Pont de Cabrianes. L'Artesenca 2011 ( a la meva)

Dissabte passat quan pujava per la cra que va cap a Moià vaig veure senyals al corriol del costat de la cra, vaig pensar que deurien senyalar l'Artesenca 2011 que es feia el diumenge. Ahir vaig buscar el traç de la sortida, havien fet uns corriols nous, això va despertar el meu interès, hi avui he anat a seguir-la.

Desprès d'esmorzar he sortit de casa. A les 9 del mati, xino xano, cap el pont de Cabrianes on he començat el recorregut de l'Artesenca 2011.

Quan he trobat el traç hl he seguit i ja per el primer corriol que desconeixia fis a sobra del Galobard i d'aquí cap a les Quingles fins gaire be la Guardia, unes ziges zagues amb porta a Vista Pirineus
. Baixo fins prop d'Artés, mes corriol fins a la Vall. Travesso la Riera Malrubi i segueixo per la serra de les Guixeres i el Grifoller. Toco Artés de resquitllada pel rabal, enfilo per la Sala cap a Torre Cabota i ara de baixada el corriol del forn de la calc. Ara si que he descobert els nos noi quina sorpresa a tan agradable, uns quilometres de corriol que amb duen pel pla de CanVila , novament al forn de la Calc i pels volta'ns de la font de les tapia s al punt de començament.
Realment la sortida es molt entretinguda, i val la pena. No se si serà que lo bo be al final però els corriols darrers m'han deixat xalar de valent com poques vagades, 100 x 100 ciclables, molt ben escollits i netejats..
Nomes felicitar a al organització, amics de la cursa, per la sensacional feina feta en desbrossar els corriols i també agrair el compartim-ho mitjançant el trac.
Conclusió a vegades comences amb desgana i acaba sent un excel·lent dia, cal sortir i provar-ho.

És bastant difícil donar una definició exacta del cicloturisme. És un esport tan plural, tan complex, tan personal, tan original… que no és possible etiquetar-lo mai.
Es viu o no es viu, un té la sensació o no la té. El terme “cicloturisme” engloba totes les formes de ciclisme recreacional, no competitiu, tots els àmbits d’utilització de la bicicleta en constant recerca.
És l’esport que es fa sense presses (no s’ha d’arribar el primer enlloc), sense premis (la satisfacció es troba a cada pedalejada). És l’esport en què no s’intenta imitar el ciclisme d’alta competició, i s’hi cerca, moltes vegades, l’autosuficiència. És un dels majors plaers que proporciona la bicicleta. No és important quants de quilòmetres es fan, ni amb quin temps, sinó com i per on es va. L’autèntic cicloturisme comença bastant abans de la primera pedalejada, preparant els itineraris, estudiant els mapes, parlant, acumulant informació, estudiant els llocs, les formes de menjar i dormir, preparant el material i la bicicleta, posant-se físicament a punt…
El cicloturisme, més que un esport, és un cert estil, una certa concepció i una certa filosofia de la vida. És una combinació indivisible entre home i màquina. És sinònim de llibertat i d’independència. Ens ajuda a redescobrir sensacions perdudes del nostre món intern, a retrobar els plaers més intensos, i a connectar i a interpretar el nostre entorn i la realitat de la vida. És una font inesgotable de satisfaccions variades per a totes les edats. Tampoc no està renyit amb el concepte de família, ja que aquest meravellós enginy mecànic es revela també com una ferramenta d’unió familiar. Avui en dia és habitual la imatge de les parelles amb els seus fills, que comparteixen les emocions d’una passejada amb bicicleta.