Torrefeta - Torrefeta, pedalada per la Segarra.

Torrefeta i Florejacs, punt de sortida i arribada.

Ermita Mare de Deu de Santes Masses.

L’ermita és una construcció de pedra que es troba arrebossada en la seva totalitat, a excepció dels angles de l'edifici que ens deixen entreveure grans carreus de pedra. La façana de ponent presenta una coberta a dos aigües, al centre de la qual s'aixeca un campanar d'espadanya amb un ull d'arc de mig punt. Dos grans contraforts, a l'extrem N.O. i gairebé al centre de la mateixa façana, flanquegen una porta dovellada d'arc de mig punt a la qual accedim gràcies a quatre esgraons. Una rosassa ovalada sota el campanar, dona llum a l'interior de l'ermita, mentre que a la vora d'aquesta es pot observar una gran arcada d'arc de mig punt que ha estat tapiada. La façana de llevant testimonia l'existència de dues finestres amb àmpit que han estat tapiades, igual que succeeix a la cara nord de l'edifici. L'àbsis és quadrangular i presenta una finestra amb àmpit mig tapiada, on encara es conserva la reixa de forja que la protegia. L’edifici ha sofert molts actes vandàlics, deguts en part a la seva ubicació, i en part a la general descreença i àdhuc a la bel•ligerància antireligiosa generada per l’actuació nefanda de LA IGLESIA CATÓLICA REFORMADA DE ESPAÑA. Això va comportar que per la seva seguretat la imatge de la Mare de Déu de Santes Masses , una talla de fusta policromada, romànica, sigui custodiada avui a l’església parroquial de Sedó.Ermita de Santesmases.

La Segarra.

Comarca del Principat de Catalunya, a la regió de Lleida. Població: 22.825 h [2009] Extensió: 723 km2 Cap de comarca, Cervera. Hom designa amb el nom de Segarra les terres que formen l’altiplà central de Catalunya, és a dir, l’extens planell que es troba situat entre els darrers contraforts de muntanyam prepirinenc i les serres limitadores de la Depressió Central vers migjorn, per la qual cosa constitueix una ampla i llarga faixa d’intercomunicació entre les terres que estan acarades a la Mediterrània i les que van davallant cap al Segre i la fossa de l’Ebre. Es presenta amb una configuració molt desigual i la delimitació ha ocasionat diversos parers i opinions contraposades; la comarca actual inclou només el vessant de l’altiplà inclinat cap a l’Urgell i la depressió del Segre. Situat com a terme mitjà a 400 m, ateny 830 m a Sant Pere Sasserra, 781 a Vilalta, 791 a Bellmunt, 834 a Montfred i 828 a Suró. La formació geològica correspon gairebé totalment a l’Oligocè; compresa en la fossa que s’estén entre els Pirineus i la Serralada Prelitoral, era ocupada pel llac interior de Catalunya, on desguassaven les torrenteres de les altituds riberenques aportant en llurs corrents materials en dissolució; el treball sedimentari de les aigües ofereix un aspecte simple i quiet. En buidar-se part del Terciari a causa dels moviments del Miocè aparegué el relleu del fondal, reposant amb gruix considerable sobre les roques primàries. Les fileres de serrats a la vora de les allargassades valls, amb els flancs suaus i arrodonits per l’acció dels agents atmosfèrics, propis de les contrades centrals, tenen caràcter diferent dels tossals i turons aïllats i sense contacte amb els planells del fons lacustre i es formaren pels aixecaments del muntanyam perifèric i les falles i enfonsades per filtracions de les aigües. La natura de les roques és la pròpia de llur període de formació; calcàries i margues roges i blavoses, per efecte dels òxids de ferro i magnesi, alternen amb argiles, molasses i bancs de guix, margues calcàries i gredoses de colors grocs i moradencs, a causa dels silicats, i calcària argilosa on es troben els fòssils de l’època (mol·luscs, algun vertebrat mamífer, rèptils i abundantíssims vegetals arborescents, la majoria en estat de motlle). Es troben considerables jaciments de margues calcàries grises, resultat de sedimentació de terrenys pantanosos, a la vall del riu d’Ondara, Ivorra i altres punts, els quals són explotats en regular escala per a l’obtenció de ciment natural. Hi ha guix en moltes localitats, gairebé sempre en cristalls de sulfat sòdic, però no és aprofitat per la seva aquositat excessiva. La pedra calcària de qualitat és abundantíssima, generalment extreta en blocs de matèria compacta, molt fina i de bon treballar; en algunes pedreres, com a les de Pomar i Sant Ramon, la pedra surt ja tallada. Són també abundoses les argiles roges per a la fabricació d’obra cuita. La vegetació ubèrrima dels terrenys anteriors a la formació del llac terciari, afavorida per un clima càlid i humit, fou l’origen dels lignits que en capes més o menys profundes es troben pertot arreu, sobretot a Granyena; els estrats són horitzontals i uniformes, donant idea d’una sedimentació tranquil·la. La comarca pertany a la conca hidrogràfica del Segre; a les fonts del Bordell, d’Ondara i del Bullidor, de la clotada de Civit, on vessen les aigües dels vessants de les serres de Talavera, de Montargull, de Bellmunt i de Montfred, neix el modest riu d’Ondara, que, corrent vers l’W, passa per Pallerols, Sant Antolí i Vilanova, els Hostalets, Sant Pere dels Arquells, Vergós, Cervera, la Curullada, Fonolleres, la Móra, i entra a l’Urgell pel Talladell després d’uns 26 km de curs. Part de les aigües del terme de Freixenet de Segarra i les dels termes d’Estaràs, Sant Ramon, les Oluges, la Prenyanosa, Sant Guim de la Plana, Guissona i Torrefeta i gran part dels de les Pallargues, Florejacs i l’Aranyó van a parar al Sió, la coberta originària del qual, estesa fins més enllà d’Agramunt, dóna nom a una subcomarca, la ribera de Sió Vista del nucli antic de la ciutat de Cervera, cap de comarca de la Segarra © Arxiu Fototeca.cat , d’alguna singularitat. Les aigües d’aquest riu neixen de l’abundosa deu de Gàver (el torrent de Freixenet s’hi ajunta sota Montfalcó Murallat). Les aigües dels termes d’Ivorra, Torà, Biosca i Sanaüja i part del de Florejacs van al Llobregós. Deixant de banda els cursos fluvials esmentats i algun altre torrent migrat, la comarca no és pas abundant d’aigües. En temporades de secada persistent arriben a mancar gairebé del tot en alguns pobles si s’eixuguen els aljubs i les basses on hom recull l’aigua de pluja. Aquesta no sobrepassa els 500 mm anuals en alguns llocs (Cervera, 505 mm; Guissona, 507), característica pròpia de la Catalunya continental. L’elevació del país i la manca de muntanyes properes fan que la Segarra sigui influïda pels factors climàtics més diversos. El fred és bastant intens i arriba fins a -8° i -10°C, i encara més, amb perjudici alguns anys per a les oliveres. En la mateixa estació, però, hom frueix de dies assolellats i clars amb temperatures gairebé primaverals. A la tardor i els mesos de desembre i gener puja la boira de l’Urgell, humida i espessa, que s’arrapa pels comellars, encara que sovint no ateny als punts més alts: quan es remou, es produeixen les gebrades, amb forts descensos de temperatura. D’uns quants anys ençà les boires han minvat d’una manera notòria. Les nevades són de poca intensitat. L’estiu és generalment benigne i de curta duració, amb màximes de 32° a 36°C (de dia; les nits sempre són fresques). La primavera es distingeix gairebé cada any pels freds tardans que sobrevenen a l’abril després de dies d’elevades temperatures i causen perjudicis considerables als ametllers. Sense cap muralla muntanyosa que els destorbi el pas, els vents senyoregen per la Segarra; hi són dominants el de ponent, dit vent serè, fort i sec, i la humida marinada, en direcció contrària, que a l’estiu fa de refrigerador; el vent pallarès, de nord-oest, també humit i desagradable, i el segarró, de nord-est, sec i molt fred, no són tan freqüents. No gaire sovint a l’hivern davalla dels Pirineus o dels rasos de Peguera la freda i impetuosa tramuntana, que escombra el cel de núvols, i també puja del cantó de les muntanyes de Prades la gèlida morella. La velocitat màxima del vent oscil·la entre 30 i 45 km/h. La vegetació A les terres més baixes, temperades i àrides, la vegetació primitiva devia ésser el carrascar ( Paisatge de la plana de la Segarra © Fototeca.cat Quercetum rotundifoliae), de caràcter mediterrani continental. Més amunt, als altiplans freds, que reben més directament el vent marítim humit, i igualment en moltes de les obagues, predominaria el bosc de roure valencià (Violo-Quercetum fagineae), de caràcter submediterrani. La vegetació actual, molt degradada, comprèn sobretot garrigues típiques (Quercetum cocciferae) i pastures de jonça i fenal (Brachypodio-Aphyllanthetum). La brolla del Rosmarino-Ericion apareix només als indrets assolellats i calents, igual que el pi blanc (Pinus halepensis). A les obagues i als llocs frescals hi pot haver pinassa (P.nigra) i, més rarament, pi roig (P.sylvestris). L’economia La base econòmica de la Segarra és l’agricultura de secà, que és complementada amb la ramaderia. Crida l’atenció l’aprofitament extensiu de la terra. No solament en les fondalades, on el major gruix del terrer i la humitat afavoreixen els conreus, i als plans, on és més fàcil, sinó també als pendissos fins ara emboscats, als planells, on l’arada grata el fiter, i àdhuc als cims dels turons i serrats de flancs inclinadíssims, l’esforç de l’home ha transformat el terreny posant-lo en condicions per a la producció agrícola. Paisatge de la comarca de la Segarra amb el poble d’Ivorra al centre © Arxiu Fototeca.cat La terra no treballada és pràcticament tota inaprofitable. Les anyades de bona valoració dels fruits han estat l’esperó per a eixamplar-ne els conreus, gairebé amb excés. Això ha fet que vagin desapareixent els bosquets careners, que s’aterrin els obacs i siguin romputs erms i garrigues. Hom no hi plany treball per a reforçar amb parets de pedra els marges de contenció de terres en les depressions per tal d’evitar els xaragalls, ni per a tragellar els camps de bona qualitat si pot aprofitar-se un mínim d’aigua per a regar-los, ni per a treure vores i regularitzar-los amb feixes que permetin la maniobra de les màquines de conreu. Els marges i les parets de pedra seca, tan necessaris en el desnivellat terreny, comuniquen al paisatge un caire inconfusible, així com els munts de pedregam tret de les terres en llaurar-les; hom veu al mig d’algun tros una noguera solitària i figueres arrapades a les parets. El 67% del total del sòl de la comarca és dedicat al conreu, el 7,5% a prats i pasturatges i el 13,9% a terreny forestal. La zona del N és la que conté pasturatges i boscs i menys terres de conreu. Hi ha una creixent tendència a la concentració de les explotacions i les terres explotades pel propietari representen el 73,8%, les arrendades el 3,8% i les que s’exploten en règim de parceria el 22,4%. Els darrers anys s’ha produït una total especialització cerealística en perjudici d’altres conreus ben arrelats a la comarca. Aquest procés ha estat degut al clima, a la manca d’aigua, a la mecanització i a l’increment de la ramaderia. Pel que fa a la superfície agrícola, el total de terres conreades el 2003 era de 47.454 ha (47.289 ha de secà i 165 ha de regadiu). Els conreus més importants eren els cereals (41.332 ha), principalment l’ordi (29.800 ha) i el blat (11.273 ha); també eren destacables els fruiters (1.206 ha, dedicades exclusivament al conreu d’ametllers), els farratges (804 ha), les oliveres (618 ha) i els conreus industrials (251 ha). El mateix any, es comptabilitzaren 243.962 caps de bestiar porcí, 12.440 de boví, 10.998 d’oví i 585 de cabrú. La indústria es concentra cada vegada més a Cervera, sobretot, i a Guissona, i el principal dels subsectors és l’alimentari. Cal remarcar la importància de la Cooperativa Agropecuària de Guissona, la indústria alimentària més important de Catalunya, en tot el procés de desenvolupament agrícola i ramader. La fusta i el metall es perfilen com a activitats molt dinàmiques, mentre que dins el tèxtil destaca el ram de la pell. Pel que fa al sector terciari, les iniciatives són encara molt minses en el turisme, encara que tendeix a créixer clarament el comerç. En les comunicacions destaquen les millores portades a terme a la N-II, que permeten d’enllaçar més fàcilment i ràpidament la comarca amb Lleida i Barcelona. La demografia La població (17.285 h [1981]) disminuí un 3,5% entre el 1970 i el 1981. Entre el 1981 i el 1991 la població (17.040 h) també disminuí, encara que menys, un 1,9%. Cervera i Guissona, que exerceixen cada vegada més una funció centralitzadora comarcal, continuaven essent els dos únics municipis que havien guanyat població. Cervera, gràcies a la seva situació vora la carretera general Madrid-Barcelona i a la seva incipient industrialització, i Guissona (2.599 h), un 24,7%, mercès a l’activitat de la seva cooperativa agropecuària. Només uns altres dos municipis sobrepassaven els 1 000 habitants: Sant Guim de Freixenet (1.051 h) i Torà (1.136 h). Els municipis que proporcionalment havien minvat més de població eren: Granyanella (-39,7%), Massoteres (-40,6%), Montoliu de Segarra (-35,5%), Torrefeta (-34,7%) i Montornès de Segarra (-31,7%). 1998 la comarca tenia 17.625 h i una densitat de població de 24,4 h/km2. El cap comarcal, Cervera, amb 7.272 h en l’any esmentat, concentrava el 41,2% de la població de la Segarra. La resta de municipis amb un cens superior al miler d’habitants (Guissona, Torà i Sant Guim de Freixenet) aplegaven el 29,9% del total de la població censada el 1998. El 2001 la població era de 18.497 h, amb una densitat de 25,6 h/km2. En el període 1998-2001, el cens s’incrementà en 872 persones, a un ritme anual de l’1,6% (en l’interval 1991-98 el creixement absolut havia estat de 585 h). El saldo vegetatiu fou del -2,2‰, el saldo migratori, del 13‰ i el creixement total de la població, de l’11‰. La majoria de municipis de la comarca minvaren la població en el període 1998-2001; les pèrdues més destacables corresponen a Biosca, que passà de 268 h a 238 h; Montoliu de Segarra, de 202 h a 167 h; els Plans de Sió, de 620 h a 547 h; Ribera d’Ondara, de 531 h a 486 h; Sant Guim de Freixenet, de 1.047 h a 1.009 h; Tarroja de Segarra, de 187 h a 171 h, i Sant Guim de la Plana, de 194 h a 179 h. Els increments més importants es donaren al cap comarcal, Cervera, que amb 7.917 h el 2001 concentrava el 42,8% de la població de la Segarra i sobretot a Guissona, que tingué un creixement absolut de 521 h i se situà en els 3.581 h el 2001. El mateix any, l’estructura demogràfica mostrava una població força madura amb una clara tendència cap a l’envelliment: el 13,8% del cens tenia menys de 15 anys, el 64,2% era població adulta i el 22% sobrepassava els 65 anys. Els habitatges humans ofereixen la característica d’agrupar-se formant poblat. Les masies isolades són escasses. El repoblament al temps de la conquesta cristiana i la consegüent necessitat de defensa de les terres frontereres exposades a sorpreses de l’enemic foren la causa que els repobladors construïssin llurs albergs sota la protecció dels castells bastits a les puntes dels serrats i encarats a migdia, arrecerant-se al sol i fugint dels vents freds del nord. Aquests castells, àdhuc malmesos i enrunats la majoria, són encara avui una de les notes característiques del paisatge. D’alguns, hom només en reconeix l’antic emplaçament pels munts de ruïnes (Montpaó, Rubinat); d’altres, en resta alguna torre escapçada i panys de mur esquarterats (la Manresana, Ivorra); uns quants conserven a l’exterior, vistos a una certa distància, l’aparença de llurs bons temps, mentre la ruïna hi senyoreja pels interiors (Guàrdia Lada, la Curullada, Montcortès); molts més, despullats gairebé de l’antic caràcter, estan convertits en pagesies (Talavera, la Manresana, Malacara). Els molins foren un temps clapers de vida per les riberes, prop dels pobles, però avui, sense l’animació del treball, s’han convertit en munts de runa o en pagesies. El paisatge industrial resta reduït a les explotacions de pedreres per a construcció o per a fer ciment. La població, en general, es manté sense grans oscil·lacions, bé que hi ha una tendència a concentrar-se en nuclis com Cervera, Guissona, Sant Antolí, Sant Guim, i a deixar abandonats els petits poblets, mancats dels serveis més elementals, conservant, però, algunes cases en estat habitable per a l’època de la recollida dels fruits. La història De la prehistòria a la romanització Algunes troballes de materials arqueològics, procedents de diversos llocs de la comarca, documenten, d’una manera encara incerta, el poblament des del Neolític. Però fins a l’edat del ferro, ja dins el primer mil·lenni aC, hom no disposa d’un poblat excavat, el de Guissona, amb materials hallstàttics, que continuà a l’època ibèrica, de la qual hi ha testimonis arreu de la comarca. El poblat ibèric de Guissona degué ésser un dels centres més importants, com ho demostra el fet que encunyés moneda, amb el nom d’Eso, que fou transformat en Iesso durant la romanització, quan adquirí categoria de municipi romà. El poblament rural, amb vil·les romanes, fou intens, sobretot al voltant de Guissona, la qual cosa indica una agricultura intensa. De l’edat mitjana ençà La reconquesta obligà a poblar bé la comarca per a servir de barrera a les incursions sarraïnes. A mitjan s. XIV hi havia uns 16.000 habitants. Pestes, lluites i emigracions feren que al final del s. XV la població baixés fins a uns 9.000 h. L’any 1515 començà la recuperació que havia de portar a l’esclat demogràfic del s. XVIII. Els primers anys del s. XIX la industrialització de la Catalunya mediterrània provocà una emigració considerable. A la darreria del s. XIX i primers anys del XX la fil·loxera féu estralls en les vinyes i en el comerç del vi, molt florent. La major part dels pobles perderen habitants: Sant Guim de la Plana (21,3%), Torrefeta (23%), Massoteres (29,9%), les Oluges (30,1%), Ivorra (36,9 per cent). Cervera, que havia sofert una caiguda espectacular amb la supressió de la Universitat (1824), passà de 3.789 habitants a 4.637 l’any 1897 i altra vegada a 3.835 el 1910. El període 1910-36 fou bo per a la Segarra, on el pagès es dedicà al conreu del blat amb tècniques racionals i s’organitzà en sindicats agrícoles a fi d’avaluar els fruits al màxim. La represa de Cervera i de Guissona arrossegà d’altres municipis a incrementar els seus habitants (Sant Antolí i Vilanova, un 28,9%, i Freixenet de Segarra, un 63,8%). La guerra i la postguerra afectaren la comarca favorablement en l’aspecte econòmic; terres bladeres, hom no hi passava gana i els preus dels productes del camp s’hi mantingueren elevats. Malgrat l’estabilització, l’emigració continuà fins a la situació actual, en què el despoblament rural és compensat amb l’establiment dels treballadors agrícoles en els nuclis de Cervera, Guissona i Torà, cridats pels llocs de treball segurs i fixos de les noves indústries (de mobles, mecàniques, ceràmiques). Dels diversos costums jurídics tradicionalment viscuts a la comarca de la Segarra, l’actual compilació del dret civil n'ha recollit la soldada, que en l’organització tradicional de la família catalana d’aquelles contrades consistia en un peculi creditici que la pubilla estipulava a favor del seu marit si no gaudia de la condició d’hereu —cabaler o pubill—, i que per regla general hom deixava de pagar al cap de deu anys de celebració del matrimoni. Aquesta institució sembla que avui ha perdut tota vigència. La comarca de la Segarra, tal com fou definida en la divisió territorial del 1936, era la meitat oriental del partit judicial de Cervera establert el 1834, arran de la divisió provincial (excepte Torà, Biosca i Sanaüja, que pertanyien al de Solsona, i Vallfogona de Riucorb, al de Montblanc), i corresponia només a una petita part del corregiment de Cervera, del 1716, i de la vegueria de Cervera, molt extensos, d’origen medieval. Fins al segle XII havia pertangut als comtats d’Osona-Manresa (riberes de Cervera i el riu Corb), Cerdanya-Berga (ribera de Sió) i Urgell (pla de Guissona, ribera de Llobregós). Respecte a la divisió del 1936, la llei de divisió comarcal de Catalunya del 1990 establí dos canvis en la Segarra. D’una banda se li segregà el municipi de Vallfogona de Riucorb, que quedà agregat a la comarca de la Conca de Barberà. De l’altra, Montornès de Segarra, fins aleshores a la comarca de l’Urgell, fou agregat a la Segarra. Col·laboració: JpMR Consulta realitzada gràcies a la col·laboració de: Obra Social La Caixa © Enciclopèdia Catalana, SLU Diccionaris Enciclopèdies Obres temàtiques Anuaris, cronologies i estadístiques Blog Contribuir Contacte Grup Enciclopèdia Catalana Llegir més...Terra de gent forta.

Mas.

Barraca de pedra.

Edificació tipica de la Segarra.

Ermita Sant Pere dels Pastors

Sant Pere dels Pastors[2] és una ermita romànica al municipi de Guissona, a la comarca de la Segarra. És un monument protegit com a bé cultural d'interès local. Està situada a l'antic terme de Fluvià, Apareix documentada des del 1234 arran d'una donació.[3] Clau de volta de la portada Ermita de petites dimensions, tot i que amb el pas del temps s'han afegit noves construccions que s'adossen a la façana del temple. Presenta una sola nau coberta amb volta de canó apuntada reforçada amb quatre arcs torals. No té absis diferenciat i la coberta és de dues aigües. Al mur de tramuntana s'obra un arc de mig punt que dóna accés a una nau coberta amb volta de creueria, damunt de la qual s'aixeca el campanar. Al mur de migjorn s'obra una finestra rectangular que il·lumina la nau. La façana original ha quedat substituïda per una construcció quadrada coberta amb volta de creueria, que s'obre a la nau a través d'un arc de mig punt. Presenta una portada amb arc de mig punt adovellat en la qual hi ha inscrita la data 1725 i damunt d'aquesta dues obertures amb arc de mig punt que formen part de la torre del campanar. Emmarcant aquesta construcció hi ha dues porxades simètriques cobertes amb volta de creueria que allarguen la façana.[3]

Foto

L’Obra del Fluvià o de Santa Llúcia, és un Palau Episcopal datat de l’any 1515 que resta inacabat. Està situat als afores de Guissona, a uns 600 metres de la vila per l’antiga carretera de Massoteres. En aquest emplaçament hi ha havia en època medieval una població de 36 cases, església i una torre que formava part del castell del Senyor de Fluvià. Obra del Fluvià El 1505 es va vendre elsenyoriu de Fluvià al bisbat d’Urgell per tal de construir una residència d’estiu pel Bisbe. La construcció començà el 1505 per iniciativa del bisbe Pere de Cardona amb un estil de transició de començament del segle XVI, i s’aturà el 1514. El palau, d’estil clarament renaixentista, havia de ser de planta quadrada i tenir planta baixa i dos pisos amb una escala monumental d’accés. La capella no havia de ser més alta que el palau. Es cobrí fins a l’altura del primer pis que era fins on arribava l’edifici: les quadres, la cuina amb el forn, Obra del Fluvià 2les dependències, el pati central i l’església dedicada a Sant Jordi, Santa Llúcia (patrona de Fluvià) i també de Sant Blai és el que podem deduir veient el que en queda. Els interiors evidencien una gran riquesa ornamental a partir d’una variada successió de motllures, frisos decorats i obertures amb un repertori molt ampli d’arcades i trenca aigües ornats amb calats i traceries, elements tots ells de tradició del gòtic tardà, però propers al classicisme.. L’església va tenir un us temporal i d’aquí prové el retaule barroc de Santa Llúcia que actualment s’ubica als braços del creuer de l’església de Santa Maria de Guissona. Les obres s’aturaren el 1514 degut a què el Bisbe fou ascendit i traslladat a Tarragona i el seu successor, amb escassetat de recursos, no pogué continuar el treball. El 1808 fou destruïda en part pels francesos que s’hi fortificaren. Una vegada expulsats els francesos, es va fer enderrocar per tal que no s’hi poguessin tornar a fortificar. Anuncis Report this ad Report this ad Share this: TwitterFacebookGoogle Deixa un comentari Cerca: Enllaços Ajuntament d'Estaràs Ajuntament de Cervera Ajuntament de Guissona Ajuntament de Ribera d'Ondara Ajuntament de Sant Guim de Freixenet

Necropolis del Farell

Ermita Sant Romá de Guissona.

Construcció d'una sola nau dedicada a Sant Romà. La seva tipologia és romànica i està construïda amb carreus de pedra regulars.[1] El seu estat actual és molt dolent, ja que la volta ha desaparegut, els murs es troben en molt mal estat i la vegetació ha envaït tota la nau.[1] A l'interior de l'edifici podem endevinar l'arrencada de la volta de canó que cobria la nau i una petita motllura a les paretes laterals.[1] La façana principal estava formada per una portada dovellada amb dues finestres quadrangulars a banda i banda, que per la seva tipologia semblen posteriors a la construcció de l'ermita.[1] Història Aquesta ermita s'erigeix al costat d'un antic camí romà, que es trobava dins el terme del Castell de Rubiol. Originàriament va pertànyer a un particular. Anys més tard es va convertir en l'església del petit nucli de població de Rubiol, del qual en tenim constància l'any 1040, fins que el 1147 es va cedir al prior de Guissona.[1]

Ermita de la Soledat de Salvanera.

Ermita de planta rectangular d'una sola nau sense absis. La façana principal presenta una coberta a dues aigües i un campanar de cadireta d'un sol ull semicircular. S'accedeix a l'interior a través d'una portada d'arc escarser emmarcada per una motllura de pedra força considerable.[1] A l'interior s'observa una volta semicircular amb una cornisa esgraonada que ressegueix tot el perfil interior de l'edifici i un presbiteri lleugerament elevat per un esgraó. L'interior d'aquesta ermita, fins i tot la volta, es troba pintat de color ocre, a excepció d'una franja d'un metre i mig que arrenca des de terra, que està pintada de color salmó. A la part de l'altar hi ha tres fornícules que s'obren al mur, la central, més gran i coronada per una petxina i les dues laterals, que alberguen la figura de dos sants. L'única font de llum que il·luminen l'interior de l'ermita és una petita rosassa que hi ha damunt de la portada d'accés.[1] A l'exterior s'observa el parament dels murs amb filades de carreus irregulars de pedra i dos grans contraforts als murs de ponent i tramuntana.[1]

Esglesia de Sant Miquel de Guarda-si-venes.

Sant Miquel de Guarda-si-venes és una església romànica del poble de Guarda-si-venes, del municipi de Guissona, a la comarca de la Segarra. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català Descripció Rosassa Aquesta és una ermita romànica de petites dimensions, construïda amb carreus de pedra molt ben tallats i coberta a dues aigües. La façana principal presenta una portada dovellada amb arc de mig punt, damunt de la qual trobem una rosassa amb una traceria molt treballada i un campanar d'espadanya d'un sol ull. L'interior de l'ermita ha estat recentment restaurat i presenta una única volta apuntada de pedra, amb murs laterals arrebossats i pintats, on trobem petites fornícules rectangulars amb imatges de Sants. L'altar està presidit per una imatge de fusta de la Mare de Déu de les Neus que alleta el seu fill Jesús. Aquesta imatge data del segle XII. La façana nord d'aquesta ermita serveix com a mur de tancament del cementiri de Guarda-si-venes.[2]

Ermita Sant Macari.

Ermita romànica d'una sola nau i planta rectangular. Està construïda a base de grans filades de carreus irregulars de pedra. La façana principal presenta una porta de llinda lleugerament descentrada amb una rosassa en la part central del mur que il·lumina l'interior de la nau. La coberta és a dues aigües. L'interior de l'ermita presenta una nau amb un absis retallat on s'obre una petita espitllera i una coberta amb arc apuntat. Es poden endevinar les restes d'un contrafort en la façana est. Recentment ha estat restaurada.[1] Història L'indret de Tapioles està documentat des del segle XI com una quadra depenent de Guissona. La primera església esmentada en aquest indret és dedicada a sant Pere, això queda documentat l'any 1094, en l'afrontació d'una vinya. L'any 1098 en la consagració de l'església de Guissona apareix la vinculació de l'església de Sant Pere amb aquesta. El 1304 es troba documentada l'església de Sant Pere el Vell i es posa de manifest l'existència d'una nova església que podria ser la de Sant Macari. No hi ha dades de l'església de Sant Macari pròpiament dita, els seus orígens però, se situaríen al segle XIV i es creu que tingué culte fins a finals del segle XVIII.[1]

Bassa de Tapioles.

Bassa de Tapioles.

Ermita Mare de Deu de Maig.

Ermita és d'una sola nau i orientada de nord-est a sud-oest. Està construïda amb carreus molt ben treballats i les seves línies són sòbries, inspirades en el romànic. A la façana principal s'obre l'entrada amb arc de mig punt, sostingut per dues columnes amb el fust llis i capitells ornamentats. El frontis també és llis. Un campanar d'espadanya amb una sola obertura corona la façana, decorada amb arcs cecs i bandes llombardes. L'absis semicircular, amb una petita obertura, també està decorada amb arcs cecs i bandes llombardes de la mateixa manera que la resta de façanes. La coberta és de dues vessants, acabada en teules.[3] Itinerari de les Flors de Maig L'antic camí de Guissona a Florejacs, convertit en una ampla i arranjada pista, és un recorregut molt agradable i sovintejat per la gent de Guissona. Mena a l'ermita i, fet durant els mesos de maig o juny, permet gaudir d'una abundosa i variada florida, sorprenent en el tradicional secà de la Segarra. El nom de l'ermita, a més de poètic, és escaient. Incia l'itinerari a la Font de la Salut que es troba a l'entrada de Guissona, venint de Tàrrega (41° 46′ 50.51″ N, 1° 16′ 57.63″ E). Pujar en direcció sud, pel Passeig de la Fonteta. Als 200 metres es deixen les últimes cases i continua la pista. Als 400 metres (41° 46′ 36.77″ N, 1° 16′ 57.52″ E) es deixa un desviament a l'esquerra. Poc més enllà la pista pren direcció sud-oest. Als 600 metres es creua la carretera L-311 i ja no es deixa la pista fins a arribar al destí, a 1.300 metres.

Sedó.

Sedó Altitud: 450 m Habitants: 114 (IDESCAT 2014) Topònim: d'etimologia incerta, hi ha indicis que Sedó prové del llatí Sedatione (lloc de repòs) que podria significar "hostal", que en diverses maneres es troba en més d'un topònim segarrenc. Altres hipòtesis apunten cap a un origen pre-romà ("Satabone"). Font: Els topònims de la Segarra, Albert Turull. Sedó és el més gran dels pobles del terme i es troba a la dreta del Sió, al vessant de la carena on hi ha l'església i restes del vell castell. El nucli de població va desenvolupar-se a partir del primitiu castell medieval situat en el punt més elevat del turó de Sedó. El nucli medieval encastellat va donar pas a un desenvolupament urbà per la falda d'aquest turó a partir del segle XVI i, sobretot, durant els segles XVIII i XIX. L'església, dedicada a Sant Donat, situada fora del clos, conserva bona part de l'estructura primitiva i la portalada és d'època del gòtic tardà. Més al nord, a la mateixa carena, hi ha l'ermita de les Santes Masses on es venera una imatge gòtica de la Mare de Déu. Sedó és esmentat en l'acta de consagració de Santa Maria d'Urgell el 1040. (font: Enciclopèdia Catalana i www.elsgnoms.com)

Torrefeta i Florejacs, la tornada.

El municipi de Torrefeta i Florejacs L'actual municipi de Torrefeta i Florejacs és fruit de la fusió, el 1972, entre els municipis de Torrefeta i de Florejacs. L'antic terme de Torrefeta, a la dreta del Sió, és conformat per terrenys ondulats i grans planells; el Sió passa prop dels pobles de Sedó i Riber, mentre que al sector septentrional hi ha una fondalada amb el poble de Torrefeta, cap de municipi, i els pobles de Bellveí, el Llor i el Far; a l'extrem SE hi ha el llogaret de Castellmeià. El sector de l'antic terme de Florejacs té un relleu format per planells, alguns tossals aïllats i amples depressions; un petit sector septentrional és del vessant d'aigües del Llobregós, però la major part del terme s'inclinava vers la Ribera del Sió. En aquest sector es troben els pobles de Florejacs, la Morana, Sant Martí de la Morana i Gra; més al N Palou, i en un dels llocs més elevats del terme, el castell de les Sitges, Selvanera i Granollers de Segarra. L'economia del terme es basa en les activitats agràries. Les terres de conreu són ocupades per cereals de secà, però també hi ha conreus de farratgers i claps d'ametllers i oliveres. Hi ha petites zones de regadiu ocupades per horts familiars vora el Sió. La ramaderia, que té un per econòmic important, se centra en la cria d'aviram i de bestiar porcí. És una església parroquial construïda sota l'advocació de Sant Amanç, patró del poble de Torrefeta.[1] La seva façana principal presenta una porta rectangular amb entaulament i un frontó trencat amb línies corbes. Dins aquest frontó apareix un nínxol de petxina, que anys enrara havia albergat la imatge de Sant Amanç, però que actualment trobem buit. Damunt d'aquesta portada apareix una finestra quadrangular amb reixa de forja com a únic element que trenca la sobrietat del parament, format per grans carreus regulars de pedra.[1] La torre de campanar està situada al SO de l'edifici, uns metres més enllà del nivell de la façana principal. En un dels carreus del basament trobem una inscripció que la data del 1703. Presenta una planta quadrangular i està formada per quatre cossos dividits per motllures. Al capdamunt hi trobem una finestra amb arc de mig punt en cadascuna de les cares de la torre, i una balustrada de pedra amb unes boles decoratives a les arestes. El parament presenta una clara diferència respecte la resta de l'edifici, ja que aquí els carreus no es troben tan ben escairats.[1] L'interior d'aquesta església està format per una nau única, dividida en tres trams amb cor i coberta per una volta de llunets. En cadascun dels murs s'obren dues capelles amb arc de mig punt i volta de canó. El presbiteri és semicircular i es troba policromat, imitant una petxina i diversos elements arquitectònics. La resta de la nau es troba tota arrebossada i pintada d'un color cru.[1]