Vall del riu Set

Des de l'estació de Vinaixa anem per carretera local fins a El Vilosell. Seguim per la carretera local de la Pobla de Cérvoles i al cap de poc, ja trobem el trencall, ben indicat, que ens porta al naixement del riu Set, a l'ermita de Sant Miquel de la Tosca. És una pista en bon estat, que va pujant fins a trobar l'ermita. Visitem l'espai i tornem a baixar pel mateix lloc, fins a trobar de nou la carretera. Girem a la dreta, com si tornéssim cap a el Vilosell, però, al cap d'un parell de corbes, ja entrem per una pista a l'esquerra, que va en paral·lel al riu. La pista és molt rodadora i molt bonica. En arribar al km. 16, vaig travessar el riu i vaig guanyar molta alçada. Les vistes són bones, però val la pena continuar pel riu i creuar-lo més endavant, ja que la pista és bona. Passem per la cova d'en Cintet i la Font Freda, tot i que estava molt seca per la falta de pluges. Ara tornem a guanyar força alçada i anem a buscar el riu dels Gorgs, afluent del Set. Les pistes són bones, alerta amb els trencalls, que n'hi ha que despisten. A vegades sembla que vagis ben bé per dins de camps d'oliveres privats, però el camí és per allà. Arribarem al pantà dels Abullons del Moro i, posteriorment, una pista ben rodadora, que forma part dels camins senyalitzats de Cervià de les Garrigues, ens portarà fins aquest poble. La pujada la fem per una pista acabada d'asfaltar.
Travessem Cervià i prenem la pista que va a l'Albagés. Abans, aquesta pista passava per on ara hi ha el pantà de l'Albagés. Una part de la pista encara hi és, però després s'embolica, així que decideixo tirar per la pista, que ben aviat es converteix en una carretera local asfaltada. Abans, però, visita a l'ermita de les Besses i al despoblat.
Un cop a l'Albagés, i després d'haver dinat, agafo la pista que torna al costat del riu Set i ens porta fins a les Tombes antropomorfes del Saladar i les pintures rupestres del Cogul, declarades patrimoni de la humanitat. Si és obert, val la pena fer-hi una visita. A la sortida de l'Albagés, la pista del riu Set es pot agafar per la riba esquerra o creuar el riu i seguir per la riba dreta. Si aneu per l'esquerra, una mica més endavant, trobareu la presa del Cogul i haureu de travessar per allà.
Un cop al Cogul, seguim per carretera cap a Aspa i ben aviat tombem a la dreta per una pista encisadora prop del riu Set. En alguns trams hi trobem moltes canyes, algunes una mica caigudes, però la pista és molt bonica, val molt la pena fer-la. Està indicada pels pals indicadors de la ruta de la vall del riu Set. De nou, hi ha un moment que sembla que rodis per dins de camps privats, però el camí és per allà. Un cop arribem a Aspa, deixem el poble a l'esquerra i tirem a la dreta, seguint la senyalització, per la carretera. Vaig inspeccionar alguns altres camins, però no tenien continuïtat evident. A la carretera, podem tombar a l'esquerra per on hi ha la senyalització de l'itinerari i per on passa el track, però és un camí molt dret i costerut. Es pot fer millor pujant una mica més per la carretera i tombant a l'esquerra (anem a parar al mateix lloc). Un cop dalt, les vistes de la plana de Lleida i a ciutat al fons són molt xules. Rodem per pistes entre camps i aviat comencem a descendir de nou cap al Set. Un cop arribem a la llera, la creuem per un sender no gaire evident i passem a la riba esquerra, per seguir per un sender a mitja alçada molt guapo. Pel sender arribarem a la sèquia del riu Set. Han condicionat un camí per recórrer-la que val la pena seguir-lo (és per on passa el track). Al final d'aquest tros, durant uns quants metres, la vegetació abundant ens entorpeix una mica la sortida, però forma part de l'aventura. Sortim a Alfés i, a partir d'aquí, el paisatge canvia i ens trobem davant d'extensos camps d'arbres fruiters i cereals que, depenent de l'època de l'any en què s'hi passi, tindran un color o un altre. En aquest cas estaven verds i magnífics. Passem prop de Sunyer i anem seguint les indicacions que, per pistes, ens portaran fins a Sudanell i el camí del Segre, on el Set desemboca les seves aigües (si en porta...). Només ens quedarà arribar a Lleida pel camí del riu. El pas del Segre era tallat, així que va caldre recalcular la ruta i tirar cap a Albatàrrec. D'allà, seguint les sèquies i la imatge de la seu vella de Lleida al fons, no tindrem pèrdua per arribar a la ciutat.

Consell: millor fer aquesta ruta en primavera o tardor, per apreciar millor el paisatge i no passar ni molt fred ni molta calor! En alguns punts, la ruta és una mica trencacames, així que no dubteu en anar parant. Si hi ha sequera, proveïu-vos bé d'aigua. Jo en vaig trobar als pobles, però no totes les fonts estaven operatives.