dia comença amb incertesa: el transportista de les maletes ha de portar la bici de lloguer al Toni, però en principi fins les 9h30 no te previst arribar a Gotarta. Així que un cop esmorzats, la colla a excepció del Toni i del Sadur (que es queda per fer de “llebre” al Toni) decidim anar tirant xino xano i així esperar que ells quan tinguin la bici ens atrapin.

Comencem amb un camí en baixada amb algunes petites pendents que poc a poc ens porta fins el poble de Malpàs. A mesura que anem mirant enrere veiem com Gotarta queda cada cop més allunyat, així com els dos expedicionaris que falten avui als primers kilòmetres de la nostra aventura. Arribem a la carretera i ara ens espera un fort tram de pujada asfaltada fins l’Abadia de Castellars, lloc on posarem el segon segell. El Joan F i el Papi comencen a pujar al seu ritme: el Dimoni, l’Avi i el Francesc ens ho prenem amb més calma. La pujada es molt dura i en algunes paelles de la carretera diríem que encara més dura. Sort que no es gaire llarga i aviat arribem a l’Abadia.... i de cop i volta, quan encara no fa ni cinc minuts que hi som apareix el Sadur! Com coi s’ho ha fet? Els ha portat fins aquí el transportista de maletes? Han fet servir el canvi de lloc instantani del Songoku? Un teletransport d’Star Trek? Doncs no, el transportista ha arribat molt puntual i han apretat les dents fins aquí, realment impressionant. Uns minuts després del Sadur apareix el Toni... ja estem de nou tot el grup complert! Fem una cola ràpida per agafar forces pel que ens espera ara: la llarga pujada al coll de Peranera a més de 1600m. La pujada es força llarga, amb algunes rampes dures al començament que es van suavitzant. El problema es que la calor i el terreny ple de grava ho endureixen encara més. Estem força estona pujant, com sempre cadascú al seu ritme, és a dir els pros (Sadur, Joan F i Papi) a tota màquina i la resta com podem. Ciclem força estona per aquesta dura pista fins finalitzar la pujada on fem reagrupament. D’aquí fem una bona baixada fins el poble de SAS (no exenta de problemes amb la pèrdua d’un GPS que per sort trobem). Aquí parem a repostar aigua en una font amb una aigua fresquíssima i a menjar una barreta per agafar forces.

Arranquem de nou per pujar cap el Coll de SAS. Les primeres rampes son fortes però el terra vermell que caracteritza aquest tram del recorregut fa que sigui molt més ciclable, i de seguida fem cim amb certa facilitat. Aquí trobem una de les millors parts de la ruta, una baixada molt divertida, primer per camí i després per carretera, fins al poble de les Esglesies. Per fi hem gaudit d’una bona baixada que ens ha permès deixar-nos anar i relaxar-nos una mica! A les Esgelsies hi arribem cap al migdia i parem a sellar i a menjar un entrepà, ja que ara ve una de les pujades reines de la pedals: el Coll de l’Oli. Mengem tranquils, però sense pausa, ja que no volem estar massa estona parats. De seguida que podem reprenem la marxa per un tram per carretera en pujada. Fa calor, molta calor i la cosa es comença a complicar quan deixem la carretera per agafar un camí al costat d’una granja. La primera rampa ja es impressionant: una llarga recta plena de pedres i amb un desnivell força bèstia que ja fa que alguns posem el peu a terra. Els pros fan la seva feina i tiren endavant. El Dimoni queda al mig en terra de ningú. I el Toni, l’Avi i el Francesc anem fent com podem: trossos amb bici, trossos a peu, buscant ombres on parar a respirar... i es que trobem algunes rampes de les que fan mal de veritat, fortes, fortes. Després de força estona d’arrossegar-nos com ànima en pena, aconseguim arribar al falç cim on ens esperen els nostres companys tombats a l’ombra. Des d’aquí pràcticament el camí s’acaba i toca seguir unes marques verdes que, en la majoria d’ocasions tots a peu, ens van acostant al Coll de l’Oli. Les vistes son impressionants i el terra vermell fa que sembla que estiguis en un altre planeta. Realment a part de la caminada que ens estem fotent, val la pena pujar fins aquí per veure això. Força estona després de caminar, saltar pedres, carregar la bici a coll en alguns punts i tirar infinitat de fotos, aconseguim arribar a la fita del coll. PER FI!!

Però no s’ha acabat el patiment: la baixada fins el poble d’Aguiró es tota pràcticament inciclable i ens toca caminar el que no està escrit i més. Uns amb millor humor i d’altres amb pitjor, anem descendint metres per sobre pedres, corriols impracticables, rierols i arbres fins al poble. Dur però espectacular tot el que estem vivint. Un cop al poble només ens queda deixar-nos anar avall per carretera fins trobar la cruïlla de la carretera de Torre de Capdella i...... i més patiment! Ara ens queden uns 5 o 6 quilòmetres fins Espui per carretera. La veritat es que no es hi hagi cap desnivell espatarrant ni res per l’estil, però la carretera va picant amunt poc a poc i aquest tram es fa llarg i pesat, molt pesat. Però com no hi ha mal que cent anys duri, al final arribem a l’entrada del poble on fem un nou reagrupament i arribem a l’Hotel Montseny, on abans que res el que fem es entaular-nos per prendre una cervesa i comentar les vivències d’una etapa de les que te’n recordes tota la vida.